Arxiu d'etiquetes: democràcia

Si als parlaments no estimam la democràcia, qui ho farà?

(Publicat al DBalears, 16/02/2017)

Quan a qualsevol país del món els jutges es posen a perseguir i criminalitzar els representants del poble, no per haver ficat la mà al calaix, no per haver comès cap crim, sinó per exercir les seves funcions i fer, en el cas dels governants i sobretot dels diputats i diputades, allò que se’ns ha encomanat al Parlament, tenim un problema ben greu. A Espanya comences demanant presó a activistes, artistes, regidors, batles, per fer piulades, i vés a sebre com acaba la cosa. O com diria Bertold Brecht, veurem quin dia ens toca a nosaltres.

La darrera novetat, apart del judici a Mas, Rigau i Ortega de la setamana passada, arran de la consulta del 9N de 2014, ha estat la suspensió per part del Tribunal Constitucional de la resolució del Parlament de Catalunya per convocar un referèndum d’aquí uns mesos, i les «ordres» a la Fiscalia de perseguir la presidenta del Parlament i altres membres de la Mesa.

Davant la proposta de MÉS per Mallorca de solidaritzar-nos amb les víctimes d’aquesta criminalització antidemocràtica, puc entendre la reacció de Ciutadans (que és monotemàtic amb el seu anticatalanisme), la del PP (gairebé tres quarts del mateix) i un poc menys la del PI, que demagògicament troba que primer, hem de parlar dels problemes «d’aquí». Com si els principis democràtics -perquè d’això va la cosa- es poguessin territorialitzar, i dir aquí toca, aquí no toca… Sigui pel que deia abans, de veurem quin dia ens toca a nosaltres rebre, sigui perquè al Parlament de les Illes Balears ens hem pronunciat mil vegades sobre mil causes injustes arreu del planeta i només faltaria que donem l’esquena al que passa aquí davora.

Els diputats i diputades de Catalunya han fet allò que el poble, o si més no, una part important del poble (la mobilització humana pacífica més massiva i sostinguda en el temps a tota Europa d’ençà de 2012, cada 11S) li reclamava. Han votat majoritàriament unes resolucions en conseqüència, i volen aplicar-les. Són tan atrevits i radicals que volen tornar treure les urnes, perquè el poble s’hi expressi.

És gent que estima la democràcia, i que mentre altres fan homenatges als corruptes (i sí, sé que al bàndol demòcrata també hi ha corruptes que se n’aprofiten), fan el millor homenatge que s’hi pot fer, a la democràcia, que és posar mitjans perquè la gent decideixi. I mentre això passa, es confirma el caràcter cada vegada més partidista i repressor del Tribunal Constitucional i dels aparells de l’Estat, tant amb la seva recent «renovació» com amb els seus actes.

Els pseudo-demòcrates que estan contra les urnes també són pseudo-constitucionalistes. Perquè els principis democràtics no poden estar subordinats a les lleis, i els jutges que han d’aplicar les lleis no poden anar contra els qui les fan, que són els diputats i diputades, perquè de fer-ho, estan signant el «finiquito» de l’estat democràtic i de dret… Amb la dictadura també hi havia lleis, si s’haguessin acatat cegament, hauria arribat mai la democràcia? Quin absurd és aquest?

Tenim l’oportunitat de ser el primer Parlament que es solidaritzi amb el Parlament de Catalunya, que es sumi a la denúncia de la criminalització i la judicialització del procés constituent i plantegi seny i diàleg per resoldre els conflictes polítics, i no batalles judicials ni l’ús de la força com s’hi ha arribat a apel·lar. Quina panda de radicals que som! Però sobretot: si als Parlaments no estimam la democràcia, perquè d’això es tracta, qui ho farà?

Tant per normalitzar!

(Publicat a ElPeriscopi, 9/01/2017)

Habitualment, al nostre petit país, quan parlam de «normalitzar» ho solem fer en el marc del conflicte sociolingüístic, i a la voluntat de poder gaudir de la llengua pròpia de la terra, la catalana, allà on hauria de ser normal que es fes servir, tant a l’àmbit privat com sobretot al públic. Òbviament, si això s’ha de fer és perquè no ho som, un país normal: perquè encara ara, a més de la llengua, tenim moltes coses més per normalitzar com a conseqüència d’un sistema social, polític o econòmic on el sentit comú i la democràcia han estat com diria Javier Krahe absents, o si voleu arraconats.

De fet s’ha de normalitzar allò essencial de la democràcia, que és poder decidir en comú. Quan es criminalitzen persones, pobles i parlaments per defensar el dret a decidir, per voler exercir el dret a votar per decidir el que sigui, és que tenim un problema gros: el sistema pretesament democràtic i els seus guardians (l’anomenat estat de dret, amb la seva fictícia separació de poders) no creu en la democràcia. El demos, el poble, és perillós, i de fet el que es legisla va en aquest sentit… la «llei mordassa» que de moment sembla que no es toca és una bona mostra d’això: actuar ja no sols contra el dret a decidir, sinó preventivament contra l’activisme ciutadà per defensar la possibilitat de poder-ho fer, o per defensar la llibertat d’expressió. Defensar el dret a decidir i qüestionar a qui s’atreveix a qüestionar-lo hauria de ser un imperatiu ètic per a qualsevol demòcrata.

En el mateix sentit hem de normalitzar la defensa de la democràcia, és a dir, els i les defensores de la democràcia, i d’aquí la importància dels col·lectius de memòria històrica, i tant com això que les seves reivindicacions finalment siguin assumides per institucions, partits polítics i societat civil en sentit ample. Només si som capaços d’honorar (i desenterrar) a qui va morir per defensar la democràcia i els valors republicans serem demòcrates conseqüents. Els diferents homenatges d’aquests dies a les «roges de Molinar» han estat una gran mostra del camí a seguir, sobretot si ho comparam amb les celebracions minoritàries de fa uns anys, tot i que el camí a recórrer és llarg encara.

Els valors republicans, com els drets humans, haurien de ser les referències ètiques d’una societat «evolucionada» des del punt de vista humà i humanitari: haurien de ser els valors «normals» de la nostra societat. Quan tocam amb les mans com el feixisme i la xenofòbia avancen a la vella Europa, és evident que cal reivindicar i defensar amb més força que mai els valors pels quals moltes persones varen perdre la vida, a més d’organitzar-hi homenatges.

Probablement allò més complicat sigui tornar enrere en la normalització de coses que mai no haurien d’haver succeït, que mai no hauríem d’haver permès, que no haurien de ser «normals»: la normalització de l’odi a mans de líders mundials com Trump, Putin o Kim-Jong Il; la normalització de la por gràcies al terrorisme fonamentalista i a les respostes demagògiques a la immigració i els refugiats; la normalització dels estereotips més retrògrads pel que fa a les dones, i la justificació d’altre violències contra a elles.

En tot cas, tinguem clar que en funció d’allò que volem que sigui normal o que no ho sigui, és que avançarem cap al país somniat, o d’entrada, cap a un país digne. Ens queda tant per normalitzar!