Arxiu d'etiquetes: corrupció

El carnaval del PP

(Publicat a El Periscopi, 27/02/2017)

A la dreta la cohesiona el poder. Això és el que explica que Mariano Rajoy fa menys d’un any fos qüestionat per bona part dels dirigents del PP, i en canvi en el congrés estatal del partit de fa unes setmanes tornàs a ser un líder inqüestionat…

A les Illes, en canvi, el PP no havia estat mai tan desplaçat del poder institucional, i potser això expliqui el festival de candidatables en el PP balear de cara al seu congrés regional: des d’un ressuscitat José Ramón Bauzá a Biel Company passant per Aina Aguiló o Jaume Bauçà. Allò que em fa més gràcia és que el candidat amb més suport de l’aparell del partit, Biel Company, es presenti com ja va fer Bauzá com «l’ordre» versus «el caos» que representen les esquerres i en canvi quan toca parlar del conclave del PP, aquest «caos» es transforma en virtut, apel·lant a allò de què «és molt sa que hi hagi diferents sensibilitats».

Que en la gestió del poder les esquerres ens topem amb contradiccions i diferències és normal i es magnifica, i sovint nosaltres les alimentam amb renous innecessaris. Però que un partit amb tot el poder que ha manejat el PP, que hauria de ser (i no ho és, o almenys no exerceix com a tal) el principal partit de l’oposició, presenti uns nivells de divisió com mai en la història, i no siguin capaços de posar-se d’acord ni per trobar una líder o un líder a poques setmanes del seu congrés, deixa ben clar que ara per ara al PP li queda una llarga travessia del desert fins que tornin a ser alternativa de govern. Mai no s’havia vist res igual, amb amenaces incloses de «dossiers» que podrien comprometre un o altre candidat.

Això del PP més que un congrés sembla un carnaval, ple de llops vestits de mens… Perquè qui és Biel Company si no l’únic conseller que va sobreviure tota la legislatura del president Bauzá (apart del seu lleial vicepresident) i per tant va compartir allò que tant d’essencial com de destructiu tenia la seva política? Què diferencia des del punt de vista de la proposta política uns candidats i uns altres, més enllà del «postureo» més espanyolista o més regionalista, quan uns i altres varen santificar i imposar el TIL fins i tot anant contra sentències judicials? Res… Pensa cap d’ells sanejar un partit on ha quedat demostradíssim que la corrupció no és un tema «de persones», sinó una manera sistèmica de funcionar, sobretot quan encara els queden desenes de judicis pendents? …Clar que no!

En aquestes circumstàncies cal afegir que si un militant del PP es troba cansat o despistat, almenys ara té altres partits de centre-dreta al seu abast. Si jo fos del PP i a pesar de tot el que he exposat, reincident, i finalment anàs a votar al congrés del partit, sobretot desconfiaria de qui més s’esforça per fer veure que és un me, i no un llop. Veurem que passa. Ara toca Quaresma.

#RescatemValldemossa

(Publicat a ElPeriscopi, 20/02/2017)

Mentre als bancs i entitats financeres se’ls rescata amb doblers públics perquè segueixin fent de les seves, es deixa caure les persones i les institucions que les atenen. No ho dic només per les imbecil·litats que amollen per la seva boca els responsables del Banc d’Espanya sobre el sistema de pensions. En aquest cas volia parlar de l’Ajuntament de Valldemossa, víctima d’una dura sentència del Tribunal Suprem, que fa unes setmanes l’ha condemnat a pagar més de 7,5 milions d’euros (el triple de tot el pressupost municipal) per una requalificació urbanística perpetrada per la llavors regidora d’urbanisme, la insigne Rosa Estaràs, mà dreta del Sr. Jaume Matas a la legislatura del saqueig.

Estaràs va ampliar amb una parcel·la annexa de més de 2.000 metres la ja existent a l’Hort de la Cartoixa, que ja era sòl rústic protegit, amb l’excusa que tot fos un gran espai lliure públic, una zona verda. Però l’Ajuntament del PP al llarg del anys no es va posar d’acord amb la propietat, i amb el tomb del color polític cap a l’esquerra el 2007, els propietaris i un grup inversor representat per l’amo en Biel Cañellas i Fernando Gilet varen emprendre una batalla legal contra l’Ajuntament, que no volia acceptar com a compensació un projecte especulatiu que podria acabar desfigurant el poble.

