Arxiu d'etiquetes: alternatives

És el canvi climàtic, estúpids!

(Publicat a El Periscopi, 23/01/2017)

En qüestió de setmanes hem passat d’una de les sequeres més severes dels darrers anys o fins i tot dècades a les pluges més abundants (per no dir excessives) si més no del que duïm de segle, que ja són 17 anys. En qüestió de dies ha plogut el que sol ploure en tot un any a Mallorca de mitjana, i pel que fa a un mes de gener, només el que ha plogut el darrer cap de setmana equival a multiplicar per deu les pluges d’un mes de gener qualsevol.

Els diferents escenaris plantejats pel Panell Intergovernamental de Nacions Unides sobre Canvi Climàtic (IPCC) apunten a què en el curt i mig termini la tendència hauria de ser d’augment de les temperatures i de minva del nivell de precipitacions, a la Mediterrània. El que no comptàvem és que una altra de les conseqüències assenyalades pel grup d’experts és l’increment dels fenòmens meteorològics anormals i extrems, que a altres latituds provoquen grans catàstrofes climàtiques, ja siguin en forma de tempesta o de sequera, i que aquí aquests dies està provocant unes pluges per a les quals no estam preparats.

Resulta indignant que qui va desmantellar el departament de Canvi Climàtic del Govern i el gruix de polítiques mediambientals, a més d’aturar la roda de neteja de torrents, ara vulgui treure rèdit polític del desastre d’aquests dies i acusi els actuals responsables de l’executiu autonòmic de no mantenir els torrents nets, quan s’han incrementat els quilòmetres de neteja de les vies d’aigua i s’ha doblat el pressupost. Tanmateix, davant aquestes pluges el que es podia fer era anecdòtic, o algú recorda quan han estat els embassaments de Cúber i el Gorg Blau al 100% de la seva capacitat?! A més, quan es podia fer alguna cosa és a l’hora de dissenyar els nostres pobles i ciutats, amb qualque criteri apart del de l’especulació, sense subordinar les vies naturals de l’aigua als interessos urbanístics particulars.

Amb allò que sí que podem i hem fer alguna cosa és amb la nostra contribució a mitigar el canvi climàtic, així com adaptar-nos a les noves realitats que ens depara. Per reduir l’impacte de les nostres emissions és prioritari actuar sobre el consum (transport, en el nostre cas especialment l’aeri i per carretera, i energètic) i transitar cap a un altre model energètic, cosa que al meu parer passa per llevar-nos les pors i les prevencions a les plaques solars i de pas denunciar el govern de l’Estat, que ha tornat afavorir l’oligopoli de les elèctriques front a les energies netes. L’adaptació és quelcom més complicat, però justament pel fet de ser illes hauria de ser estratègica, i un dels camps de recerca científica prioritària a les universitats i empreses.

Si les emissions de CO2 fossin de colors, segurament estaríem més preocupats, i és amb fets com les pluges d’aquests dies que hauríem de prendre consciència. O amb amenaces que aparentment són ben enfora, com la imminent separació de la massa de gel Larsen C de l’Antàrtica, que en uns mesos pot fer pujar el nivell de la mar uns 10 centímetres arreu del globus, amb conseqüències imprevisibles.

Era Clinton que va vèncer Bush pare amb aquell «és l’economia, estúpids!». Ara, si volem vèncer els Trumps, Putins, Kim-Jong-Ils i Rajoys de torn que malmenen el planeta, convé tenir present que hauria de ser el canvi climàtic, la prioritat, i pensar-ho tot a partir d’aquí. Començant per casa nostra, és clar. No siguem tan estúpids com per voler mirar cap a un altre costat, perquè com diria El Roto, en un món global no hi ha un altre costat on mirar.

Fitur, Balears, la sostenibilidad i el futuro

(Publicat a Economia de Mallorca, 17/01/2017)

La nueva edición de FITUR que se abre esta semana en Madrid es especial para nuestra comunidad, ya que somos la única región del planeta que participa como partner en la celebración del año mundial del turismo sostenible promovido por la Organización Mundial del Turismo (OMT).

Desde la Vicepresidencia del Govern se pone así de manifiesto que las Illes no sólo somos una potencia turística que no quiere morir de éxito, sino que además tenemos proyecto a medio y largo plazo: ser un destino turístico “verde” de referencia en el Mediterráneo y en el mundo. Y ser un destino justo, y de ahí el premio a las camareras de piso en la primera y reciente edición de los premios del turismo.

