Arxiu d'etiquetes: anàlisi

2016, 2017: balanç “glocal” i transició necessària

(Publicat a ElPeriscopi, 19/12/2016)

Com aquest serà el meu darrer article a El Periscopi d’aquest any que acaba, voldria compartir amb tots vosaltres una breu anàlisi en clau «glocal» i algunes reflexions pel que fa a l’any que aviat inaugurarem.

El món occidental entra en una onada neoconservadora, amb elements feixistoides que van del Brexit al Regne Unit a la victòria de Trump als Estats Units. A Amèrica Llatina cauen governs d’esquerres o es tomben, com al Brasil, i la mort de Fidel esperem que no impliqui una transició a Cuba com la que va patir Rússia, generadora de grans desigualtats, espoliadora dels béns públics a mans del vell politburó, i creadora de monstres com Putin.

Seguim tancant els ulls a Alep, la imatge de la destrucció de les destruccions, incapaç de ser superada per cap pel·lícula de ciència ficció sobre guerres del segle XXII. Problemes generats pels «nostres» governs i interessos aliens a la majoria del poble, que deriven en terrorisme i en terror global que gestionam des de la por cap als més dèbils i les víctimes dels conflictes, com els milers que cada dia miren de travessar les fronteres de la vella Europa, i els milers que cada any hi queden, pel camí, al fons de la mar.

A Espanya després d’un any de govern prorrogat, el PP s’atrinxera a la Moncloa, gràcies a Ciudadanos (el més instrumental dels partits) i un PSOE que està deixant de representar el socialisme a marxes forçades: no hi ha res que pugui justificar deixar fer al govern més ranci de la democràcia. Un govern que en poques setmanes ja ha deixat entreveure quin és el seu full de ruta: pujada d’imposts mentre es nacionalitzen les autopistes de peatge, reprivatització d’AENA, pujada del pressupost militar amb Dolores de Cospedal al capdavant, i sort que no tenen majoria absoluta per acabar de carregar-se el sistema públic de pensions. Segueixen fent servir l’Estat i els tribunals per anar contra la democràcia de veritat i el dret a decidir dels pobles, amb passatges de vergonya internacional com el procés a la presidenta del Parlament de Catalunya entre d’altres. Anuncien noves mesures legals perquè a pesar de ser un govern en presumpta minoria les «reformes» impulsades per l’executiu no estiguin condicionades per les Corts.

Massa tard perquè les esquerres reaccionin… mai «com pitjor, millor»: si és pitjor, és pitjor per a la majoria social. Després de l’eufòria post-15M, la irrupció de Podemos i el crepuscle del bipartidisme, seguim molt enfora de què la gent pugui visualitzar una alternativa amb cara i ulls a un PP que es presenta com el partit de l’ordre i la seguretat davant el caos d’unes esquerres immerses en els seus processos interns. El risc de decepció general és alt, i l’alternativa o és plural de partits i de territoris, sumant el sobiranisme d’esquerres, o no serà. Tindrem PP per estona, a pesar de Catalunya i Euskadi on el partit que comanda a Espanya és una autèntica minoria.

En aquest context, els espais de poder progressistes com el representat pels Acords pel Canvi a diferents institucions illenques, amb vocació de servir el poble i de representar valors i idees antagònics, fonamentats en la solidaritat, l’ecologia i la llibertat dels pobles guanyen valor i raó de ser, i tenim el deure de cultivar-los, fer-los créixer i demostrar que som alternativa. S’han fet i s’estan fent coses ben interessants i valuoses, més enllà de dignificar els serveis públics i revertir les retallades de l’època Bauzá. Com ara generar nous drets a partir de lleis i realitats com la Renda Social. O reescriure la història fent justícia amb la Llei de fosses i la transcendental exhumació de la fossa de Porreres. I avançar cap a un model econòmic i ecològic diferent amb l’impost de turisme sostenible i ara amb la imminent regulació del lloguer turístic i la supressió de les prebendes al lobby hoteler, alhora que s’aposta pel comerç de proximitat, la rendibilitat de l’agricultura i la reindustrialització.

Hi ha molta feina pendent per a l’any que està per venir, començant per reduir la contaminació acústica del pacte per no donar munició a un PP balear que és encara hereu del PP de Matas i Bauzá. No és el mateix un govern i una majoria plural -que encara és malgrat les circumstàncies, molta majoria-, que un govern o un pacte dividit. Si ho sabem fer, 2017 podem acabar d’encaminar la transició necessària per a unes Illes dignes, solidàries, verdes i més lliures; ser referents d’una gestió del poder radicalment diferent a la de Rajoy, amb qui ens haurem de confrontar activament per defensar els interessos de la nostra gent en qüestions clau d’autogovern, com el finançament, els aeroports o la lluita contra les prospeccions petrolíferes.

La dreta ho té clar quan Biel Company, el candidat a successor de Bauzá, afirma que vol governar tres legislatures. Des de la responsabilitat, no ho hem de permetre ni facilitar, sinó tot el contrari: aquest és el temps que necessitem per convertir el somni d’un país millor en realitat, perquè les coses no es transformen d’un dia per l’altre, malgrat en política en els darrers temps tot es mou a ritme de vertigen. No ens basta amb una legislatura, i l’any que entra en durem mitja.

