Arxiu d'etiquetes: decadència

És reformable, la Constitució espanyola?

(Publicat el DBalears, 8/12/2016)

La pregunta que dóna títol a aquest article seria equivalent a demanar-nos si l’Estat espanyol, en aquest moment processal, té remei. El primer que hauríem de tenir en compte és que la Constitució espanyola, amb les seves virtuts i els seus defectes, és fruit de la correlació de forces del franquisme sense Franco, amb les forces demòcrates i progressistes en inferioritat de condicions respecte als partidaris i hereus del règim.

Això explica que a un mateix text legal es faci tant d’èmfasi en la sagrada i indissoluble unitat d’Espanya pròpia de la retòrica franquista (article 2), com que fins i tot es plantegi que l’Estat ha de planificar l’activitat econòmica per atendre les necessitats col·lectives (article 131), un article que si es desplegàs activament posaria dels nirvis a l’Ibex35 i la troika, com a mínim.

Per això me peguen calfreds quan aquests dies sentim el PP, Ciudadanos i el PSOE segrestat per la seva gestora insinuar acords per a una nova reforma constitucional, que amb aquesta correlació de forces l’únic que blindaria seria la unitat d’Espanya, i ben segur implicaria retrocessos en drets i llibertats.

Perquè del que es tracta és d’apuntalar un règim del 78 que trontolla, i amb ell el text constitucional i sobretot l’ús que se n’ha fet d’ell. Espanya trontolla perquè trontollen els tres pilars del marc de convivència que hauria d’haver estat i no és la Constitució del 78: primer, la separació de poders, amb un ús partidista com mai del Tribunal Constitucional i de la Fiscalia, desapareguda per cert d’un fet tan greu com l’espionatge per part del Ministre de l’interior a altres autoritats i adversaris polítics.

Segon, el contracte social, que s’ha trencat des del moment en què drets com l’habitatge o el treball han estat francament secundaris pel que fa al deure dels poders públics de preservar-los, i sobretot d’ençà que amb la reformaexpress del 135 s’imposàs que els pagaments financers han de ser més prioritaris per als governs que no les persones. En resum: gràcies a això, la crisi encara ha estat més estafa per a la majoria de la població.

I tercer, l’equilibri territorial, també trencat. Més enllà d’episodis puntuals de tensió entre nacions històriques i Estat, el «cafè per a tots» havia servit per mantenir durant un parell de dècades un cert equilibri que en els darrers anys s’ha trencat amb l’avenç del neocentralisme i el retrocés de posicions de territoris com Catalunya, el País Valencià o les Illes, que hem vist com s’empobria la nostra gent i s’incrementaven els nivells de desigualtats per damunt de la mitjana, no sols per mor de la crisi sinó també del sistema de finançament. Si la incomprensió des de Nuevos Ministerios davant això és total, imaginau com es posicionen a la Meseta, de dreta a esquerra davant el clam pel dret a decidir a Catalunya. I afegiu-hi la feina de propaganda neofranquista de tota la caverna mediàtica.

Per tant, pensar que amb una reforma menor es podria redreçar aquesta situació insostenible és si més no ingenu, perquè no hi ha res a apuntalar si no s’encaren aquests tres mals. I malauradament, no hi ha correlació de forces suficient per fer-ho en un sentit de recerca del bé comú, sinó tot el contrari: si hi ha una reforma constitucional ara, seria una vertadera contrareforma.

Però ni la democràcia ni els drets dels pobles no es poden aturar, i els processos socials transcendeixen afortunadament la incapacitat d’una casta política entestada en salvar un règim immers en una decadència superior a la del 1898, mal que els hi pesi. No seran ells que aturin ni el desig de ser ni el dret a decidir de la ciutadania i dels pobles, des d’abaix, des de cada territori. Processos constituents que obeeixin a la correlació de forces de la gent, oberts i participatius, que no farien por si la Constitució i l’Estat haguessin complit una de les seves principals funcions: construir cultura democràtica. És l’única passa endavant que podem fer.

El govern més ranci de la democràcia

(Publicat a ElPeriscopi el 5/12/2016)

Un any després de la primera convocatòria d’eleccions, ja hi ha govern a Espanya. Els «mercats» estan contents, sobretot de què aquest govern sigui novament del PP, que C’s el recolzi, i que el PSOE l’acompanyi, com ja s’ha vist amb les primeres mesures anunciades, entre d’elles la supressió de les revàlides o la usurpació de la negociació als agents socials amb una pujada del salari mínim més efectista que efectiva mentre la reforma laboral es mantén «atada y bien atada».

El «nou» govern de Rajoy és un govern ranci, el més ranci de la història recent, si més no des del 1978, amb ministres entre continuistes i retrògrades, amb poques «novetats» com Dolores de Cospedal al capdavant d’un Ministeri de Defensa que ja us podeu oblidar de què en retalli el pressupost, segurament el més prescindible de tots. És un govern que se’ns ha volgut vendre com de «gent dialogant», però que ja cerca fórmules per botar-se el control del Parlament i sobretot, perquè no es modifiquin les lleis i «reformes» de Rajoy.

