¡Que devuelvan la pasta!

(Publicat a Economia de Mallorca, 20/02/2017)

La sentencia del caso Nóos y sus derivadas son el último episodio del régimen decadente del 78. La mayoría de la gente no entiende cómo es posible que Urdangarín, Torres y Matas sean culpables, y vayan a la cárcel, pero Cristina la infanta quede libre. Libre, pero no inocente, ya que el pago de una multa de 265.000 euros (que indirectamente, pagaremos las contribuyentes) equivale a reconocer que ella también se enriqueció ilícitamente a partir de las actividades fraudulentas del Instituto Nóos.

De la misma manera que a Urdangarín se le abrían con tremenda agilidad las puertas de las administraciones públicas y el engorroso procedimiento administrativo se ponía a sus pies cual alfombra roja por ser quien era (duque de Palma, un miembro más de la familia real, además de deportista de élite), Cristina la infanta es imposible que desconociera y no fuese consciente de las actividades de su marido. Cualquier persona normal, con una relación de pareja normal (como ellos mismos se esforzaban en hacernos ver que eran, antes de todo este desaguisado), lo entiende.

Sí que es positivo que a los cabecillas de este robo a mano armada se les hayan impuesto penas considerables, aunque sean menores que las solicitadas por la fiscalía, y que vayan a la cárcel: que todo el mundo sepa que la corrupción se castiga, que esto de la lucha contra la corrupción va en serio. Pero no lo es que quede en evidencia que aquí hay gente intocable, entre ellos los miembros directos de la familia real, mientras el Constitucional arremete contra los diputados y diputadas catalanes, incluyendo a la Presidenta del Parlament, elegidos por el pueblo y supuestamente inviolables, según la Carta magna. Y no por robar. Algo pasa, es grave, y trasciende la propia corrupción crónica.

Pero en cualquier caso, hay algo que en mi opinión podría compensar en buena medida la indignación por la corrupción política -que sigue siendo junto al desempleo una de las preocupaciones de la mayoría de ciudadanas y ciudadanos-, y sería restituir los daños causados por la corrupción. Dicho de otra forma: que más allá de asumir responsabilidades políticas y penales, aquellos que han robado dinero público (o se han beneficiado del robo), devuelvan un dinero que es de todas y todos.

Y en la sentencia de Nóos, más allá de los condenados, se debería haber señalado a los responsables subsidiarios de este robo público, que en este caso son más que evidentes: el Partido Popular y la Casa Real. Por ahora, seguiremos esperando.

Si als parlaments no estimam la democràcia, qui ho farà?

(Publicat al DBalears, 16/02/2017)

Quan a qualsevol país del món els jutges es posen a perseguir i criminalitzar els representants del poble, no per haver ficat la mà al calaix, no per haver comès cap crim, sinó per exercir les seves funcions i fer, en el cas dels governants i sobretot dels diputats i diputades, allò que se’ns ha encomanat al Parlament, tenim un problema ben greu. A Espanya comences demanant presó a activistes, artistes, regidors, batles, per fer piulades, i vés a sebre com acaba la cosa. O com diria Bertold Brecht, veurem quin dia ens toca a nosaltres.

La darrera novetat, apart del judici a Mas, Rigau i Ortega de la setamana passada, arran de la consulta del 9N de 2014, ha estat la suspensió per part del Tribunal Constitucional de la resolució del Parlament de Catalunya per convocar un referèndum d’aquí uns mesos, i les «ordres» a la Fiscalia de perseguir la presidenta del Parlament i altres membres de la Mesa.

Davant la proposta de MÉS per Mallorca de solidaritzar-nos amb les víctimes d’aquesta criminalització antidemocràtica, puc entendre la reacció de Ciutadans (que és monotemàtic amb el seu anticatalanisme), la del PP (gairebé tres quarts del mateix) i un poc menys la del PI, que demagògicament troba que primer, hem de parlar dels problemes «d’aquí». Com si els principis democràtics -perquè d’això va la cosa- es poguessin territorialitzar, i dir aquí toca, aquí no toca… Sigui pel que deia abans, de veurem quin dia ens toca a nosaltres rebre, sigui perquè al Parlament de les Illes Balears ens hem pronunciat mil vegades sobre mil causes injustes arreu del planeta i només faltaria que donem l’esquena al que passa aquí davora.