Partimos de donde partimos (y no de donde nos gustaría a muchos): de unas islas en buena medida saturadas por la falta de competencia como consecuencia de la coyuntura geopolítica, y de una política pública turística otrora inexistente. Y digo inexistente porque en 40 años de democracia la única política turística que se ha hecho salvo alguna honrosa excepción ha sido de subordinación absoluta a los lobbies y de mala política. Y sinó, recuerden el cierre del IBATUR por corrupción connivente entre políticos y hoteleros, o el caso Rasputín, que es una manera bastante diferente de la del Govern actual de promover el turismo.

Pero además de tener proyecto, al Govern de izquierdas lo acompañan a FITUR, un año y medio después de empezar a gobernar, hechos que dotan de sentido y llenan de significado que cuando hablamos de turismo “sostenible”, no queremos quedarnos en palabras huecas: llevamos ya en la carpeta de las políticas impulsadas el impuesto del turismo sostenible o ecotasa; la propuesta de regulación del alquiler turístico y otras regulaciones que están por venir, junto con el techo de plazas turísticas.

Y en materia mediambiental, la semana pasada sin ir más lejos se aprobó el el Consell de Govern declarar Parque Natural la playa de Es Trenc y su sistema dunar. La misma playa emblemática que servía para alimentar catálogos y expositores de ferias de turismo para vender Mallorca al mejor postor, sin recibir nada a cambio.

Ahora hay un Govern que no sólo no ve la tierra y nuestro paisaje y recursos como un medio a explotar o para especular, sino la principal fuente de riqueza para la actual y las futuras generaciones. Y por eso protege, entre otras, más de 11.000 hectáreas que también serán incluídas como Zonas de Especial Protección de Aves (ZEPAs) pasando así a engrosar la Xarxa Natura 2000 de hábitats. Y más cosas.

Mientras tanto, el PP también irá a FITUR, no sabemos a hacer qué. Esperemos que sea para pedir perdón, por alimentar la burbuja turístico-inmobiliaria y por su anti-gestión turística: de poco nos ha servido tener durante 5 años una secretaria de estado de turismo “balear”, cuando se ha incumplido todo lo prometido, empezando por subir el IVA turístico, boicoteando la ecotasa como hizo el mismísimo Rajoy en la pasada edición de FITUR, o dejándonos a la cola del estado en inversiones, también en materia turística…

Porque encima, quieren que devolvamos dinero de la Platja de Palma, 12 millones de euros ni más ni menos, por mala gestión de su compañero de filas Álvaro Gijón. Pero aún así, irán. A ver si algún hotelero se apiada de ellos y los invita a un coctail.

La nova era Trump, l’agenda política i les prioritats

(Publicat al DBalears el 10/11/2016)

El pessimisme de la raó em va fer encertar en el lamentable resultat de les eleccions nord-americanes. El triomf de l’histriònic, masclista i xenòfob magnat Donald Trump obeeix a tot un seguit de factors, entre ells la substitució del debat polític per l’espectacle polític enllaunat i la mercadotècnia electoral, que han impedit predir-ne el resultat. Els tertulians diversos a mitjans de tot color ahir i avui anaven descol·locats.

En termes històrics, el nostre context es sembla i molt al dels anys 30 del segle passat. En aquells temps el feixisme europeu dels Hitler, Franco i Mussolini no va ser exportat als Estats Units perquè allà l’amenaça (per als poders fàctics) va ser neutralitzada amb un Franklin Delano Roosevelt que va desplegar un New Deal amb un fort programa de polítiques socials i inversió pública, fent possible una mena de «capitalisme de rostre amable» que competia en termes de pluralitat amb la jove revolució soviètica que altres països d’arreu del món volien imitar.

En aquesta ocasió, els oligarques globalitzats no han permès surar cap mena d’alternativa amb rostre humà, deixant clar un missatge: les regles del joc no es toquen. Els ho varen fer sebre als de Syriza, la gran esperança de les esquerres europees, i no els varen deixar ni tan sols negociar el deute públic d’una Grècia amb un poble ofegat per l’austericidi que ha passat de la indignació al desencant. A Rússia ha retornat Putin amb força, el Brexit que era impossible que passàs ha passat, i a França, per retardar l’arribada de l’hereva de Le Pen, un govern socialista aplica les mateixes polítiques que faria el Front Nacional… I a Espanya què voleu que vos digui: el nou govern Rajoy, el més ranci del règim del 78, ja ha anunciat la limitació de la llibertat d’expressió a les xarxes socials, i fa pocs dies detingueren la batlessa de Berga… Coses pròpies d’una democràcia amb tics dictatorials, deixem-ho així.

