Arxiu d'etiquetes: canvi

Portugal

(Publicat a El Periscopi, 6/03/2017)

L’esquerra europea és prou desfeta quan més se la necessita. Per un costat, una socialdemocràcia que no sap si reprendre posicions d’esquerres que mai no hauria d’haver traït, o acabar de dissoldre’s en un neoliberalisme que l’ha duita fins i tot a governar amb la dreta, com a Alemanya, o a donar-hi suport implícit, cas d’Espanya. Per altre costat, les esquerres post-comunistes, els moviments verds i ecosocialistes i algun experiment de nova esquerra incipient com Podem que tampoc no han acabat de convèncer l’electorat com per fer un tomb en termes d’alternativa.

Quan més està en qüestió el projecte europeu, la humanitat de la pròpia Europa, és quan més s’està imposant el paradigma neoliberal que desmantella a un ritme vertiginós el que havia estat un referent a nivell mundial pel que fa a l’anomenat «estat del benestar», a cop de recepta austericida dictada per la troica, o d’acords comercials com el CETA, recentment aprovat. La por generada pels atemptats terroristes es gira contra les persones refugiades, però són pocs els qui s’atreveixen a denunciar les polítiques de dretes i les oligarquies financeres com els responsables de què a tots i cada un dels territoris d’Europa, les desigualtats creixin com mai, de la mà de la precarietat i tot plegat, d’una desesperança que no ens permet imaginar un futur millor que el desastre de present que ens ha tocat viure.

És aquí quan les experiències alternatives prenen més sentit, i avui no tornaré de parlar de la nostra i dels Acords pel Canvi, sinó de Portugal. Un país que és aquí al costat, però que com que no és Veneçuela, no se’n parla, ni als mitjans ni entre unes esquerres més pendents dels mitjans que de ser fidels a la responsabilitat històrica que tenim.

A Portugal governen les esquerres. Així, en plural: el Partit Socialista, amb el suport del Bloc d’esquerres i el Partit Comunista, que no han entrat al govern. Apart de ser la primera vegada que les esquerres se posen d’acord per governar des de la Revolució dels Clavells de 1974, allò més destacable és que es tracta d’un govern clarament compromès amb una agenda anti-neoliberal, que ha permès rebaixar l’atur mentre es recuperen drets laborals (just el contrari del que se’ns argumenta aquí amb les reformes laborals de PSOE i sobretot PP) s’han recuperat els salaris dels funcionaris que havien estat fortament retallats, i se’ls ha rebaixat la jornada a 35 hores. Han pujat el salari mínim i han rebaixat l’IVA turístic que havia pujat la dreta, passant del 23 al 13%

Els grups més esquerranosos varen renunciar a sortir de la Unió Europea, i els socialistes varen renunciar a aplicar l’agenda austericida dictada per Brusel·les, i no els ha anat gens malament perquè apart de l’abans esmentat, el dèficit públic (del 2,1%) és el més baix de la història mentre s’apliquen polítiques progressistes.

No fa molt el company Emir Sader es queixava de què així com està Europa, i amb un govern d’esquerres com el de Portugal que funciona i bé a pesar de les adversitats, no és de rebut que les forces d’esquerres i els intel·lectuals progressistes no defensin i difonguin l’experiència portuguesa. Contribuir a silenciar-la, o parlar-ne només per destacar els errors i problemes de l’esquerra i no els seus avanços, deia el savi brasiler que equival a fer sabotatge a una experiència que ens hauria de servir de referència a molts, sobretot a un Estat espanyol on no fa tants mesos vàrem perdre una oportunitat que els nostres veïns no han deixat passar.

Nuestro aeropuerto: ¿servicio público o negocio?

(Publicat a Economia de Malorca, 27/02/2017)

A diferencia del AVE, las autopistas de peaje o los aeropuertos sin aviones ni pasajeros, el aeropuerto de Palma es uno de los negocios más rentables del Ministerio de Fomento y por ende, del Estado. Él solito genera unos 150 millones de beneficio neto al año, y junto con el de Eivissa, representa aproximadamente una cuarta parte de los ingresos de todos los aeropuertos de la red de AENA. Más del doble de lo que el Estado destina vía presupuestos generales al descuento de residente, que en los últimos tiempos el gobierno de Rajoy intentaba regatearnos.

Las columnas llenas de publicidad o las tiendas “pasarela” de paso obligatorio para los usuarios son la metáfora de un aeropuerto globalizado (en el sentido neoliberal) y volcado no a su sentido originario, de servicio público, sino a ganar dinero y a las cifras. Las cifras récord de pasajeros, que tan poco benefician en la práctica ni a nuestra sociedad ni a nuestro medio ambiente, son el objetivo de un ente en el que la privatización (el 49% de la sociedad pertenece a capital privado de todo tipo, incluyendo fondos de inversión en las islas Caimán) ha supuesto otra vuelta de tuerca en ese modelo.

Más pasajeros y más vuelos, tampoco implican mejoras ni para los trabajadores y trabajadoras del aeropuerto (nunca olvidaré el relato de los trabajadores de tierra, durmiendo en el coche, en el párking del aeropuerto, para enlazar horarios entre contratos para llegar a los 1.000 euros), ni en la calidad del servicio que ofrecen las compañías aéreas, ni en el bienestar de unos vecinos, especialmente los de Sant Jordi pero cada vez de más pueblos castigados por el ruido de despegues y aterrizajes incesantes, especialmente en verano.

Mientras esto es así, aquí tenemos unas instituciones preocupadas por otros parámetros, con otra visión de cómo deben ser los servicios públicos. Sin embargo, el margen de decisión de nuestras instituciones es prácticamente nulo frente a decisiones tomadas de manera absolutamente centralista y en clave de empresa privada . Tanto para Madrid como para los accionistas, nuestro aeropuerto (como nuestra comunidad) es una máquina de fabricar dinero. Poco les importa los impactos negativos de tan ansiada actividad. Eso sí que lo pagamos nosotros. Por eso la previsión de intensificar vuelos y pasajeros las próximas temporadas es la gota que ha colmado el vaso…

¿De qué nos sirve intentar regular aspectos clave del turismo, como el alquiler vacacional, establecer techos de plazas, proteger espacios naturales o invertir en mantener infraestructuras básicas como las depuradoras que acaban desbordadas por decisiones tomadas en otra parte y al margen de nuestras necesidades? Si queremos ser dueños de nuestro destino, y no meros espectadores pasivos de esta especie de lento suicidio, empieza a ser hora de levantar la voz. En eso también consiste la democracia, y no sólo en votar o quejarnos con impotencia porque aquellos a quienes votamos no tienen capacidad para incidir sobre una herramienta, “nuestro” aeropuerto, que es clave para definir qué tipo de sociedad queremos construir: ¿servicio público o negocio?. Sólo nuestra fuerza y el grito de sentido común de toda Mallorca nos permitirá borrar las comillas.