Arxiu de la categoria: Sin categoría

Ecos de “Sa Nostra”

(Publicat al DBalears, 16/03/2017)

Ahir el Fons de Rescat Bancari (FROB) que tu, jo i totes pagam i pagarem per molts d’anys, va decretar la fusió de BMN amb Bankia. BMN és fruit d’una primera fusió entre les antigues «Sa Nostra», Caja Murcia i Caja Granada. Bankia, del conglomerat de Caja Madrid, Bancaixa i un altre grapat de caixes.

Als temps de la bombolla immobiliària, les entitats financeres en general varen ser un actor clau de l’especulació, i les caixes varen prioritzar el negoci fàcil per damunt de la vocació de servei, del sentit més social, originari. Acompanyaren l’especulació des del nivell més domèstic, al més sistèmic, amb episodis de frau inclosos que en el cas de «Sa Nostra», encara investiga la justícia. Sí, cert: la mateixa Justícia que deixa Blesa i Rato lliures, de moment, pel seu «irreprotxable comportament» (sic).

Aquesta darrera fusió enterra definitivament la visió social i de proximitat del que a uns altres temps foren les caixes d’estalvi majoritàries als seus respectius territoris, i tindrà conseqüències ben segur en termes de reducció de personal i oficines (es diu «optimització de recursos»), perquè com vos podeu imaginar aquesta operació no és per montar cap ONG. La seva raó de ser és la de la rendibilitat, una rendibilitat orientada per cert a privatitzar la part «bona» i deixar-nos la «dolenta» del nou banc que sorgirà d’aquesta macro-fusió, i que pagarem totes i tots amb diners públics, durant molt de temps.

Mentre no s’han assumit encara ni responsabilitats ni polítiques ni corporatives, tot i que part del procés i determinades operacions de les antigues caixes està judicialitzat, la fusió servirà també per amagar les mangarrufes que es varen fer tant a Caja Madrid com a Sa Nostra. L’únic cert i segur de tot això és que a partir d’ara de «Sa Nostra» ja no quedarà res, i que els antics clients de la caixa de Balears ara ho seran de Caja Madrid.

Amb els 31.000 milions d’euros públics que s’han fet servir per tapar el forat d’aquestes dues entitats (que per cert, segueixen amb els desnonaments de gent de les seves llars), podem afirmar sense problema que es tracta de dues entitats «nacionalitzades». Llavors: no seria en aquest context, més convenient per a l’interès general, una banca pública, que recuperi la vocació de servei que es va perdre amb unes caixes que volien ser grans bancs i promotors immobiliaris? Que es regeixi amb criteris ètics? Que sigui controlada efectivament per òrgans democràtics?… i que serveixi els interessos de la gent d’aquesta terra, ciutadania, petits inversors i estalviadors, emprenedors, facilitant l’accés al crèdit per activitats productives i no especulatives? Que posi a l’abast d’una política social d’habitatge el seu stock d’immobles?

…N’hi ha que diuen que clar, que si fos així, ja no seria un banc. Són els mateixos que justifiquen el seu rescat amb els diners de totes. És ara, encara que sembli una mica tard, que s’hauria d’aprofitar el sentit comú (que torna a ser de la nostra part) per posar una operació de la magnitud que té aquesta fusió al servei de la comunitat. Si no s’ha volgut investigar, almenys que es reclami allò que tanmateix, és de totes i tots, i es podria manejar d’una altra manera. Ho necessitam, com a societat i com a país.

Mentre no ho facem, de «Sa Nostra» només ens quedarà un eco, del que un dia va ser una gran entitat, la primera en cartera de clients a les Illes. Ara per ara, l’únic cert i segur és que Blesa i Rato a patir d’aquí també seran «nostres». Sempre ens quedarà la humil Caixa Colonya, i les alternatives de banca ètica que cerquen aquells que saben que elegir una entitat o una altra també pot servir per canviar les coses.

Holanda: Verde esperanza para otra Europa

(Publicat a Economia de Mallorca, 19/03/2017)

Hace sólo tres meses, los Verdes frenaron en Austria lo que parecía una victoria inevitable de la ultraderecha xenófoba y antieuropea. Esta semana ha sido la izquierda verde de Jesse Klaver la que se ha convertido en la primera opción progresista en Holanda, si bien será complicado formar gobierno.