Per això, Hillary Clinton no sols no s’ha percebut per part de l’electorat nord-americà com una alternativa a Trump, sinó com l’alternança menys dolenta. Això ha desmobilitzat els sectors més progressistes i ha mobilitzat sectors tradicionalment abstencionistes, blancs i de classes populars, d’aquells que és més fàcil manipular donant la culpa de tots els seus mals a la immigració, Rússia o Veneçuela… Però fixau-vos: mai no s’assenyala en els discursos polítics d’uns i altres als lobbies econòmics ni a les elits dirigents que han empobrit i deshumanitzat ciutats senceres com Detroit, com ja feu la Thatcher al Regne Unit, que en altres temps eren un referent de prosperitat. La gent no vota les opcions menys dolentes: vota qui és capaç de donar esperança (el «yes we can» d’Obama) o qui defensa un projecte amb fermesa, encara que aquest es fonamenti en l’odi i la por, com és el cas de Trump. Molt lamentable, sí, però la gent no es mira els programes electorals, però sí veu la tele, i es contempla la política com un espectacle més, una mena de reality show que paradoxalment és allà on es decideixen les nostres vides.

El cicle ultra-neo-conservador que ens ha tocat viure no ens ha de fer tirar la tovallola, ni ha de fer que ens instal·lem en què no hi ha alternativa, perquè si ho feim hauran guanyat tots els Trumps d’aquest planeta nostre. El que hem de fer és pensar, i sobretot treballar per construir una alternativa amb cara i ulls, a nivell local i a nivell global. Lluitar per defensar els pocs espais que ens queden on sigui possible desplegar polítiques diferents, encara que no arribin a ser tan alternatives com ens agradaria perquè tanmateix les regles les posen uns altres. Donar exemple des d’aquests espais pel que fa a la construcció d’una democràcia de veritat, a teixir complicitats amb la gent i amb la societat civil, sembrar esperança des de les petites coses que milloren la vida de molta gent, o que resolen injustícies històriques com aquests dies hem celebrat amb emoció amb l’apertura de la fossa de Porreres.

Serà un procés llarg, i les esquerres haurem de fer un esforç renovat per treballar en la diversitat des d’allò que ens uneix, que davant el panorama que tenim de Putins, Lepens, Trumps i Rajoys hauria de ser molt més del que ens separa. Senzillament perquè si no ho feim, és impossible que la gent, ni avui ni el 2019 ni quan toqui votar, ens visualitzi en conjunt (perquè ningú per separat no farà ni pessigolles al PP ni al règim) com una alternativa. I davant el dubte, hem pogut comprovar què i com es vota. Així que anem per feines: que Trump ens obri els ulls. Amb ell hauríem de veure que malgrat el renou d’aquests dies, els Acords pel Canvi avui tenen més valor que fa dos dies.

Trump

(Publicat a Economia de Mallorca el 7/11/2016)

Las elecciones en los Estados Unidos están a la vuelta de la esquina, aunque ya nada es igual desde que la primera potencia económica mundial es la república del China del capitalismo extremo. Lo único nuevo en el horizonte, tras el primer gobierno de un afroamericano al frente de la Casa Blanca, es que un blanco rico, racista, amigo de Putin, misógino y maleducado pueda ser la “alternativa”.

Los activistas, los analistas, los demócratas, e incluso una parte de los republicanos, se rasgan las vestiduras: hace meses, con la mera posibilidad de que Trump pudiera ser candidato. En las últimas semanas, con el escaso margen de votos que lo separan de la candidata demócrata, Hillary Clinton. Nadie se lo explica.

En Europa tampoco nos lo explicamos, aunque tampoco hay grandes análisis sobre por qué Marine Le Pen puede ganar pronto en la cuna de la Revolución francesa, por qué en los últimos comicios en Alemania la derecha de Merkel es superada por la ultraderecha, o por qué el Brexit más que un drama para Europa es un drama en el sentido que sus partidarios se mueven entre el odio y el miedo a la inmigración. Eso, por poner solo unos ejemplos. Yo sigo sin explicarme por qué no se nos rompe el alma cuando ya hemos perdido la cuenta de los miles que dejamos morir en el Mediterráneo, o las decenas de miles que malviven en los campos de refugiados de las fronteras de la Europa de los derechos humanos y sin fronteras.

Si nos vamos a los años veinte y treinta del siglo pasado, los manuales de historia explican a la perfección cómo y porqué nacieron los fascismos. Eran, ante todo, una respuesta a las previsibles revoluciones, como la república de Weymar y el levantamiento espartaquista en Alemania, o la II República española (con su correspondiente reforma agraria): mejor promover populismos que mantuvieran los intereses de las oligarquías y apuntasen al “enemigo” equivocado (los judíos, los rojos…) que permitir gobiernos revolucionarios y de cambio.

En Estados Unidos se libraron del fascismo porque se optó por otra receta, por el New Deal de Franklin Delano Roosevelt, con un fuerte liderazgo e intervencionismo de los poderes públicos para corregir los fuertes desequilibrios económicos y sociales, algo hoy en día muy mal visto desde el pensamiento único neoliberal, y probablemente más necesario que nunca.

