Arxiu d'etiquetes: Espanya

Portugal

(Publicat a El Periscopi, 6/03/2017)

L’esquerra europea és prou desfeta quan més se la necessita. Per un costat, una socialdemocràcia que no sap si reprendre posicions d’esquerres que mai no hauria d’haver traït, o acabar de dissoldre’s en un neoliberalisme que l’ha duita fins i tot a governar amb la dreta, com a Alemanya, o a donar-hi suport implícit, cas d’Espanya. Per altre costat, les esquerres post-comunistes, els moviments verds i ecosocialistes i algun experiment de nova esquerra incipient com Podem que tampoc no han acabat de convèncer l’electorat com per fer un tomb en termes d’alternativa.

Quan més està en qüestió el projecte europeu, la humanitat de la pròpia Europa, és quan més s’està imposant el paradigma neoliberal que desmantella a un ritme vertiginós el que havia estat un referent a nivell mundial pel que fa a l’anomenat «estat del benestar», a cop de recepta austericida dictada per la troica, o d’acords comercials com el CETA, recentment aprovat. La por generada pels atemptats terroristes es gira contra les persones refugiades, però són pocs els qui s’atreveixen a denunciar les polítiques de dretes i les oligarquies financeres com els responsables de què a tots i cada un dels territoris d’Europa, les desigualtats creixin com mai, de la mà de la precarietat i tot plegat, d’una desesperança que no ens permet imaginar un futur millor que el desastre de present que ens ha tocat viure.

És aquí quan les experiències alternatives prenen més sentit, i avui no tornaré de parlar de la nostra i dels Acords pel Canvi, sinó de Portugal. Un país que és aquí al costat, però que com que no és Veneçuela, no se’n parla, ni als mitjans ni entre unes esquerres més pendents dels mitjans que de ser fidels a la responsabilitat històrica que tenim.

A Portugal governen les esquerres. Així, en plural: el Partit Socialista, amb el suport del Bloc d’esquerres i el Partit Comunista, que no han entrat al govern. Apart de ser la primera vegada que les esquerres se posen d’acord per governar des de la Revolució dels Clavells de 1974, allò més destacable és que es tracta d’un govern clarament compromès amb una agenda anti-neoliberal, que ha permès rebaixar l’atur mentre es recuperen drets laborals (just el contrari del que se’ns argumenta aquí amb les reformes laborals de PSOE i sobretot PP) s’han recuperat els salaris dels funcionaris que havien estat fortament retallats, i se’ls ha rebaixat la jornada a 35 hores. Han pujat el salari mínim i han rebaixat l’IVA turístic que havia pujat la dreta, passant del 23 al 13%

Els grups més esquerranosos varen renunciar a sortir de la Unió Europea, i els socialistes varen renunciar a aplicar l’agenda austericida dictada per Brusel·les, i no els ha anat gens malament perquè apart de l’abans esmentat, el dèficit públic (del 2,1%) és el més baix de la història mentre s’apliquen polítiques progressistes.

No fa molt el company Emir Sader es queixava de què així com està Europa, i amb un govern d’esquerres com el de Portugal que funciona i bé a pesar de les adversitats, no és de rebut que les forces d’esquerres i els intel·lectuals progressistes no defensin i difonguin l’experiència portuguesa. Contribuir a silenciar-la, o parlar-ne només per destacar els errors i problemes de l’esquerra i no els seus avanços, deia el savi brasiler que equival a fer sabotatge a una experiència que ens hauria de servir de referència a molts, sobretot a un Estat espanyol on no fa tants mesos vàrem perdre una oportunitat que els nostres veïns no han deixat passar.

És reformable, la Constitució espanyola?