Tot i que el preu d’expropiació dictat per la Junta provincial d’expropiacions (que per cert: funciona en base a peritatges privats, de part!!) era inassumible (7,5 milions), el Tribunal Superior de Justícia de Balears va dictar inicialment sentència condemnant l’ajuntament valldemossí a pagar 2,2 milions d’euros, una xifra «assumible» però igualment elevada si tenim en compte que des dels inicis, es tracta de parcel·les on no s’hi podia edificar. I aquí el que sí que hi ha hagut és una curiosa coincidència d’interessos entre els «errors» d’Estaràs i l’afany especulador d’una propietat representada per «barons» històrics del PP que no són precisament germanetes de la caritat.

El Suprem ha acabat de rematar la faena donant la raó a la propietat, i dictant sentència contra l’Ajuntament, per 7,5 milions d’euros. Me preocupa sincerament el poc mirament d’alguns tribunals a l’hora de preservar l’interès públic, de no calcular l’abast de les seves sentències, que poden deixar i en aquest cas deixen, un ajuntament en situació de fallida tècnica. A la comissió d’investigació de les autopistes d’Eivissa, no fa molt, hem posat en evidència com les dues darreres sentències del Suprem, que condemnen la comunitat a pagar 30 milions d’euros a les constructores, es fonamenten en informes fraudulents. Entenc que les lleis siguin interpretables, però em costa pair que es dictin sentències que no mesurin la realitat, i emparin actes especulatius d’aquesta manera.

Diners que al cap i a la fi, si no hi ha forma de revertir aquesta situació, haurà de pagar la ciutadania. La qüestió en aquestes altures és que es pugui assumir generant el menor mal possible als administrats, perquè tampoc no hi ha dret a què els serveis municipals de la gent de Valldemossa quedin hipotecats de per vida. El poble de Valldemossa mereix la solidaritat de tots nosaltres, però també i més enllà de la «justícia», mereix el menyspreu cap a una manera de fer política que d’una vegada per totes ha de ser desterrada. A Brusel·les o Estrasburg, com a mínim.

¡Que devuelvan la pasta!

(Publicat a Economia de Mallorca, 20/02/2017)

La sentencia del caso Nóos y sus derivadas son el último episodio del régimen decadente del 78. La mayoría de la gente no entiende cómo es posible que Urdangarín, Torres y Matas sean culpables, y vayan a la cárcel, pero Cristina la infanta quede libre. Libre, pero no inocente, ya que el pago de una multa de 265.000 euros (que indirectamente, pagaremos las contribuyentes) equivale a reconocer que ella también se enriqueció ilícitamente a partir de las actividades fraudulentas del Instituto Nóos.

De la misma manera que a Urdangarín se le abrían con tremenda agilidad las puertas de las administraciones públicas y el engorroso procedimiento administrativo se ponía a sus pies cual alfombra roja por ser quien era (duque de Palma, un miembro más de la familia real, además de deportista de élite), Cristina la infanta es imposible que desconociera y no fuese consciente de las actividades de su marido. Cualquier persona normal, con una relación de pareja normal (como ellos mismos se esforzaban en hacernos ver que eran, antes de todo este desaguisado), lo entiende.

Sí que es positivo que a los cabecillas de este robo a mano armada se les hayan impuesto penas considerables, aunque sean menores que las solicitadas por la fiscalía, y que vayan a la cárcel: que todo el mundo sepa que la corrupción se castiga, que esto de la lucha contra la corrupción va en serio. Pero no lo es que quede en evidencia que aquí hay gente intocable, entre ellos los miembros directos de la familia real, mientras el Constitucional arremete contra los diputados y diputadas catalanes, incluyendo a la Presidenta del Parlament, elegidos por el pueblo y supuestamente inviolables, según la Carta magna. Y no por robar. Algo pasa, es grave, y trasciende la propia corrupción crónica.

Pero en cualquier caso, hay algo que en mi opinión podría compensar en buena medida la indignación por la corrupción política -que sigue siendo junto al desempleo una de las preocupaciones de la mayoría de ciudadanas y ciudadanos-, y sería restituir los daños causados por la corrupción. Dicho de otra forma: que más allá de asumir responsabilidades políticas y penales, aquellos que han robado dinero público (o se han beneficiado del robo), devuelvan un dinero que es de todas y todos.