Pero hoy, a un lado y otro del Atlántico, y cuando las recetas impuestas son las mismas, gobierne la izquierda o la derecha, volvemos a las andadas. Y en Estados Unidos Hillary Clinton es más Nixon que Roosevelt. Por eso Trump cuenta con el apoyo de las clases populares blancas, tradicionalmente abstencionistas (frente al activismo de las mal llamadas minorías y colectivos de defensa de los derechos civiles), cansadas de “más de lo mismo”.

Aunque Trump sea un histriónico impresentable, es “diferente” al “más de lo mismo” encarnado por Clinton, y el american people está tan hastiado que puede votar cualquier cosa. Recuerden que a Hitler también lo votaron. Mi pronóstico para las elecciones de este martes se basa en el pesimismo de la razón, y no es bueno. Espero equivocarme.

Valònia sí que ens representa

(Publicat al DBalears el 27/10/2016)

Tot un senyor tractat transatlàntic de comerç entre la decadent Unió Europea i el Canadà, ha estat ara per ara aturat per mor de la decisió d’un parlament regional a Bèlgica, el de Valònia, que sobiranament i en defensa de la seva economia local, els drets socials de la seva gent i els seus valors, s’hi ha oposat. El Parlament de les Illes ja s’hi ha pronunciat en dues ocasions i molt majoritàriament en contra d’aquesta mena de tractats, com el CETA, el TTIP i el TISA, que pretenen passar per damunt de les normes estatals i locals, obrir la porta a la privatització dels serveis públics bàsics i minar els drets socials, entre d’altres.

La Comissió Europea ha seguit negociant en secret en els darrers anys aquests tractats a pesar de l’oposició de molts parlaments i institucions regionals i locals del vell continent, a més dels sindicats i una bona part dels moviments socials, entre d’ells a casa nostra la Xarxa de Lluita contra la Pobresa a les nostres Illes, EAPN, que l’hi dedicava un lloc central al seu manifest llegit a Palma fa uns dies amb motiu del 17 d’octubre, dia mundial contra la pobresa.

Malgrat la manca de transparència en la negociació dels tractats i l’opacitat sobre les seves conseqüències, però sobretot la usurpació del dret a decidir dels pobles que implica aprovar tractats que passen per damunt del lleis elaborades per gent elegida democràticament, sigui als estats o a les regions, tots els focus s’han posat damunt Valònia i el seu primer ministre, Paul Magnette, que aquests dies ha rebut tanta o més pressió com la que va rebre en el seu moment el grec Tsipras, en el seu intent també per defensar la sobirania del poble grec i una proposta tan radical com poder renegociar el deute del país hel·lè per aturar el procés accelerat d’empobriment de la gent.

Per això, la gent que defensam el dret a decidir dels pobles, els qui sigueu senzillament demòcrates, o aquells qui compartiu des del sentit comú que un Parlament no pot anar en contra dels interessos del poble a qui representa, hem de manifestar aquests dies de pressió despietada contra la sobirania popular del poble de Valònia la nostra solidaritat amb el seu Parlament i amb el seu govern, dir alt i clar que Valònia ens representa… mil vegades més que Mariano Rajoy.

Debat de política general i estat de salut del pacte

(Publicat a El Periscopi, 3/10/2016)

Aquest dies hem celebrat tot coincidint amb l’inici del curs polític i parlamentari, el debat de política general -el nostre equivalent a l’estat sobre l’estat de la nació, en aquest cas del nostre petit país-. Un debat que ha servit per fer balanç del que ha estat el primer any de govern d’esquerres i sobiranista en aplicació dels Acords pel Canvi, però a la vegada per mesurar l’estat de salut del pacte i sobretot, les polítiques que estan per venir i que caldria prioritzar.

Pel que fa al balanç, val a dir que es bo. Com he reiterat en diverses ocasions, algunes poques mesures com ara el retorn de l’assistència sanitària a tothom, la renda social per cobrir les necessitats bàsiques a les famílies sense recursos, o l’impost turístic, justifiquen la presència de MÉS per Mallorca en l’executiu autonòmic. I n’hi ha hagudes moltes més, de tot caire, des de la derogació de les polítiques anticatalanistes de Bauzá, la recuperació del diàleg social a tots els nivells, a la protecció del territori, amb l’ampliació del Parc nacional de Cabrera, el nou parc natural d’Es Trenc en tramitació o la suspensió definitiva del golf de Son Bosc.