En un momento en el que las izquierdas andan despistadas y las derechas decantadas hacia la extrema derecha, la opción ecosocialista empieza a tomar cara de alternativa a una Europa inmersa en la deriva ultraconservadora, de austericidio, retroceso de derechos, y rechazo a inmigrantes y refugiados.

Francia es la demostración de la crisis socialdemócrata, con un Valls de primer ministro que para evitar el avance de Marine Le Pen, se dedica a poner en práctica las mismas políticas retrógradas que haría la líder del Frente Nacional. También lo fue hace unos meses Estados Unidos, donde aunque ahora hay mucho arrepentimiento, las clases populares prefirieron al misógino, racista y excéntrico de Trump que a una Hillary Clinton con demasiados handicaps como para representar a las masas progresistas.

Frente a esos titubeos que no consiguen sino despistar todavía más al electorado progresista, Klaver en Holanda se ha presentado con un discurso europeísta, pro-refugiados y respetuoso con la multiculturalidad, frente al miedo y la islamofobia encarnadas en la ultraderecha de Geert Wilders. Combatir el miedo con frescura y con la verdad por delante ha llevado a los verdi-rojos de GroenLinks a empatar en escaños con los socialistas, y ser primera fuerza en Ámsterdam.

Unos resultados que deberían alegrarnos a todas y a todos, más allá de nuestra ideología, porque la deriva de la Europa de estos años es más que preocupante: es antisocial, antihumana y antipolítica. Y aunque seamos una isla, no vivimos aislados, y también somos parte de esa deriva del viejo continente hacia los populismos más retrógrados, que por suerte empiezan a ser contestados con nuevas fórmulas políticas que debieran servirnos para aprender de ellas. Sólo seremos alternativa si en lugar de caer en la trampa de los mensajes del miedo -interesadamente impuestos en la agenda política- somos capaces de tejer un mensaje y un imaginario de esperanza y confianza de nuevo en la gente, en los otros, en lo que somos y en lo que seremos: una comunidad líquida y plural.

Una esperanza que en Europa es de color verde. Como diría mi colega Neus Truyol: lo maduro hoy más que nunca, es ser verde.

8 de marzo: por todas, para todas

(Publicat a Economia de Mallorca, 6/03/2017)

Por todas y cada una de las mujeres asesinadas en lo que llevamos de año, a manos de hombres que se creyeron superiores.

Por todas las que sufren discriminación y vejación, todos los días y en cualquier lugar del mundo, por ser mujeres.

Por Berta Cáceres, asesinada hace un año en Honduras, activista defensora los derechos indígenas frente a multinacionales y oligarcas destructores de la madre tierra.

Por las que limpian los hoteles, las kellys, que empiezan a hacerse visibles, y por todas aquellas trabajadoras precarias de nuestra tierra, como las de las subcontratas de limpieza, que todavía no lo son.

Por las trabajadoras de cualquier condición, que siguen cobrando menos y trabajando más, por ser mujeres.

Por todas las que habéis compensado con vuestros cuidados y vuestra dedicación los recortes en aquello que llamábamos “estado del bienestar”.

Por mis compañeras en política, de todas las opciones, porque para ellas estar en política es mucho más duro que para nosotros los machos alfa o beta de la política.

Por las que os sentís insultadas con los estereotipos sexistas voceados por los medios de comunicación, y por los sutiles micromachismos de la vida cotidiana.

Por todas las maestras que me enseñaron que lo importante en la vida no era ser un machote.

Por todas las que todavía están aprendiendo a ser mujeres, y por todos los que están aprendiendo a ser hombres, para que unas y otras se hagan personas e iguales, y no admitan forma alguna de discriminación ni opresión, empezando por las de género.

Por todas las mujeres que han sido borradas de la historia, pero sin las cuales hoy no estaríamos aquí.

Por todas, para todas.