Els diputats i diputades de Catalunya han fet allò que el poble, o si més no, una part important del poble (la mobilització humana pacífica més massiva i sostinguda en el temps a tota Europa d’ençà de 2012, cada 11S) li reclamava. Han votat majoritàriament unes resolucions en conseqüència, i volen aplicar-les. Són tan atrevits i radicals que volen tornar treure les urnes, perquè el poble s’hi expressi.

És gent que estima la democràcia, i que mentre altres fan homenatges als corruptes (i sí, sé que al bàndol demòcrata també hi ha corruptes que se n’aprofiten), fan el millor homenatge que s’hi pot fer, a la democràcia, que és posar mitjans perquè la gent decideixi. I mentre això passa, es confirma el caràcter cada vegada més partidista i repressor del Tribunal Constitucional i dels aparells de l’Estat, tant amb la seva recent «renovació» com amb els seus actes.

Els pseudo-demòcrates que estan contra les urnes també són pseudo-constitucionalistes. Perquè els principis democràtics no poden estar subordinats a les lleis, i els jutges que han d’aplicar les lleis no poden anar contra els qui les fan, que són els diputats i diputades, perquè de fer-ho, estan signant el «finiquito» de l’estat democràtic i de dret… Amb la dictadura també hi havia lleis, si s’haguessin acatat cegament, hauria arribat mai la democràcia? Quin absurd és aquest?

Tenim l’oportunitat de ser el primer Parlament que es solidaritzi amb el Parlament de Catalunya, que es sumi a la denúncia de la criminalització i la judicialització del procés constituent i plantegi seny i diàleg per resoldre els conflictes polítics, i no batalles judicials ni l’ús de la força com s’hi ha arribat a apel·lar. Quina panda de radicals que som! Però sobretot: si als Parlaments no estimam la democràcia, perquè d’això es tracta, qui ho farà?

Serveis de neteja: un altre grau en l’explotació laboral

(Publicat a El Periscopi, 13/02/2013)

Així com les condicions de treball de les «kellys», les cambreres de pisos als hotels, s’han començat a fer visibles en els darrers temps, hi ha encara altres col·lectius, també altament feminitzats, que romanen explotats i invisibilitzats a casa nostra, a pesar que són fins i tot més presents a les nostres vides quotidianes del que ens pensam.

Em referesc als treballadors i treballadores (sobretot, dones) del sector de la neteja, dels «serveis de neteja» als quals bona part d’empreses i també del sector públic recorren perquè les instal·lacions on anem a fer un cafè, a comprar o a rebre assistència sanitària estiguin en condicions d’higiene òptimes.

De la mateixa manera que la crisi ha servit d’excusa per imposar-nos una estafa, el dels serveis de neteja no és un sector en crisi, perquè «feina» n’hi ha, però concentra uns nivells de precarietat elevadíssims fruit de la competència deslleial i el dumping de salaris que pateixen els milers de treballadores d’aquest sector molt implantat a les nostres Illes. Les administracions públiques tampoc no són alienes a aquesta precarització i explotació, ja que el fet d’externalitzar serveis com la neteja (que podem entendre) aplicant només el criteri del preu de l’oferta més barata, que llavors moltes vegades acaba essent subcontractada genera directament llocs de feina hiper-precaris, d’alta càrrega de feina i al llindar del salari mínim.

Una situació que les clàusules socials de contractació impulsades pel Govern del canvi intenten evitar, però no basta. Les treballadores i treballadors dels serveis de neteja necessiten de la nostra solidaritat, i de la seva organització i mobilització. I més ara, quan els guanys empresarials es tornen a disparar, i sorgeixen noves bimbolles que enriqueixen a alguns i precaritzen a molts. Per posar només un exemple: mai no sent parlar, als esdeveniments sobre lloguer turístic i el benestar que pot generar aquesta activitat, sobre la necessitat d’assegurar les dones que arreglen les habitacions de xalets, «villes» i apartaments, sobretot quan no són els particulars que les comercialitzen. És un sector de gent treballadora que creix mentre els seus drets decreixen.

