Arxiu d'etiquetes: crisi

Ecos de “Sa Nostra”

(Publicat al DBalears, 16/03/2017)

Ahir el Fons de Rescat Bancari (FROB) que tu, jo i totes pagam i pagarem per molts d’anys, va decretar la fusió de BMN amb Bankia. BMN és fruit d’una primera fusió entre les antigues «Sa Nostra», Caja Murcia i Caja Granada. Bankia, del conglomerat de Caja Madrid, Bancaixa i un altre grapat de caixes.

Als temps de la bombolla immobiliària, les entitats financeres en general varen ser un actor clau de l’especulació, i les caixes varen prioritzar el negoci fàcil per damunt de la vocació de servei, del sentit més social, originari. Acompanyaren l’especulació des del nivell més domèstic, al més sistèmic, amb episodis de frau inclosos que en el cas de «Sa Nostra», encara investiga la justícia. Sí, cert: la mateixa Justícia que deixa Blesa i Rato lliures, de moment, pel seu «irreprotxable comportament» (sic).

Aquesta darrera fusió enterra definitivament la visió social i de proximitat del que a uns altres temps foren les caixes d’estalvi majoritàries als seus respectius territoris, i tindrà conseqüències ben segur en termes de reducció de personal i oficines (es diu «optimització de recursos»), perquè com vos podeu imaginar aquesta operació no és per montar cap ONG. La seva raó de ser és la de la rendibilitat, una rendibilitat orientada per cert a privatitzar la part «bona» i deixar-nos la «dolenta» del nou banc que sorgirà d’aquesta macro-fusió, i que pagarem totes i tots amb diners públics, durant molt de temps.

Mentre no s’han assumit encara ni responsabilitats ni polítiques ni corporatives, tot i que part del procés i determinades operacions de les antigues caixes està judicialitzat, la fusió servirà també per amagar les mangarrufes que es varen fer tant a Caja Madrid com a Sa Nostra. L’únic cert i segur de tot això és que a partir d’ara de «Sa Nostra» ja no quedarà res, i que els antics clients de la caixa de Balears ara ho seran de Caja Madrid.

Amb els 31.000 milions d’euros públics que s’han fet servir per tapar el forat d’aquestes dues entitats (que per cert, segueixen amb els desnonaments de gent de les seves llars), podem afirmar sense problema que es tracta de dues entitats «nacionalitzades». Llavors: no seria en aquest context, més convenient per a l’interès general, una banca pública, que recuperi la vocació de servei que es va perdre amb unes caixes que volien ser grans bancs i promotors immobiliaris? Que es regeixi amb criteris ètics? Que sigui controlada efectivament per òrgans democràtics?… i que serveixi els interessos de la gent d’aquesta terra, ciutadania, petits inversors i estalviadors, emprenedors, facilitant l’accés al crèdit per activitats productives i no especulatives? Que posi a l’abast d’una política social d’habitatge el seu stock d’immobles?

…N’hi ha que diuen que clar, que si fos així, ja no seria un banc. Són els mateixos que justifiquen el seu rescat amb els diners de totes. És ara, encara que sembli una mica tard, que s’hauria d’aprofitar el sentit comú (que torna a ser de la nostra part) per posar una operació de la magnitud que té aquesta fusió al servei de la comunitat. Si no s’ha volgut investigar, almenys que es reclami allò que tanmateix, és de totes i tots, i es podria manejar d’una altra manera. Ho necessitam, com a societat i com a país.

Mentre no ho facem, de «Sa Nostra» només ens quedarà un eco, del que un dia va ser una gran entitat, la primera en cartera de clients a les Illes. Ara per ara, l’únic cert i segur és que Blesa i Rato a patir d’aquí també seran «nostres». Sempre ens quedarà la humil Caixa Colonya, i les alternatives de banca ètica que cerquen aquells que saben que elegir una entitat o una altra també pot servir per canviar les coses.

El PP, comparxa de Xelo Huertas

(Publicat al DBalears, 19 de gener de 2017)

És de vergonya la situació que fa setmanes que es viu al Parlament, arran de l’expulsió de Xelo Huertas del seu partit, Podem, així com del seu grup parlamentari. Més enllà de l’encert o no del partit morat, que òbviament té una part important de responsabilitat en la gestió d’aquesta qüestió i els danys col·laterals que fins i tot comencen a ser judicialitzats des de l’afany de venjança de les afectades, la presidència de la segona institució del nostre país no és ni sostenible, ni justificable.

Quan t’han expulsat del teu propi partit per pràctiques polítiques més que qüestionables des d’un punt de vista ètic, t’han expulsat igualment del teu grup parlamentari i has perdut del tot la confiança de la majoria d’esquerres que et va posar a la cadira, no hi ha justificacions «constitucionalistes» que valguin: ha de prevaldre la democràcia. La de veres, la «real», la reivindicada des de les places el 15M. On queda el clam de «no ens representen»? És obvi que Huertas, i no em referesc en tant que diputada (això ja li exigirà el seu ex-partit, que és obvi que haurà de posar filtres en l’elecció de persones que no avantposin els seus interessos personals als col·lectius), sinó que Presidenta, no representa a la majoria progressista del Parlament.

I molt menys, després de l’espectacle en què ha convertit la institució. L’única legitimitat que li queda a l’encara presidenta del Parlament li atorga un PP més afeblit i desorientat que mai, que té tot el dret del món a fer oposició a partir de l’espectacle que vivim i els desmarcatges de Podem (per cert, l’única munició que tenen com a principal grup de l’oposició), i aprofita la burocràcia i la conjuntura on l’esquerra que té encara una ampla majoria parlamentària ha quedat en minoria per una Mesa del Parlament on la «pinça» entre PP i Huertas és més que evident.

De fet, allò que ens hauria de decantar davant aquest desastret és qui hi guanya i qui hi perd, a tot això? …És evident que la ciutadania no té més que motius per avergonyir-se dels seus representants, i per tant hi perd. Que les esquerres i els gestors dels Acords pel Canvi al conjunt d’institució tampoc no en surten beneficiats, malgrat la bona política que s’està duent a terme, que queda absolutament eclipsada pel renou innecessari.

Aquí l’únic que treu profit, a curt termini, de la situació de bloqueig i del suport actiu a una presidència deslegitimada és el PP, que no té miraments ni tan sols a l’hora de mentir per justificar la seva actuació en alimentar encara més l’espectacle. Perquè és lamentable convertir-se en comparsa del PP, però més lamentable és que un partit hegemònic durant tants d’anys i «d’ordre» com és el PP s’hagi convertit en comparsa de Xelo Huertas.

Posem-hi seny, entre totes i tots. La seu de la sobirania popular de les Illes no és per jugar ni al Monopoly ni al Game of Thrones-«cutre» spanish version. És allà on la majoria de la nostra societat en la seva pluralitat ideològica i de condicions socials s’hauria de veure reflectit i sentir-se orgullós dels seus i les seves representants. Tornam a ser allà on érem, i sermons com el d’aquest article ja no haurien de ser verbalitzats.