Y en la sentencia de Nóos, más allá de los condenados, se debería haber señalado a los responsables subsidiarios de este robo público, que en este caso son más que evidentes: el Partido Popular y la Casa Real. Por ahora, seguiremos esperando.

El fil de la corrupció: tot quadra

(Publicat al DBalears el 9/02/2017)

Aquesta setmana el jutge Castro ha dictat l’apertura de judici oral contra Matas i Rodríguez, per als quals els fiscals anticorrupció demanen 5 anys de presó. El caràcter sistèmic de la trama de corrupció del PP és cada cop més evident, amb dos nivells de corrupció: el del famós 3% i el finançament il·legal del PP, que es remunta si més no al cas Túnel de Sóller, i el de les corrupteles derivades de la sensació d’impunitat, de poder fer qualsevol cosa sense que t’enxampin, que també han aprofitat polítics, funcionaris i empresaris.

Castro i els fiscals posen de manifest com funcionava aquesta maquinària espoliadora: Matas des del Consolat (i els seus soldats des de les conselleries) gastaven i feien obra pública de dubtosa utilitat pública, i el cobrament de comissions el canalitzava Rodríguez des del partit, a travès de factures falses que per concepte de comunicació o publicitat, pagaven les empreses constructores. Alerta, pagaven les constructores primer, que tornaven favors al PP, i després seguim pagant nosaltres, tots els contribuents, per molts d’anys.

Una hipòtesi que «quadra» perfectament amb els avanços, documentació i testimonis recaptats a la comissió d’investigació parlamentària de les autopistes d’Eivissa, on tothom sabia d’irregularitats comeses des del minut zero, des de la mateixa adjudicació de les obres, a la seva execució, passant per la destrucció del patrimoni, expropiació i ocupació de finques i cases sense garanties, sobrecostos crònics, etc., etc. Però és ara que ho hem pogut documentar i acreditar, i reprendre el fil de la corrupció, que malauradament sembla que no s’hagi trencat perquè com deia, forma part de la manera de fer (i per tant de ser) del PP.

Pel que fa a les autopistes d’Eivissa, el cap de FCC, un dels més veterans compareixents a les comissions d’investigació parlamentàries (ja va comparèixer pel cas Túnel de Sóller, i també a la comissió de Son Espases) va explicitar com funcionava el tema: «a totes les obres que es feien en aquella època hi havia una part de comunicació, però tota la part de comunicació estava centralitzada en la persona de comunicació que tenia la conselleria (de Mabel Cabrer)». El Govern enviava factures a les empreses constructores adjudicatàries d’obra pública, i aquestes pagaven religiosament, sense mirar massa prim ni per quin concepte eren. Tanmateix, ho ficaven tot a la quota de la hipoteca i és la ciutadania que pagaria. I pagam i pagarem.

El PP ja ha estat condemnat per lucrar-se de doblers públics; ha hagut de tornar diners (quantitats petites, per ara); jutges i fiscals assenyalen a la procedència opaca i dubtosa del seu finançament, acreditat també per la Sindicatura de Comptes, …i el que ens queda per veure. Els heu vist demanar perdó? Jo no, apart de repetir com si fossin lloros allò de què «la corrupció és de persones, no de partits». Són els fets, els que ens defineixen, i per ara, allò que sí han fet els del PP és tornar seure Mabel Cabrer als escons del Parlament. O premiar també Maria Salom, la caixera del Túnel de Sóller, amb la màxima representació del govern d’Espanya a les Illes Balears. I tenir una gran desmemòria, i una enorme capacitat per mirar cap a un altre costat a pesar que la merda els arribi fins al coll.

El dia que arribem a ser una societat madura, plenament democràtica i amb dignitat i memòria, ni persones ni partits com aquests no haurien de tornar tocar poder, a no ser que de bon de veres, demanin disculpes i es restitueixi tot allò que ens han robat.

Las autopistas más caras del mundo

(Publicat a Economia de Mallorca, 6/02/2017)

En 2013, la Comisión Europea reprendió a España por el precio de construcción de sus autopistas: entre 2 y 5 millones de euros el kilómetro, el más caro del viejo continente. Los 23 kilómetros de las autopistas de Ibiza, que se situarán sobre los 600 millones a la finalización de la concesión, nos habrán costado unos 26 millones de euros el kilómetro. Esto las convierte en unas de las carreteras más caras del mundo, y sólo por ello hace tiempo que se deberían haber investigado, sobre todo si tenemos en cuenta que el presupuesto inicial previsto en el Convenio de Carreteras con el Estado era de 8,33 millones de euros.

