Arxiu d'etiquetes: drets

Tant per normalitzar!

(Publicat a ElPeriscopi, 9/01/2017)

Habitualment, al nostre petit país, quan parlam de «normalitzar» ho solem fer en el marc del conflicte sociolingüístic, i a la voluntat de poder gaudir de la llengua pròpia de la terra, la catalana, allà on hauria de ser normal que es fes servir, tant a l’àmbit privat com sobretot al públic. Òbviament, si això s’ha de fer és perquè no ho som, un país normal: perquè encara ara, a més de la llengua, tenim moltes coses més per normalitzar com a conseqüència d’un sistema social, polític o econòmic on el sentit comú i la democràcia han estat com diria Javier Krahe absents, o si voleu arraconats.

De fet s’ha de normalitzar allò essencial de la democràcia, que és poder decidir en comú. Quan es criminalitzen persones, pobles i parlaments per defensar el dret a decidir, per voler exercir el dret a votar per decidir el que sigui, és que tenim un problema gros: el sistema pretesament democràtic i els seus guardians (l’anomenat estat de dret, amb la seva fictícia separació de poders) no creu en la democràcia. El demos, el poble, és perillós, i de fet el que es legisla va en aquest sentit… la «llei mordassa» que de moment sembla que no es toca és una bona mostra d’això: actuar ja no sols contra el dret a decidir, sinó preventivament contra l’activisme ciutadà per defensar la possibilitat de poder-ho fer, o per defensar la llibertat d’expressió. Defensar el dret a decidir i qüestionar a qui s’atreveix a qüestionar-lo hauria de ser un imperatiu ètic per a qualsevol demòcrata.

En el mateix sentit hem de normalitzar la defensa de la democràcia, és a dir, els i les defensores de la democràcia, i d’aquí la importància dels col·lectius de memòria històrica, i tant com això que les seves reivindicacions finalment siguin assumides per institucions, partits polítics i societat civil en sentit ample. Només si som capaços d’honorar (i desenterrar) a qui va morir per defensar la democràcia i els valors republicans serem demòcrates conseqüents. Els diferents homenatges d’aquests dies a les «roges de Molinar» han estat una gran mostra del camí a seguir, sobretot si ho comparam amb les celebracions minoritàries de fa uns anys, tot i que el camí a recórrer és llarg encara.

Els valors republicans, com els drets humans, haurien de ser les referències ètiques d’una societat «evolucionada» des del punt de vista humà i humanitari: haurien de ser els valors «normals» de la nostra societat. Quan tocam amb les mans com el feixisme i la xenofòbia avancen a la vella Europa, és evident que cal reivindicar i defensar amb més força que mai els valors pels quals moltes persones varen perdre la vida, a més d’organitzar-hi homenatges.

Probablement allò més complicat sigui tornar enrere en la normalització de coses que mai no haurien d’haver succeït, que mai no hauríem d’haver permès, que no haurien de ser «normals»: la normalització de l’odi a mans de líders mundials com Trump, Putin o Kim-Jong Il; la normalització de la por gràcies al terrorisme fonamentalista i a les respostes demagògiques a la immigració i els refugiats; la normalització dels estereotips més retrògrads pel que fa a les dones, i la justificació d’altre violències contra a elles.

En tot cas, tinguem clar que en funció d’allò que volem que sigui normal o que no ho sigui, és que avançarem cap al país somniat, o d’entrada, cap a un país digne. Ens queda tant per normalitzar!

Carta als reis per al 2017

(Publicat al DBalears, 22/12/2016)

Estimats reis màgics d’Orient. Aquest és el meu llistat de desitjos per a 2017.

Vull:

Un món que no depengui de líders com Putin, Trump o Kim-Jong-Il, que naturalitzen l’odi i la por des de les màximes instàncies del poder.

Una Europa que es retrobi amb els seus orígens, com a cruïlla de civilitzacions i bressol de democràcia. Que deixi de mirar els conflictes de la Mediterrània com si no fossin cosa seva, ni deixi morir als milers que perden la vida mirant d’arribar al nostre continent. Que condemni els atemptats de Berlín i no permeti oblidar Alep.

Una ciutadania madura, que entengui que l’enemic no són ni els refugiats, ni els immigrants. Una societat lliure de terrorisme i de feixismes, així com de la por que és aprofitada per fer-nos retrocedir en drets i llibertats.

Unes ciutats i pobles amb pobresa zero, lliures de coes als menjadors socials, de famílies a qui se li talla el subministre elèctric o el gas. Lliures de precarietat, lliures d’injustícies, lliures.