En aquests mesos es torna negociar el conveni que regula aquest sector que aglutina a més de 5.000 treballadores i treballadors de les nostres Illes. Del nivell de justícia amb què es resolgui podrem dir si avançam cap a una societat millor, o no. En qualsevol cas, quan avui llegiu aquest article pensau en la importància i la dignitat de la feina d’aquest col·lectiu, sense el qual tot seria d’una altra manera, i bastant pitjor. Pensau en elles, encara que aquests dies sigui més noticiable l’apertura d’un concessionari de Maserati a Palma. Tot hi té a veure.

Unidad y humildad

(Publicat a Economia de Mallorca, 13/02/2017)

Las palabras con las que cerró ayer Pablo Iglesias el controvertido congreso de Podemos en Vistalegre fueron unidad y humildad. La división política castiga a sus protagonistas, y nunca sabremos si fue el miedo a ese castigo o la presión de las bases lo que devolvió el sentido común al partido morado, cuando parecía que estábamos a punto de presenciar una película gore. Nada que ver con Juego de Tronos.

Una de las cosas buenas de Podemos es que ha socializado el debate político. Una de las malas, que ha sido uno de los mayores contribuyentes a la política como espectáculo. Era muy necesario que mucha más gente participase de la vida política para superar el llamado régimen del 78, algo que otros también intentamos desde una posición de humildad y desde el trabajo desde abajo, aunque sin tantos altavoces.

Esos mismos altavoces y pantallas que otros no hemos tenido son los que se han convertido en la principal amenaza para el propio Podemos, cuando las diferencias incluso personales se retransmiten en streaming y se utilizan como arma en el juego, no siempre limpio, de las luchas por el poder. Y de la política: porque ¿hasta qué punto avanzamos o retrocedemos, si la gente se alinea en política con uno u otro en función de personalismos o de simpatías al estilo de los grandes equipos de fútbol? ¿En qué queda el debate de verdad, el de las ideas, el que permite reflexionar, actuar, avanzar?

Unidad es una palabra fácil de pronunciar, y difícil de articular, sobre todo entre las izquierdas, y empezando por la propia organización. La unidad hay que cultivarla, y cuanto mayor es una organización y más transversal quiere ser, a más sectores quiere llegar, desde la voluntad de ser partido ganador, más difícil es de manejar esa unidad, porque las contradicciones son mayores: aquello de que “no se puede tener contento a todo el mundo”. La pluralidad o la diversidad, tan omnipresentes en la sociedad, son percibidas como una amenaza en muchas organizaciones, que acaban reduciendo la unidad al acatamiento, a la uniformidad. La unidad en la diversidad, como diría Edgar Morin, requiere de un nuevo aprendizaje en el que o se feminizan de verdad las organizaciones políticas y otros bastiones del poder, aportando una ética del cuidado cargada de valores como respeto, comprensón, empatía, constancia… o no vamos a ninguna parte, todo es más de lo mismo, y no hay nueva política que valga.

En cuanto a la humildad, qué decir. Supongo que es difícil ser humilde cuando hay tanta gente y tanto poder pendiente de ti y de tu organización. A nuestra escala, la humildad debería ser un valor inherente a la política como servicio al pueblo: siempre debe estar cerca de él, en la ética y en la estética. Es más, debería ser una especie de “prueba del algodón”: en cuanto se percibiera que “los políticos” nos alejamos demasiado de quienes pretendemos representar, tendríamos que dejarlo. La humildad es un valor de clase, de gente trabajadora que aunque quiera llegar lejos y lo logre, siempre debe tener presente de dónde viene. Lo contrario de quien hace ostentación con el poder.

Pues bien, chicos y chicas, eso: unidad y humildad. En Madrid, en Vistalegre y también aquí, en nuestras islas, que buena falta hace. Porque además de gobernar bien, de servir a quienes nos han votado de acuerdo con valores de transformación, tenemos la obligación de no defraudar, de no convertir la esperanza de tanta gente que ha confiado en el cambio en hartazgo. Como activista de la izquierda mallorquina soberanista, me alegro que Vistalegre no haya sido una batalla campal y de que la sangre no haya llegado al mar. Deseo cuanto menos lo mismo a los compañeros y compañeras socialistas, que pronto tendrán también su cónclave. De todo se aprende.

