Arxiu d'etiquetes: compol

2016, 2017: balanç “glocal” i transició necessària

(Publicat a ElPeriscopi, 19/12/2016)

Com aquest serà el meu darrer article a El Periscopi d’aquest any que acaba, voldria compartir amb tots vosaltres una breu anàlisi en clau «glocal» i algunes reflexions pel que fa a l’any que aviat inaugurarem.

El món occidental entra en una onada neoconservadora, amb elements feixistoides que van del Brexit al Regne Unit a la victòria de Trump als Estats Units. A Amèrica Llatina cauen governs d’esquerres o es tomben, com al Brasil, i la mort de Fidel esperem que no impliqui una transició a Cuba com la que va patir Rússia, generadora de grans desigualtats, espoliadora dels béns públics a mans del vell politburó, i creadora de monstres com Putin.

Seguim tancant els ulls a Alep, la imatge de la destrucció de les destruccions, incapaç de ser superada per cap pel·lícula de ciència ficció sobre guerres del segle XXII. Problemes generats pels «nostres» governs i interessos aliens a la majoria del poble, que deriven en terrorisme i en terror global que gestionam des de la por cap als més dèbils i les víctimes dels conflictes, com els milers que cada dia miren de travessar les fronteres de la vella Europa, i els milers que cada any hi queden, pel camí, al fons de la mar.

A Espanya després d’un any de govern prorrogat, el PP s’atrinxera a la Moncloa, gràcies a Ciudadanos (el més instrumental dels partits) i un PSOE que està deixant de representar el socialisme a marxes forçades: no hi ha res que pugui justificar deixar fer al govern més ranci de la democràcia. Un govern que en poques setmanes ja ha deixat entreveure quin és el seu full de ruta: pujada d’imposts mentre es nacionalitzen les autopistes de peatge, reprivatització d’AENA, pujada del pressupost militar amb Dolores de Cospedal al capdavant, i sort que no tenen majoria absoluta per acabar de carregar-se el sistema públic de pensions. Segueixen fent servir l’Estat i els tribunals per anar contra la democràcia de veritat i el dret a decidir dels pobles, amb passatges de vergonya internacional com el procés a la presidenta del Parlament de Catalunya entre d’altres. Anuncien noves mesures legals perquè a pesar de ser un govern en presumpta minoria les «reformes» impulsades per l’executiu no estiguin condicionades per les Corts.

Massa tard perquè les esquerres reaccionin… mai «com pitjor, millor»: si és pitjor, és pitjor per a la majoria social. Després de l’eufòria post-15M, la irrupció de Podemos i el crepuscle del bipartidisme, seguim molt enfora de què la gent pugui visualitzar una alternativa amb cara i ulls a un PP que es presenta com el partit de l’ordre i la seguretat davant el caos d’unes esquerres immerses en els seus processos interns. El risc de decepció general és alt, i l’alternativa o és plural de partits i de territoris, sumant el sobiranisme d’esquerres, o no serà. Tindrem PP per estona, a pesar de Catalunya i Euskadi on el partit que comanda a Espanya és una autèntica minoria.

En aquest context, els espais de poder progressistes com el representat pels Acords pel Canvi a diferents institucions illenques, amb vocació de servir el poble i de representar valors i idees antagònics, fonamentats en la solidaritat, l’ecologia i la llibertat dels pobles guanyen valor i raó de ser, i tenim el deure de cultivar-los, fer-los créixer i demostrar que som alternativa. S’han fet i s’estan fent coses ben interessants i valuoses, més enllà de dignificar els serveis públics i revertir les retallades de l’època Bauzá. Com ara generar nous drets a partir de lleis i realitats com la Renda Social. O reescriure la història fent justícia amb la Llei de fosses i la transcendental exhumació de la fossa de Porreres. I avançar cap a un model econòmic i ecològic diferent amb l’impost de turisme sostenible i ara amb la imminent regulació del lloguer turístic i la supressió de les prebendes al lobby hoteler, alhora que s’aposta pel comerç de proximitat, la rendibilitat de l’agricultura i la reindustrialització.

Hi ha molta feina pendent per a l’any que està per venir, començant per reduir la contaminació acústica del pacte per no donar munició a un PP balear que és encara hereu del PP de Matas i Bauzá. No és el mateix un govern i una majoria plural -que encara és malgrat les circumstàncies, molta majoria-, que un govern o un pacte dividit. Si ho sabem fer, 2017 podem acabar d’encaminar la transició necessària per a unes Illes dignes, solidàries, verdes i més lliures; ser referents d’una gestió del poder radicalment diferent a la de Rajoy, amb qui ens haurem de confrontar activament per defensar els interessos de la nostra gent en qüestions clau d’autogovern, com el finançament, els aeroports o la lluita contra les prospeccions petrolíferes.