Portugal

(Publicat a El Periscopi, 6/03/2017)

L’esquerra europea és prou desfeta quan més se la necessita. Per un costat, una socialdemocràcia que no sap si reprendre posicions d’esquerres que mai no hauria d’haver traït, o acabar de dissoldre’s en un neoliberalisme que l’ha duita fins i tot a governar amb la dreta, com a Alemanya, o a donar-hi suport implícit, cas d’Espanya. Per altre costat, les esquerres post-comunistes, els moviments verds i ecosocialistes i algun experiment de nova esquerra incipient com Podem que tampoc no han acabat de convèncer l’electorat com per fer un tomb en termes d’alternativa.

Quan més està en qüestió el projecte europeu, la humanitat de la pròpia Europa, és quan més s’està imposant el paradigma neoliberal que desmantella a un ritme vertiginós el que havia estat un referent a nivell mundial pel que fa a l’anomenat «estat del benestar», a cop de recepta austericida dictada per la troica, o d’acords comercials com el CETA, recentment aprovat. La por generada pels atemptats terroristes es gira contra les persones refugiades, però són pocs els qui s’atreveixen a denunciar les polítiques de dretes i les oligarquies financeres com els responsables de què a tots i cada un dels territoris d’Europa, les desigualtats creixin com mai, de la mà de la precarietat i tot plegat, d’una desesperança que no ens permet imaginar un futur millor que el desastre de present que ens ha tocat viure.

És aquí quan les experiències alternatives prenen més sentit, i avui no tornaré de parlar de la nostra i dels Acords pel Canvi, sinó de Portugal. Un país que és aquí al costat, però que com que no és Veneçuela, no se’n parla, ni als mitjans ni entre unes esquerres més pendents dels mitjans que de ser fidels a la responsabilitat històrica que tenim.

A Portugal governen les esquerres. Així, en plural: el Partit Socialista, amb el suport del Bloc d’esquerres i el Partit Comunista, que no han entrat al govern. Apart de ser la primera vegada que les esquerres se posen d’acord per governar des de la Revolució dels Clavells de 1974, allò més destacable és que es tracta d’un govern clarament compromès amb una agenda anti-neoliberal, que ha permès rebaixar l’atur mentre es recuperen drets laborals (just el contrari del que se’ns argumenta aquí amb les reformes laborals de PSOE i sobretot PP) s’han recuperat els salaris dels funcionaris que havien estat fortament retallats, i se’ls ha rebaixat la jornada a 35 hores. Han pujat el salari mínim i han rebaixat l’IVA turístic que havia pujat la dreta, passant del 23 al 13%

Els grups més esquerranosos varen renunciar a sortir de la Unió Europea, i els socialistes varen renunciar a aplicar l’agenda austericida dictada per Brusel·les, i no els ha anat gens malament perquè apart de l’abans esmentat, el dèficit públic (del 2,1%) és el més baix de la història mentre s’apliquen polítiques progressistes.

No fa molt el company Emir Sader es queixava de què així com està Europa, i amb un govern d’esquerres com el de Portugal que funciona i bé a pesar de les adversitats, no és de rebut que les forces d’esquerres i els intel·lectuals progressistes no defensin i difonguin l’experiència portuguesa. Contribuir a silenciar-la, o parlar-ne només per destacar els errors i problemes de l’esquerra i no els seus avanços, deia el savi brasiler que equival a fer sabotatge a una experiència que ens hauria de servir de referència a molts, sobretot a un Estat espanyol on no fa tants mesos vàrem perdre una oportunitat que els nostres veïns no han deixat passar.

Illenquitat

(Publicat al DBalears, 2/03/2017)

La celebració aquesta setmana del Dia de les Illes Balears torna a posar damunt la taula els debats identitaris, sobre la existència o no d’un sentiment o una identitat «balear», i a partir d’aquí, s’extreuen lliçons sobre l’estructura política o el projecte polític que cal reivindicar.

No compartesc que les aspiracions sobiranistes s’hagin de fonamentar en qüestions identitàries (o almenys, essencialment identitàries), sobretot quan ni tan sols tenim clar aquesta qüestió a cada una de les illes. Per exemple, pel que fa a mallorquins i mallorquines, fins i tot dins un mateix grup d’afins amb el qual podem compartir fins i tot condició i posició social, no tenim perquè entendre totes la mallorquinitat de la mateixa manera.

