Arxiu d'etiquetes: dignitat

Carta als reis per al 2017

(Publicat al DBalears, 22/12/2016)

Estimats reis màgics d’Orient. Aquest és el meu llistat de desitjos per a 2017.

Vull:

Un món que no depengui de líders com Putin, Trump o Kim-Jong-Il, que naturalitzen l’odi i la por des de les màximes instàncies del poder.

Una Europa que es retrobi amb els seus orígens, com a cruïlla de civilitzacions i bressol de democràcia. Que deixi de mirar els conflictes de la Mediterrània com si no fossin cosa seva, ni deixi morir als milers que perden la vida mirant d’arribar al nostre continent. Que condemni els atemptats de Berlín i no permeti oblidar Alep.

Una ciutadania madura, que entengui que l’enemic no són ni els refugiats, ni els immigrants. Una societat lliure de terrorisme i de feixismes, així com de la por que és aprofitada per fer-nos retrocedir en drets i llibertats.

Unes ciutats i pobles amb pobresa zero, lliures de coes als menjadors socials, de famílies a qui se li talla el subministre elèctric o el gas. Lliures de precarietat, lliures d’injustícies, lliures.

Una terra estimada com si fos la nostra mare, perquè de fet també ho és. Que igual que ens deixa viure-hi, nosaltres l’alliberem d’especulació i de saturació i la cuidem pel bé i la supervivència dels que hi som i dels qui estan per venir.

Una ciutadania responsable, que assumeixi que totes tenim poder per transformar les coses, a tots els nivells, i que el «canvi» no és un producte de consum, sinó un procés social i polític del qual hem de fer part activament.

Uns mitjans de comunicació alliberats de programes de merda com «Hombres mujeres y viceversa», o d’anuncis de prostitució, que posen en evidència que malgrat les aparences, en termes d’igualtat no sempre avançam sinó que retrocedim.

Una societat lliure d’assassinats masclistes, on totes reaccionem activament i no sols amb minuts de silenci contra una xacra que s’ha de demostrat que persisteix més enllà de condicions socials o de classe.

Una ciutadania sobirana, que pugui decidir sobre tot allò que ens afecta, sense subordinacions ni criminalitzacions, ni límits als somnis compartits.

Un Estat que no ens menyspreï ni ens munyi. O alternativament, en el seu defecte (o en la seva virtut) un Estat propi, al servei del nostre poble i no de cap oligarquia.

Una humanitat retrobada, destriant de la voràgine consumista d’aquestes festes nadalenques sentiments i valors com l’amor, la compassió o la dignitat que haurien de ser indicadors d’una sana evolució de la ciutadania i dels pobles.

Ja sé que deman molt -o no-, però no deman res estrictament per mi, …tot i que certament: ho voldria tot…

Per a totes, tot.

Gràcies per endavant.

Vivir con 332 euros al mes

(Publicado en Economia de Mallorca, 17/10/2016)

Hace unos días la red EAPN de entidades que luchan contra la pobreza en nuestra tierra presentó el 6º informe sobre el estado de la pobreza, centrado en el indicador de riesgo de pobreza y exclusión social. El informe señala que entre 2009 y 2015, ámbito temporal del estudio, se ha confirmado una tendencia más que preocupante a condenar a una cuarta parte de la población a la pobreza y la exclusión, el 26,3% en 2015.

Y eso, a pesar de que en los últimos años, no hemos dejado de crecer en Producto Interior Bruto (PIB), en número de turistas que nos visitan y en nivel de beneficios y rentabilidad empresarial. En contraste con la potencia turística que somos frente al mundo, resulta que según el informe citado tenemos la tercera tasa de pobreza extrema más alta del estado, lo que significa que un 10,4% de la población, unas 115.000 personas, viven en Balears con menos de 332 euros mensuales.

Con 332 euros no se puede vivir, sino malvivir y en el mejor de los casos, sobrevivir. Una cifra de escándalo que debería avergonzarnos si la comparamos como recordaba en uno de mis últimos artículos en Economía de Mallorca, con los 600.000 euros que “necesita” alguno de los yates de lujo que nos visitan cada verano para llenar el depósito de combustible.

Una cifra que debería invitarnos a ponernos en la piel de quien se enfrenta a la vida cada día habiendo sido expulsado de un circuito de confort, en el que la publicidad y los modelos de consumo se encargan de hacer todavía más dura esa supervivencia. Porque lamentablemente esta no es la sociedad del “vivir bien con menos”, sino del “lo quiero todo y lo quiero ya”, que añade aún mayor frustración a quien vive sin lo suficiente para cubrir sus mínimos vitales.