El quid de la qüestió és en si el PSOE li seguirà el joc i serà capaç de resistir el primer envit fort, que seran els pressuposts generals de l’Estat, baix l’amenaça d’un Rajoy relativament còmode a l’hora de convocar noves eleccions, cosa que no els convé gaire, als socialistes. També aquí entra en joc la democràcia interna d’un PSOE on al meu parer ni la gestora ni la gent que s’ha carregat Sànchez no disposen de la legitimitat per prendre decisions tan transcendents com acabar fent de comparsa del PP, a no ser que el full de ruta del partit sigui el de l’auto-aniquilació. Una situació que només pot canviar si la militància socialista té veu i la deixen decidir.

Pel que fa a les nostres Illes, com ja he escrit reiteradament, un govern del PP a Espanya és un mal escenari per a una terra castigada pel menyspreu, el mal finançament i els greuges històrics. No obstant, i més enllà de resistir com l’aldea gala d’Astèrix davant un imperi -això sí- decadent, s’obrin noves oportunitats, com ara l’altre dia al consell de política fiscal i financera, on els governs de Catalunya, Euskadi i les Illes es varen plantar davant la proposta del límit de dèficit imposada per Montoro.

Necessitam més que mai fer front comú i aliances diverses no sols per preservar el que queda d’estat de benestar, sinó per introduir també elements de qüestionament i ruptura d’un Estat que ja s’ha demostrat a més de poc comprensiu, ineficaç per fer front als reptes que té la societat en ple segle XXI. I això només ho farem des de les perifèries, i predicant amb l’exemple, fent veure com diria Chomsky que sí que hi ha alternatives, i que les polítiques transformadores les lideram els territoris alliberats del jou d’una dreta que encara beu del franquisme sociològic.

Serà una batalla a mig i llarg termini, perquè el context europeu i americà, o occidental si voleu, apunta a un cicle neoconservador on d’entrada, un dels principals problemes és la dificultat per visibilitzar una alternativa coherent i amb cara i ulls a l’hegemonia de la dreta i els feixismes. Si no és amb un procés de rearmament ideològic i d’acció de les esquerres i els moviments socials a tots els nivells, serà mal de fer. Aquell vell fantasma que recorria Europa i del qual Marx i Engels ens advertien fa més de 150 anys és més viu que mai.

20N: saldo a favor del Régimen

(Publicat a Economía de Mallorca, 23/11/2016)

Este fin de semana se han cumplido 41 años de la muerte del dictador, que no es lo mismo que decir 41 años sin ausencia de dictadura. La transición ha sido idealizada y ensalzada por los beneficiarios del nuevo régimen, pero es justo decir que las negociaciones y pactos se hicieron con una desigual correlación de fuerzas entre quienes controlaban el Estado, el ejército y los tribunales por un lado, y quienes habían sobrevivido a cuatro décadas de persecución, muertes, cárcel y torturas en defensa de la democracia, por otro.

No es justo pensar que los segundos no hicieron todo lo que pudieron para que esto que “disfrutamos” desde el 78 se pareciese a una democracia moderna, pero tampoco lo es considerar a los primeros y a sus herederos demócratas “de pro”, porque nunca lo han sido. La dictadura la fabricaron ellos, la democracia se encargaron de que no perjudicase a sus intereses. Todo lo demás es literatura al servicio del poder.

Y más allá de las intencionalidades, desde el golpe de Estado de 1936 llevamos un par de más años de dictadura que de democracia, y eso se nota. Nada que ver con otros países con revoluciones democráticas en los siglos precedentes a sus espaldas, que afianzan las instituciones, las políticas públicas y sobre todo, la cultura democrática. Porque la democracia requiere de cultura, y no sólo de procedimientos. De prácticas sociales, y no sólo de normas. De justicia, y no sólo de tribunales.

Como estuvo tantos años prohibido hacerlo, nos hemos llegado a creer que votar ya era democracia, y no lo es. De hecho todavía se prohíbe votar a muchos, y sino que se lo pregunten a las gentes de Catalunya. Cuando un pueblo se empodera, sale a las calles y exige cambios, sea en el 15M, en el procés català o en la última concentración contra el TTIP, y quienes mandan en las instituciones dicen que no, que no se puede votar, que no tenemos derecho a decidir, está claro que algo va mal. Que esta democracia no es tal, ni la transición tan modélica como nos la habían contado.

Mientras no sea asumida como práctica social, como cultura popular, como credo civil, la democracia seguirá estando ausente, como cantaba Javier Krahe. El PP no necesita la democracia, y a las oligarquías les molesta, porque la democracia de verdad implica equilibrios de poder, y lo que tenemos son unos desequilibrios tremendos como nunca entre los de arriba y los de abajo, ricos y pobres, minorías privilegiadas y mayorías sociales precarias.