Fins aquí la meva reflexió de final d’any. Bon 2017 a totes i a tots!

A favor o en contra del capitalisme?

(Publicat a ElPeriscopi el 6/06/2016)

Una de les línies de foc d’aquells que insisteixen en dur la por al terreny de joc político-electoral és aquella d’acusar-nos (almenys a alguns) de ser “anticapitalistes”, com si això fos incompatible amb ser demòcrata. Aquí vos deix algunes reflexions en el sentit justament contrari, i sense ànims de voler ser doctrinari:

El capitalisme no sols no és equiparable a la democràcia, sinó que ni tan sols l’ha de menester. De fet, la democràcia pot fins i tot arribar a ser un problema per al capitalisme. Tenim exemples ben recents, com ara la gestió del TTIP, el tractat de lliure comerç entre els Estats Units i la UE, negociat en secret i amb un nivell d’accés restringit fins i tot per als europarlamentaris que en teoria ens haurien de representar. O el boicot a la consulta de Grècia sobre el pla d’ajustament imposat per la troika, que va ser la passa definitiva per a l’aniquilació del Pasok. Per no parlar de grans referències del capitalisme com Aràbia Saudí o la Xina, països on els drets humans i la democràcia brollen pels carrers, certament. O el recent cop d’estat encobert al Brasil, on els corruptes de la mà dels oligarques tomben una presidenta legítima per recuperar els sectors estratègics del país com a negoci exclussiu.
És mentida allò de què si als capitalistes els hi va bé, ens anirà bé a tothom. Casa nostra és un gran exemple d’això, on per una banda tenim rècords de turistes acompanyats de rècords de pobresa i precarietat. Els rècords de turistes també coincideixen amb un procés de concentració de capitals on els rics són cada cop més rics (per això a les illes creix el mercat del luxe) i es permeten fins i tot enviar bona part dels seus guanys a paradisos fiscals. Com més poder tenen ells, menys poder té la majoria social, que es veu obligada a negociar les condicions d’accés al mercat de treball a la baixa. Això genera que com millor viuen els de dalt, més precàries són les vides de la majoria.
L’especulació no és un vici del capitalisme, és la seva naturalesa. El capitalisme regulat i “de rostre humà” ha de menester de dosis importants de democràcia a qui els seus amos anomenen “injerència”. La intervenció pública s’han vist fortament limitada a les darreres dècades, i de fet les polítiques d’ajustament en aplicació de la doctrina del dèficit no són altra cosa que la reducció de l’Estat i els serveis públics a la mínima expressió. S’especula no sols des del punt de vista privat (i alerta, s’està generant una nova bimbolla turístico-immobiliària!), sinó amb els drets socials, que volen ser reduïts a mercaderia, i d’això van les retallades en educació i sanitat dels darrers anys, que generen no sols una pitjor gestió, sinó sobretot majors dificulats d’accés a la cobertura universal de drets bàsics. D’això va també, per cert, l’atac i l’ajustament a les Comunitats Autònomes, que gestionam el que queda de l’”estat del benestar”.
L’ètica capitalista és contrària a l’evolució en un sentit humà i humanitari. Torna a ser fals allò del “self-made man”, del mite de l’emprenedor que tot ho pot des d’abaix i sense res. Idò no, al·lotes: miracles apart, com més gran és el procés de concentració de capitals, menys oportunitats hi ha per a la majoria. A les Illes, com més turistització econòmica, menys pes i menys oportunitats de la resta de sectors, ja siguin la indústria, l’agricultura o les NTIs, i per això els joves amb un cert nivell d’estudis han de partir. Com més s’apel·la a la “llibertat” de la qual han de gaudir “els mercats”, més es limita una responsabilitat empresarial que és avui més necessària que mai. Com més s’exemplifica l’èxit en multimilionaris sense escrúpols, com Donald Trump (que per cert encarna el neofeixisme nord-americà del segle XIX), més es justifica que àmplies capes de la població quedin excloses. Més fàcil és mirar cap a un altre costat, mentre milers moren a les fronteres del nostre continent, sense que es mobilitzin ni autoritats ni euros, cosa que sí succeiria si es tractàs de salvar un banc: aquesta és l’essència del sistema de valors capitalista, omnipresent a cada anunci de televisió malgrat tenguem la sensació que ens convidin a ser feliços, solidaris i ecologistes. Fins i tot revolucionaris, això sí, revolucionaris del consum de la marca de moda.
I sí, el capitalisme és el medi en el qual ens ha tocat viure. I sí, anam a comprar al súper, quin remei! Però alguns procuram cercar escletxes, des de les pràctiques quotidianes, des de l’economia social, el consum responsable, el cooperativisme i altres pràctiques polítiques, i ens sentim orgullosa i naturalment anticapitalistes. No sé a què vé tanta por, la veritat, quan allò realment utòpic, amics, és deixar les coses com estan.