El fil de la corrupció: tot quadra

(Publicat al DBalears el 9/02/2017)

Aquesta setmana el jutge Castro ha dictat l’apertura de judici oral contra Matas i Rodríguez, per als quals els fiscals anticorrupció demanen 5 anys de presó. El caràcter sistèmic de la trama de corrupció del PP és cada cop més evident, amb dos nivells de corrupció: el del famós 3% i el finançament il·legal del PP, que es remunta si més no al cas Túnel de Sóller, i el de les corrupteles derivades de la sensació d’impunitat, de poder fer qualsevol cosa sense que t’enxampin, que també han aprofitat polítics, funcionaris i empresaris.

Castro i els fiscals posen de manifest com funcionava aquesta maquinària espoliadora: Matas des del Consolat (i els seus soldats des de les conselleries) gastaven i feien obra pública de dubtosa utilitat pública, i el cobrament de comissions el canalitzava Rodríguez des del partit, a travès de factures falses que per concepte de comunicació o publicitat, pagaven les empreses constructores. Alerta, pagaven les constructores primer, que tornaven favors al PP, i després seguim pagant nosaltres, tots els contribuents, per molts d’anys.

Una hipòtesi que «quadra» perfectament amb els avanços, documentació i testimonis recaptats a la comissió d’investigació parlamentària de les autopistes d’Eivissa, on tothom sabia d’irregularitats comeses des del minut zero, des de la mateixa adjudicació de les obres, a la seva execució, passant per la destrucció del patrimoni, expropiació i ocupació de finques i cases sense garanties, sobrecostos crònics, etc., etc. Però és ara que ho hem pogut documentar i acreditar, i reprendre el fil de la corrupció, que malauradament sembla que no s’hagi trencat perquè com deia, forma part de la manera de fer (i per tant de ser) del PP.

Pel que fa a les autopistes d’Eivissa, el cap de FCC, un dels més veterans compareixents a les comissions d’investigació parlamentàries (ja va comparèixer pel cas Túnel de Sóller, i també a la comissió de Son Espases) va explicitar com funcionava el tema: «a totes les obres que es feien en aquella època hi havia una part de comunicació, però tota la part de comunicació estava centralitzada en la persona de comunicació que tenia la conselleria (de Mabel Cabrer)». El Govern enviava factures a les empreses constructores adjudicatàries d’obra pública, i aquestes pagaven religiosament, sense mirar massa prim ni per quin concepte eren. Tanmateix, ho ficaven tot a la quota de la hipoteca i és la ciutadania que pagaria. I pagam i pagarem.

El PP ja ha estat condemnat per lucrar-se de doblers públics; ha hagut de tornar diners (quantitats petites, per ara); jutges i fiscals assenyalen a la procedència opaca i dubtosa del seu finançament, acreditat també per la Sindicatura de Comptes, …i el que ens queda per veure. Els heu vist demanar perdó? Jo no, apart de repetir com si fossin lloros allò de què «la corrupció és de persones, no de partits». Són els fets, els que ens defineixen, i per ara, allò que sí han fet els del PP és tornar seure Mabel Cabrer als escons del Parlament. O premiar també Maria Salom, la caixera del Túnel de Sóller, amb la màxima representació del govern d’Espanya a les Illes Balears. I tenir una gran desmemòria, i una enorme capacitat per mirar cap a un altre costat a pesar que la merda els arribi fins al coll.

El dia que arribem a ser una societat madura, plenament democràtica i amb dignitat i memòria, ni persones ni partits com aquests no haurien de tornar tocar poder, a no ser que de bon de veres, demanin disculpes i es restitueixi tot allò que ens han robat.

Tractorades precongressuals

(Publicat al DBalears, 2/02/2017)

De la mateixa manera que l’anomenat «sector primari» ens hauria de fer pensar que la terra i els aliments que ens dóna haurien de ser «allò primer», és a dir, la base de l’economia (just el contrari que la tan nostrada especulació), la pagesia mallorquina és o hauria de ser considerada com qualque cosa més que un sector social o econòmic. És qui mantén la terra en el seu sentit més integral, que va des d’allò ecològic a allò cultural.