Una de cada cuatro personas no “en situación de pobreza”, sino empobrecidas, son demasiadas para poder considerarnos, como colectivo humano, una sociedad digna. La renta social implantada hace solo unos meses por el Govern es una buena herramienta para empezar a corregir esa deriva, pero ir a la raíz del problema implica también trabajar para cambiar un modelo económico que no genera prosperidad compartida, sino concentración de beneficios en pocas manos y precariedad para la mayoría, con mucha gente para la que tener un trabajo ya no es garantía para salir del círculo vicioso de la pobreza.

Es sobre esta cuestión, y sobre la posibilidad de construir una sociedad digna para la mayoría, que deberían girar las prioridades políticas e institucionales, las de la sociedad civil organizada e incluso la responsabilidad social de las empresas. No podemos vivir ni mirando hacia otro lado, ni asumiendo esos contrastes vergonzantes entre la sociedad empobrecida y la sociedad opulenta.

Política i pobresa

(Publicat a ElPeriscopi, 17/10/2016)

La pobresa, entesa com la privació de les qüestions més bàsiques per garantir una vida digna, no és un fenomen nou. La política, entesa com l’activitat per salvaguardar el bé comú de la polis, també ve de temps enrere.

Es suposa que la política hauria de servir entre d’altres coses per evitar l’empobriment de la gent, però en aquestes dècades de globalització neoliberal, la política ha estat font d’empobriment especialment a una Europa que havia estat referència de l’anomenat «estat del benestar». Això val per la Thatcher al Regne Unit, però també per a Espanya, i fins i tot per a la nostra comunitat, on les polítiques públiques sempre han anat darrere d’altres, almenys fins ara.

El desmantellament de serveis públics i de drets socials i laborals amb l’excusa que era el mercat que havia d’arreglar aquestes qüestions només ha generat patiment i misèria a amples capes de la població, fins al punt que en l’any dels rècords de turistes i amb un nivell de PIB que fa por, el 26,3% dels illencs està al llindar de la pobresa i l’exclusió, i més d’un 10% en situació de pobresa extrema. Això darrer vol dir que hi ha més de 100.000 persones que viuen o miren de viure amb menys de 332 euros al mes, perquè ens entenguem.

Una realitat que la passada legislatura fins i tot era negada amb uns governats entestats a fer servir les estadístiques i les bones xifrers macroeconòmiques per mirar cap a un altre costat. Ara això no sols no passa, sinó que hi ha consciència del problema, i es despleguen les polítiques necessàries per pal·liar la situació, amb mesures de xoc com el retorn del dret a la salut pública a tothom, o la renda social, que genera un nou dret amb l’objectiu de cobrir les necessitats bàsiques de qualsevol habitant del nostre petit país.

Però l’empobriment seguirà, malgrat això, si no anem a l’arrel del problema, que no és altra que un model econòmic que cal transformar si volem que generi prosperitat compartida, enlloc de precarietat i sí, beneficis, però concentrats cada vegada en unes poques mans. L’empobriment seguirà si no educam els i les joves no sols perquè «s’adaptin» al mercat laboral, sinó perquè des d’una visió crítica siguin capaços de canviar aquesta realitat perquè si estudien, puguin almenys armar-se aquí un projecte de vida.

Si hi ha alguna cosa que pot fer sortir la política de la situació d’incertesa i desconfiança que hi té bona part de la societat, és que sigui una eina útil per lluitar contra l’empobriment de la ciutadania. Dignificar la política passa perquè aquesta serveixi per dignificar la societat, i s’ha de fer ja si no volem que la pobresa i les desigualtats es consolidin com un mal crònic.

Turismo ¿excelente?… ¡Trabajo decente!

(publicat a Economia de Mallorca, 12/09/2016)

No era la primera vez que habían sido nominadas a un premio así, de hecho el Govern ya las propuso hace un año a la Medalla al Mérito Turístico que otorga el Ministerio entonces regentado por Soria. Las camareras de piso de nuestras islas han tenido que esperara los I Premios al Turismo convocados por Vicepresidencia de la CAIB, en los que el jurado les ha concedido por unanimidad el premio al reconocimiento al trabajo y el esfuerzo.

Y es que sin su trabajo y esfuerzo, el de Dolores, Angelina, Isabel, Soledad, Esther, Pepi y María, los testimonios de las camareras mallorquinas recogidas en el libro de Ernest Cañada Las que limpian los hoteles, la «potencia turística» que somos no existiría. Entre otras cosas porque es inimaginable pensar en una habitación de hotel adecentada sin el trabajo de miles como ellas. Ellas son las madres del turismo. Ellas, invisibilizadas en detrimento de los padres emprendedores del turismo, hombres, ricos, hechos «a sí mismos» a costa de la explotación de ellas.