Els Acords pel Canvi tenen bon estat de salut, i les contradiccions no són al meu parer més grans entre PSIB, Podem i MÉS per Mallorca i Menorca que aquelles que pugui haver dins el propi partit Popular, ofegat amb les seves pròpies herències de corrupció i autoritarisme. Això sí: caldria reduir el nivell de renou, perquè no és el mateix un govern o una majoria plural, que un govern o una majoria dividida. I ens hi jugam la possibilitat de reeditar un pacte necessari per poder sembrar polítiques més enllà de la conjuntura.

De fet el diagnòstic de la realitat de les nostres Illes va molt més enllà de la política que poguem estar implementant ara mateix des del pacte, amb les seves virtuts i les seves mancances. Des de MÉS per Mallorca ja fa estona que hem denunciat i seguim denunciant les tres emergències que viu la societat illenca:

– l’emergència social, que malgrat la millora de certs indicadors macroeconòmics es mantén en forma d’atur, precarietat laboral, empobriment de la gent treballadora i desigualtats socials importantíssimes;

– l’emergència econòmica i ecològica, que és al centre del debat públic i mediàtic, després d’una nova temporada de rècord i turistes, mentre entram en situació d’alerta per l’escassetat d’un bé bàsic com l’aigua;

– l’emergència de país, que als greuges històrics de les illes (mal finançament, impagament de les inversions estatutàries, deute per les competències de salut i educació transferides sense la dotació adient) sumen el nou centralisme emparat per una doctrina del dèficit que en la pràctica ens converteix en una província en termes del pitjor de l’estat borbònic.

Es tracta de tres emergències latents, que almenys ara compten amb un Govern i unes institucions que no sols no les amaguen, sinó que des de la precarietat de mitjans lluiten per pal·liar-les. Però la qüestió es que el rerafons d’aquestes tres emergències són problemes estructurals que cal abordar en el mig i llarg termini si realment hi volem incidir, i que van més enllà de les pròpies institucions pel que fa a la responsabilitats i els actors a implicar.

Al meu parer, les dues grans estratègies polítiques, els dos grans debats que cal posar damunt la taula i les polítiques que se’n deriven són dos interrelacionats: la necessària transformació del model turístic i econòmic, i la nostra sobirania (o sobiranies).

El necessari debat sobre els límits és tan obvi com el fet que som un territori més que limitat, amb un model econòmic basat en el monocultiu turístic intensiu, que no sols genera «riquesa», sinó també impactes ambientals i socials negatius. L’ecotaxa és una eina per començar a redreçar el model, però en fan falta moltes altres, i això passa tant per les regulacions que estan per venir (des del lloguer turístic al «tot-inclòs»), com per l’establiment d’un sostre de places turístiques, i la diversificació amb l’aposta per una indústria basada en la innovació, el coneixement i la creació cultural.

Als socis els costa anar a l’arrel d’aquestes qüestions, que cal tractar des del rigor i el màxim consens social si realment volem anar posant fites en la transició econòmica i ecològica cap a una Mallorca millor.

I l’altra eina és la sobirania, que requereix no sols d’una actitud combativa del Govern davant Madrid -des de MÉS ja hem plantejat que cal passar a l’acció judicial per reclamar a l’Estat tot allò que se’ns deu-, sinó d’una gran mobilització política i social per governar-nos, si volem realment atendre a les emergències esmentades: la social, l’econòmica i ecològica i la de país… Com és possible que en el moment de més passatgers, més facturació i més beneficis d’AENA, els treballadors i treballadores de les empreses subcontractades a l’aeroport hagin de tenir fins a tres feines per completar un sou de 1.000 euros? Com pot ser que la nostra capacitat d’influir sobre l’aeroport i el seu funcionament, que vendria a ser el cor de la maquinària econòmica d’aquesta terra, sigui «zero»? Quant temps aguantarem l’arbitrarietat d’un sistema de finançament que ens condemna a ser ciutadanes de quarta categoria pel que fa a serveis públics bàsics com l’educació o la salut?

Totes aquestes preguntes només tenen una resposta, i passa per ser conscients que la lluita per les sobiranies no és un capritx, ni és per pagar-nos capritxos: és allò que necessitam per viure dignament.

Premi del turisme a les cambreres de pis

(Publicat a El Periscopi, 12/09/2016)

No era la primera vegada que havien estat nominades a un premi així, de fet el Govern ja les va proposar ara fa un any a la Medalla d’Or al Mèrit Turístic que atorga el Ministeri en aquell moment encapçalat per Soria. Han hagut d’esperar als I Premis al Turisme convocats per Vicepresidència, als quals el jurat els ha concedit per unanimitat el premi al treball i l’esforç.