Per això fa feredat veure com els familiars i deixebles de Biel Company, l’exconseller d’agricultura i pagès (de Rolex) es volen apropiar de la representació de la pagesia mallorquina per tanmateix, subordinar-la als seus interessos, ja siguin personals, de negocis o partidistes. És el que estan fent aquests dies, on aprofiten per intoxicar ja sigui amb els mals creats amb les inundacions, les torrentades de mentides o la Xylella, mirant d’escampar la plaga de l’escarni a la qual volen sotmetre el conseller Vicenç Vidal.

Caigut en desgràcia el cacic de l’agroindústria (que no agricultura) del govern de Bauzá, per cert un dels més col·laboracionistes amb l’expresident a la vista que va durar els quatre anys «sin rechistar» (que diria ell), tornen les tractorades. O alguns volen que tornin. No per protegir els pagesos i pageses (ah, no, les pageses no, que veig que no n’hi ha cap a la foto d’Ariany), sinó per guarnir la carrera electoral de Company i d’un PP que, penedit, vol tornar ser «rural» no perquè estimi foravila, sinó bàsicament perquè el bauzanisme els va fer perdre molts de vots.

Tornen les tractorades no perquè el jove Vidal no hagi defensat de bon de veres la pagesia, per cert sense assegurar-se un sou després d’haver inundat de doblers una entitat agrària en detriment de la resta, com sí ha fet Simonet, l’escolanet de de Company i actual gerent d’ASAJA. De fet, en un any i mig l’aposta decidida perquè les ajudes agràries arribin sobretot als professionals que treballen la terra (i no als professionals de les subvencions); l’impuls a l’agricultura ecològica i tradicional i l a lluita perquè l’activitat principal a les terres de conreu sigui l’agricultura dignifica el camp mallorquí.

Perquè hi ha governs i conselleries, com la de Vidal, que representen millor la pagesia i els seus interessos estratègics que aquells que només fan servir la paraula «pagès» per emmascarar les pitjors pràctiques caciquils i les ambicions particulars més inconfessables. I que defensen millor, o simplement defensen, la pagesia, perquè als del lobby de Company no se’ls ha sentit ni piular davant la insensibilitat de Madrid i del govern de Rajoy per compensar els efectes de les darreres inundacions i unes «ajudes» de l’Estat que senzillament ignoren de la manera més flagrant la nostra gent del camp. Zero ajudes: però heu vist que es prepari cap tractorada davant el despatx de la delegada del govern central, Maria Salom?… Només faltaria!

Tornen les tractorades, o volen que tornin, perquè hi ha un senyor(et) que per arribar a ser cosa a l’incert congrés del PP que s’acosta ha de menester un trofeu, encara que per aconseguir-lo hagi de mentir, difamar i intoxicar la gent honesta del camp que afortunadament té prou saviesa com per saber que la terra és de qui la treballa, i els Rolex dels qui se n’aprofiten. En resum: pagesos contra vividors. La història de sempre, i els qui lluitam perquè no es repeteixi.

Les mans i la terra són la principal eina d’un pagès, i la veritat i l’honestedat haurien de ser les d’un bon polític, com ho són de Vicenç Vidal. No les tractorades. No en el nom de qui de veres treballa la terra i l’estima.

Del 9N al 6F: democràcia vs imposició

(Publicat a El Periscopi, 6/02/2017)

Milions de persones surten al carrer cada 11 de setembre a Catalunya, en la mobilització social més important (i constant) dels darrers anys arreu d’Europa, per reclamar pacíficament el seu dret a decidir i a ser lliures com a poble sobirà, en un acte que hauria de servir d’exemple a qualsevol demòcrata. Per contra, la resposta del govern espanyol ha anat oscil·lant entre la incomprensió més absoluta i l’amenaça, incloent fins i tot l’ús de la força, com va insinuar fa uns dies la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría.

Lamentablement, el govern d’Espanya, integrat pels hereus del franquisme, no està sol en la seva particular croada contra Catalunya i el procés: l’acompanyen els principals partits de l’arc parlamentari estatal, que bé s’alineen amb les posicions de la dreta o l’ajuden des de la seva ambigüitat, forçant una neutralitat impossible enmig d’un conflicte d’aquesta envergadura, a no ser que fossis un mediador internacional independent. L’acompanyen també 40 anys d’imposició a les escoles d’una idea d’Espanya «grande y libre» que encaixa més fàcilment a les pantalles de televisió i «debats» de la caverna mediàtica que a la realitat quotidiana de territoris amb el gruix de la seva personalitat i la seva història feta al marge (i als marges) de la d’Espanya.