(Publicat el DBalears, 8/12/2016)

La pregunta que dóna títol a aquest article seria equivalent a demanar-nos si l’Estat espanyol, en aquest moment processal, té remei. El primer que hauríem de tenir en compte és que la Constitució espanyola, amb les seves virtuts i els seus defectes, és fruit de la correlació de forces del franquisme sense Franco, amb les forces demòcrates i progressistes en inferioritat de condicions respecte als partidaris i hereus del règim.

Això explica que a un mateix text legal es faci tant d’èmfasi en la sagrada i indissoluble unitat d’Espanya pròpia de la retòrica franquista (article 2), com que fins i tot es plantegi que l’Estat ha de planificar l’activitat econòmica per atendre les necessitats col·lectives (article 131), un article que si es desplegàs activament posaria dels nirvis a l’Ibex35 i la troika, com a mínim.

Per això me peguen calfreds quan aquests dies sentim el PP, Ciudadanos i el PSOE segrestat per la seva gestora insinuar acords per a una nova reforma constitucional, que amb aquesta correlació de forces l’únic que blindaria seria la unitat d’Espanya, i ben segur implicaria retrocessos en drets i llibertats.

Perquè del que es tracta és d’apuntalar un règim del 78 que trontolla, i amb ell el text constitucional i sobretot l’ús que se n’ha fet d’ell. Espanya trontolla perquè trontollen els tres pilars del marc de convivència que hauria d’haver estat i no és la Constitució del 78: primer, la separació de poders, amb un ús partidista com mai del Tribunal Constitucional i de la Fiscalia, desapareguda per cert d’un fet tan greu com l’espionatge per part del Ministre de l’interior a altres autoritats i adversaris polítics.

Segon, el contracte social, que s’ha trencat des del moment en què drets com l’habitatge o el treball han estat francament secundaris pel que fa al deure dels poders públics de preservar-los, i sobretot d’ençà que amb la reformaexpress del 135 s’imposàs que els pagaments financers han de ser més prioritaris per als governs que no les persones. En resum: gràcies a això, la crisi encara ha estat més estafa per a la majoria de la població.

I tercer, l’equilibri territorial, també trencat. Més enllà d’episodis puntuals de tensió entre nacions històriques i Estat, el «cafè per a tots» havia servit per mantenir durant un parell de dècades un cert equilibri que en els darrers anys s’ha trencat amb l’avenç del neocentralisme i el retrocés de posicions de territoris com Catalunya, el País Valencià o les Illes, que hem vist com s’empobria la nostra gent i s’incrementaven els nivells de desigualtats per damunt de la mitjana, no sols per mor de la crisi sinó també del sistema de finançament. Si la incomprensió des de Nuevos Ministerios davant això és total, imaginau com es posicionen a la Meseta, de dreta a esquerra davant el clam pel dret a decidir a Catalunya. I afegiu-hi la feina de propaganda neofranquista de tota la caverna mediàtica.

Per tant, pensar que amb una reforma menor es podria redreçar aquesta situació insostenible és si més no ingenu, perquè no hi ha res a apuntalar si no s’encaren aquests tres mals. I malauradament, no hi ha correlació de forces suficient per fer-ho en un sentit de recerca del bé comú, sinó tot el contrari: si hi ha una reforma constitucional ara, seria una vertadera contrareforma.

Però ni la democràcia ni els drets dels pobles no es poden aturar, i els processos socials transcendeixen afortunadament la incapacitat d’una casta política entestada en salvar un règim immers en una decadència superior a la del 1898, mal que els hi pesi. No seran ells que aturin ni el desig de ser ni el dret a decidir de la ciutadania i dels pobles, des d’abaix, des de cada territori. Processos constituents que obeeixin a la correlació de forces de la gent, oberts i participatius, que no farien por si la Constitució i l’Estat haguessin complit una de les seves principals funcions: construir cultura democràtica. És l’única passa endavant que podem fer.

Constitucionalistas vs constituyentes

(Publicat a Economía de Mallorca el 5/12/2016)

Italia votaba hace unas horas una reforma constitucional de calado, obviamente y con el contexto y la correlación de fuerzas actual, en detrimento de los derechos sociales y en beneficio de los mercados.