Primer, perquè en els anys que han transcorregut d’ençà que Melià escrigué «Nosaltres, els mallorquins», la perspectiva del «nosaltres» (a no ser que ens volguem petits) ha de canviar per incloure tot l’allau d’immigrants primer peninsulars, després comunitaris i extracomunitaris, que han vingut a viure a l’illa, i els seus fills i filles. Jo mateix, els meus pares, o la meva companya, sense anar més enfora. Gent cadascú amb la seva identitat, les seves arrels i la invitació que sempre hem d’oferir a arrelar aquí, i a conèixer la nostra llengua i cultura en sentit ample, i fer-les sentir com a pròpies a tothom. La conscienciació defensada per Melià és potser més necessària que mai, però el «nosaltres» ha de ser molt més inclusiu del que es preveia perquè la voluntat emancipadora sigui majoritària. La seva reflexió val per separat, canviant si voleu de referents, per a cada una de les nostres illes.

Segon, perquè en l’era de la globalització, les identitats es construeixen de formes múltiples i complexes, i gràcies a les xarxes, els mitjans de comunicació, les comunitats virtuals, podem fins i tot trobar «bons mallorquins» que es senten més identificats amb un determinat corrent cultural o contracultural que no amb la seva pròpia «cultura» així com l’entenem de forma tradicional (llengua i costums). Crec que no som conscients de totes aquestes implicacions i connexions quan jugam totes les cartes a la identitat.

En definitiva, apel·lar a la identitat, que és la dimensió més subjectiva de la ciutadania com a construcció social, té un al risc si no ho tenim molt clar, i qui és que ho té molt clar tot? Jo no. Per això necessitam recórrer a elements objectius (i no sols subjectius) que permetin dignificar el «nosaltres» en sentit ample, i això val com deia per a cada una de les illes, i val per a les Illes Balears en el seu conjunt.

Un subjecte/projecte vocació interinsular no té perquè negar la identitat de cada un dels pobles de Formentera, Eivissa, Menorca ni Mallorca, entre altres coses perquè no veig el meu propi poble de Mallorca amb cap afany imperialista com sí han tingut altres nacionalismes que han mirat de dominar-nos, ni cap voluntat d’avançar-hi que no sigui des d’abaix.

Allò que sí veig és la necessitat de definir una «illenquitat» no identitària, entesa com la condició compartida en la lluita legítima per ser pobles lliures i sobirans, de ser aquell Regne enmig del mar que cantava d’Efak. El projecte que permeti a un «nosaltres» majoritari somiar amb un futur millor. I tenc clar, encara que sigui per pur sentit comú, que és la unió que ens donarà la força, davant d’Espanya, d’Europa i qualsevol oligarquia no-governamental que ens menystengui. Llavors, posem-li tots els adjectius que vulgueu: república mallorquina, menorquina, eivissenca i formenterenca, república confederal de repúbliques illenques o unió republicana d’illes de la Mediterrània occidental. Però sobretot, procurem que sigui un projecte útil per a la majoria de ciutadanes i ciutadanes, de cada una de les nostres illes, sinó ni vencerem, ni convencerem.

Idò això: illenquitat, més que identitat. Ens queda un llarg camí per fer, i la indignació sense unitat i alegria, no basta per remoure tot el que cal remoure.

Nuestro aeropuerto: ¿servicio público o negocio?

(Publicat a Economia de Malorca, 27/02/2017)

A diferencia del AVE, las autopistas de peaje o los aeropuertos sin aviones ni pasajeros, el aeropuerto de Palma es uno de los negocios más rentables del Ministerio de Fomento y por ende, del Estado. Él solito genera unos 150 millones de beneficio neto al año, y junto con el de Eivissa, representa aproximadamente una cuarta parte de los ingresos de todos los aeropuertos de la red de AENA. Más del doble de lo que el Estado destina vía presupuestos generales al descuento de residente, que en los últimos tiempos el gobierno de Rajoy intentaba regatearnos.