De ahí la importancia que desde los poderes públicos se contribuya a hacer visible lo que representa y ha representado el colectivo, tanto las mujeres como los hombres que han trabajado desde abajo en los últimos cincuenta años en “nuestros” hoteles, porque son ellas y ellos quienes han hecho y hacen posible, entre otros actores y elementos, el turismo que tenemos. Y algunos, como el amigo Domingo Morales, que nos dejó hace pocas semanas y seguro celebraría este premio con alegría, lucharon y se dejaron la piel para conseguir unas condiciones de trabajo dignas en las empresas tuísticas que hoy peligran más que nunca.

Porque cuantos más turistas tenemos, resulta que no hay más empleos, sino más carga de trabajo, y esta es una de las cuestiones que vale la pena transformar si queremos hablar de un turismo y un modelo económico diferentes, que den valor (y no solo precio) a la tierra y a la gente que trabaja en el turismo: no habrá turismo “excelente” sin trabajo decente.

Sí, suena a lema de pancarta en manifestación obrera, pero invito a esos señores de traje y corbata que se pasan el día negociando acciones y operaciones especulativas que mueven cientos de millones de euros en el mercado del turismo global a que paren un momento, y lean el libro de Cañada. Que escuchen a las camareras de hotel, y pongan cara y ojos a su Monopoly de números fáciles y beneficios millonarios ganados sin sudor ni sufrimiento.

Es por todo ello que pensar en las camareras de piso, hacerlas visibles y reconocer su papel, ya empezamos a construir un modelo turístico diferente. Porque de aquello de lo que no se habla es como si no existiera, y si estamos aquí es gracias a ellas.

Sobiranament

Publicat al DBalears el 7/07/2016, en resposta al company Lluís Segura.

En resposta al company Lluís Segura.

Estimat Lluís, agraesc les teves paraules, i et faig arribar algunes reflexions per mantenir viu el debat.

Efectivament: Espanya no té remei. Això ho sabem no pel resultat d’aquestes eleccions que han premiat a corruptes i puteros, sinó pel maltracte reiterat i amb tics neocolonials que reben les nostres Illes, amb el sistema de finançament com la clau de volta que ens converteix en ciutadans de quarta categoria de l’Estat espanyol pel que fa a l’educació, la salut o els serveis socials. O per la incomprensió profunda del que passa a Catalunya o a Euskadi. Malgrat aquesta constatació, la desconnexió, per molt que tu i jo la poguem compartir, crec que resta ben enfora de la realitat d’allò possible ara per ara, del que es tracta és de com anar fent camí.

Això no vol dir que haguem de renunciar a fer política estatal, cosa que tampoc no fa ERC malgrat tenir un full de ruta clar cap a la independència. Per cert sense que des del món sobiranista es qüestioni que ERC no vulgui anar en coalició amb partits de dretes a les generals per molt indepes que ara es declarin. Ni a nivell europeu, perquè les lluites per la sobirania en un món globalitzat són d’anades i tornades, com es demostra ara amb la paradoxa d’Escòcia, que podria fer passes endavant cap a la independència justament des del desig de romandre a la UE.

També t’he de dir que no compartesc que tots els mals que patim venguin d’allà mateix: tant ens trepitja l’oligarquia madrilenya de Nuevos Ministerios, com la «illenca» dels Matutes, Escarrers i companyia, el poder real en aquesta terra des de fa dècades. No per ser «d’aquí» són millors uns que els altres, i uns i altres representen interessos i models socials que ni tu ni jo no compartim. Com tampoc per ser «espanyols» podem desacreditar persones, entitats i partits que defensen els mateixos valors transformadors que tu i que jo, inclòs òbviament el dret a decidir dels pobles. I que també es voldrien desconnectar, per cert, de l’Espanya rància del PP.

No es tracta, doncs, de cap mena de voluntat d’arreglar Espanya, sobretot aquesta Espanya hegemonitzada per la idea d’un imperi tan decadent com histriònic. Ni d’aparcar cap lluita, ni molt manco la lluita per la sobirania, perquè «ara no toca», sinó de plantejar què fer «aquí i ara». Què fer de la voluntat de ser i d’exercir la nostra sobirania, assabentats que malgrat tot, el punt de partida són unes illes que actuen en clau espanyola molt més del que ens agradaria a tu i a mi, no sols des del punt de vista electoral sinó de les pertinences: aproximadament la meitat dels mallorquins es consideren tan mallorquins com espanyols, una quarta part més mallorquins que espanyols i l’altra quarta part més espanyols que mallorquins. Això, sense tenir en compte la variable del país de països que som les Illes, i que encara afegeix més riquesa al debat.