La vía de acceso al aeropuerto de Eivissa y la de Sant Antoni se licitaron en 2005 por unos 170 millones de euros, con un régimen concesional llamado de “peaje en la sombra”. Básicamente, las constructoras adelantaban el dinero, y una vez entregadas las carreteras a la administración (2008), estas lo devolvían con un canon repartido en 25 anualidades con una parte fina y otra variable, en función del número de coches que pasan por ellas. Ello convierte las autopistas de Eivissa en la segunda hipoteca de nuestra comunidad, sólo superada por el hospital de Son Espases, que por lo menos es un hospital.

En la comisión de investigación hemos podido ver cómo se tomaron malas decisiones políticas (no sólo porque las tomase Jaume Matas, ya que se limitó a ser un alumno aventajado de Aznar y la aplicación de su “plan de infraestructuras” de 19 billones de euros); se dieron contratos millonarios a dedo; se arrasó con patrimonio arqueológico y cultural de la pitiusa mayor de valor incalculable; se desalojó a gente de sus hogares por la fuerza, en muchos casos sin tan siquiera haber notificado la expropiación. Y mucho más.

Y a pesar de todo ello, de lo que hemos pagado y de lo que seguiremos pagando, se trata de unas malas carreteras: el pasado mes de enero, sin ir más lejos, uno de los ingenieros nos explicaba a los diputados y diputadas miembros de la comisión cómo si se hubiera “respetado” el proyecto original de la vía de acceso al aeropuerto en uno de los tramos que sufre inundaciones, para desalojar el agua de las precipitaciones habría hecho falta construir un canal sin apenas pendiente de 30 metros de ancho y 1,5 kms de longitud hasta el mar. En su lugar se construyo una balsa (la de Sant Jordi), a la que se bombea el agua cuando llueve para que no se inunde la carretera. Y que hemos pagado aparte.

Todo ello debería hacernos reflexionar sobre qué ha hecho que fallen todos los “controles” en la administración en el manejo de dinero público, y ello se debe a la constelación de intereses entre empresas privadas constructoras de obra pública, entidades financieras (que han ganado el doble al haber sidor rescatadas también con dinero público), políticos y funcionarios. En la comisión hemos podido apreciar no sólo contradicciones importantes entre unos y otros, sino mentiras que han quedado acreditadas y se castigan con entre 6 meses y un año de prisión, porque esto no es un juego de niños.

No se trata de “pedir cuentas” por un tema, como han dicho quienes no querían que se crease la comisión de investigación, “de hace 10 años”, “y encima de Eivissa”. Se trata de una importante hipoteca que seguiremos pagando durante muchos años las ciudadanas y ciudadanos de Formentera, Eivissa, Menorca y Mallorca, que no vamos precisamente sobrados de financiación pública para mantener los servicios más básicos como la educación o la sanidad. Y si se da la más mínima posibilidad de recuperar un solo euro público de esta gran estafa, y de que no se vuelva a repetir, ya habrá valido la pena.

Eines contra la corrupció

(Publicat al DBalears, 1/12/2016)

Aquesta setmana hem aprovat al Parlament la Llei de l’Oficina de Prevenció i Lluita contra la Corrupció, que tanta sort serveixi per compensar el mal fet pel mal maneig i el saqueig de les arques públiques en aquesta terra nostra, on després dels casos Túnel de Sóller, Brokerval o Gilet, per allà als anys 90, s’ha incrementat aquesta plaga que és la corrupció política fins al punt que la Viquipèdia disposa d’ençà de fa temps de tota una categoria exclussiva per als casos de corrupció a les Illes Balears. Per fer-s’ho mirar, vaja!

Amb aquesta Llei, a diferència de com sol passar gairebé sempre, no hem fet tard en relació a altres territoris. Només Catalunya, Aragó, fa uns dies el País Valencià en tenen, i Navarra la té a punt. No és una moda, sinó una exigència social on el malestar social per la crisi econòmica i l’atur va de la mà de la crisi política per mor de la corrupció, i bé està actuar-hi a temps, i no sols fer postureig ni caure en lamentacions.