Parece que Renzi es incapaz de tomar nota de lo que está pasando en toda Europa, o en Estados Unidos: si se aparcan las políticas de centro-izquierda, socialdemócratas o como las quieran llamar ustedes, viene el fascismo.

Mientras, en Españistán hemos llegado a la semana de celebración de “nuestra” sacrosanta Constitución, solo reformable para satisfacer a los mercados (artículo 135: los pagos financieros tienen prioridad frente a las personas), y más que interpretable en lo que respecta a los derechos de la ciudadanía. La maquinaria del poder y sus lacayos vuelven a cantar como cada año las maravillas de un texto constitucional que se refrendó en 1978 con ganas de dejar atrás de la dictadura pero que no lo olvidemos, se redactó en inferioridad de condiciones por parte de las fuerzas demócratas y de izquierdas frente a los militares y partidarios del régimen.

Un texto constitucional, ni en el estado español ni en ninguna parte, no es la Biblia. No es un libro de doctrina, sino el marco de reglas del juego y de convivencia que en nuestro caso juega a tres niveles de equilibrio: separación de poderes, equilibrio capital-trabajo (es decir, desarrollo económico teniendo en cuenta los derechos de la clase trabajadora), y equilibrio territorial.

Los tres equilibrios son en este momento bastante inestables, por no decir insostenibles: el propio Tribunal Constitucional se ha convertido en un tribunal político con nada que decir sobre derechos constitucionales como la vivienda o el trabajo; el contrato social, especialmente desde la reforma constitucional y el desmantelamiento de servicios públicos, se ha roto; y finalmente no hay salida ni comprensión frente al conflicto territorial, ni en lo que respecta a Catalunya, ni a las ansias de justicia fiscal de territorios como el País Valencià y les Illes, con servicios y una financiación per càpita muy por debajo de la media a pesar de ser los que más aportamos en impuestos.

No tocar la Constitución solo hará la situación aún más insostenible. Y tampoco hay condiciones para mayorías cualificadas que apunten a una transformación en positivo, en términos de reequilibrio. Si este fuera un país verdaderamente democrático, no habría miedo a lo que hay que hacer: dejar que la gente y los pueblos decidan, digan de qué nuevo marco o marcos queremos dotarnos, si monarquía o república, qué tipo de estructuras de estado nos convienen, cómo se garantizan unos servicios públicos de calidad que den cobertura a tanto derecho constitucional convertido hoy en día en papel mojado… Activar procesos constituyentes, desde abajo, desde cada territorio, decidiendo qué queremos ser y cómo queremos organizarnos.

Un ejercicio de democracia plena, impensable para quienes en estos días se llenarán la boca defendiendo lo buenísima que es la democracia que tenemos.

El govern més ranci de la democràcia

(Publicat a ElPeriscopi el 5/12/2016)

Un any després de la primera convocatòria d’eleccions, ja hi ha govern a Espanya. Els «mercats» estan contents, sobretot de què aquest govern sigui novament del PP, que C’s el recolzi, i que el PSOE l’acompanyi, com ja s’ha vist amb les primeres mesures anunciades, entre d’elles la supressió de les revàlides o la usurpació de la negociació als agents socials amb una pujada del salari mínim més efectista que efectiva mentre la reforma laboral es mantén «atada y bien atada».

El «nou» govern de Rajoy és un govern ranci, el més ranci de la història recent, si més no des del 1978, amb ministres entre continuistes i retrògrades, amb poques «novetats» com Dolores de Cospedal al capdavant d’un Ministeri de Defensa que ja us podeu oblidar de què en retalli el pressupost, segurament el més prescindible de tots. És un govern que se’ns ha volgut vendre com de «gent dialogant», però que ja cerca fórmules per botar-se el control del Parlament i sobretot, perquè no es modifiquin les lleis i «reformes» de Rajoy.