Aquest és el complex i contradictori punt de partida de la societat que volem transformar tot vertebrant un projecte polític i de país obert i inclusiu, però alhora defensor de la identitat, la llengua i la cultura pròpies. Que faci veure que amb més autogovern i amb més sobirania viurem millor. Que faci entendre que més sobirania és més poder de totes per governar-nos a nosaltres mateixes i millorar les nostres vides. Que permeti somiar unes altres Illes possibles. Que «els nostres» i també «les nostres» són tots els qui estimen la terra i s’indignen quan ens trepitgen per molts motius, que a vegades sí però a vegades no tenen res que veure amb Espanya. Són aquelles qui romanen invisibilitzades, com les cambreres de pisos, i els qui pogueren alçar la veu com d’Efak. Que «lo nostro» volem que sigui allò de totes i de tots, com diu en Marcos: per a totes, tot.

Aquesta és la reflexió que no fa massa temps ens va dur a crear MÉS, com a projecte polític en permanent construcció, com una peça més d’una nova majoria social encara per articular, i que va molt més enllà de les urnes. Des de la voluntat d’avançar en un projecte sobiranista, d’esquerres i ecologista per a una Mallorca digna, verda, lliure. Perquè independentment del que passi a Espanya, o a unes eleccions, ens queda molt camí a fer i molt per construir, i malauradament, ben segur, també molt per resistir. El que tenim clar és que no tornarem a ser minoritaris, i que volem guanyar. Pel país i per la gent. Sobiranament.

Els refugiats i les màfies

(publicat a ElPeriscopi, 30/05/2016)

900 no és una xifra a l’atzar. Són les persones mortes només durant la darrera setmana, mirant d’arribar a Europa. Fugen de la guerra i la misèria generada pels interessos geoestratègics d’occident, i es topen amb el mur immens de la mar però sobretot de la hipocresia i uns drets humans reduïts a pura retòrica. «És per mor de les màfies», se’ns diu per tranquilitzar les nostres consciències i alhora deshumanitzar els cossos engolits pel Mare Nostrum.

8.500, tampoc no és cap xifra casual. Són les persones refugiades a l’emblemàtic camp d’Idomeni, i que la castigada Grècia mira de reallotjar també aquests dies. Gent que a diferència dels anteriors, ha tingut la sort de no morir en l’intent, però que ara viu el drama d’una Europa que no els vol i que hem pogut veure totes com era rebutjada amb fortes dosis de violència policial, denunciades per ONGs que hi varen fugir fa setmanes perquè no en volien ser còmplices. Novament, el reallotjament dels refugiats ha estat «perquè no siguin carn de canó de les màfies que trafiquen amb persones».

La qüestió és que 900 són els morts sols en una setmana perquè fruit dels acords de deportació entre la UE i Turquia, entre d’altres, la gent cerca vies alternatives per mirar d’arribar a Europa. Les màfies se n’aprofiten, ben cert, però no són més que simples intermediaris sense escrúpols entre una gent que vol salvar la vida i el somni televisat d’una vida millor. En altres paraules: els morts són de les màfies que els transporten, però també de la màfia política que els hi condemna, i de les des seves decisions.

Si la màfia és una forma d’organització criminal, està clar que la UE és cada vegada més màfia. Un altre exemple: la facilitat amb la qual es vol imposar el TTIP i per tant la «llibertat de fronteres» per a la circulació de productes nord-americans al nostre territori, a costa fins i tot de desregular el nostre marc normatiu, pensat en principi per protegir-nos dels abusos dels «mercats». Aquesta setmana mateix (quina altra casualitat!!), la Comissió europea ha retallat l’accés a la informació sobre el TTIP com a mesura «preventiva» de filtracions, en una nova demostració de despotisme ultraliberal.

Cada vegada Europa (i el que és nou, els Estats Units amb Donald Trump!) té més semblances amb els anys 30 del segle passat, als anys del feixisme. I sinó mirau Àustria, on també aquesta setmana i només per uns pocs milers de vots els Verds han derrotat els neofeixistes hereus de Hitler, en una segona volta on els partits tradicionals (socialdemòcrates i cristians-demòcrates) ni tan sols demanaven el vot per a les opcions en litigi, legitimant així les posicions de la ultradreta xenòfoba. En la clau del debat polític, l’aposta per tornar al passat, a aixecar nous murs i aprofundir en un model de societat excloent, versus un model de societat innovadora i inclusiva per construir, basada en la prosperitat compartida, la democràcia plena i l’ecologia.

Això és el que ens jugam a Europa en aquest context històric. Llàstima que els marges siguin tan precaris.