Arxiu d'etiquetes: debat

Debat de política general i estat de salut del pacte

(Publicat a El Periscopi, 3/10/2016)

Aquest dies hem celebrat tot coincidint amb l’inici del curs polític i parlamentari, el debat de política general -el nostre equivalent a l’estat sobre l’estat de la nació, en aquest cas del nostre petit país-. Un debat que ha servit per fer balanç del que ha estat el primer any de govern d’esquerres i sobiranista en aplicació dels Acords pel Canvi, però a la vegada per mesurar l’estat de salut del pacte i sobretot, les polítiques que estan per venir i que caldria prioritzar.

Pel que fa al balanç, val a dir que es bo. Com he reiterat en diverses ocasions, algunes poques mesures com ara el retorn de l’assistència sanitària a tothom, la renda social per cobrir les necessitats bàsiques a les famílies sense recursos, o l’impost turístic, justifiquen la presència de MÉS per Mallorca en l’executiu autonòmic. I n’hi ha hagudes moltes més, de tot caire, des de la derogació de les polítiques anticatalanistes de Bauzá, la recuperació del diàleg social a tots els nivells, a la protecció del territori, amb l’ampliació del Parc nacional de Cabrera, el nou parc natural d’Es Trenc en tramitació o la suspensió definitiva del golf de Son Bosc.

Els Acords pel Canvi tenen bon estat de salut, i les contradiccions no són al meu parer més grans entre PSIB, Podem i MÉS per Mallorca i Menorca que aquelles que pugui haver dins el propi partit Popular, ofegat amb les seves pròpies herències de corrupció i autoritarisme. Això sí: caldria reduir el nivell de renou, perquè no és el mateix un govern o una majoria plural, que un govern o una majoria dividida. I ens hi jugam la possibilitat de reeditar un pacte necessari per poder sembrar polítiques més enllà de la conjuntura.

De fet el diagnòstic de la realitat de les nostres Illes va molt més enllà de la política que poguem estar implementant ara mateix des del pacte, amb les seves virtuts i les seves mancances. Des de MÉS per Mallorca ja fa estona que hem denunciat i seguim denunciant les tres emergències que viu la societat illenca:

– l’emergència social, que malgrat la millora de certs indicadors macroeconòmics es mantén en forma d’atur, precarietat laboral, empobriment de la gent treballadora i desigualtats socials importantíssimes;

– l’emergència econòmica i ecològica, que és al centre del debat públic i mediàtic, després d’una nova temporada de rècord i turistes, mentre entram en situació d’alerta per l’escassetat d’un bé bàsic com l’aigua;

– l’emergència de país, que als greuges històrics de les illes (mal finançament, impagament de les inversions estatutàries, deute per les competències de salut i educació transferides sense la dotació adient) sumen el nou centralisme emparat per una doctrina del dèficit que en la pràctica ens converteix en una província en termes del pitjor de l’estat borbònic.

Es tracta de tres emergències latents, que almenys ara compten amb un Govern i unes institucions que no sols no les amaguen, sinó que des de la precarietat de mitjans lluiten per pal·liar-les. Però la qüestió es que el rerafons d’aquestes tres emergències són problemes estructurals que cal abordar en el mig i llarg termini si realment hi volem incidir, i que van més enllà de les pròpies institucions pel que fa a la responsabilitats i els actors a implicar.

Al meu parer, les dues grans estratègies polítiques, els dos grans debats que cal posar damunt la taula i les polítiques que se’n deriven són dos interrelacionats: la necessària transformació del model turístic i econòmic, i la nostra sobirania (o sobiranies).

El necessari debat sobre els límits és tan obvi com el fet que som un territori més que limitat, amb un model econòmic basat en el monocultiu turístic intensiu, que no sols genera «riquesa», sinó també impactes ambientals i socials negatius. L’ecotaxa és una eina per començar a redreçar el model, però en fan falta moltes altres, i això passa tant per les regulacions que estan per venir (des del lloguer turístic al «tot-inclòs»), com per l’establiment d’un sostre de places turístiques, i la diversificació amb l’aposta per una indústria basada en la innovació, el coneixement i la creació cultural.

Als socis els costa anar a l’arrel d’aquestes qüestions, que cal tractar des del rigor i el màxim consens social si realment volem anar posant fites en la transició econòmica i ecològica cap a una Mallorca millor.

I l’altra eina és la sobirania, que requereix no sols d’una actitud combativa del Govern davant Madrid -des de MÉS ja hem plantejat que cal passar a l’acció judicial per reclamar a l’Estat tot allò que se’ns deu-, sinó d’una gran mobilització política i social per governar-nos, si volem realment atendre a les emergències esmentades: la social, l’econòmica i ecològica i la de país… Com és possible que en el moment de més passatgers, més facturació i més beneficis d’AENA, els treballadors i treballadores de les empreses subcontractades a l’aeroport hagin de tenir fins a tres feines per completar un sou de 1.000 euros? Com pot ser que la nostra capacitat d’influir sobre l’aeroport i el seu funcionament, que vendria a ser el cor de la maquinària econòmica d’aquesta terra, sigui «zero»? Quant temps aguantarem l’arbitrarietat d’un sistema de finançament que ens condemna a ser ciutadanes de quarta categoria pel que fa a serveis públics bàsics com l’educació o la salut?

