Arxiu d'etiquetes: Catalunya

Si als parlaments no estimam la democràcia, qui ho farà?

(Publicat al DBalears, 16/02/2017)

Quan a qualsevol país del món els jutges es posen a perseguir i criminalitzar els representants del poble, no per haver ficat la mà al calaix, no per haver comès cap crim, sinó per exercir les seves funcions i fer, en el cas dels governants i sobretot dels diputats i diputades, allò que se’ns ha encomanat al Parlament, tenim un problema ben greu. A Espanya comences demanant presó a activistes, artistes, regidors, batles, per fer piulades, i vés a sebre com acaba la cosa. O com diria Bertold Brecht, veurem quin dia ens toca a nosaltres.

La darrera novetat, apart del judici a Mas, Rigau i Ortega de la setamana passada, arran de la consulta del 9N de 2014, ha estat la suspensió per part del Tribunal Constitucional de la resolució del Parlament de Catalunya per convocar un referèndum d’aquí uns mesos, i les «ordres» a la Fiscalia de perseguir la presidenta del Parlament i altres membres de la Mesa.

Davant la proposta de MÉS per Mallorca de solidaritzar-nos amb les víctimes d’aquesta criminalització antidemocràtica, puc entendre la reacció de Ciutadans (que és monotemàtic amb el seu anticatalanisme), la del PP (gairebé tres quarts del mateix) i un poc menys la del PI, que demagògicament troba que primer, hem de parlar dels problemes «d’aquí». Com si els principis democràtics -perquè d’això va la cosa- es poguessin territorialitzar, i dir aquí toca, aquí no toca… Sigui pel que deia abans, de veurem quin dia ens toca a nosaltres rebre, sigui perquè al Parlament de les Illes Balears ens hem pronunciat mil vegades sobre mil causes injustes arreu del planeta i només faltaria que donem l’esquena al que passa aquí davora.

Els diputats i diputades de Catalunya han fet allò que el poble, o si més no, una part important del poble (la mobilització humana pacífica més massiva i sostinguda en el temps a tota Europa d’ençà de 2012, cada 11S) li reclamava. Han votat majoritàriament unes resolucions en conseqüència, i volen aplicar-les. Són tan atrevits i radicals que volen tornar treure les urnes, perquè el poble s’hi expressi.

És gent que estima la democràcia, i que mentre altres fan homenatges als corruptes (i sí, sé que al bàndol demòcrata també hi ha corruptes que se n’aprofiten), fan el millor homenatge que s’hi pot fer, a la democràcia, que és posar mitjans perquè la gent decideixi. I mentre això passa, es confirma el caràcter cada vegada més partidista i repressor del Tribunal Constitucional i dels aparells de l’Estat, tant amb la seva recent «renovació» com amb els seus actes.

Els pseudo-demòcrates que estan contra les urnes també són pseudo-constitucionalistes. Perquè els principis democràtics no poden estar subordinats a les lleis, i els jutges que han d’aplicar les lleis no poden anar contra els qui les fan, que són els diputats i diputades, perquè de fer-ho, estan signant el «finiquito» de l’estat democràtic i de dret… Amb la dictadura també hi havia lleis, si s’haguessin acatat cegament, hauria arribat mai la democràcia? Quin absurd és aquest?

Tenim l’oportunitat de ser el primer Parlament que es solidaritzi amb el Parlament de Catalunya, que es sumi a la denúncia de la criminalització i la judicialització del procés constituent i plantegi seny i diàleg per resoldre els conflictes polítics, i no batalles judicials ni l’ús de la força com s’hi ha arribat a apel·lar. Quina panda de radicals que som! Però sobretot: si als Parlaments no estimam la democràcia, perquè d’això es tracta, qui ho farà?

Del 9N al 6F: democràcia vs imposició

(Publicat a El Periscopi, 6/02/2017)

Milions de persones surten al carrer cada 11 de setembre a Catalunya, en la mobilització social més important (i constant) dels darrers anys arreu d’Europa, per reclamar pacíficament el seu dret a decidir i a ser lliures com a poble sobirà, en un acte que hauria de servir d’exemple a qualsevol demòcrata. Per contra, la resposta del govern espanyol ha anat oscil·lant entre la incomprensió més absoluta i l’amenaça, incloent fins i tot l’ús de la força, com va insinuar fa uns dies la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría.

Lamentablement, el govern d’Espanya, integrat pels hereus del franquisme, no està sol en la seva particular croada contra Catalunya i el procés: l’acompanyen els principals partits de l’arc parlamentari estatal, que bé s’alineen amb les posicions de la dreta o l’ajuden des de la seva ambigüitat, forçant una neutralitat impossible enmig d’un conflicte d’aquesta envergadura, a no ser que fossis un mediador internacional independent. L’acompanyen també 40 anys d’imposició a les escoles d’una idea d’Espanya «grande y libre» que encaixa més fàcilment a les pantalles de televisió i «debats» de la caverna mediàtica que a la realitat quotidiana de territoris amb el gruix de la seva personalitat i la seva història feta al marge (i als marges) de la d’Espanya.

La imatge que projecta la metàfora de precintar unes urnes té tanta força, que no hauria de quedar una sola persona ni a Espanya ni enlloc que es pugui considerar demòcrata i estigui d’acord amb allò que pretén el govern de Rajoy. Els conflictes polítics (com l’encaix de Catalunya a Espanya, o la seva independència) es resolen políticament, i aquesta és la primera lliçó que l’Estat i les seves oligarquies no varen voler entendre tombant l’Estatut aprovat pel Parlament català i aprovat pel poble de Catalunya.

