Arxiu d'etiquetes: empobriment

Vivir con 332 euros al mes

(Publicado en Economia de Mallorca, 17/10/2016)

Hace unos días la red EAPN de entidades que luchan contra la pobreza en nuestra tierra presentó el 6º informe sobre el estado de la pobreza, centrado en el indicador de riesgo de pobreza y exclusión social. El informe señala que entre 2009 y 2015, ámbito temporal del estudio, se ha confirmado una tendencia más que preocupante a condenar a una cuarta parte de la población a la pobreza y la exclusión, el 26,3% en 2015.

Y eso, a pesar de que en los últimos años, no hemos dejado de crecer en Producto Interior Bruto (PIB), en número de turistas que nos visitan y en nivel de beneficios y rentabilidad empresarial. En contraste con la potencia turística que somos frente al mundo, resulta que según el informe citado tenemos la tercera tasa de pobreza extrema más alta del estado, lo que significa que un 10,4% de la población, unas 115.000 personas, viven en Balears con menos de 332 euros mensuales.

Con 332 euros no se puede vivir, sino malvivir y en el mejor de los casos, sobrevivir. Una cifra de escándalo que debería avergonzarnos si la comparamos como recordaba en uno de mis últimos artículos en Economía de Mallorca, con los 600.000 euros que “necesita” alguno de los yates de lujo que nos visitan cada verano para llenar el depósito de combustible.

Una cifra que debería invitarnos a ponernos en la piel de quien se enfrenta a la vida cada día habiendo sido expulsado de un circuito de confort, en el que la publicidad y los modelos de consumo se encargan de hacer todavía más dura esa supervivencia. Porque lamentablemente esta no es la sociedad del “vivir bien con menos”, sino del “lo quiero todo y lo quiero ya”, que añade aún mayor frustración a quien vive sin lo suficiente para cubrir sus mínimos vitales.

Una de cada cuatro personas no “en situación de pobreza”, sino empobrecidas, son demasiadas para poder considerarnos, como colectivo humano, una sociedad digna. La renta social implantada hace solo unos meses por el Govern es una buena herramienta para empezar a corregir esa deriva, pero ir a la raíz del problema implica también trabajar para cambiar un modelo económico que no genera prosperidad compartida, sino concentración de beneficios en pocas manos y precariedad para la mayoría, con mucha gente para la que tener un trabajo ya no es garantía para salir del círculo vicioso de la pobreza.

Es sobre esta cuestión, y sobre la posibilidad de construir una sociedad digna para la mayoría, que deberían girar las prioridades políticas e institucionales, las de la sociedad civil organizada e incluso la responsabilidad social de las empresas. No podemos vivir ni mirando hacia otro lado, ni asumiendo esos contrastes vergonzantes entre la sociedad empobrecida y la sociedad opulenta.

Política i pobresa

(Publicat a ElPeriscopi, 17/10/2016)

La pobresa, entesa com la privació de les qüestions més bàsiques per garantir una vida digna, no és un fenomen nou. La política, entesa com l’activitat per salvaguardar el bé comú de la polis, també ve de temps enrere.

Es suposa que la política hauria de servir entre d’altres coses per evitar l’empobriment de la gent, però en aquestes dècades de globalització neoliberal, la política ha estat font d’empobriment especialment a una Europa que havia estat referència de l’anomenat «estat del benestar». Això val per la Thatcher al Regne Unit, però també per a Espanya, i fins i tot per a la nostra comunitat, on les polítiques públiques sempre han anat darrere d’altres, almenys fins ara.

El desmantellament de serveis públics i de drets socials i laborals amb l’excusa que era el mercat que havia d’arreglar aquestes qüestions només ha generat patiment i misèria a amples capes de la població, fins al punt que en l’any dels rècords de turistes i amb un nivell de PIB que fa por, el 26,3% dels illencs està al llindar de la pobresa i l’exclusió, i més d’un 10% en situació de pobresa extrema. Això darrer vol dir que hi ha més de 100.000 persones que viuen o miren de viure amb menys de 332 euros al mes, perquè ens entenguem.