I és que sense el seu treball i el seu esforç, el de na Dolores, n’Angelina, na Isabel Moreno, na Soledad, n’Esther, na Pepi i na María, els testimonis de les cambreres illenques recollides al libre d’Ernest Cañada, Las que limpian los hoteles, la «potència turística» que som no existiria. Elles, que representen a milers com elles treballadores de l’hoteleria, són les mares del turisme. Elles, que han estat invisibilitzades en detriment dels emprenedors cappares del turisme, homes, rics, fets «a ells mateixos» a costa de l’explotació d’elles.

D’aquí la importància que des de les institucions públiques es contribueixi a fer visible el que representa i ha representat el col·lectiu, tant les dones com els homes que han fet feina des d’abaix en els darrers cinquanta anys als «nostres» hotels, perquè són elles i ells que han fet i fan possible, entre d’altres actors i elements, el turisme que tenim. I alguns, com l’amic Domingo Morales, que ens va deixar fa poques setmanes, i qui ben segur celebraria aquest premi amb alegria, van lluitar i s’hi van deixar la pell per aconseguir unes condicions dignes de feina a les empreses turístiques que avui perillen més que mai.

Perquè com més turistes tenim, resulta que no hi ha més llocs de feina, sinó més càrrega de treball, i aquesta és una de les qüestions que val la pena transformar si volem parlar d’un turisme i un model econòmic diferent, que valoritzi la terra i la gent que hi treballa: no hi haurà turisme «excel·lent» sense feina decent. Per això és que pensar en les cambreres de pis, fent-les visibles i reconeixent el seu paper, començam a construir un model turístic diferent, perquè d’allò que no es parla és com si no existís, i si som aquí és gràcies a elles.

Col·lapse: transicions versus autoajuda

(publicat al Diario de Mallorca, 20 d’agost de 2016)

Sí, estam col·lapsats. Desbordats. Una mica farts. De ja fa estona, tot i que aquest estiu allò que per a alguns ens era evident s’ha fet encara més visible als ulls de la majoria, per mor d’un entorn geopolític violentat que ha fet que enguany venguin (un cop més) més turistes dels prevists. I novament sense que això s’hagi traduït en millors rendes per a la majoria, mentre ens peten depuradores, papereres i paciència.

A la definició de desenvolupament dels diccionaris, es parla d’un procés mitjançant el qual es fan variar les condicions naturals del creixement econòmic d’una àrea determinada, la qual cosa provoca un augment considerable de la renda total i una millor distribució d’aquesta renda. És a dir, que l’ortodòxia no sols de l’economia, sinó fins i tot de la lingüística, ens diu que a més creixement, millor per a tots. En altres paraules, que com més serem, millor ens anirà… I això ja fa anys en aquesta terra i a moltes altres bandes que no és així. D’això se diu autoengany. Allò cert és que la riquesa tendeix a concentrar-se en poques mans, i que si a més a més l’aparell públic es redueix com s’ha fet en els darrers anys amb l’excusa de l’austeritat, també reduïm la capacitat d’intervenir davant una realitat cada vegada més desequilibrada en tots els sentits.

Per això, si ja és prou complicat abordar seriosament i de manera global un model de desenvolupament determinat, o canviar-lo, com és el cas, en el cas de les nostres Illes aquest fet s’agreuja per la feblesa d’unes institucions públiques que sobretot pel que fa a la política pública econòmica (i turística) ha estat històricament «de mel i sucre». I apart d’això, no me cansaré de dir-ho: poc canviarem des de les institucions locals si no gaudim de sobirania sobre la principal eina (gairebé, en termes marxistes, el principal mitjà de producció) del model, com són els aeroports…

Hem d’establir un sostre de places turístiques (hoteleres i de lloguer), uns límits objectius de capacitat de càrrega dels espais naturals, una fiscalitat que gravi els impactes negatius de l’activitat i els reverteixi per assegurar una certa resiliència… I segurament moltes coses més. Però si no volem novament caure en l’autoengany i volem governar-nos i governar l’economia, per tenir poder i capacitat de decisió damunt els aeroports: per ells entra i surt el 95% de la gent, siguin turistes i residents; s’hi generen centenars de milions d’euros de beneficis que ara per ara no repercuteixen aquí; i disposen de mecanismes com les taxes aèries i aeroportuàries per decidir des d’on, com i quan volem que hi hagi vols des de i cap a les Illes. Quasi res. Vaja, que si avui en dia hi ha un Palau d’Hivern per assaltar no és al Consolat, ni al Parlament: és als aeroports, en el nostre cas a Son Sant Joan, la joia de la corona del Regne d’Espanya.

