Arxiu d'etiquetes: autopistes

El fil de la corrupció: tot quadra

(Publicat al DBalears el 9/02/2017)

Aquesta setmana el jutge Castro ha dictat l’apertura de judici oral contra Matas i Rodríguez, per als quals els fiscals anticorrupció demanen 5 anys de presó. El caràcter sistèmic de la trama de corrupció del PP és cada cop més evident, amb dos nivells de corrupció: el del famós 3% i el finançament il·legal del PP, que es remunta si més no al cas Túnel de Sóller, i el de les corrupteles derivades de la sensació d’impunitat, de poder fer qualsevol cosa sense que t’enxampin, que també han aprofitat polítics, funcionaris i empresaris.

Castro i els fiscals posen de manifest com funcionava aquesta maquinària espoliadora: Matas des del Consolat (i els seus soldats des de les conselleries) gastaven i feien obra pública de dubtosa utilitat pública, i el cobrament de comissions el canalitzava Rodríguez des del partit, a travès de factures falses que per concepte de comunicació o publicitat, pagaven les empreses constructores. Alerta, pagaven les constructores primer, que tornaven favors al PP, i després seguim pagant nosaltres, tots els contribuents, per molts d’anys.

Una hipòtesi que «quadra» perfectament amb els avanços, documentació i testimonis recaptats a la comissió d’investigació parlamentària de les autopistes d’Eivissa, on tothom sabia d’irregularitats comeses des del minut zero, des de la mateixa adjudicació de les obres, a la seva execució, passant per la destrucció del patrimoni, expropiació i ocupació de finques i cases sense garanties, sobrecostos crònics, etc., etc. Però és ara que ho hem pogut documentar i acreditar, i reprendre el fil de la corrupció, que malauradament sembla que no s’hagi trencat perquè com deia, forma part de la manera de fer (i per tant de ser) del PP.

Pel que fa a les autopistes d’Eivissa, el cap de FCC, un dels més veterans compareixents a les comissions d’investigació parlamentàries (ja va comparèixer pel cas Túnel de Sóller, i també a la comissió de Son Espases) va explicitar com funcionava el tema: «a totes les obres que es feien en aquella època hi havia una part de comunicació, però tota la part de comunicació estava centralitzada en la persona de comunicació que tenia la conselleria (de Mabel Cabrer)». El Govern enviava factures a les empreses constructores adjudicatàries d’obra pública, i aquestes pagaven religiosament, sense mirar massa prim ni per quin concepte eren. Tanmateix, ho ficaven tot a la quota de la hipoteca i és la ciutadania que pagaria. I pagam i pagarem.

El PP ja ha estat condemnat per lucrar-se de doblers públics; ha hagut de tornar diners (quantitats petites, per ara); jutges i fiscals assenyalen a la procedència opaca i dubtosa del seu finançament, acreditat també per la Sindicatura de Comptes, …i el que ens queda per veure. Els heu vist demanar perdó? Jo no, apart de repetir com si fossin lloros allò de què «la corrupció és de persones, no de partits». Són els fets, els que ens defineixen, i per ara, allò que sí han fet els del PP és tornar seure Mabel Cabrer als escons del Parlament. O premiar també Maria Salom, la caixera del Túnel de Sóller, amb la màxima representació del govern d’Espanya a les Illes Balears. I tenir una gran desmemòria, i una enorme capacitat per mirar cap a un altre costat a pesar que la merda els arribi fins al coll.

El dia que arribem a ser una societat madura, plenament democràtica i amb dignitat i memòria, ni persones ni partits com aquests no haurien de tornar tocar poder, a no ser que de bon de veres, demanin disculpes i es restitueixi tot allò que ens han robat.

Las autopistas más caras del mundo

(Publicat a Economia de Mallorca, 6/02/2017)

En 2013, la Comisión Europea reprendió a España por el precio de construcción de sus autopistas: entre 2 y 5 millones de euros el kilómetro, el más caro del viejo continente. Los 23 kilómetros de las autopistas de Ibiza, que se situarán sobre los 600 millones a la finalización de la concesión, nos habrán costado unos 26 millones de euros el kilómetro. Esto las convierte en unas de las carreteras más caras del mundo, y sólo por ello hace tiempo que se deberían haber investigado, sobre todo si tenemos en cuenta que el presupuesto inicial previsto en el Convenio de Carreteras con el Estado era de 8,33 millones de euros.

La vía de acceso al aeropuerto de Eivissa y la de Sant Antoni se licitaron en 2005 por unos 170 millones de euros, con un régimen concesional llamado de “peaje en la sombra”. Básicamente, las constructoras adelantaban el dinero, y una vez entregadas las carreteras a la administración (2008), estas lo devolvían con un canon repartido en 25 anualidades con una parte fina y otra variable, en función del número de coches que pasan por ellas. Ello convierte las autopistas de Eivissa en la segunda hipoteca de nuestra comunidad, sólo superada por el hospital de Son Espases, que por lo menos es un hospital.

En la comisión de investigación hemos podido ver cómo se tomaron malas decisiones políticas (no sólo porque las tomase Jaume Matas, ya que se limitó a ser un alumno aventajado de Aznar y la aplicación de su “plan de infraestructuras” de 19 billones de euros); se dieron contratos millonarios a dedo; se arrasó con patrimonio arqueológico y cultural de la pitiusa mayor de valor incalculable; se desalojó a gente de sus hogares por la fuerza, en muchos casos sin tan siquiera haber notificado la expropiación. Y mucho más.