Las columnas llenas de publicidad o las tiendas “pasarela” de paso obligatorio para los usuarios son la metáfora de un aeropuerto globalizado (en el sentido neoliberal) y volcado no a su sentido originario, de servicio público, sino a ganar dinero y a las cifras. Las cifras récord de pasajeros, que tan poco benefician en la práctica ni a nuestra sociedad ni a nuestro medio ambiente, son el objetivo de un ente en el que la privatización (el 49% de la sociedad pertenece a capital privado de todo tipo, incluyendo fondos de inversión en las islas Caimán) ha supuesto otra vuelta de tuerca en ese modelo.

Más pasajeros y más vuelos, tampoco implican mejoras ni para los trabajadores y trabajadoras del aeropuerto (nunca olvidaré el relato de los trabajadores de tierra, durmiendo en el coche, en el párking del aeropuerto, para enlazar horarios entre contratos para llegar a los 1.000 euros), ni en la calidad del servicio que ofrecen las compañías aéreas, ni en el bienestar de unos vecinos, especialmente los de Sant Jordi pero cada vez de más pueblos castigados por el ruido de despegues y aterrizajes incesantes, especialmente en verano.

Mientras esto es así, aquí tenemos unas instituciones preocupadas por otros parámetros, con otra visión de cómo deben ser los servicios públicos. Sin embargo, el margen de decisión de nuestras instituciones es prácticamente nulo frente a decisiones tomadas de manera absolutamente centralista y en clave de empresa privada . Tanto para Madrid como para los accionistas, nuestro aeropuerto (como nuestra comunidad) es una máquina de fabricar dinero. Poco les importa los impactos negativos de tan ansiada actividad. Eso sí que lo pagamos nosotros. Por eso la previsión de intensificar vuelos y pasajeros las próximas temporadas es la gota que ha colmado el vaso…

¿De qué nos sirve intentar regular aspectos clave del turismo, como el alquiler vacacional, establecer techos de plazas, proteger espacios naturales o invertir en mantener infraestructuras básicas como las depuradoras que acaban desbordadas por decisiones tomadas en otra parte y al margen de nuestras necesidades? Si queremos ser dueños de nuestro destino, y no meros espectadores pasivos de esta especie de lento suicidio, empieza a ser hora de levantar la voz. En eso también consiste la democracia, y no sólo en votar o quejarnos con impotencia porque aquellos a quienes votamos no tienen capacidad para incidir sobre una herramienta, “nuestro” aeropuerto, que es clave para definir qué tipo de sociedad queremos construir: ¿servicio público o negocio?. Sólo nuestra fuerza y el grito de sentido común de toda Mallorca nos permitirá borrar las comillas.

El carnaval del PP

(Publicat a El Periscopi, 27/02/2017)

A la dreta la cohesiona el poder. Això és el que explica que Mariano Rajoy fa menys d’un any fos qüestionat per bona part dels dirigents del PP, i en canvi en el congrés estatal del partit de fa unes setmanes tornàs a ser un líder inqüestionat…

A les Illes, en canvi, el PP no havia estat mai tan desplaçat del poder institucional, i potser això expliqui el festival de candidatables en el PP balear de cara al seu congrés regional: des d’un ressuscitat José Ramón Bauzá a Biel Company passant per Aina Aguiló o Jaume Bauçà. Allò que em fa més gràcia és que el candidat amb més suport de l’aparell del partit, Biel Company, es presenti com ja va fer Bauzá com «l’ordre» versus «el caos» que representen les esquerres i en canvi quan toca parlar del conclave del PP, aquest «caos» es transforma en virtut, apel·lant a allò de què «és molt sa que hi hagi diferents sensibilitats».

Que en la gestió del poder les esquerres ens topem amb contradiccions i diferències és normal i es magnifica, i sovint nosaltres les alimentam amb renous innecessaris. Però que un partit amb tot el poder que ha manejat el PP, que hauria de ser (i no ho és, o almenys no exerceix com a tal) el principal partit de l’oposició, presenti uns nivells de divisió com mai en la història, i no siguin capaços de posar-se d’acord ni per trobar una líder o un líder a poques setmanes del seu congrés, deixa ben clar que ara per ara al PP li queda una llarga travessia del desert fins que tornin a ser alternativa de govern. Mai no s’havia vist res igual, amb amenaces incloses de «dossiers» que podrien comprometre un o altre candidat.