Canviar el nostre model de desenvolupament, en definitiva, i fer-ho en clau de sostenibilitat social i mediambiental és un procés d’empoderament social, institucional i de sobirania que no es pot basar en la immediatesa i la impaciència. Denunciar allò que és obvi és fàcil, però en el millor dels casos substitueix l’autoengany per l’autoajuda. Ni tan sols és útil com un procés de presa de consciència de què cal canviar les coses: ens duu a la resignació. Allò difícil, o si més no complex, és posar damunt la taula mesures realistes i alhora imaginatives, que permetin surfejar els mil impediments legals i burocràtics que sabem que ens condicionen però no ens determinen la política. Que siguin amplament compartides, i que atenguin l’emergència ecològica i social sense oblidar el mig i el llarg termini. Això, amb rigor, ho fa molt poca gent.

Partim d’on partim, d’una balearització circumstancialment revifada pel context geopolític i les grans tendències del mercat mundial que ens converteixen com a altres destinacions en un parc temàtic més en detriment de la nostra condició de comunitat humana i ecològica. No basta amb dir que podem i hem de canviar-ho. S’ha de posar fil a l’agulla i fer-ho, i per fer-ho bé cal cercar aliats, encertar amb les receptes (començant per les mesures de contenció i protecció) i dur-les endavant amb un consens social el més ample possible, si de veres volem posar els pilars per transitar cap a una altra Mallorca i unes altres illes possibles i més que mai, necessàries. No es tracta de negar o reconèixer el col·lapse, i dividir la societat entre els que ho veuen i els que necessiten ulleres per veure-ho, sinó de preparar una vertadera transició perquè la nostra i les generacions encara per venir puguin gaudir d’un projecte de vida digne en una de les terres més belles del món. I sí, feim tard, però ja no vendrà d’aquí: es tracta de fer-ho.

Avís per a navegants

(publicat al DBalears l’1/07/2016)

Les eleccions del 26J, que encara han de menester molta més anàlisi i molta més interpretació, han llançat un senyal inequívoc a les forces polítiques d’esquerres: per poc que ens despistem, la dreta torna a reviscolar. Pertot arreu, i particularment a la nostra terra, amb un creixement de 10 punts entre el PP i C’s entre les eleccions del desembre i les del juny. Quan fa només un any, les esquerres vam obtenir la majoria més ampla de la nostra història democràtica.

A les eleccions del 26J van fallar les enquestes que no es poden tornar emmirallar davant la crua realitat d’un país d’escassa cultura democràtica que premia la dreta malgrat la corrupció, l’evasió fiscal i la manipulació desacomplexada de l’Estat de dret. I un electorat que castiga les esquerres ja sigui per les seves bregues, les coalicions fetes a corre-cuita o les ànsies de resultats immediats que no acaben d’encaixar amb els temps que han de menester els processos de canvi real.

Els enemics i adversaris de tot el que facem per ser qui som exigeixen ara que rodin caps i «autocrítica», justament al grup polític que més ha comptat i seguirà comptant amb les seves bases i amb l’eina de la participació per prendre les decisions tant estratègiques com tàctiques. La decisió d’anar en confluència amb altres forces progressistes no era nova, però és cert que es va haver de prendre amb més presses i pressió de la desitjada. Dubt que en menys d’un mes i vists els resultats globals, tant de baixada de Podem i les seves aliances, com el pitjor resultat històric dels grups sobiranistes d’esquerres arreu de l’Estat que van quedar al marge de les confluències, els resultats haguessin estat gaire diferents. Dit això, crec que més de 117.000 ànimes que van votar una coalició amb presència, missatge i proposta sobiranista es mereixen un respecte.

La gent de MÉS tenim clar que vam fer el que havíem de fer, però sobretot tenim clar el que hem de fer ara, després del missatge clar de les urnes per als navegants progressistes i la gent que estima la terra: seguir fent feina i seguir deixant-nos la pell per fer una Mallorca i unes Illes sobiranes, verdes i inclusives, com ja fan cada dia les nostres regidores i regidors, batles i batlesses, i càrrecs de govern al Consell i a la Comunitat. Així com ho fan també els milers de votants i militants de MÉS avesats a no rebaixar el seu nivell de compromís malgrat les adversitats.

Per això va nèixer MÉS: per canviar les coses. I no farem passes enrere, malgrat l’ofensiva dels qui no ens volen cap bé, ni a nosaltres, ni al país. Dels qui s’estimem més la intriga que la feina, dels qui prefereixen la comoditat al compromís, dels qui estan tan, tan preocupats per nosaltres, …però ni s’immuten per la possibilitat real de què a Espanya governi una coalició de la dreta i la ultradreta, una de les pitjors notícies en els darrers temps per a les nostres Illes, per a la nostra gent, la nostra cultura, la nostra llengua i el nostre autogovern. Seguirem lluitant, com sempre, per recuperar el nostre futur. Seguim.

A favor o en contra del capitalisme?