Y a pesar de todo ello, de lo que hemos pagado y de lo que seguiremos pagando, se trata de unas malas carreteras: el pasado mes de enero, sin ir más lejos, uno de los ingenieros nos explicaba a los diputados y diputadas miembros de la comisión cómo si se hubiera “respetado” el proyecto original de la vía de acceso al aeropuerto en uno de los tramos que sufre inundaciones, para desalojar el agua de las precipitaciones habría hecho falta construir un canal sin apenas pendiente de 30 metros de ancho y 1,5 kms de longitud hasta el mar. En su lugar se construyo una balsa (la de Sant Jordi), a la que se bombea el agua cuando llueve para que no se inunde la carretera. Y que hemos pagado aparte.

Todo ello debería hacernos reflexionar sobre qué ha hecho que fallen todos los “controles” en la administración en el manejo de dinero público, y ello se debe a la constelación de intereses entre empresas privadas constructoras de obra pública, entidades financieras (que han ganado el doble al haber sidor rescatadas también con dinero público), políticos y funcionarios. En la comisión hemos podido apreciar no sólo contradicciones importantes entre unos y otros, sino mentiras que han quedado acreditadas y se castigan con entre 6 meses y un año de prisión, porque esto no es un juego de niños.

No se trata de “pedir cuentas” por un tema, como han dicho quienes no querían que se crease la comisión de investigación, “de hace 10 años”, “y encima de Eivissa”. Se trata de una importante hipoteca que seguiremos pagando durante muchos años las ciudadanas y ciudadanos de Formentera, Eivissa, Menorca y Mallorca, que no vamos precisamente sobrados de financiación pública para mantener los servicios más básicos como la educación o la sanidad. Y si se da la más mínima posibilidad de recuperar un solo euro público de esta gran estafa, y de que no se vuelva a repetir, ya habrá valido la pena.

Autopistes d’Eivissa: hipoteca revisable

El 2006, enmig d’una de les protestes socials més importants a l’illa d’Eivissa, el Govern de Jaume Matas va perpetrar diferents autopistes amb un alt sobrepreu en relació al cost previst al conveni de Carreteres. Dels 8,33 milions d’euros estimats al Conveni de 1999, es va passar a un cost real de més de 150 milions d’euros. Un preu que les converteix en una de les obres públiques més cares i amb major sobrecost de la història recent de Balears, per la qual hem de pagar un cànon de més de 20 milions d’euros anuals durant 25 anys, només superat pel de l’hospital de Son Espases, i que a més s’incrementa en funció del nombre de vehicles que hi circulen, gràcies a la figura coneguda com a «peatge a l’ombra». En definitiva: és la segona hipoteca en importància que pagam entre totes i tots els habitants d’aquesta comunitat.

Apart de l’elevat cost que aquestes autovies representen per a les precàries arques de la Comunitat, diferents sentències dictades en favor de les empreses concessionàries podrien acabar per condemnar la CAIB a abonar prop de 30 milions d’euros addicionals, apart de tot l’esmentat, amb el repugnant argument que la «culpa» dels sobrecostos va ser de la protesta social. Un relat i unes sentències que cal qüestionar perquè ens hi va la butxaca però sobretot la dignitat.

Tot el procés ha estat qüestionat des de l’opinió pública, la política i els tribunals, des de la decisió inicial i el seu planejament (quan el Govern ni tan sols tenia competències en matèria de carreteres, ja que les havia traspassades als Consells insulars, inclòs el d’Eivissa), passant per la seva execució amb efectes de construcció inclosos (com la inundació dels vials), les denúncies per 30.000 camionades de terra desviats al camp de golf de l’ex-Ministre Matutes, o les reclamacions contra l’administració per part de les empreses concessionàries, que a pesar de sobrecostos de més d’un 1.000% en alguns casos, mai no han restat saciades. Fins i tot l’1% d’inversions culturals al qual s’està obligat amb aquestes obres tampoc no va ser mai pressupostat ni liquidat per les empreses concessionàries.

Apart de la vinculació d’alguns dels concessionaris a diferents casos de corrupció, com el cas d’Enrique Ortiz, detingut ja el 2010 per la seva relació amb l’anomenada «trama Gürtel» i que va confessar fa just un mes haver participat del finançament il·legal del PP, també s’han conegut en els darrers temps testimonis judicials que asseguren que en l’execució d’obres públiques d’aquesta envergadura era «habitual» que el partit el en el poder rebés el 3% de comissió. Motius més que suficients com per haver d’abordar amb rigor, seriositat i transparència tot aquest procés, amb les seves pressumptes irregularitats i errors comesos, des de la responsabilitat pública, perquè no es tornin a produir.

De la mateixa manera que la Comissió d’investigació conclosa fa poc més d’un any i plantejada per MÉS va servir per esclarir les irregularitats presents entorn a la construcció de Son Espases i va aportar elements clau per a la causa judicial, ara toca posar llum i taquígrafs pel que fa a l’altra hipoteca que representen per a totes nosaltres les autopistes d’Eivissa. Han passat deu anys, sí, però no oblidem que encara ens queden 20 anys més de pagar per aquesta «xapuça». Revisem-la a fons i amb rigor, pel bé comú.