Això del PP més que un congrés sembla un carnaval, ple de llops vestits de mens… Perquè qui és Biel Company si no l’únic conseller que va sobreviure tota la legislatura del president Bauzá (apart del seu lleial vicepresident) i per tant va compartir allò que tant d’essencial com de destructiu tenia la seva política? Què diferencia des del punt de vista de la proposta política uns candidats i uns altres, més enllà del «postureo» més espanyolista o més regionalista, quan uns i altres varen santificar i imposar el TIL fins i tot anant contra sentències judicials? Res… Pensa cap d’ells sanejar un partit on ha quedat demostradíssim que la corrupció no és un tema «de persones», sinó una manera sistèmica de funcionar, sobretot quan encara els queden desenes de judicis pendents? …Clar que no!

En aquestes circumstàncies cal afegir que si un militant del PP es troba cansat o despistat, almenys ara té altres partits de centre-dreta al seu abast. Si jo fos del PP i a pesar de tot el que he exposat, reincident, i finalment anàs a votar al congrés del partit, sobretot desconfiaria de qui més s’esforça per fer veure que és un me, i no un llop. Veurem que passa. Ara toca Quaresma.

Ecologisme polític, ecologisme social i transició ecològica

Ara fa 25 anys que un grup de gent inquieta, com comencen totes les històries interessants i transformadores, posaven en marxa un nou projecte polític a Mallorca: Els Verds. Gent que bevia de diferets fonts, des de l’ecologisme anarquista dels i les ocupants de Sa Dragonera, fins a defensors de l’ecologia profunda. Balanzat fou el primer diputat verd electe a un parlament autonòmic, per la circumscripció d’Eivissa. El seguiren Buades i amb ell, Margalida Rosselló, Llauger i altres companys sempre amb aliances complicades que varen tenir costos interns i personals importants, però que en tots els casos varen deixar una petjada important en el discurs sobre el creixement i en les polítiques públiques, des de la creació de la Conselleria de Medi Ambient al primer pacte o la primera ecotaxa.

Amb la creació d’IniciativaVerds, la gent verda férem una aposta clara per l’ecosocialisme, des de dues reflexions fonamentals: primera, la transformació (i les lluites) ecològica, social i de país són indestriables; segona, la política es transforma des de les institucions i des del carrer. Aquest bagatge el posàrem al servei d’un projecte comú, MÉS per Mallorca, que mantén la torxa verda que a una terra limitada i sobrecarregada de conflictes ambientals, sempre serà viva, encara que sigui per una qüestió de supervivència, de sentit comú.

Ara, després de picar molta pedra, MÉS governa a desenes d’Ajuntaments, presideix el Consell de Mallorca i vice-presideix el Govern, amb àrees tan sensibles com estratègiques que van més enllà de les àrees que “tradicionalment” havien gestionat els partits i coalicions prèvies, com és el cas del turisme. El punt de partida és negatiu, perquè existia un departament de turisme però mai no havia existit política pública turística, com mai no havia existit un conseller de turisme que digués com va dir l’altre dia Biel Barceló al Parlament que era una bona notícia la davallada de reserves els mesos d’estiu.

Es fan coses, moltes i ben fetes, des d’ampliar espais naturals protegits, revisar la política urbanística i territorial apuntant cap a la sostenibilitat, algunes d’elles amb oposició fàctica (l’impost de turisme sostenible, l’establiment d’un sostre de places turístiques, acabar amb les excepcions hoteleres, o la protecció de 11.000 hectàrees amb ZEPAs). I probablement facem també coses malament, perquè no som perfectes, i perquè les correlacions de forces són les que són ara mateix i influïm, però no tenim majoria absoluta.

