Arxiu d'etiquetes: 26J

Avís per a navegants

(publicat al DBalears l’1/07/2016)

Les eleccions del 26J, que encara han de menester molta més anàlisi i molta més interpretació, han llançat un senyal inequívoc a les forces polítiques d’esquerres: per poc que ens despistem, la dreta torna a reviscolar. Pertot arreu, i particularment a la nostra terra, amb un creixement de 10 punts entre el PP i C’s entre les eleccions del desembre i les del juny. Quan fa només un any, les esquerres vam obtenir la majoria més ampla de la nostra història democràtica.

A les eleccions del 26J van fallar les enquestes que no es poden tornar emmirallar davant la crua realitat d’un país d’escassa cultura democràtica que premia la dreta malgrat la corrupció, l’evasió fiscal i la manipulació desacomplexada de l’Estat de dret. I un electorat que castiga les esquerres ja sigui per les seves bregues, les coalicions fetes a corre-cuita o les ànsies de resultats immediats que no acaben d’encaixar amb els temps que han de menester els processos de canvi real.

Els enemics i adversaris de tot el que facem per ser qui som exigeixen ara que rodin caps i «autocrítica», justament al grup polític que més ha comptat i seguirà comptant amb les seves bases i amb l’eina de la participació per prendre les decisions tant estratègiques com tàctiques. La decisió d’anar en confluència amb altres forces progressistes no era nova, però és cert que es va haver de prendre amb més presses i pressió de la desitjada. Dubt que en menys d’un mes i vists els resultats globals, tant de baixada de Podem i les seves aliances, com el pitjor resultat històric dels grups sobiranistes d’esquerres arreu de l’Estat que van quedar al marge de les confluències, els resultats haguessin estat gaire diferents. Dit això, crec que més de 117.000 ànimes que van votar una coalició amb presència, missatge i proposta sobiranista es mereixen un respecte.

La gent de MÉS tenim clar que vam fer el que havíem de fer, però sobretot tenim clar el que hem de fer ara, després del missatge clar de les urnes per als navegants progressistes i la gent que estima la terra: seguir fent feina i seguir deixant-nos la pell per fer una Mallorca i unes Illes sobiranes, verdes i inclusives, com ja fan cada dia les nostres regidores i regidors, batles i batlesses, i càrrecs de govern al Consell i a la Comunitat. Així com ho fan també els milers de votants i militants de MÉS avesats a no rebaixar el seu nivell de compromís malgrat les adversitats.

Per això va nèixer MÉS: per canviar les coses. I no farem passes enrere, malgrat l’ofensiva dels qui no ens volen cap bé, ni a nosaltres, ni al país. Dels qui s’estimem més la intriga que la feina, dels qui prefereixen la comoditat al compromís, dels qui estan tan, tan preocupats per nosaltres, …però ni s’immuten per la possibilitat real de què a Espanya governi una coalició de la dreta i la ultradreta, una de les pitjors notícies en els darrers temps per a les nostres Illes, per a la nostra gent, la nostra cultura, la nostra llengua i el nostre autogovern. Seguirem lluitant, com sempre, per recuperar el nostre futur. Seguim.

26J, primeres reflexions

Malgrat #UnidesPodemMÉS ha estat segona força a les nostres Illes, la nit electoral d’ahir no va ser una nit de celebració. Perquè el resultat no va ser l’esperat, però sobretot perquè el bloc conservador va obtenir aquí i arreu un millor resultat que el 20D, i perquè la política que defensam és a les antípodes de les seves. En resum: volíem guanyar, i no vàrem poder. Personalment, em costa pair com així la corrupció permanent, els papers de Panamà o l’ús de l’aparell de l’estat per part de Fernández-Díaz per perseguir l’oposició no passen factura en absolut al PP, tot i que està molt enfora dels resultats de 2011.

La por revifa el bipartidisme clàssic. Més enllà d’errades tàctiques, per mi la baixada d’Unidos Podemos a nivell d’Estat i la suma insuficient de la confluència amb MÉS a les Illes obeeix sobretot a la victòria de l’estratègia de la por, a la qual s’havien apuntat gairebé tots els contrincats polítics, inclòs el PSOE. Por a Veneçuela, por a què els comunistes llevassin les cases a la gent (argument tan increïble com malauradament real a peu de barra de bar), i per acabar de rematar la faena, un Brexit que genera encara més inseguretat. Davant el dubte (i en aquestes eleccions, hi havia molta gent dubtosa), els votants s’han estimat més el valor segur del bipartidisme clàssic. Pujada del PP i manteniment d’un PSOE a pesar dels seus magres resultats en termes històrics. I Unidos Podemos i totes les confluències, milió i pico de vots menys que la suma dels seus diferents components el 20D.