La democracia implica tener opción a cambiar eso, y todo apunta a que no nos van a dejar. Semanas antes de este 20N, quienes mandan de verdad nos lo dejaron claro con ese golpe de estado en el PSOE que nadie se atreverá a comparar con un 23F, pero que nos dejará dramáticas consecuencias e irreversibles. Como el gobierno del PP más rancio de este régimen del 78, decadente pero eficaz en sus propósitos, al que lo mismo le da anunciar recortes de servicios que de libertades, amenazando con prohibir los populares memes de internet. Como hacía Franco con los pasquines de quienes desde la lucha clandestina defendían la democracia.

Un govern ranci per a una Espanya decadent

(Publicat a ElPeriscopi el 7/11/2016)

Molt s’ha dit aquests dies del «nou» govern de Mariano Rajoy: que és més del mateix, que hi ha poques dones i que en general, no es tracta de gent predisposada al diàleg sinó més bé avesada a l’ordeno y mando que les majories absolutes emparen.

La meva opinió, més enllà del que ja s’ha dit i del que és obvi, és que es tracta d’un govern autènticament ranci per a una Espanya condemnada a la decadència, com un peix que es menja la coa: un alimenta l’altre. Un govern com que ve a ser com l’Armada Invencible per a Felip II de Castella, en el sentit que era més fàcil ja fa quatre segles jugar a fer d’imperi que mirar d’abordar amb seriositat els problemes de fons d’un règim en crisi profunda. El resultat d’aquella operació tots el coneixeu: Espanya va quedar al marge de l’Europa moderna.

No entraré en els llinatges dels i les ministres, bona part d’ells aristòcrates i membres d’unes elits absolutament desconnectades de la realitat social. Amb això ja hi hauria per fer una anàlisi sobre la component de classe de l’executiu, i per tant d’a qui és que serveixen.

Anem per parts… El duo reaccionari per al maneig de les finances (Montoro a hisenda i De Guindos a economia) ens fan pensar en més d’allò que ja coneixem: amnisties fiscals, rescat de bancs amb doblers públics, campions en retallades de serveis públics, i zero referències a canviar el model econòmic, perquè per això ja hi ha el mercat, que funciona tot sol. Dues assignatures pendents per als primers mesos de govern: la guardiola de les pensions i resoldre els 5.500 milions d’ajustament al dictat de Brusel·les. Esperem que la resposta a la primera qüestió no sigui la privatització del fons de pensions, i pel que fa a les retallades, ja manegen dues opcions: o repartir-les entre les CCAA, o fer una passa més en la privatització d’AENA, cosa que ens afectaria greument, a les Illes, perquè hipotecaria definitivament la possibilitat d’exercir el més mínim control sobre els aeroports.

Com que Soria ho té malament per tornar, no passeu pena que el germà del secretari d’estat d’energia, el fill predilecte de les elèctriques, se farà càrrec de la cartera de turisme i energia. Ja us podeu imaginar per a qui farà feina. Encara no sabem si na Borrego, la secretària «balear» de turisme de Pozuelo de Alarcón hi continuarà, en tot cas poc aportarà quan fins ara no ens ha aportat res de res.

A Interior, opta per Zoido, un señorito andalús admirador de Susana Díaz i digne successor de Fernández Díaz. Si aquest darrer ha fet servir l’aparell de l’estat per espiar els adversaris polítics i manipular la justícia, no dubteu que Zoido farà el mateix, sobretot després que s’hagi minimitzat una qüestió que hagués fet dimitir a qualsevol ministre arreu d’Europa. El CNI li toca gestionar-lo a ell, però tothom dóna per fet que qui hi comandarà serà la flamant ministra de defensa, Dolores de Cospedal. Cospedal no ha aconseguit desplaçar Soraya Sáenz de Santamaría, però ha aconseguit quedar-se amb el control de l’aparell de l’Estat.

La detenció aquests dies de la batlessa de Berga per la polèmica amb una bandera ens dóna entendre que no es preveu el més mínim canvi en el govern d’Espanya pel que fa a la negació del dret a decidir. I enlloc de fer una aposta intel·ligent, com perquè ens entenem, fitxar un Duran, Rajoy ha optat per una Ministra del PP català, el partit més minoritari de l’arc parlamentari del Principat. Ella ja ha avisat que serà «l’accent català» del govern Rajoy, quin consol.

Per cert: Rajoy s’estima més posar una ministra catalana encara que el PP sigui el partit més minoritari del Principat que no una de les Illes tot i que el PP sigui encara el partit més votat a casa nostra. Tota una demostració del nul nivell d’influència de la dreta illenca a Gènova i per extensió, a Nuevos Ministerios, i un anunci de què el menysteniment cap a les Illes continuarà.

Però vaja: algú esperava més d’un senyor que no ha fet res per ser president apart de confiar en la incapacitat dels altres per conformar una alternativa? Tanmateix, les oligarquies li han fet la feina bruta, i ara esperen el seu rèdit. Ja tenim govern, però no espereu que governi per a vosaltres, estimats lectors.