Coses que fins a un cert punt, arriben a distanciar l’ecologisme polític de l’ecologisme social, com totes hem pogut comprovar recentment amb segons quines manifestacions i retrets, sobretot si la tendència és a veure el tassó mig buid, o buid del tot. Dues eines de lluita per un mateix objectiu que tanmateix, per separat només fracassaran, però que fracassaran (fracassaríem) sobretot si no som capaços de seure’ns a pactar la paraula clau que és la transició (ecològica) de la nostra illa, i a omplir-la de significat. No podem passar en dos dies d’una societat hipercreixentista a una societat decreixentista; d’una societat col·lapsada a una societat resilient; d’una societat resignada i passiva a una societat compromesa amb la transformació, sense una transició ben dissenyada, debatuda i acordada amb molta gent. Som Verds, però no som el mag Merlí.

I sense perdre el sentit de la urgència, molts debats pendents com el del model territorial, el model energètic, el model turístic són algunes de les peces claus d’aquesta transició necessària. Els 50 punts de #SenseLímitsNoHiHaFutur poden ser un bon punt de partida per abordar-la, juntament amb altres aportacions i visions, però sobretot hem d’assumir que el punt de partida no és el d’un comptador a zero, sinó una societat desbordada amb desequilibris molt profunds i a molts d’àmbits, que no es poden resoldre amb receptes simples.

I que a més de les mesures concretes “de xoc” per mitigar aquest desbordament, hem de pensar i actuar sobretot en clau de procés de transformació, cosa que habitualment els polítics no solen fer, perquè encara pesa molt allò de “tallar cintes” i inaugurar coses com a mesura de l’èxit electoral. En aquest cas, hi ha al poder (per ara) polítics i polítiques que pensen i actuen en clau de procés, i que volen unes illes verdes per convicció i per ètica, i perquè és l’única estratègia possible per a un futur amb dignitat. Posem-hi fil a l’agulla, i posem-hi totes, de la nostra part.

L’aeroport, el nostre palau d’hivern

(Publicat al DBalears el 23/02/2017)

Quan està a punt de complir-se el centenari de la revolució russa, amb la presa del «Palau d’Hivern» com a símbol de tombar l’estaca del poder dels tsars, i després dels anuncis dels darrers dies d’incrementar la intensitat dels vols per a properes temporades (avions entrant a Palma cada 44 segons) a pesar dels esforços proteccionistes de les institucions locals i la preocupació social per la massificació, cada vegada queda més clar que el nostre palau d’hivern mallorquí és l’aeroport.

Dic «nostre» per dir qualque cosa, perquè ara mateix per molt que l’aeroport de Palma sigui dels més rendibles de tot l’Estat i els aeroports illencs generin més d’un 25% dels beneficis de tota la xarxa espanyola d’aeroports, qui talla el bacallà és per una banda el govern central, i per altra els accionistes privats que controlen (per ara) el 49% de la companyia. No és cap consol que l’hoteler Barceló hi sigui, al consell d’administració d’Enaire. Tant per al Ministeri de Foment com per als fons d’inversió privats el «nostre» aeroport és una màquina de fer doblers, i de fet el propi espai públic de l’aeroport, sense una sola columna lliure de publicitat, és la metàfora de com funciona un aeroport que fa estona que ha perdut l’essència del que hauria de ser un servei públic.

Quan l’únic objectiu és fer diners, no és estrany que als gestors de l’aeroport els importi poc per no dir gens ni l’impacte de la pressió humana sobre el territori fruit dels rècords de passatgers, ni les emissions de CO2 que genera el trànsit d’avions (que per cert, no es comptabilitzen oficialment al nostre balanç de carboni), ni les condicions de feina d’un personal de terra cada vegada més explotat, unes companyies aèries cada vegada més low-quality o una connectivitat entre illes que com que no és negoci, ja t’arreglaràs per moure’t entre illes o per sortir de ca nostra. Mentre els nostres governants locals s’esforcen per aprovar mesures de protecció del territori, sostres de places, regulació dels excessos del turisme o lluita contra l’explotació laboral, els amos i espremedors de l’aeroport «treballen» obstinadament des de luxosos despatxos a Madrid i a les illes Caiman per seguir fent caixa, passant per damunt de les preocupacions de tota una societat.