De llavors ençà, la utilització política de la Fiscalia de l’estat i el Tribunal Constitucional no sols han estat d’allò més menyspreable, sinó que posa radicalment en dubte la separació de poders i l’estat de dret a Espanya. Aquesta utilització partidista de l’aparell de l’estat és la que explica també els entrebancs a la consulta del 9N, i la persecució judicial de polítics com Mas o l’actual presidenta del Parlament, Carme Forcadell. I les esmentades amenaces a qualsevol avanç cap al referèndum que previsiblement es celebrarà en uns mesos, li pesi a qui li pesi. No hem d’oblidar tampoc els greus atacs a la llibertat d’expressió, amb la persecució judicial de batles, regidors i regidores, i activistes socials.

Avui mateix, 6 de febrer de 2017, jutgen Mas, Ortega i Rigau per haver donat cobertura a la consulta del 9N de 2014. No es pot jutjar la gent per defensar l’opció de les urnes, gent en aquest cas que com Artur Mas no són sants ni de la meva devoció ni de la meva ideologia ni de la meva condició social: però no és d’això del que es tracta ara, sinó de posicionar-nos amb la defensa de la democràcia i el dret a decidir, i ser conseqüents. Per això, avui, d’alguna manera, ens jutgen a totes.

11-S, un any… MÉS?

(publicat al DBalears el 8/09/2016)

Diumenge es celebra una nova Diada de Catalunya, en un ambient polític tant a Catalunya com a Espanya més complex d’allò habitual. Un parell de setmanes després de l’11S Puigdemont es sotmetrà a una qüestió de confiança a la qual ja sabem que gaudirà del suport de la CUP, malgrat aquest examen es farà justament per les insuficiències i contradiccions del Govern de la Generalitat per poder liderar de manera òptima el full de ruta sobiranista.

A Espanya no sols la cosa no millora, en el sentit que no hi ha un interlocutor vàlid al govern central predisposat si més no a seure’s a una taula i a parlar del problema territorial (que va més enllà de la qüestió catalana, malgrat aquesta sigui una patata calenta). Ans al contrari: des de Madrid sols falta enviar els tancs i la infanteria. Però apart de la incapacitat dialògica dels principals actors polítics a dreta i esquerra, una de les qüestions que més dificulten la possibilitat d’arribar a acords per conformar govern a Espanya és Catalunya i el seu procés. No crec, com alguns pensen, que si torna governar Rajoy, i/o el PP, amb la crossa o no de Ciudadanos, ens anirà millor per allò de «com pitjor, millor»: no hi haurà ni més consciència revolucionària ni més voluntat ni possibilitat de ser lliures com a pobles, ans al contrari hi haurà més mala política i farem més voltes allà mateix. En definitiva: faríem passes enrere, tant en termes socials com de país.

La sort i l’enveja que a molts mallorquins i mallorquines ens fa el procés català, malgrat la situació d’impasse, és la seva base popular: no surten dos milions de persones al carrer perquè estiguin enganades per TV3. I els polítics, afortunadament, i així hauria de ser sempre, van a remolc del moviment popular. Un moviment que en termes generals, respon tant a la voluntat d’un poble per ser lliure, com a l’esgotament per unes estructures de l’anomenat règim del 78 que d’alguna manera han estat també compartides per les elits del Principat.

Per això pens que si hi ha un punt de fuga per redreçar el procés sobiranista, és prendre nota de les noves correlacions de forces (polítiques), que a més de defensar el dret a decidir, volen canviar les coses des d’abaix. Com a mallorquí d’esquerres i catalanista, m’agradaria que al Principat, independentment de les pressions brutals del govern espanyol, la caverna i bona part dels poders fàctics, les esquerres representades per ERC, la CUP i els Comuns fessin pinya: Catalunya és més roja -o més sobiranistes d’esquerres, si ens posam postmoderns- que mai, i això hauria d’atorgar encara més força a la part político-institucional del procés. No per excloure els convergents, que ja va bé que comparteixin part de l’esperit de ruptura amb el règim, sinó per renovar el moviment amb una base popular i transformadora molt més coherent que l’actual.

Dos dies abans de la Diada d’enguany, el 9, es celebra a Sant Boi el 40è Aniversari de la Diada del 1976. Tindré la sort i l’honor d’ésser-hi en nom de MÉS per Mallorca, a un acte que comptarà justament amb la participació d’ERC, la CUP i Podem, i de destacats membres de la societat civil catalana. La de 1976 fou la primera demostració de força al carrer del poble de Catalunya un cop mort el dictador, però encara amb la dictadura ben viva, i partits com el PSUC i ERC encara eren il·legals i perseguits. D’aquí la importància d’aquesta celebració, i la lliçó del seu èxit, malgrat les adversitats d’aquells temps, que ben segur eren més complicats que no pas els d’ara a pesar de les incerteses.

I aquí, a les nostres Illes, els qui defensam una terra lliure seguirem prenent nota del millor del procés català: el seu caràcter inclusiu, desobedient, alegre i participatiu que dóna sentit als versos de Martí i Pol de què tot està per fer i tot és possible. Condicions de manual per pensar, compartir i encetar un procés propi a casa nostra. Comencem a filar, com la Balanguera, amb la mirada posada al país germà.