(Publicat a ElPeriscopi el 6/06/2016)

Una de les línies de foc d’aquells que insisteixen en dur la por al terreny de joc político-electoral és aquella d’acusar-nos (almenys a alguns) de ser “anticapitalistes”, com si això fos incompatible amb ser demòcrata. Aquí vos deix algunes reflexions en el sentit justament contrari, i sense ànims de voler ser doctrinari:

El capitalisme no sols no és equiparable a la democràcia, sinó que ni tan sols l’ha de menester. De fet, la democràcia pot fins i tot arribar a ser un problema per al capitalisme. Tenim exemples ben recents, com ara la gestió del TTIP, el tractat de lliure comerç entre els Estats Units i la UE, negociat en secret i amb un nivell d’accés restringit fins i tot per als europarlamentaris que en teoria ens haurien de representar. O el boicot a la consulta de Grècia sobre el pla d’ajustament imposat per la troika, que va ser la passa definitiva per a l’aniquilació del Pasok. Per no parlar de grans referències del capitalisme com Aràbia Saudí o la Xina, països on els drets humans i la democràcia brollen pels carrers, certament. O el recent cop d’estat encobert al Brasil, on els corruptes de la mà dels oligarques tomben una presidenta legítima per recuperar els sectors estratègics del país com a negoci exclussiu.
És mentida allò de què si als capitalistes els hi va bé, ens anirà bé a tothom. Casa nostra és un gran exemple d’això, on per una banda tenim rècords de turistes acompanyats de rècords de pobresa i precarietat. Els rècords de turistes també coincideixen amb un procés de concentració de capitals on els rics són cada cop més rics (per això a les illes creix el mercat del luxe) i es permeten fins i tot enviar bona part dels seus guanys a paradisos fiscals. Com més poder tenen ells, menys poder té la majoria social, que es veu obligada a negociar les condicions d’accés al mercat de treball a la baixa. Això genera que com millor viuen els de dalt, més precàries són les vides de la majoria.
L’especulació no és un vici del capitalisme, és la seva naturalesa. El capitalisme regulat i “de rostre humà” ha de menester de dosis importants de democràcia a qui els seus amos anomenen “injerència”. La intervenció pública s’han vist fortament limitada a les darreres dècades, i de fet les polítiques d’ajustament en aplicació de la doctrina del dèficit no són altra cosa que la reducció de l’Estat i els serveis públics a la mínima expressió. S’especula no sols des del punt de vista privat (i alerta, s’està generant una nova bimbolla turístico-immobiliària!), sinó amb els drets socials, que volen ser reduïts a mercaderia, i d’això van les retallades en educació i sanitat dels darrers anys, que generen no sols una pitjor gestió, sinó sobretot majors dificulats d’accés a la cobertura universal de drets bàsics. D’això va també, per cert, l’atac i l’ajustament a les Comunitats Autònomes, que gestionam el que queda de l’”estat del benestar”.
L’ètica capitalista és contrària a l’evolució en un sentit humà i humanitari. Torna a ser fals allò del “self-made man”, del mite de l’emprenedor que tot ho pot des d’abaix i sense res. Idò no, al·lotes: miracles apart, com més gran és el procés de concentració de capitals, menys oportunitats hi ha per a la majoria. A les Illes, com més turistització econòmica, menys pes i menys oportunitats de la resta de sectors, ja siguin la indústria, l’agricultura o les NTIs, i per això els joves amb un cert nivell d’estudis han de partir. Com més s’apel·la a la “llibertat” de la qual han de gaudir “els mercats”, més es limita una responsabilitat empresarial que és avui més necessària que mai. Com més s’exemplifica l’èxit en multimilionaris sense escrúpols, com Donald Trump (que per cert encarna el neofeixisme nord-americà del segle XIX), més es justifica que àmplies capes de la població quedin excloses. Més fàcil és mirar cap a un altre costat, mentre milers moren a les fronteres del nostre continent, sense que es mobilitzin ni autoritats ni euros, cosa que sí succeiria si es tractàs de salvar un banc: aquesta és l’essència del sistema de valors capitalista, omnipresent a cada anunci de televisió malgrat tenguem la sensació que ens convidin a ser feliços, solidaris i ecologistes. Fins i tot revolucionaris, això sí, revolucionaris del consum de la marca de moda.
I sí, el capitalisme és el medi en el qual ens ha tocat viure. I sí, anam a comprar al súper, quin remei! Però alguns procuram cercar escletxes, des de les pràctiques quotidianes, des de l’economia social, el consum responsable, el cooperativisme i altres pràctiques polítiques, i ens sentim orgullosa i naturalment anticapitalistes. No sé a què vé tanta por, la veritat, quan allò realment utòpic, amics, és deixar les coses com estan.