El quid de la qüestió és en si el PSOE li seguirà el joc i serà capaç de resistir el primer envit fort, que seran els pressuposts generals de l’Estat, baix l’amenaça d’un Rajoy relativament còmode a l’hora de convocar noves eleccions, cosa que no els convé gaire, als socialistes. També aquí entra en joc la democràcia interna d’un PSOE on al meu parer ni la gestora ni la gent que s’ha carregat Sànchez no disposen de la legitimitat per prendre decisions tan transcendents com acabar fent de comparsa del PP, a no ser que el full de ruta del partit sigui el de l’auto-aniquilació. Una situació que només pot canviar si la militància socialista té veu i la deixen decidir.

Pel que fa a les nostres Illes, com ja he escrit reiteradament, un govern del PP a Espanya és un mal escenari per a una terra castigada pel menyspreu, el mal finançament i els greuges històrics. No obstant, i més enllà de resistir com l’aldea gala d’Astèrix davant un imperi -això sí- decadent, s’obrin noves oportunitats, com ara l’altre dia al consell de política fiscal i financera, on els governs de Catalunya, Euskadi i les Illes es varen plantar davant la proposta del límit de dèficit imposada per Montoro.

Necessitam més que mai fer front comú i aliances diverses no sols per preservar el que queda d’estat de benestar, sinó per introduir també elements de qüestionament i ruptura d’un Estat que ja s’ha demostrat a més de poc comprensiu, ineficaç per fer front als reptes que té la societat en ple segle XXI. I això només ho farem des de les perifèries, i predicant amb l’exemple, fent veure com diria Chomsky que sí que hi ha alternatives, i que les polítiques transformadores les lideram els territoris alliberats del jou d’una dreta que encara beu del franquisme sociològic.

Serà una batalla a mig i llarg termini, perquè el context europeu i americà, o occidental si voleu, apunta a un cicle neoconservador on d’entrada, un dels principals problemes és la dificultat per visibilitzar una alternativa coherent i amb cara i ulls a l’hegemonia de la dreta i els feixismes. Si no és amb un procés de rearmament ideològic i d’acció de les esquerres i els moviments socials a tots els nivells, serà mal de fer. Aquell vell fantasma que recorria Europa i del qual Marx i Engels ens advertien fa més de 150 anys és més viu que mai.

20N: saldo a favor del Régimen

(Publicat a Economía de Mallorca, 23/11/2016)

Este fin de semana se han cumplido 41 años de la muerte del dictador, que no es lo mismo que decir 41 años sin ausencia de dictadura. La transición ha sido idealizada y ensalzada por los beneficiarios del nuevo régimen, pero es justo decir que las negociaciones y pactos se hicieron con una desigual correlación de fuerzas entre quienes controlaban el Estado, el ejército y los tribunales por un lado, y quienes habían sobrevivido a cuatro décadas de persecución, muertes, cárcel y torturas en defensa de la democracia, por otro.

No es justo pensar que los segundos no hicieron todo lo que pudieron para que esto que “disfrutamos” desde el 78 se pareciese a una democracia moderna, pero tampoco lo es considerar a los primeros y a sus herederos demócratas “de pro”, porque nunca lo han sido. La dictadura la fabricaron ellos, la democracia se encargaron de que no perjudicase a sus intereses. Todo lo demás es literatura al servicio del poder.

Y más allá de las intencionalidades, desde el golpe de Estado de 1936 llevamos un par de más años de dictadura que de democracia, y eso se nota. Nada que ver con otros países con revoluciones democráticas en los siglos precedentes a sus espaldas, que afianzan las instituciones, las políticas públicas y sobre todo, la cultura democrática. Porque la democracia requiere de cultura, y no sólo de procedimientos. De prácticas sociales, y no sólo de normas. De justicia, y no sólo de tribunales.