En la pràctica, tota Mallorca s’ha convertit en àrea metropolitana d’un aeroport que si bé en el seu dia va servir per dinamitzar l’economia i la societat illenca i connectar-nos amb el món, ara també és font de molts dels problemes que vivim, i que viurem al futur. No pot ser que els nostres representants polítics ni a nivell local, insular ni autonòmic, els qui ens han de representar, no tenguin cap marge de decisió sobre totes aquestes qüestions. Qüestions que ens afecten en molts aspectes de la nostra vida quotidiana, i que amb un maneig de l’aeroport posat al servei del país, de la nostra terra i de la seva gent, del bé comú (fins i tot me conformaria amb el sentit comú!) podrien fer-nos avançar cap a una societat molt millor, més equilibrada i digna.

Hem de dir prou i fer-ho ja, perquè si no governam l’aeroport, tampoc no governarem les nostres vides, la nostra pròpia societat. És ara o mai.

#RescatemValldemossa

(Publicat a ElPeriscopi, 20/02/2017)

Mentre als bancs i entitats financeres se’ls rescata amb doblers públics perquè segueixin fent de les seves, es deixa caure les persones i les institucions que les atenen. No ho dic només per les imbecil·litats que amollen per la seva boca els responsables del Banc d’Espanya sobre el sistema de pensions. En aquest cas volia parlar de l’Ajuntament de Valldemossa, víctima d’una dura sentència del Tribunal Suprem, que fa unes setmanes l’ha condemnat a pagar més de 7,5 milions d’euros (el triple de tot el pressupost municipal) per una requalificació urbanística perpetrada per la llavors regidora d’urbanisme, la insigne Rosa Estaràs, mà dreta del Sr. Jaume Matas a la legislatura del saqueig.

Estaràs va ampliar amb una parcel·la annexa de més de 2.000 metres la ja existent a l’Hort de la Cartoixa, que ja era sòl rústic protegit, amb l’excusa que tot fos un gran espai lliure públic, una zona verda. Però l’Ajuntament del PP al llarg del anys no es va posar d’acord amb la propietat, i amb el tomb del color polític cap a l’esquerra el 2007, els propietaris i un grup inversor representat per l’amo en Biel Cañellas i Fernando Gilet varen emprendre una batalla legal contra l’Ajuntament, que no volia acceptar com a compensació un projecte especulatiu que podria acabar desfigurant el poble.

Tot i que el preu d’expropiació dictat per la Junta provincial d’expropiacions (que per cert: funciona en base a peritatges privats, de part!!) era inassumible (7,5 milions), el Tribunal Superior de Justícia de Balears va dictar inicialment sentència condemnant l’ajuntament valldemossí a pagar 2,2 milions d’euros, una xifra «assumible» però igualment elevada si tenim en compte que des dels inicis, es tracta de parcel·les on no s’hi podia edificar. I aquí el que sí que hi ha hagut és una curiosa coincidència d’interessos entre els «errors» d’Estaràs i l’afany especulador d’una propietat representada per «barons» històrics del PP que no són precisament germanetes de la caritat.

El Suprem ha acabat de rematar la faena donant la raó a la propietat, i dictant sentència contra l’Ajuntament, per 7,5 milions d’euros. Me preocupa sincerament el poc mirament d’alguns tribunals a l’hora de preservar l’interès públic, de no calcular l’abast de les seves sentències, que poden deixar i en aquest cas deixen, un ajuntament en situació de fallida tècnica. A la comissió d’investigació de les autopistes d’Eivissa, no fa molt, hem posat en evidència com les dues darreres sentències del Suprem, que condemnen la comunitat a pagar 30 milions d’euros a les constructores, es fonamenten en informes fraudulents. Entenc que les lleis siguin interpretables, però em costa pair que es dictin sentències que no mesurin la realitat, i emparin actes especulatius d’aquesta manera.

Diners que al cap i a la fi, si no hi ha forma de revertir aquesta situació, haurà de pagar la ciutadania. La qüestió en aquestes altures és que es pugui assumir generant el menor mal possible als administrats, perquè tampoc no hi ha dret a què els serveis municipals de la gent de Valldemossa quedin hipotecats de per vida. El poble de Valldemossa mereix la solidaritat de tots nosaltres, però també i més enllà de la «justícia», mereix el menyspreu cap a una manera de fer política que d’una vegada per totes ha de ser desterrada. A Brusel·les o Estrasburg, com a mínim.