La imatge que projecta la metàfora de precintar unes urnes té tanta força, que no hauria de quedar una sola persona ni a Espanya ni enlloc que es pugui considerar demòcrata i estigui d’acord amb allò que pretén el govern de Rajoy. Els conflictes polítics (com l’encaix de Catalunya a Espanya, o la seva independència) es resolen políticament, i aquesta és la primera lliçó que l’Estat i les seves oligarquies no varen voler entendre tombant l’Estatut aprovat pel Parlament català i aprovat pel poble de Catalunya.

De llavors ençà, la utilització política de la Fiscalia de l’estat i el Tribunal Constitucional no sols han estat d’allò més menyspreable, sinó que posa radicalment en dubte la separació de poders i l’estat de dret a Espanya. Aquesta utilització partidista de l’aparell de l’estat és la que explica també els entrebancs a la consulta del 9N, i la persecució judicial de polítics com Mas o l’actual presidenta del Parlament, Carme Forcadell. I les esmentades amenaces a qualsevol avanç cap al referèndum que previsiblement es celebrarà en uns mesos, li pesi a qui li pesi. No hem d’oblidar tampoc els greus atacs a la llibertat d’expressió, amb la persecució judicial de batles, regidors i regidores, i activistes socials.

Avui mateix, 6 de febrer de 2017, jutgen Mas, Ortega i Rigau per haver donat cobertura a la consulta del 9N de 2014. No es pot jutjar la gent per defensar l’opció de les urnes, gent en aquest cas que com Artur Mas no són sants ni de la meva devoció ni de la meva ideologia ni de la meva condició social: però no és d’això del que es tracta ara, sinó de posicionar-nos amb la defensa de la democràcia i el dret a decidir, i ser conseqüents. Per això, avui, d’alguna manera, ens jutgen a totes.

Las autopistas más caras del mundo

(Publicat a Economia de Mallorca, 6/02/2017)

En 2013, la Comisión Europea reprendió a España por el precio de construcción de sus autopistas: entre 2 y 5 millones de euros el kilómetro, el más caro del viejo continente. Los 23 kilómetros de las autopistas de Ibiza, que se situarán sobre los 600 millones a la finalización de la concesión, nos habrán costado unos 26 millones de euros el kilómetro. Esto las convierte en unas de las carreteras más caras del mundo, y sólo por ello hace tiempo que se deberían haber investigado, sobre todo si tenemos en cuenta que el presupuesto inicial previsto en el Convenio de Carreteras con el Estado era de 8,33 millones de euros.

La vía de acceso al aeropuerto de Eivissa y la de Sant Antoni se licitaron en 2005 por unos 170 millones de euros, con un régimen concesional llamado de “peaje en la sombra”. Básicamente, las constructoras adelantaban el dinero, y una vez entregadas las carreteras a la administración (2008), estas lo devolvían con un canon repartido en 25 anualidades con una parte fina y otra variable, en función del número de coches que pasan por ellas. Ello convierte las autopistas de Eivissa en la segunda hipoteca de nuestra comunidad, sólo superada por el hospital de Son Espases, que por lo menos es un hospital.

En la comisión de investigación hemos podido ver cómo se tomaron malas decisiones políticas (no sólo porque las tomase Jaume Matas, ya que se limitó a ser un alumno aventajado de Aznar y la aplicación de su “plan de infraestructuras” de 19 billones de euros); se dieron contratos millonarios a dedo; se arrasó con patrimonio arqueológico y cultural de la pitiusa mayor de valor incalculable; se desalojó a gente de sus hogares por la fuerza, en muchos casos sin tan siquiera haber notificado la expropiación. Y mucho más.