Una terra estimada com si fos la nostra mare, perquè de fet també ho és. Que igual que ens deixa viure-hi, nosaltres l’alliberem d’especulació i de saturació i la cuidem pel bé i la supervivència dels que hi som i dels qui estan per venir.

Una ciutadania responsable, que assumeixi que totes tenim poder per transformar les coses, a tots els nivells, i que el «canvi» no és un producte de consum, sinó un procés social i polític del qual hem de fer part activament.

Uns mitjans de comunicació alliberats de programes de merda com «Hombres mujeres y viceversa», o d’anuncis de prostitució, que posen en evidència que malgrat les aparences, en termes d’igualtat no sempre avançam sinó que retrocedim.

Una societat lliure d’assassinats masclistes, on totes reaccionem activament i no sols amb minuts de silenci contra una xacra que s’ha de demostrat que persisteix més enllà de condicions socials o de classe.

Una ciutadania sobirana, que pugui decidir sobre tot allò que ens afecta, sense subordinacions ni criminalitzacions, ni límits als somnis compartits.

Un Estat que no ens menyspreï ni ens munyi. O alternativament, en el seu defecte (o en la seva virtut) un Estat propi, al servei del nostre poble i no de cap oligarquia.

Una humanitat retrobada, destriant de la voràgine consumista d’aquestes festes nadalenques sentiments i valors com l’amor, la compassió o la dignitat que haurien de ser indicadors d’una sana evolució de la ciutadania i dels pobles.

Ja sé que deman molt -o no-, però no deman res estrictament per mi, …tot i que certament: ho voldria tot…

Per a totes, tot.

Gràcies per endavant.

Quédense el descuento, nosotros nos quedamos el aeropuerto

(Publicat a Economia de Mallorca el 14/11/2016)

En estos días, justo cuando se está negociando una tarifa plana para los vuelos entre nuestras islas, el flamante gobierno de Rajoy ha anunciado que para el año que viene se acabó el descuento de residente para grupos, cuestión que afecta directamente a equipos deportivos, grupos culturales y colectivos diversos.

Lo de Madrid es de juzgado de guardia: Balears no tiene peso político más que a la hora de pagar y hacer caja para las arcas del Estado. Lo hemos certificado en estos días, en los que no solo Ferraz hizo caso omiso al partido de la presidenta Armengol en cuanto a plantear un pacto por el cambio en el gobierno central, sino que Rajoy no ha encontrado entre el PP balear, partido que presume de mayoritario en nuestra comunidad ni una sola persona válida ni como ministro ni como secretario de Estado.

Las Comunidades autónomas que tanto menosprecia el PP, justamente por gestionar la educación, la sanidad o los servicios sociales, entre otras cuestiones, somos las que damos sentido al sistema politico, y sabemos gestionar. A diferencia de un Estado que acapara el grueso de la deuda pública (más del 80%) con Ministerios muy reducibles, como el de Defensa, cosa que no creo que hagan ahora que han colocado al frente del mismo a la salvapatrias Dolores de Cospedal. Para ellos gestionar bien equivale a gestionar “fácil”, y a vender el patrimonio público, aunque eso implique ir contra el interés general, y de hecho es lo que han vuelto a plantear con respecto a AENA: una reprivatización que reduzca el peso de la parte pública en beneficio de la privada.

Como sabemos gestionar, propongo un cambio de cromos al gobierno central: que se queden el descuento de residente, no lo queremos. Pero que nos cedan la gestión del Aeropuerto de Palma. Parece que nos perdonan la vida con el descuento de residente cuando los residentes sabemos que al hacer una reserva con esta condición sube automáticamente el precio (eso sí que es un fraude, ¿dónde está el gobierno?), pero hablamos de 80 millones de euros al año para el conjunto de residentes en las Illes. Mientras tanto, solo el Aeropuerto de Palma ganará este año cerca de 200 millones de euros, sin que uno solo de estos se reinvierta aquí en nada necesario, ni se nos deje decidir lo más mínimo en cuando a su gestión, que obviamente es estratégica para una tierra rodeada de mar y dependiente del turismo.

A la gente que vive y trabaja en Balears nadie nos regala nada, y mucho menos el gobierno de España: me remito al lío de las desaladoras. Nunca nos han hecho un favor, y si quieren negociar, hagámoslo, señores de Nuevos Ministerios: métanse el descuento de residente por donde les quepa, pero el aeropuerto lo gestionamos nosotros. Los residentes podríamos viajar gratis total todo el año, y aún nos sobraría dinero. Hagan ustedes números y verán como es así de lamentable.