L’Oficina, que dependrà orgànicament del Parlament, però serà funcionalment independent, té una càrrega important de vigilància de l’acció dels càrrecs públics sobretot pel que fa a la incompatibilitats d’interessos entre la dedicació pública i el negoci privat, que massa vegades és en el rerafons de molts dels casos destapats. També tindrà una forta capacitat investigadora, que al meu parer pot servir perquè totes les institucions, des d’Ajuntaments al Govern passant pels Consells es posin les piles a l’hora de vigilar segons quins mals hàbits, sobretot pel que fa a la contractació pública i els “favors” de segons quins polítics a segons quins amics. I si un tema acaba als jutjats, que no tardi anys en abordar-se. I fins i tot pot sancionar el “boicot” a una investigació, o la manca de col·laboració, amb multes proporcionals a les quantitats que s’hagin pogut defraudar en els casos investigats.

Els crítics a la Llei, que són els mateixos que tampoc no creuen en les comissions d’investigació parlamentàries, han fet servir arguments infantils i impertinents per mirar de desacreditar la futura Oficina: que si alguns miram massa pel·lícules, i tal. Però malauradament, a les Illes parlar de puticlubs russos, màfies, extorsió policial a la platja de Palma, xarxes de prostitució, “pelotazos” d’infinitud de modalitats, doblers enterrats a capses de colacao a jardins d’alts càrrecs… no són pel·lícules: la realitat de la corrupció a casa nostra supera la ficció, i el que cal és actuar. I alguns amb això el que haurien de fer és sobretot callar i no posar pals a les rodes.

I de treure rèdit polític, que també ens hi han acusat, ja m’agradaria, la veritat: però ara per ara el que ha quedat prou clar és que electoralment la corrupció només li fa pessigolles, al PP. Així que hem d’entendre que en tot cas, des del punt de vista dels vots, els impulsors de la iniciativa fins i tot podríem ser castigats a les urnes, per la mateixa regla de tres!

El més important de tot és que de la preocupació ciutadana per la corrupció passam si més no a la possibilitat ciutadana per actuar contra la corrupció, que no és poc: qualsevol persona podrà adreçar-se a l’Oficina amb garanties del seu anonimat i protecció davant sospites fonamentades de malbaratament dels recursos públics, i això fins ara no havia passat. Estic convençut que l’Oficina serà una eina ben útil per retornar credibilitat a la política, i per implicar tothom en el projecte d’una millor i més sanejada democràcia.

Tweet
0
0

Santa Rita, Santa Rita, mi escaño no me lo quitan

(publicat a Economia de Mallorca el 18/09/2016)

El Partido Popular espera que la opinión pública comulgue con el patético argumento de que como Rita Barberá deja el carnet del Partido Popular, “no hay caso”. Que aquí no ha pasado nada, que el gesto “la honra”, y que el PP es un partido limpio, tan limpio como las manos limpias de cierto sindicato de ultraderecha.

En ese hilo argumental hay un pequeño fallo, porque resulta que es el mismo PP, que ya conocía de las acusaciones que pesaban sobre Rita Barberá, que la premió con un sillón en el Senado. El mismo PP que ahora la alaba por dejar el carnet del PP aunque no el escaño: que no hace falta, que Rita es una santa y que ya veremos cuando se demuestre que ni ella ni la mitad del que fuera su consistorio acusado de corrupción tienen nada que ver con la corrupción.

Y es que el problema del Partido Popular no es ni Rita, ni Matas, ni Bárcenas, ni las decenas de cargos imputados por corrupción: es el propio PP. Porque al final, todo apunta al entorno de Rajoy, a Génova 13 -el último, Matas hace unos días con su presunto pacto con la Fiscalía-, y a una determinada manera de hacer, que convierte el fenómeno de la corrupción en algo sistémico en lo que al PP respecta.

Razón de más para que los partidos con opción a formar una mayoría de gobierno alternativa a la de Mariano Rajoy corran a ponerse de acuerdo, y abandonen la zona de confort de unas estrategias pensadas por y para sus respectivos partidos y bolsas de votantes. Aunque sean estrategias sin ánimo de lucro, a diferencia de los amigos de Soria.

Y en nuestro caso, además de hablar, podemos hacer. Porque si la Sra. Barberá no fuese aforada, es decir, no abusara de ese privilegio que tenemos también las y los legisladores autonómicos, otro gallo cantaría. También aquí en nuestra comunidad hemos visto en demasiadas ocasiones cómo se aprovechava el aforamiento para evitar la justicia ordinaria frente a acusaciones graves de corrupción. Modifiquemos el Estatut, hagámoslo por unanimidad, y pronto.