Como estuvo tantos años prohibido hacerlo, nos hemos llegado a creer que votar ya era democracia, y no lo es. De hecho todavía se prohíbe votar a muchos, y sino que se lo pregunten a las gentes de Catalunya. Cuando un pueblo se empodera, sale a las calles y exige cambios, sea en el 15M, en el procés català o en la última concentración contra el TTIP, y quienes mandan en las instituciones dicen que no, que no se puede votar, que no tenemos derecho a decidir, está claro que algo va mal. Que esta democracia no es tal, ni la transición tan modélica como nos la habían contado.

Mientras no sea asumida como práctica social, como cultura popular, como credo civil, la democracia seguirá estando ausente, como cantaba Javier Krahe. El PP no necesita la democracia, y a las oligarquías les molesta, porque la democracia de verdad implica equilibrios de poder, y lo que tenemos son unos desequilibrios tremendos como nunca entre los de arriba y los de abajo, ricos y pobres, minorías privilegiadas y mayorías sociales precarias.

La democracia implica tener opción a cambiar eso, y todo apunta a que no nos van a dejar. Semanas antes de este 20N, quienes mandan de verdad nos lo dejaron claro con ese golpe de estado en el PSOE que nadie se atreverá a comparar con un 23F, pero que nos dejará dramáticas consecuencias e irreversibles. Como el gobierno del PP más rancio de este régimen del 78, decadente pero eficaz en sus propósitos, al que lo mismo le da anunciar recortes de servicios que de libertades, amenazando con prohibir los populares memes de internet. Como hacía Franco con los pasquines de quienes desde la lucha clandestina defendían la democracia.

Un govern ranci per a una Espanya decadent

(Publicat a ElPeriscopi el 7/11/2016)

Molt s’ha dit aquests dies del «nou» govern de Mariano Rajoy: que és més del mateix, que hi ha poques dones i que en general, no es tracta de gent predisposada al diàleg sinó més bé avesada a l’ordeno y mando que les majories absolutes emparen.

La meva opinió, més enllà del que ja s’ha dit i del que és obvi, és que es tracta d’un govern autènticament ranci per a una Espanya condemnada a la decadència, com un peix que es menja la coa: un alimenta l’altre. Un govern com que ve a ser com l’Armada Invencible per a Felip II de Castella, en el sentit que era més fàcil ja fa quatre segles jugar a fer d’imperi que mirar d’abordar amb seriositat els problemes de fons d’un règim en crisi profunda. El resultat d’aquella operació tots el coneixeu: Espanya va quedar al marge de l’Europa moderna.

No entraré en els llinatges dels i les ministres, bona part d’ells aristòcrates i membres d’unes elits absolutament desconnectades de la realitat social. Amb això ja hi hauria per fer una anàlisi sobre la component de classe de l’executiu, i per tant d’a qui és que serveixen.

Anem per parts… El duo reaccionari per al maneig de les finances (Montoro a hisenda i De Guindos a economia) ens fan pensar en més d’allò que ja coneixem: amnisties fiscals, rescat de bancs amb doblers públics, campions en retallades de serveis públics, i zero referències a canviar el model econòmic, perquè per això ja hi ha el mercat, que funciona tot sol. Dues assignatures pendents per als primers mesos de govern: la guardiola de les pensions i resoldre els 5.500 milions d’ajustament al dictat de Brusel·les. Esperem que la resposta a la primera qüestió no sigui la privatització del fons de pensions, i pel que fa a les retallades, ja manegen dues opcions: o repartir-les entre les CCAA, o fer una passa més en la privatització d’AENA, cosa que ens afectaria greument, a les Illes, perquè hipotecaria definitivament la possibilitat d’exercir el més mínim control sobre els aeroports.