L’abstenció és d’esquerres. I novament, ha demostrat que anar a la platja o quedar a casa per desconfiança amb els partits és un aval als que comanden, es miri per on es miri. Llavors vindran les lamentacions, però és així. I òbviament, els partits progressistes també ens ho hem de fer mirar: no hem de fer servir estratègies com la de la por, però sí que els missatges d’esperança han d’anar acompanyats d’una ètica i sobretot una pràctica política que faci veure que la unitat de les esquerres no és sols una conjura d’interessos multicolors, i que som capaços de conviure i cooperar més enllà d’una campanya.

La pujada del bloc conservador no és positiva ni per a la gent, ni per a les Illes. Un govern de canvi a l’Estat espanyol hagués estat un missatge clar a Europa de què cal canviar les regles del joc, i que l’austericidi s’ha d’aparcar si volem senzillament, que el projecte europeu sobrevisqui. La pujada en vots sobretot del PP, que sumats als de C’s reforcen el bloc conservador, no és gens esperançadora en aquest sentit, ans al contrari: no estarem massa temps a veure que les promeses de Rajoy en campanya són substituïdes per nous paquets de retallades acordats amb Brusel·les. I què dir de la qüestió territorial? Amb Catalunya sense dret a decidir, eleccions basques a la tardor i un bloc conservador que vol una España Grande y Libre, continuarem a una deriva on cada àtom de sobirania bàsica l’haurem de guanyar a pols. I a les Illes, com ens ha tocat fer sempre, resistència i dignitat.

La repetició dels resultats del 20D en termes globals obliga a acords. I si hi ha la més mínima possibilitat d’un govern diferent que no pivoti entorn a la dreta, s’ha de treballar a fons, però no en som optimista, sobretot si ens hi fixam en els resultats al Senat, on el PP ha reforçat la seva majoria absoluta.

Després del 26J, no decebre és treballar per mantenir la il·lusió des de la lluita concreta. El major perill de la lectura d’aquests resultats és convertir la il·lusió de la gent pel canvi en onada de decepció. Senzillament, no ens ho podem permetre, perquè tot està per fer i tot és possible, però sobretot perquè és més necessari que mai canviar: ni les Illes, ni Espanya ni Europa no van enlloc si no és amb un canvi de polítiques. I si ens toca fer d’oposició a determinats àmbits, recordem que la lluita no és sols cosa de les institucions, i que cada un dels vots de canvi obtinguts en aquests comicis han de servir per seguir lluitant i per contruir des d’abaix una alternativa global, més enllà de conjuntures electorals.

Ara toca pensar i repensar, compartir reflexió i acció sense defallir, tot recordant que els processos històrics de canvi són justament això, processos d’anar envant i enrera, processos de mig i llarg termini que no acaben d’encaixar amb l’espectacle en què s’ha convertit la política de plató. Idò això: seguim.

26J: elecciones inciertas, mismos retos

(Publicat a ElPeriscopi, 5/06/2016)

En unas semanas volvemos a estar de elecciones, tras el fracaso de los grandes partidos que en estos meses han desperdiciado demasiado tiempo en la “lucha” en los platós de televisión en detrimento de un diálogo que debería ser el sustento de cualquier decisión política. Y sobre todo, lo que más sorprende ha sido la indecisión del PSOE, que en lugar de aprovechar el aislamiento (ganado a pulso) del PP, que en lugar de intentar constituir un gobierno progresista con el apoyo de las fuerzas soberanistas de Catalunya y Euskadi, se blindó con Ciudadanos, que representa claramente la nueva derecha española regeneracionista.

Los dos elementos clave de la ruptura necesaria, esto es: replantear el contrato social (con una reforma constitucional que blinde los derechos sociales y los servicios públicos) y la cuestión territorial (que pasa sí o sí por el reconocimiento del derecho a decidir) han sido la clave del porqué no se ha llegado a acuerdos. Y lamentablemente, todo parece indicar que el escenario no cambiará demasiado tras el 26J, y que volverán a ser los elementos clave de todo pacto político. O por lo menos, de todo pacto político que realmente quiera abordar los problemas reales, de fondo, con seriedad y un mínimo de valentía.

El único elemento nuevo en esta especie de segunda vuelta de las elecciones estatales lo aporta la confluencia de Podemos con Izquierda Unida a nivel de Estado, y en nuestras islas la suma de la izquierda alternativa, soberanista y ecologista que representa MÉS, denominada “Units Podem MÉS”. Los votos que por separado obtuvieron cada una de estas fuerzas el pasado 20D superan a los del PP, y está por ver hasta qué punto podrá ser una opción claramente ganadora en los días uqe quedan hasta el 26J.