Soria: sin vergüenza, pero con pasta

(publicat a Economia de Mallorca, 5/09/2016)

José Manuel Soria dimitió hace unos meses por la vinculación de sus negocios privados a los llamados “Papeles de Panamá”, a la evasión reiterada de impuestos por parte, no lo olvidemos, de todo un Ministro del gobierno de España. Feo es tener negocios millonarios mientras eres Ministro, peor aún es tomarle el pelo a la gente (y al fisco) mientras predicas aquello de que “Hacienda somos todos”.

Soria ha sido también el Ministro más servil con el oligopolio de la energéticas, perjudicando a miles de familias por el boicot activo y gubernamental a las energías renovables, con el “impuesto al sol” y la práctica prohibición del autoconsumo como colofón. En Balears -y en Canarias, la tierra que acabó renegando de él- lo recordaremos siempre por su obstinación con las prospecciones petrolíferas que siguen amenazando nuestros fondos marinos y su fauna.

El ministro de turismo que veraneaba en hoteles ilegales, o se iba de vacaciones pagadas por hoteleros a Punta Cana, fue propuesto hace unos días por el gobierno en funciones para ser miembro de la dirección ejecutiva del Banco Mundial.

Cierto es que el Banco Mundial como acicate del neoliberalismo ha procurado en las últimas décadas más mal que bien especialmente a los países empobrecidos, y que la corrupción también se ha cebado con los organismos multilaterales como su homónimo, el Fondo monetario internacional (FMI) del que Rodrigo Rato fuera director.

Pero lo de proponer a Soria para un “carguillo” de 18.000 euros mensuales tiene más pinta de premio que de destierro, que es lo que merecería un personaje de su calaña. Pero ¿Qué esperar de Rajoy y los suyos, cuando hace solo unos meses la policía registraba la sede del PP para investigar su financiación ilegal, los detalles de la ingeniería contable de Bárcenas consentida y bendecida por Rajoy? Pobres… están acostumbrados a vivir con pasta y por la pasta, y si tan bien les fueran sus negocios privados, ¿Qué necesidad tendrían de pasar por la política?

Esperemos que tras coincidir con la fallida investidura de Rajoy y los amigos de Soria que ya han aclarado que lo suyo “lo ven bien” y que “tiene currículum”, la izquierda y quienes tienen posibilidad de conformar un gobierno alternativo al del PP reaccionen y por lo menos nos hagan ver que lo intentan. Si no lo hacen, ganará la impunidad con la que se desenvuelven estos desgraciados.

Política de Puticlubs

(publicat a ElPeriscopi, 4/07/2016)

Un parell de dies després de comprovar que el PP ha estat el partit més votat a Palma el 26J, es confirmen els detalls d’una de les trames més corruptes i immorals dels darrers temps, protagonitzada de bell nou pel partit de tota la vida, el que més anys ha governat aquesta terra per més mal que bé.

Detalls de la trama d’extorsió en la qual participaven policies, empresaris i polítics, detalls dels intercanvis de favors administratius a canvi de favors sexuals, de dur la política a les cases de cites, o les cases de cites a la política, segons ho vulgueu veure. Els trilers i les prostitutes a la platja de Palma eren uns sants en comparació a com se les gastaven els nostres amics, que com José María Rodríguez o Álvaro Gijón, m’és igual si per activa o per passiva, encara ocupen llocs importants de representació política, ja sigui al partit o a les institucions.

Sincerament, quan un jutge apunta el padrino i encara president del PP a Palma com un dels màxims exponents del cas, costa molt de pair que el PP de Balears calli, i que s’escudin en codis ètics insostenibles davant l’allau d’immoralitats perpetrats per més d’un i més de dos responsables polítics del partit. Estic convençut que dins el PP també ha de costar de pair, això, i que en els propers dies (i ja fan tard) es depuraran responsabilitats de manera clara, perquè si no es fa no ens quedarà més remei, per pura deducció, que confirmar que en el PP comanden els dels puticlubs, els de la política de puticlub.