Y a pesar de todo ello, de lo que hemos pagado y de lo que seguiremos pagando, se trata de unas malas carreteras: el pasado mes de enero, sin ir más lejos, uno de los ingenieros nos explicaba a los diputados y diputadas miembros de la comisión cómo si se hubiera “respetado” el proyecto original de la vía de acceso al aeropuerto en uno de los tramos que sufre inundaciones, para desalojar el agua de las precipitaciones habría hecho falta construir un canal sin apenas pendiente de 30 metros de ancho y 1,5 kms de longitud hasta el mar. En su lugar se construyo una balsa (la de Sant Jordi), a la que se bombea el agua cuando llueve para que no se inunde la carretera. Y que hemos pagado aparte.

Todo ello debería hacernos reflexionar sobre qué ha hecho que fallen todos los “controles” en la administración en el manejo de dinero público, y ello se debe a la constelación de intereses entre empresas privadas constructoras de obra pública, entidades financieras (que han ganado el doble al haber sidor rescatadas también con dinero público), políticos y funcionarios. En la comisión hemos podido apreciar no sólo contradicciones importantes entre unos y otros, sino mentiras que han quedado acreditadas y se castigan con entre 6 meses y un año de prisión, porque esto no es un juego de niños.

No se trata de “pedir cuentas” por un tema, como han dicho quienes no querían que se crease la comisión de investigación, “de hace 10 años”, “y encima de Eivissa”. Se trata de una importante hipoteca que seguiremos pagando durante muchos años las ciudadanas y ciudadanos de Formentera, Eivissa, Menorca y Mallorca, que no vamos precisamente sobrados de financiación pública para mantener los servicios más básicos como la educación o la sanidad. Y si se da la más mínima posibilidad de recuperar un solo euro público de esta gran estafa, y de que no se vuelva a repetir, ya habrá valido la pena.

Trump, odi, ànsia: reflexió glocal

(Publicat al DBalears, 26/01/2017)

Tot i que encara confio en la condició humana i en la humanitat de la majoria malgrat les reiterades decepcions dels darrers temps, fa uns mesos vaig tenir la desgràcia d’encertar la temuda victòria de Donald Trump.

Aquests dies hem viscut la seva coronació i hem vist com signava els seus primers decrets, que em confirmen en allò que consider més nefast de la presidència d’un dels països més poderosos del món: la normalització de l’odi des d’una instància del poder que és una referència mundial. Trump, ho volguem o no, és un «nou» líder mundial que conscient o inconscientment, és i pot acabar essent model social per a moltes persones, tot i que això també impliqui al meu parer fer passes enrere en la història de la humanitat. Murs contra la immigració, estigmatització de la diversitat i les minories, menyspreu a l’activisme cultural, negació del canvi climàtic, masclisme del més recalcitrant… i el que ens queda per veure.

Però si Trump és dolent, és del tot nefast que altres líders com la britànica Theresa May s’hi aferrin al mandatari nord-americà com a gran aliat i referent per sostenir la doctrina del «Brexit», i dugui cap aquí (o més bé, reforci, perquè els odis ètnics i l’extrema dreta ja hi són, a la vella Europa) el pitjor de la seva mala política a canvi d’algunes prebendes comercials. Tots dos plegats em recorden als Reagan i Thatcher dels 80, que tant de mal varen fer a un i altre costat de l’Atlàntic, ficant el món sencer en una onada de neoliberalisme que ha desmantellat tots els avenços aconseguits després de més d’un segle de lluites obreres i socials, de consolidació de drets bàsics com l’educació, la salut o els serveis socials mitjançant els serveis públics. Davant un Rajoy que diu que ens hem de dur bé amb els Estats Units i acceptar allò que ha elegit el poble nord-americà, em quedo amb les paraules del Papa Francesc, que també ens recordava fa uns dies que a Hitler també el va elegir el poble, i després el va destruir.

La construcció d’alternatives a la pitjor onada conservadora, rància i deshumanitzadora dels darrers 40 anys ens hauria de preocupar i molt, a les esquerres de tots els confins de la Terra. Fins i tot a qualsevol persona amb uns mínims de vocació humanista, independentment de la seva ideologia. I mentre ens posem d’acord per veure què feim (sense pensar-ho gaire, no fos cosa que facem tard i quedem a un carreró sense sortida), d’entrada, per no retrocedir, comencem per valorar allò que tenim.

