Arxiu d'etiquetes: balanç

2016, 2017: balanç “glocal” i transició necessària

(Publicat a ElPeriscopi, 19/12/2016)

Com aquest serà el meu darrer article a El Periscopi d’aquest any que acaba, voldria compartir amb tots vosaltres una breu anàlisi en clau «glocal» i algunes reflexions pel que fa a l’any que aviat inaugurarem.

El món occidental entra en una onada neoconservadora, amb elements feixistoides que van del Brexit al Regne Unit a la victòria de Trump als Estats Units. A Amèrica Llatina cauen governs d’esquerres o es tomben, com al Brasil, i la mort de Fidel esperem que no impliqui una transició a Cuba com la que va patir Rússia, generadora de grans desigualtats, espoliadora dels béns públics a mans del vell politburó, i creadora de monstres com Putin.

Seguim tancant els ulls a Alep, la imatge de la destrucció de les destruccions, incapaç de ser superada per cap pel·lícula de ciència ficció sobre guerres del segle XXII. Problemes generats pels «nostres» governs i interessos aliens a la majoria del poble, que deriven en terrorisme i en terror global que gestionam des de la por cap als més dèbils i les víctimes dels conflictes, com els milers que cada dia miren de travessar les fronteres de la vella Europa, i els milers que cada any hi queden, pel camí, al fons de la mar.

A Espanya després d’un any de govern prorrogat, el PP s’atrinxera a la Moncloa, gràcies a Ciudadanos (el més instrumental dels partits) i un PSOE que està deixant de representar el socialisme a marxes forçades: no hi ha res que pugui justificar deixar fer al govern més ranci de la democràcia. Un govern que en poques setmanes ja ha deixat entreveure quin és el seu full de ruta: pujada d’imposts mentre es nacionalitzen les autopistes de peatge, reprivatització d’AENA, pujada del pressupost militar amb Dolores de Cospedal al capdavant, i sort que no tenen majoria absoluta per acabar de carregar-se el sistema públic de pensions. Segueixen fent servir l’Estat i els tribunals per anar contra la democràcia de veritat i el dret a decidir dels pobles, amb passatges de vergonya internacional com el procés a la presidenta del Parlament de Catalunya entre d’altres. Anuncien noves mesures legals perquè a pesar de ser un govern en presumpta minoria les «reformes» impulsades per l’executiu no estiguin condicionades per les Corts.

Massa tard perquè les esquerres reaccionin… mai «com pitjor, millor»: si és pitjor, és pitjor per a la majoria social. Després de l’eufòria post-15M, la irrupció de Podemos i el crepuscle del bipartidisme, seguim molt enfora de què la gent pugui visualitzar una alternativa amb cara i ulls a un PP que es presenta com el partit de l’ordre i la seguretat davant el caos d’unes esquerres immerses en els seus processos interns. El risc de decepció general és alt, i l’alternativa o és plural de partits i de territoris, sumant el sobiranisme d’esquerres, o no serà. Tindrem PP per estona, a pesar de Catalunya i Euskadi on el partit que comanda a Espanya és una autèntica minoria.

En aquest context, els espais de poder progressistes com el representat pels Acords pel Canvi a diferents institucions illenques, amb vocació de servir el poble i de representar valors i idees antagònics, fonamentats en la solidaritat, l’ecologia i la llibertat dels pobles guanyen valor i raó de ser, i tenim el deure de cultivar-los, fer-los créixer i demostrar que som alternativa. S’han fet i s’estan fent coses ben interessants i valuoses, més enllà de dignificar els serveis públics i revertir les retallades de l’època Bauzá. Com ara generar nous drets a partir de lleis i realitats com la Renda Social. O reescriure la història fent justícia amb la Llei de fosses i la transcendental exhumació de la fossa de Porreres. I avançar cap a un model econòmic i ecològic diferent amb l’impost de turisme sostenible i ara amb la imminent regulació del lloguer turístic i la supressió de les prebendes al lobby hoteler, alhora que s’aposta pel comerç de proximitat, la rendibilitat de l’agricultura i la reindustrialització.

Hi ha molta feina pendent per a l’any que està per venir, començant per reduir la contaminació acústica del pacte per no donar munició a un PP balear que és encara hereu del PP de Matas i Bauzá. No és el mateix un govern i una majoria plural -que encara és malgrat les circumstàncies, molta majoria-, que un govern o un pacte dividit. Si ho sabem fer, 2017 podem acabar d’encaminar la transició necessària per a unes Illes dignes, solidàries, verdes i més lliures; ser referents d’una gestió del poder radicalment diferent a la de Rajoy, amb qui ens haurem de confrontar activament per defensar els interessos de la nostra gent en qüestions clau d’autogovern, com el finançament, els aeroports o la lluita contra les prospeccions petrolíferes.