Lo más inquietante es lo que pueda pasar con el PSOE, que probablemente tenga que elegir entre un gobierno de izquierdas en el que probablemente ya no sean fuerza mayoritaria, o un gobierno de concentración “a la alemana”. Si elige la primera opción, se deberán abordar reformas profundas, a nivel económico, social y territorial, y enviar un mensaje claro a Europa de que urge replantear las reglas del juego del proyecto europeo: no queremos muertos en el camino. Si elige la segunda opción, es más que probable un intento de contrarreforma neoliberal y neocentralista y una subordinación aún mayor a los intereses de la troika, un paso atrás en el que además, los socialdemócratas estarán en una posición de debilidad junto al PP, pero sobre todo pueden iniciar una deriva hacia la “pasokización”, hacia lo que les ha pasado a los socialistas griegos, de hacerse cada vez más pequeños y menos útiles.

Porque de eso van la política y los partidos, hasta que se invente otra cosa para representar la voluntad ciudadana: de ser útiles a la gente, y de incidir al máximo con los votos que tienes. Esta es la opción que ha tomado MÉS, la de estar ahí a pesar de las contradicciones, al lado de otras fuerzas de izquierda que defienden cosas muy parecidas, sobre todo en relación a las dos vías de ruptura abiertas en el Estado español, y obviamente en lo que respecta a nuestras Illes. Parte de estas reformas pasa por reconocer (y compensar) de una vez por todas los sobrecostes de nuestra condición insular, y por conseguir un modelo de financiación que nos garantice unos servicios públicos que no nos condenen a ser ciudadanos de cuarta categoría del Estado.

Esto es lo que nos jugamos el 26J, aquí y en España, que no es poco. Por eso tanta campaña del miedo y tanta Venezuela (“a ver si cuela”), cuando la mayoría de la gente sabe que lo que no se aguanta es seguir como estamos, no que venga algo nuevo: el miedo lo tienen quienes siempre han estado en el poder. Por eso, procuraremos no perder la sonrisa.

Unides i units, Podem MÉS

Aquest article ha estat censurat per “partidista” allà on public normalment els dilluns, així que ho public per aquí ;-)

Queda exactament un mes per a les eleccions del 26J, i ja tenim a casa nostra acord confluent, d’esquerres i pel dret a decidir: Units (i unides) Podem MÉS. Com que de crítiques dels adversaris i dels defensors de l’autèntic ja en tendreu un bon tast aquests dies, jo per la part que me toca vos diré un parell de coses bones d’aquesta opció electoral:
– És una candidatura per guanyar: diferents grups polítics ens hem posat d’acord amb un programa comú i amb la idea de superar per primera vegada l’hegemonia de la dreta a les nostres Illes i a la vegada, aportar el màxim de diputats/des i senadors/res que serveixin de garantia per conformar unes polítiques i un govern de canvi a l’Estat. Altres opcions dites “d’esquerres” s’han estimat més mirar, en clau estatal, a forces com Ciudadanos, que aquí representen la continuïtat amb el pitjor de l’era Bauzá.

– És una coalició de canvi, que comparteix l’esperit dels #AcordsPelCanvi signats l’any passat a les Illes, però conscients que per sortir de la trinxera de la resistència i poder fer polítiques transformadores a les nostres Illes cal fer també polítiques de canvi a Espanya, que passen per abordar les dues crisis més profundes de l’Estat, apart de l’econòmica: la social i la territorial. L’una i l’altra passen per la democratització profunda de la política i les decisions que s’hi prenen, i pel dret a decidir dels pobles.

És una candidatura de país, ja que per primera vegada ens ajuntam la principal força sobiranista de la terra amb forces estatals que estan pel dret a decidir, i assolirem un resultat històric, que farà que ens sentin a Madrid amb més força que mai, de cara a negociar qüestions estratègiques per a les nostres illes i incloses a l’acord programàtic: un sistema de finançament just, un nou Règim Econòmic especial i l’equiparació en inversions amb la resta de CCAA via Pressuposts de l’Estat, entre d’altres.

I finalment, és una candidatura de suma, en el sentit que en un context on anam a eleccions justament per manca d’acord entre grans partits, almenys aquí i a altres indrets alguns ens hem entestat en arribar a acords de coalició, sumant entre forces polítiques i atenent a la diversitat de l’Estat. I en aquestes eleccions, la capacitat de sumar i arribar a acords hauria de suposar un “plus”, i hem estat els únics que hem fet els deures.
Ha arribat, doncs, l’hora de què guanyi algú diferent als que ho han fet sempre. Que ho faci des de la voluntat de fer transformacions importants, posant les persones al centre de les polítiques, respectant la llibertat i la voluntat de ser dels pobles. I llançant a aquesta Europa inhumana i despistada el missatge, alt i clar, de què cal canviar les regles del joc. Que volem democràcia amb drets, llibertat, dignitat i futur… Que volem benestar i felicitat per a tothom, i no sols per a uns pocs. Que aquesta és la nostra radicalitat, i que estam aquí per fer història. Això sí: només tenim un mes per convèncer-vos que val la pena i que com sempre, la indiferència només beneficia el poder establert.