Una realitat que la passada legislatura fins i tot era negada amb uns governats entestats a fer servir les estadístiques i les bones xifrers macroeconòmiques per mirar cap a un altre costat. Ara això no sols no passa, sinó que hi ha consciència del problema, i es despleguen les polítiques necessàries per pal·liar la situació, amb mesures de xoc com el retorn del dret a la salut pública a tothom, o la renda social, que genera un nou dret amb l’objectiu de cobrir les necessitats bàsiques de qualsevol habitant del nostre petit país.

Però l’empobriment seguirà, malgrat això, si no anem a l’arrel del problema, que no és altra que un model econòmic que cal transformar si volem que generi prosperitat compartida, enlloc de precarietat i sí, beneficis, però concentrats cada vegada en unes poques mans. L’empobriment seguirà si no educam els i les joves no sols perquè «s’adaptin» al mercat laboral, sinó perquè des d’una visió crítica siguin capaços de canviar aquesta realitat perquè si estudien, puguin almenys armar-se aquí un projecte de vida.

Si hi ha alguna cosa que pot fer sortir la política de la situació d’incertesa i desconfiança que hi té bona part de la societat, és que sigui una eina útil per lluitar contra l’empobriment de la ciutadania. Dignificar la política passa perquè aquesta serveixi per dignificar la societat, i s’ha de fer ja si no volem que la pobresa i les desigualtats es consolidin com un mal crònic.

Energia, poder i pobresa

(Publicat al DBalears, 13/10/2016)

Aquests dies canvia el temps, i el meteoròlegs preveuen una tardor més fresca i un hivern més fred que els anteriors. No passaria res si a Mallorca les llars estassin preparades per resistir altes o baixes temperatures, però en el món de la construcció s’ha prioritzat l’especulació per damunt de la qualitat, i les companyies elèctriques ens han pujat el rebut més d’un 100% des de 2003, la qual cosa unida a la pèrdua de poder adquisitiu de la majoria de la gent ha fet que milers de famílies no puguin pagar la factura elèctrica i a moltes, se’ls talli el subministre.

L’anomenat «bono social», una tarifa reduïda per a pensionistes i famílies nombroses, o darrerament també famílies amb tots els seus membres a l’atur, s’aplica en molts pocs casos, i arriba a molt poca gent (per exemple, dels 2,5 milions de jubilats amb pensions mínimes, pocs més de 300.000 paguen menys per l’electricitat). Suposa una quantitat ridícula (188 milions el 2016) que en principi assumeixen les companyies, però que sempre acaben per recórrer i el Suprem dictamina que l’ha de pagar l’Estat, i el govern central decideix que s’incorpori a l’anomenat dèficit tarifari. Conseqüència: el «bono social» l’acabam pagant totes, arriba a poca gent, i es segueix tallant l’electricitat a qui no la pot pagar, un indicador en molts casos previ al desnonament.

Els mateixos que tallen la corrent són els qui guanyen milers de milions d’euros cada any (només Endesa i Iberdrola, presenten un benefici net d’uns 4.000 milions d’euros, l’equivalent a tot el pressupost anual de la CAIB,), els mateixos que encara ara desplacen a desenes de comunitats indígenes per construir infraestructures hidroelèctriques a l’Amèrica Llatina, els mateixos que no volen pagar el «bono social» però paguen «bonus» milionaris als seus directius, en bona mesura expolítics i familiars de polítics en actiu de «primer nivell».

Aquest sistema, anomenat de «portes giratòries», té beneficiaris directes, com Felipe González, qui fa uns dies va encapçalar des de l’ombra el cop d’Estat al comitè federal del PSOE perquè res no canviàs no al partit, sinó a l’Estat. I Aznar, i tants altres exministres d’un i d’altre color… És encara més vergonyós i més evident que el «powerpoint» del PP desvetllat al judici de la Gürtel aquesta setmana que ensenyava a cometre frau amb els comptes electorals. Bona part del sistema polític espanyol i de les oligarquies que se’n beneficien depèn del manteniment de l’oligopoli energètic i els fluxos entre poder polític i poder econòmic.