El bon resultat electoral del PP de diumenge passat no pot servir de coartada per emparar actuacions a l’alçada de les orgies de Berlusconi a San Martino o Jesús Gil a Marbella, amb les seves corresponents pràctiques i xarxes mafioses teixides amb el pitjor del poder públic i el pitjor dels interessos privats de la Platja de Palma.

Per altra banda, consider que l’ètica personal no es pot separar de l’ètica política, i el fet d’haver participat directa o indirectament de xarxes d’explotació sexual de dones fins i tot menors d’edat fa que els fets investigats i esperem que ben aviat jutjats, siguin especialment repugnatnts, doblement greus, triplement sagnants.

Tothom espera sebre noms, començant pels votants i les votants catòlics del PP que a diferència dels seus dirigents, no deuen dur molt bé que els seus representants alternin misses i processons amb puticlubs i caixes B. Tenim dret a sebre, perquè guanyi qui guanyi unes eleccions, el gran pacte d’estat que esperen els ciutadans i ciutadanes és aquell que desterri d’una vegada per totes de la política a aquells qui l’han convertida en un autèntic puticlub. D’aquesta terra i d’arreu.

Autopistes d’Eivissa: hipoteca revisable

El 2006, enmig d’una de les protestes socials més importants a l’illa d’Eivissa, el Govern de Jaume Matas va perpetrar diferents autopistes amb un alt sobrepreu en relació al cost previst al conveni de Carreteres. Dels 8,33 milions d’euros estimats al Conveni de 1999, es va passar a un cost real de més de 150 milions d’euros. Un preu que les converteix en una de les obres públiques més cares i amb major sobrecost de la història recent de Balears, per la qual hem de pagar un cànon de més de 20 milions d’euros anuals durant 25 anys, només superat pel de l’hospital de Son Espases, i que a més s’incrementa en funció del nombre de vehicles que hi circulen, gràcies a la figura coneguda com a «peatge a l’ombra». En definitiva: és la segona hipoteca en importància que pagam entre totes i tots els habitants d’aquesta comunitat.

Apart de l’elevat cost que aquestes autovies representen per a les precàries arques de la Comunitat, diferents sentències dictades en favor de les empreses concessionàries podrien acabar per condemnar la CAIB a abonar prop de 30 milions d’euros addicionals, apart de tot l’esmentat, amb el repugnant argument que la «culpa» dels sobrecostos va ser de la protesta social. Un relat i unes sentències que cal qüestionar perquè ens hi va la butxaca però sobretot la dignitat.

Tot el procés ha estat qüestionat des de l’opinió pública, la política i els tribunals, des de la decisió inicial i el seu planejament (quan el Govern ni tan sols tenia competències en matèria de carreteres, ja que les havia traspassades als Consells insulars, inclòs el d’Eivissa), passant per la seva execució amb efectes de construcció inclosos (com la inundació dels vials), les denúncies per 30.000 camionades de terra desviats al camp de golf de l’ex-Ministre Matutes, o les reclamacions contra l’administració per part de les empreses concessionàries, que a pesar de sobrecostos de més d’un 1.000% en alguns casos, mai no han restat saciades. Fins i tot l’1% d’inversions culturals al qual s’està obligat amb aquestes obres tampoc no va ser mai pressupostat ni liquidat per les empreses concessionàries.

Apart de la vinculació d’alguns dels concessionaris a diferents casos de corrupció, com el cas d’Enrique Ortiz, detingut ja el 2010 per la seva relació amb l’anomenada «trama Gürtel» i que va confessar fa just un mes haver participat del finançament il·legal del PP, també s’han conegut en els darrers temps testimonis judicials que asseguren que en l’execució d’obres públiques d’aquesta envergadura era «habitual» que el partit el en el poder rebés el 3% de comissió. Motius més que suficients com per haver d’abordar amb rigor, seriositat i transparència tot aquest procés, amb les seves pressumptes irregularitats i errors comesos, des de la responsabilitat pública, perquè no es tornin a produir.

De la mateixa manera que la Comissió d’investigació conclosa fa poc més d’un any i plantejada per MÉS va servir per esclarir les irregularitats presents entorn a la construcció de Son Espases i va aportar elements clau per a la causa judicial, ara toca posar llum i taquígrafs pel que fa a l’altra hipoteca que representen per a totes nosaltres les autopistes d’Eivissa. Han passat deu anys, sí, però no oblidem que encara ens queden 20 anys més de pagar per aquesta «xapuça». Revisem-la a fons i amb rigor, pel bé comú.