La dreta ho té clar quan Biel Company, el candidat a successor de Bauzá, afirma que vol governar tres legislatures. Des de la responsabilitat, no ho hem de permetre ni facilitar, sinó tot el contrari: aquest és el temps que necessitem per convertir el somni d’un país millor en realitat, perquè les coses no es transformen d’un dia per l’altre, malgrat en política en els darrers temps tot es mou a ritme de vertigen. No ens basta amb una legislatura, i l’any que entra en durem mitja.

Fins aquí la meva reflexió de final d’any. Bon 2017 a totes i a tots!

Venezuela: la telenovela del miedo

(Publicat a EconomiadeMallorca el 29/05/2016)

Nuestras islas tienen un 2% de la población del Estado español, sin embargo no ocupan ni mucho menos un 2% de los contenidos informativos de la televisión española, ni de la pública, ni de la privada.

Ni la más mínima deferencia, aunque sólo sea porque somos la comunidad que más dinero aporta a las arcas públicas. Sólo los juicios por corrupción nos salvan y, muy de vez en cuando, permiten colarnos en millones de hogares que mayoritariamente piensan que solo somos un bonito lugar de vacaciones.

Sin embargo, cada día un pequeño país de 10 millones de habitantes (eso sí, con las mayores reservas probadas de petróleo del planeta) tiene su espacio en las noticias de “nuestros” telediarios.

Cuesta de entender por qué Venezuela sí, y en cambio, Siria no, siendo uno de los puntos calientes del planeta y origen del principal drama humanitario de Europa. O por qué Venezuela sí y Arabia Saudí, que cada dia corta cabezas o amputa miembros en nombre de no sé qué justicia divina, no.

Porque con una población similar, y con bastantes pozos de petróleo también, Arabia Saudí se nos presenta en los medios de comunicación hegemónicos como un país amigo de España, con una monarquía saudí amiga de nuestra campechana familia real, incluso podríamos llegar a imaginar que es un país democrático y defensor de los derechos humanos.

En cambio Venezuela es el foco del mal (algo así como “los rusos” en las películas de acción norteamericanas), allí no se respetan los derechos humanos, la gente sufre problemas de abastecimiento y hay presos políticos. Y por si fuera poco, su gobierno ampara opciones políticas en España que también se pretende que veamos con miedo, desde Podemos a la CUP.

Son tan malos los bolivarianos, que por primera vez pusieron el principal recurso del país, el petróleo, al servicio de la lucha contra la pobreza, sirviendo de ejemplo a otros pueblos.

Permítanme que les diga que aunque Maduro no me caiga demasiado simpático, Venezuela es una democracia imperfecta (como todas) a la que habría que respetar, sin injerencias como las de España, ni a nivel político, ni a nivel mediático, a un nivel que nosotros no estaríamos dispuestos a tolerar para con nosotros.

Otra característica de Venezuela es que es uno de los países que produce más telenovelas del mundo, y en España nos hemos montado nuestra propia telenovela sobre Venezuela.

Es la telenovela de un país bolivariano con unos gobernantes malos malísimos que nuestros maravillosos políticos van a salvar, colaborando con las fuerzas del bien que son en el fondo las que provocan el racionamiento de alimentos, manipulan la opinión pública y ya planean privatizar los recursos estratégicos del país. Es una telenovela del miedo, del miedo a que vengan los de Podemos y sus Confluencias a dejar el Estado español como Venezuela, que bien vale una cruzada… Ya que no condenamos el franquismo, condenemos a Venezuela y al régimen bolivariano.

El último episodio de nuestra telenovela, después de la gira del ciudadano-cruzado Albert Rivera, fue el Consejo de Seguridad Nacional reunido el viernes en Madrid para hablar de… Venezuela.

Efectivamente, las telenovelas sirven para entretener, para huir de la realidad. Para que en este país de pandereta no hablemos de corrupción, ni de pobreza, ni de paro, ni de precariedad, ni de democracia, ni de nada. Lo importante es que la telenovela esté en boca de todos, y que la escuela del miedo de nuestros telediarios de sus resultados. Creo que llegan tarde, y serán castigados con rotundidad en las urnas el próximo 26J.