I aquí, malgrat el renou, tenim municipis, illes i un pacte autonòmic de gent decent disposada a deixar-se la pell per dignificar les vides de la gent d’aquesta terra sense oblidar que som part d’aquest món ple d’incerteses. Voler aconseguir-ho tot i ja és un desig legítim, però la transformació social implica processos a mig i llarg termini. L’ànsia de voler que tot canviï ja (un punt consumista, per cert) i que només es fixa en el 20% no assolit enlloc del 80% conquerit no ha de frustrar els nostres somnis, ni deixar-nos la sensació d’una insatisfacció permanent. Si vos entra l’ànsia, mireu al nostre voltant, mireu com està el món. I treis pit. Seguim.

És el canvi climàtic, estúpids!

(Publicat a El Periscopi, 23/01/2017)

En qüestió de setmanes hem passat d’una de les sequeres més severes dels darrers anys o fins i tot dècades a les pluges més abundants (per no dir excessives) si més no del que duïm de segle, que ja són 17 anys. En qüestió de dies ha plogut el que sol ploure en tot un any a Mallorca de mitjana, i pel que fa a un mes de gener, només el que ha plogut el darrer cap de setmana equival a multiplicar per deu les pluges d’un mes de gener qualsevol.

Els diferents escenaris plantejats pel Panell Intergovernamental de Nacions Unides sobre Canvi Climàtic (IPCC) apunten a què en el curt i mig termini la tendència hauria de ser d’augment de les temperatures i de minva del nivell de precipitacions, a la Mediterrània. El que no comptàvem és que una altra de les conseqüències assenyalades pel grup d’experts és l’increment dels fenòmens meteorològics anormals i extrems, que a altres latituds provoquen grans catàstrofes climàtiques, ja siguin en forma de tempesta o de sequera, i que aquí aquests dies està provocant unes pluges per a les quals no estam preparats.

Resulta indignant que qui va desmantellar el departament de Canvi Climàtic del Govern i el gruix de polítiques mediambientals, a més d’aturar la roda de neteja de torrents, ara vulgui treure rèdit polític del desastre d’aquests dies i acusi els actuals responsables de l’executiu autonòmic de no mantenir els torrents nets, quan s’han incrementat els quilòmetres de neteja de les vies d’aigua i s’ha doblat el pressupost. Tanmateix, davant aquestes pluges el que es podia fer era anecdòtic, o algú recorda quan han estat els embassaments de Cúber i el Gorg Blau al 100% de la seva capacitat?! A més, quan es podia fer alguna cosa és a l’hora de dissenyar els nostres pobles i ciutats, amb qualque criteri apart del de l’especulació, sense subordinar les vies naturals de l’aigua als interessos urbanístics particulars.

Amb allò que sí que podem i hem fer alguna cosa és amb la nostra contribució a mitigar el canvi climàtic, així com adaptar-nos a les noves realitats que ens depara. Per reduir l’impacte de les nostres emissions és prioritari actuar sobre el consum (transport, en el nostre cas especialment l’aeri i per carretera, i energètic) i transitar cap a un altre model energètic, cosa que al meu parer passa per llevar-nos les pors i les prevencions a les plaques solars i de pas denunciar el govern de l’Estat, que ha tornat afavorir l’oligopoli de les elèctriques front a les energies netes. L’adaptació és quelcom més complicat, però justament pel fet de ser illes hauria de ser estratègica, i un dels camps de recerca científica prioritària a les universitats i empreses.

Si les emissions de CO2 fossin de colors, segurament estaríem més preocupats, i és amb fets com les pluges d’aquests dies que hauríem de prendre consciència. O amb amenaces que aparentment són ben enfora, com la imminent separació de la massa de gel Larsen C de l’Antàrtica, que en uns mesos pot fer pujar el nivell de la mar uns 10 centímetres arreu del globus, amb conseqüències imprevisibles.

Era Clinton que va vèncer Bush pare amb aquell «és l’economia, estúpids!». Ara, si volem vèncer els Trumps, Putins, Kim-Jong-Ils i Rajoys de torn que malmenen el planeta, convé tenir present que hauria de ser el canvi climàtic, la prioritat, i pensar-ho tot a partir d’aquí. Començant per casa nostra, és clar. No siguem tan estúpids com per voler mirar cap a un altre costat, perquè com diria El Roto, en un món global no hi ha un altre costat on mirar.