La dreta ho té clar quan Biel Company, el candidat a successor de Bauzá, afirma que vol governar tres legislatures. Des de la responsabilitat, no ho hem de permetre ni facilitar, sinó tot el contrari: aquest és el temps que necessitem per convertir el somni d’un país millor en realitat, perquè les coses no es transformen d’un dia per l’altre, malgrat en política en els darrers temps tot es mou a ritme de vertigen. No ens basta amb una legislatura, i l’any que entra en durem mitja.

Fins aquí la meva reflexió de final d’any. Bon 2017 a totes i a tots!

26J, primeres reflexions

Malgrat #UnidesPodemMÉS ha estat segona força a les nostres Illes, la nit electoral d’ahir no va ser una nit de celebració. Perquè el resultat no va ser l’esperat, però sobretot perquè el bloc conservador va obtenir aquí i arreu un millor resultat que el 20D, i perquè la política que defensam és a les antípodes de les seves. En resum: volíem guanyar, i no vàrem poder. Personalment, em costa pair com així la corrupció permanent, els papers de Panamà o l’ús de l’aparell de l’estat per part de Fernández-Díaz per perseguir l’oposició no passen factura en absolut al PP, tot i que està molt enfora dels resultats de 2011.

La por revifa el bipartidisme clàssic. Més enllà d’errades tàctiques, per mi la baixada d’Unidos Podemos a nivell d’Estat i la suma insuficient de la confluència amb MÉS a les Illes obeeix sobretot a la victòria de l’estratègia de la por, a la qual s’havien apuntat gairebé tots els contrincats polítics, inclòs el PSOE. Por a Veneçuela, por a què els comunistes llevassin les cases a la gent (argument tan increïble com malauradament real a peu de barra de bar), i per acabar de rematar la faena, un Brexit que genera encara més inseguretat. Davant el dubte (i en aquestes eleccions, hi havia molta gent dubtosa), els votants s’han estimat més el valor segur del bipartidisme clàssic. Pujada del PP i manteniment d’un PSOE a pesar dels seus magres resultats en termes històrics. I Unidos Podemos i totes les confluències, milió i pico de vots menys que la suma dels seus diferents components el 20D.

L’abstenció és d’esquerres. I novament, ha demostrat que anar a la platja o quedar a casa per desconfiança amb els partits és un aval als que comanden, es miri per on es miri. Llavors vindran les lamentacions, però és així. I òbviament, els partits progressistes també ens ho hem de fer mirar: no hem de fer servir estratègies com la de la por, però sí que els missatges d’esperança han d’anar acompanyats d’una ètica i sobretot una pràctica política que faci veure que la unitat de les esquerres no és sols una conjura d’interessos multicolors, i que som capaços de conviure i cooperar més enllà d’una campanya.

La pujada del bloc conservador no és positiva ni per a la gent, ni per a les Illes. Un govern de canvi a l’Estat espanyol hagués estat un missatge clar a Europa de què cal canviar les regles del joc, i que l’austericidi s’ha d’aparcar si volem senzillament, que el projecte europeu sobrevisqui. La pujada en vots sobretot del PP, que sumats als de C’s reforcen el bloc conservador, no és gens esperançadora en aquest sentit, ans al contrari: no estarem massa temps a veure que les promeses de Rajoy en campanya són substituïdes per nous paquets de retallades acordats amb Brusel·les. I què dir de la qüestió territorial? Amb Catalunya sense dret a decidir, eleccions basques a la tardor i un bloc conservador que vol una España Grande y Libre, continuarem a una deriva on cada àtom de sobirania bàsica l’haurem de guanyar a pols. I a les Illes, com ens ha tocat fer sempre, resistència i dignitat.

La repetició dels resultats del 20D en termes globals obliga a acords. I si hi ha la més mínima possibilitat d’un govern diferent que no pivoti entorn a la dreta, s’ha de treballar a fons, però no en som optimista, sobretot si ens hi fixam en els resultats al Senat, on el PP ha reforçat la seva majoria absoluta.

Després del 26J, no decebre és treballar per mantenir la il·lusió des de la lluita concreta. El major perill de la lectura d’aquests resultats és convertir la il·lusió de la gent pel canvi en onada de decepció. Senzillament, no ens ho podem permetre, perquè tot està per fer i tot és possible, però sobretot perquè és més necessari que mai canviar: ni les Illes, ni Espanya ni Europa no van enlloc si no és amb un canvi de polítiques. I si ens toca fer d’oposició a determinats àmbits, recordem que la lluita no és sols cosa de les institucions, i que cada un dels vots de canvi obtinguts en aquests comicis han de servir per seguir lluitant i per contruir des d’abaix una alternativa global, més enllà de conjuntures electorals.