Totes aquestes preguntes només tenen una resposta, i passa per ser conscients que la lluita per les sobiranies no és un capritx, ni és per pagar-nos capritxos: és allò que necessitam per viure dignament.

Assignatures (i reflexions) pendents del nou curs polític

Malgrat el nivell de compliment dels Acords pel Canvi és òptim, més enllà dels percentatges, i les diferències entre el Govern actual i l’anterior abismals, tant en la ideologia com en la manera de fer, un any després sembla que la insatisfacció recorre l’entorn de les forces progressistes i sobiranistes. Motiu més que suficient tant per fer autocrítica, com sobretot per veure en què hem fallat, veure què hem de fer en el proper curs, i alhora no perdre de vista quins són els límits o condicionants de l’acció de govern i en definitiva, el paper de les institucions en la transformació de la societat.

La insatisfacció, al meu parer, es deu a diferents motius, primer si voleu pels propis governants: errors si voleu en els nomenaments, a l’hora d’assignar tasques i responsables, que mai no és fàcil, i en canvi sí que és fàcil ser devorat per la maquinària burocràtica, una maquinària que també s’hauria de transformar tot i que això no sembla ser una proposta massa recurrent als programes dels partits polítics. Dins aquest camp, també diré que tenc la sensació que hauríem de conviure amb la contradicció entre voler que tot es faci ja, i la demanda social de participació i diàleg per prendre les decisions importants: si no hi sabem conviure, ens frustrarem. Han de ser compatibles, i no hem de desesperar, o tornam a l’època dels decrets-llei. Això val tant per a la regulació del lloguer turístic o per a qualsevol proposta amb què totes coincidim que hauria de ser duradora, com l’establiment d’un sostre de places turístiques i altres mesures que permetin avançar cap a un altre model social i econòmic.

Segon, no som conscients dels condicionants amb què els gestors s’hi troben dia rere dia a les institucions: no sols les administracions (ara governades pels progressistes) no són el mateix que eren fa uns anys, sinó que són molt pitjors en termes de possibilitat de desplegar polítiques públiques. Som menys sobirans del que no ho hem estat en les darreres dècades, i per això el PP i C’s no es tallen ni un pèl, en el seu Pacte, a vincular el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) a l’incompliment del dèficit per part de l’Estat: l’Estat gasta, i les Comunitats que paguin en forma de retallades de serveis bàsics. Aquest és l’imperi espanyol de la Llei, i el neocentralisme ens colpeja sense complexos! Això, sense comptar amb el problema estructural de l’infrafinançament i de l’espoli permanent que es posa en evidència amb el maneig dels Aeroports, els Ports, o de la Demarcació de Costes, que només són màquines de fer doblers per a l’Estat mentre aquí ens creuam d’acusacions a veure si feim això o allò per fer una mica de contenció al col·lapse.

I tercer, la manca d’implicació de tothom al mateix nivell en la tasca de transformar, des de la gestió de les institucions: és obvi que una de les principals forces que es reclama del canvi no s’ha volgut «contaminar» de la responsabilitat (i un moment donat, el desgast) que implica governar. Uns podem assumir la part de no haver cobert les expectatives, però a altres encara els expectam, sincerament, per qualque cosa més que abundar en el desgast dels altres. Com a demostració d’això, comparau el nivell de compliment del Pacte del Botànic al País Valencià (amb idèntics actors, canviant MÉS per Compromís) amb el dels Acords pel Canvi: mentre aquí s’han fet més coses, també la insatisfacció és més gran gràcies al renou generat, innecessàriament. Entre totes hem de mirar de no minar la il·lusió col·lectiva encetada en desallotjar el govern de Bauzá, i això també és un deure no escrit als Acords pel Canvi.

Les tres qüestions esmentades (i segurament moltes altres que em deix) condicionen però no determinen l’acció de govern. La qüestió és que les tenguem en compte i sobretot que encertem en allò que és prioritari abordar en el proper curs polític. Des de MÉS ho tenim clar: dotar com cal les polítiques ambientals, i això s’ha de notar tant en el pressupost, com amb els projectes que l’impost turístic hauria de finançar. Avançar en la dignificació de la cultura i l’ús social de la llengua. Consolidar el tercer pilar de l’estat de benestar que són els serveis socials, amb la instauració de nous drets ciutadans com la Renda Social. Continuar recuperant uns serveis públics castigats pels estafadors de la crisi. Seguir batallant amb qui governi a Espanya per poder governar-nos com cal. I el més important de tots, perquè és el que els engloba a tots: el canvi de model de desenvolupament, la mare de totes les batalles, la més complexa i malgrat la urgència, aquella que ha de menester més seny compartit si de veres volem canviar la deriva d’una economia subordinada a un sol sector i que no contribueix a fer una societat més justa i equilibrada. Quasi res. I des de la política pública podrem fer cosa, però aquesta, amigues i amics, és una assignatura que ultrapassa el paper dels nostres governants, i que ens han d’implicar a totes si de veres volem un canvi.