Com que Soria ho té malament per tornar, no passeu pena que el germà del secretari d’estat d’energia, el fill predilecte de les elèctriques, se farà càrrec de la cartera de turisme i energia. Ja us podeu imaginar per a qui farà feina. Encara no sabem si na Borrego, la secretària «balear» de turisme de Pozuelo de Alarcón hi continuarà, en tot cas poc aportarà quan fins ara no ens ha aportat res de res.

A Interior, opta per Zoido, un señorito andalús admirador de Susana Díaz i digne successor de Fernández Díaz. Si aquest darrer ha fet servir l’aparell de l’estat per espiar els adversaris polítics i manipular la justícia, no dubteu que Zoido farà el mateix, sobretot després que s’hagi minimitzat una qüestió que hagués fet dimitir a qualsevol ministre arreu d’Europa. El CNI li toca gestionar-lo a ell, però tothom dóna per fet que qui hi comandarà serà la flamant ministra de defensa, Dolores de Cospedal. Cospedal no ha aconseguit desplaçar Soraya Sáenz de Santamaría, però ha aconseguit quedar-se amb el control de l’aparell de l’Estat.

La detenció aquests dies de la batlessa de Berga per la polèmica amb una bandera ens dóna entendre que no es preveu el més mínim canvi en el govern d’Espanya pel que fa a la negació del dret a decidir. I enlloc de fer una aposta intel·ligent, com perquè ens entenem, fitxar un Duran, Rajoy ha optat per una Ministra del PP català, el partit més minoritari de l’arc parlamentari del Principat. Ella ja ha avisat que serà «l’accent català» del govern Rajoy, quin consol.

Per cert: Rajoy s’estima més posar una ministra catalana encara que el PP sigui el partit més minoritari del Principat que no una de les Illes tot i que el PP sigui encara el partit més votat a casa nostra. Tota una demostració del nul nivell d’influència de la dreta illenca a Gènova i per extensió, a Nuevos Ministerios, i un anunci de què el menysteniment cap a les Illes continuarà.

Però vaja: algú esperava més d’un senyor que no ha fet res per ser president apart de confiar en la incapacitat dels altres per conformar una alternativa? Tanmateix, les oligarquies li han fet la feina bruta, i ara esperen el seu rèdit. Ja tenim govern, però no espereu que governi per a vosaltres, estimats lectors.

Conseqüències

(Publicat al DBalears el 6/10/2016)

Molt s’ha parlat aquests dies sobre les conseqüències a les Illes d’un futurible suport del PSOE a la investidura de Rajoy mitjançant l’abstenció de diputades i diputats socialistes. Fa just una setmana, escrivia des d’aquesta mateixa tribuna sobre la guerra total desfermada entre les files socialistes, quan encara no s’havia celebrat el seu comitè federal, i lloava l’aguant que fins aleshores havia tingut Pedro Sánchez, i la posició defensada pel PSIB, en el sentit de plantejar com a «solució» a Espanya un pacte semblant al que tenim a les Illes, que inclogués partits d’esquerres i sobiranistes.

Dies després, Sánchez ha estat defenestrat al seu partit, i relegat a la quarta o cinquena filera en el seu escó al Congrés. Tota una metàfora de fins a quin punt s’han imposat els del «No però sí» de Díaz i els «barons» a toc de corneta dels poders fàctics. Perquè aquest és el tema: tombat Sánchez i tombada la possibilitat que sigui la militància socialista els qui decideixin què s’ha de fer, ningú dels que ha «guanyat» s’atreveix a dir obertament que tot això era per facilitar el govern a Rajoy i salvar un model d’Espanya profundament hegemonitzat (per no dir abduït) per la dreta, en tots els sentits… És el «no però sí», el segell de la hipocresia i la falsedat que el 15M volia desterrar de la política.

Afortunadament, el PSIB i els seus diputats es mantenen, i segueixen defensant les cada vegada més escasses possibilitats de pacte a l’esquerra, i la participació democràtica de l’afiliació socialista en el procés. Per això, i malgrat aquests dies s’han forçat titulars i declaracions (incloses algunes meves) per mirar de consolidar la idea de caos i divisió al si del pacte d’esquerres a les Illes, me tem que si Rajoy acaba essent president el que tindrem aquí són uns Acords pel Canvi més forts i cohesionats que mai: el pacte en sortirà reforçat, després de la tempesta.