Ara toca pensar i repensar, compartir reflexió i acció sense defallir, tot recordant que els processos històrics de canvi són justament això, processos d’anar envant i enrera, processos de mig i llarg termini que no acaben d’encaixar amb l’espectacle en què s’ha convertit la política de plató. Idò això: seguim.

A un any del 24M

(Publicat al DBalears el 26/05/2016)

Aquesta setmana ha fet un any de les eleccions autonòmiques, insulars i municipals celebrades el 24 de maig de 2015. Aquelles eleccions no sols les va perdre el PP, sinó una manera de governar a cop de decret-llei, de retallades i de negar la pròpia identitat, els símbols i la llengua.

La mobilitació ciutadana es va transformar en vots de càstig i de canvi, i el canvi institucional ha anat acompanyat de l’apaivagament d’una crispació social que representava una de les pitjors herències de Bauzá: el seu havia estat un Govern que alimentava la divisió, l’enfrontament i la fractura social. Afortunadament, això comença a ser cosa del passat, a pesar de la caverna.

El retorn a la normalitat democràtica, a les pràctiques del diàleg i del consens polític (en menys d’un any s’han aprovat deu vegades més iniciatives del PP o de la resta de partits de l’oposició que en tota la legislatura anterior), són per jo un dels elements destacables d’aquest primer any, que puc comparar en primera persona pel que fa al clima polític: si no hi ha normalitat democràtica, és molt difícil tirar endavant ni grans polítiques ni grans canvis que requereixen del màxim de gent que els impulsi.

Apart d’això, el canvi de polítiques ha estat brutal, quan encara no fa ni un any que s’han constituït els governs d’esquerres a les diferents institucions. En general, l’agenda política ha coincidit amb l’agenda ciutadana. O si voleu: l’agenda del canvi s’ha desplegat a partir de les emergències ciutadanes. En primer lloc, l’emergència social, amb el retorn de l’assistència sanitària (i la targeta) a tothom, la renda social garantida amb l’objectiu de què ningú no quedi pel camí amb l’excusa de la crisi, la lluita contra l’explotació laboral, i tantes altres mesures que retornen la gent, les persones, al centre de les polítiques públiques.

En segon lloc, l’emergència econòmica (i ecològica): tothom és conscient del risc de col·lapse del nostre model turístic i econòmic i s’hi han començat a posar les primeres mesures per canviar-lo: les meses de diàleg social per acordar un canvi de model econòmic, i la resitució del CES; l’impost per al turisme sostenible; el decret-llei per aturar els aspectes més depredadors de les lleis turística i territorial de l’anterior etapa; la revisió de la Llei del Turisme per regular pràctiques com el lloguer turístic o el «tot-inclòs» alhora que establim un sostre de places turístiques…

I en tercer lloc, l’emergència de país: podrem fer més polítiques en defensa del bé comú en tant que d’entrada, tenim uns governants disposats a no acotar el cap davant Madrid, i alhora que som capaços de construir consensos amples amb el conjunt de l’arc parlamentari i amb la societat civil per reclamar allò que ens toca: un finançament just, un Règim econòmic especial per a les nostres Illes, una inversió per càpita que ens deixi de situar a la coa de tot.

En qualsevol cas, el canvi es nota, i MÉS ens sentim part d’aquest canvi. Un canvi que ha d’anar molt més enllà d’un canvi de polítiques i de polítics, i que passa per seguir lluitant el canvi des d’aquesta petita trinxera que són les nostres Illes en un marc europeu inhumà, austericida i poc encoratjador. El canvi, així com l’entenem nosaltres, implica que tothom ha de picar pedra.

Des de MÉS voldríem que esl Acords Pel Canvi es desplegassin en la seva plenitud, perquè aspiram a ser un país digne, però lamentablement Pedro Sánchez no és Francina Armengol, i de la mateixa manera que aquí des d’un primer moment vàrem treballar per arribar acords i dur endavant polítiques d’esquerres, de canvi, transformadores o com li vulgueu dir, a Espanya a l’escenari posterior al 20D no ha estat així perquè el PSOE es va estimar més mirar cap a un altre costat.

Esperem que el 26J serveixi perquè el canvi que ara fa un any iniciàrem a les nostres Illes serveixi d’exemple perquè a l’Estat espanyol hi pugui haver un govern disposat a qüestionar les regles del joc imposades per la troika, a mirar per la gent, a atendre les emergències esmentades, i a acompanyar les polítiques dels qui duïm un any a les institucions d’aquesta terra lluitant el canvi i llaurant la dignitat.