 

(Publicat al DBalears.cat, 1 de setembre de 2016)

A favor o en contra del capitalisme?

(Publicat a ElPeriscopi el 6/06/2016)

Una de les línies de foc d’aquells que insisteixen en dur la por al terreny de joc político-electoral és aquella d’acusar-nos (almenys a alguns) de ser “anticapitalistes”, com si això fos incompatible amb ser demòcrata. Aquí vos deix algunes reflexions en el sentit justament contrari, i sense ànims de voler ser doctrinari:

El capitalisme no sols no és equiparable a la democràcia, sinó que ni tan sols l’ha de menester. De fet, la democràcia pot fins i tot arribar a ser un problema per al capitalisme. Tenim exemples ben recents, com ara la gestió del TTIP, el tractat de lliure comerç entre els Estats Units i la UE, negociat en secret i amb un nivell d’accés restringit fins i tot per als europarlamentaris que en teoria ens haurien de representar. O el boicot a la consulta de Grècia sobre el pla d’ajustament imposat per la troika, que va ser la passa definitiva per a l’aniquilació del Pasok. Per no parlar de grans referències del capitalisme com Aràbia Saudí o la Xina, països on els drets humans i la democràcia brollen pels carrers, certament. O el recent cop d’estat encobert al Brasil, on els corruptes de la mà dels oligarques tomben una presidenta legítima per recuperar els sectors estratègics del país com a negoci exclussiu.
És mentida allò de què si als capitalistes els hi va bé, ens anirà bé a tothom. Casa nostra és un gran exemple d’això, on per una banda tenim rècords de turistes acompanyats de rècords de pobresa i precarietat. Els rècords de turistes també coincideixen amb un procés de concentració de capitals on els rics són cada cop més rics (per això a les illes creix el mercat del luxe) i es permeten fins i tot enviar bona part dels seus guanys a paradisos fiscals. Com més poder tenen ells, menys poder té la majoria social, que es veu obligada a negociar les condicions d’accés al mercat de treball a la baixa. Això genera que com millor viuen els de dalt, més precàries són les vides de la majoria.
L’especulació no és un vici del capitalisme, és la seva naturalesa. El capitalisme regulat i “de rostre humà” ha de menester de dosis importants de democràcia a qui els seus amos anomenen “injerència”. La intervenció pública s’han vist fortament limitada a les darreres dècades, i de fet les polítiques d’ajustament en aplicació de la doctrina del dèficit no són altra cosa que la reducció de l’Estat i els serveis públics a la mínima expressió. S’especula no sols des del punt de vista privat (i alerta, s’està generant una nova bimbolla turístico-immobiliària!), sinó amb els drets socials, que volen ser reduïts a mercaderia, i d’això van les retallades en educació i sanitat dels darrers anys, que generen no sols una pitjor gestió, sinó sobretot majors dificulats d’accés a la cobertura universal de drets bàsics. D’això va també, per cert, l’atac i l’ajustament a les Comunitats Autònomes, que gestionam el que queda de l’”estat del benestar”.
L’ètica capitalista és contrària a l’evolució en un sentit humà i humanitari. Torna a ser fals allò del “self-made man”, del mite de l’emprenedor que tot ho pot des d’abaix i sense res. Idò no, al·lotes: miracles apart, com més gran és el procés de concentració de capitals, menys oportunitats hi ha per a la majoria. A les Illes, com més turistització econòmica, menys pes i menys oportunitats de la resta de sectors, ja siguin la indústria, l’agricultura o les NTIs, i per això els joves amb un cert nivell d’estudis han de partir. Com més s’apel·la a la “llibertat” de la qual han de gaudir “els mercats”, més es limita una responsabilitat empresarial que és avui més necessària que mai. Com més s’exemplifica l’èxit en multimilionaris sense escrúpols, com Donald Trump (que per cert encarna el neofeixisme nord-americà del segle XIX), més es justifica que àmplies capes de la població quedin excloses. Més fàcil és mirar cap a un altre costat, mentre milers moren a les fronteres del nostre continent, sense que es mobilitzin ni autoritats ni euros, cosa que sí succeiria si es tractàs de salvar un banc: aquesta és l’essència del sistema de valors capitalista, omnipresent a cada anunci de televisió malgrat tenguem la sensació que ens convidin a ser feliços, solidaris i ecologistes. Fins i tot revolucionaris, això sí, revolucionaris del consum de la marca de moda.
I sí, el capitalisme és el medi en el qual ens ha tocat viure. I sí, anam a comprar al súper, quin remei! Però alguns procuram cercar escletxes, des de les pràctiques quotidianes, des de l’economia social, el consum responsable, el cooperativisme i altres pràctiques polítiques, i ens sentim orgullosa i naturalment anticapitalistes. No sé a què vé tanta por, la veritat, quan allò realment utòpic, amics, és deixar les coses com estan.