Tot això passa quan per primera vegada en la història generar electricitat és molt més barat (a més d’ecològic) si es fa amb energies netes, i particularment amb l’energia solar, i justament quan Espanya crea normes i lleis sense precedents en tot el planeta per impedir que qualsevol persona pugui generar energia a casa seva. Perquè això és el que en el fons està en joc: la democratització de l’energia i amb ella, el canvi de les estructures polítiques… Si no els hem de menester, el sistema i la seva xarxa d’interessos cau. I no estan disposats a posar-nos-ho fàcil.

Ells, els mateixos que celebren el 12 d’octubre amb rebuf d’imperi decadent, i treuen pit amb les pràctiques neocolonials d’empreses que un dia foren de totes nosaltres, són els qui han de pagar per tanta canallada. Però ara per ara, seguim subvencionant-los amb la nostra factura elèctrica, una cosa tan bona de solucionar com canviar de companyia, apostant per empreses cooperatives i autogestionades que a més d’obligar a injectar energia verda a una xarxa com la nostra que en bona mesura depèn del carbó, inverteixen en projectes locals, com ara Som Energia.

És fàcil criticar el sistema, però cal anar més enllà, i per això el nostre consum és un primer acte polític si volem de veres guanyar la batalla de la sobirania, de la democràcia i del canvi real.

Yates sí, pateras no

(Publicat a Economia de Mallorca, 26/09/2016)

Cuando todavía dura la temporada turística, estos días ha sido noticia la patera llegada a la costa de Llucmajor, con siete inmigrantes a bordo, que fueron diligentemente detectados y detenidos, y a estas horas habrán sido deportados ya a un centro de internamiento (CIE) a Valencia o a Barcelona.

Esta es otra de las paradojas de “nuestro modelo”, en el que otro tipo de embarcaciones menos modestas, los yates y megayates, también han sido protagonistas de este verano, desde el Rûah que “accidentalmente” disparó una bengala y quemó uno de los bosques de sabinas más emblemáticos de Formentera; el Al Mirqab del emir de Qatar, país patrocinador por igual del terrorismo del Daesh que del Barça, un “enamorado de Mallorca” que nos ha visitado en más de una ocasión con sus tres esposas; o el Prince Abdulaziz, del heredero de la monarquía saudí tan respetuosa con los derechos humanos, que lo mismo presume de harén (aquí lo llamamos trata de mujeres) que nos desembarca en una playa protegida con la misma impunidad con la que compra gobiernos y lo que haga falta… Pasando por los megayates de magnates rusos como los Rashnikov y Prokhorov.

Sé que se apresurarán a responder que como tengo fama de “rojo”, lo que pasa es que odio a los multimillonarios, cuando no se trata de eso sino de contar lo que hay, por mucho que lo queramos esconder. Como se esconde el hecho de que los mismos cuerpos y fuerzas de seguridad del Estado, tan eficaces a la hora de detectar y abordar pateras de inmigrantes, no realicen apenas ningún control efectivo de todas esas embarcaciones de lujo. Porque reciben órdenes, por supuesto, y porque para quienes dan las órdenes, no hace carta de presentación. El único control que se da, en calidad de “transeúntes”, es que el representante de la embarcación entrega en el puerto deportivo en cuestión una ficha dando cuenta de quién y de cuánta gente hay a bordo. Luego ese papel los gestores del puerto lo entregan a la Policía, y se acabó el trámite. Por no hablar del dinero que, en caso de barcos con bandera extranjera, deberían declarar en la Aduana al entrar en nuestras aguas… Y tampoco se hace, pero claro, como resulta que alguno de los yates mencionados necesita poco más que 600.000 euros para llenar el depósito de gasoil, tal vez es que no caben tantos ceros en el formulario.

Toda una metáfora de nuestra sociedad que debiera hacernos replantear alguna cosa, más allá de permanecer como meros espectadores. Sobre todo cuando quienes vienen aquí a exhibir su poderío, son los responsables directos de la guerra y el terrorismo que han provocado el éxodo de millones de almas en los últimos años. Y los más de 3.000 muertos solo en lo que llevamos de año en nuestro mar Mediterráneo, gracias a las mafias, sí, pero también a las barreras levantadas por las mismas autoridades europeas y españolas que consienten tanta impunidad.