Perquè des de Madrid, que mai ens han plogut ni flors ni doblers, sinó tot el contrari, la dissidència serà més castigada que mai, i els partits del pacte, i fins i tot els de l’oposició, haurem de conviure en la trinxera de la defensa de la dignitat del nostre poble i la seva gent, oblidar-nos de renous innecessaris, i revisar ara sí les possibilitats i les prioritats d’uns temps que s’anuncien foscos. Com Gramsci, vos ho diu un pessimista de la raó, però un optimista de la voluntat.

Avís per a navegants

(publicat al DBalears l’1/07/2016)

Les eleccions del 26J, que encara han de menester molta més anàlisi i molta més interpretació, han llançat un senyal inequívoc a les forces polítiques d’esquerres: per poc que ens despistem, la dreta torna a reviscolar. Pertot arreu, i particularment a la nostra terra, amb un creixement de 10 punts entre el PP i C’s entre les eleccions del desembre i les del juny. Quan fa només un any, les esquerres vam obtenir la majoria més ampla de la nostra història democràtica.

A les eleccions del 26J van fallar les enquestes que no es poden tornar emmirallar davant la crua realitat d’un país d’escassa cultura democràtica que premia la dreta malgrat la corrupció, l’evasió fiscal i la manipulació desacomplexada de l’Estat de dret. I un electorat que castiga les esquerres ja sigui per les seves bregues, les coalicions fetes a corre-cuita o les ànsies de resultats immediats que no acaben d’encaixar amb els temps que han de menester els processos de canvi real.

Els enemics i adversaris de tot el que facem per ser qui som exigeixen ara que rodin caps i «autocrítica», justament al grup polític que més ha comptat i seguirà comptant amb les seves bases i amb l’eina de la participació per prendre les decisions tant estratègiques com tàctiques. La decisió d’anar en confluència amb altres forces progressistes no era nova, però és cert que es va haver de prendre amb més presses i pressió de la desitjada. Dubt que en menys d’un mes i vists els resultats globals, tant de baixada de Podem i les seves aliances, com el pitjor resultat històric dels grups sobiranistes d’esquerres arreu de l’Estat que van quedar al marge de les confluències, els resultats haguessin estat gaire diferents. Dit això, crec que més de 117.000 ànimes que van votar una coalició amb presència, missatge i proposta sobiranista es mereixen un respecte.

La gent de MÉS tenim clar que vam fer el que havíem de fer, però sobretot tenim clar el que hem de fer ara, després del missatge clar de les urnes per als navegants progressistes i la gent que estima la terra: seguir fent feina i seguir deixant-nos la pell per fer una Mallorca i unes Illes sobiranes, verdes i inclusives, com ja fan cada dia les nostres regidores i regidors, batles i batlesses, i càrrecs de govern al Consell i a la Comunitat. Així com ho fan també els milers de votants i militants de MÉS avesats a no rebaixar el seu nivell de compromís malgrat les adversitats.

Per això va nèixer MÉS: per canviar les coses. I no farem passes enrere, malgrat l’ofensiva dels qui no ens volen cap bé, ni a nosaltres, ni al país. Dels qui s’estimem més la intriga que la feina, dels qui prefereixen la comoditat al compromís, dels qui estan tan, tan preocupats per nosaltres, …però ni s’immuten per la possibilitat real de què a Espanya governi una coalició de la dreta i la ultradreta, una de les pitjors notícies en els darrers temps per a les nostres Illes, per a la nostra gent, la nostra cultura, la nostra llengua i el nostre autogovern. Seguirem lluitant, com sempre, per recuperar el nostre futur. Seguim.