Arxiu d'etiquetes: Ferraz

PSOE: el día después

(Publicat a Economía de Mallorca, 24/10/2016)

Sólo había pasado un día desde aquel comité federal fatídico, el primero tras el golpe de estado a Sánchez. Capitaneado por decenas de mujeres y sobre todo hombres grises, provenientes en su mayoría del sur y de la Castilla profunda, aquel PSOE se deshizo también de sus militantes.

Empezaba a refrescar en Madrid, y las 94.000 firmas presentadas por el alcalde de Jun eran perfectas para la caldera, pensaron los de la gestora. A principios de semana, el forense Fernández-Vara ya había advertido que aquello de consultar a la gente no formaba parte de la cultura del partido, que incluso podía llegar a ser peligroso. La gente no entiende ni sabe gestionar los matices, avisaba: todo lo ven blanco o negro.

Reducidos Rajoy y el corrupto PP a una simple cuestión de matiz, barones, tertulianos y variados vividores del sistema se turnaron día tras día para redoblar las campanas a muerto desde la atalaya de Ferraz, hasta ayer domingo.

Repicaban con fuerza, amplificadas por cientos de altavoces interesados. Algunos valientes, como Francina Armengol, se atrevieron a denunciar que no se estaba anunciando un funeral, sino un asesinato, mientras otros preparaban las sogas y afilaban los puñales, y los envolvían en papel de argumentario. Se votó según el procedimiento democráticamente establecido, y se informó diligentemente de que el resultado también había sido consecuentemente democrático.

En el séptimo día, el señor X descansó, y suspiraron aliviados los amos del Ibex35, los corruptos con sus respectivos corruptores, los legionarios de Cristo y los señores del Opus Dei. Todo seguía en orden. A partir del lunes ya nos encargaremos de que no quede ni un gobierno autonómico ni municipal en manos de rojos, verdes ni separatistas, pensaban para sus adentros. Por ahora, ¡misión cumplida!

Ya es lunes y se especula con las primeras quinielas de ministros del “nuevo” gobierno de Rajoy. Al sociolisto* Mesquida, aspirante a sustituir a Fernández-Díaz, le gusta Bauzá como Ministro de Turismo. Sería un buen tándem para los intereses de Baleares, sin contar con los baleares, por supuesto. No se rían, que en esta vieja nueva era el despotismo vuelve a estar de moda y nunca se sabe cuándo va a sonar la flauta.

*Sociolisto: término utilizado por mi abuela, andaluza y socialista, para definir a los verdugos del comité federal.

Democràcia: formes, fons i legitimitats

(Publicat al DBalears el 20/10/2016)

La crisi de la democràcia representativa va arribar fa uns anys quan molta gent va veure que allò de delegar la representació de la pròpia sobirania en uns altres havia arribat a situacions tan extremes com salvar els bancs amb els doblers de totes, deixar caure del sistema a grans capes de la població, generar grans desigualtats entre territoris o menysprear i fins i tot perseguir el dret a decidir, que és l’essència de la democràcia.

Malgrat «el sistema» és un, la reacció a això s’expressa de diferents formes arreu, a Catalunya amb forma de procés d’alliberament nacional, a la resta d’Espanya amb la ruptura del bipartidisme clàssic, i a una i altra banda, afortunadament, amb un cert revifament dels moviments socials. El que no teníem calculat és que també hi hauria reacció de la part contractant de la primera part, dels beneficiaris del règim. D’aquí el revifament dels neofeixismes en ple segle XXI a Europa i fins i tot als Estats Units, i altres coses que passen també a casa nostra.

Fa uns dies aquesta reacció a la reacció es manifestà tombant al comitè federal del PSOE tot un secretari general elegit directament pels militants, i aquests dies ho hem vist també amb l’actuació de la Fiscalia a Catalunya, amb la querella contra la presidenta legítima d’un Parlament democràtic, acusada ni més ni menys que de «dinamitar el model d’Estat» (afegir en aquest parèntesi unes rialles iròniques). En un i altre cas, decisions legitimades pel procediment democràtic, però… representen en un cas o altre decisions democràtiques, en el sentit que reforcen la democràcia o allò que la democràcia hauria de ser, o tot el contrari?

Reforça la independència judicial i la separació de poders, per exemple, que a pesar de les tremendes confessions de Correa al judici de la Gürtel s’evitin les compareixences de desenes de personatges polítics de primer nivell sobretot del PP, o que malgrat la reprovació del Congrés al Ministre Fernández-Díaz, per haver fet servir l’aparell de l’Estat per espiar els adversaris polítics, la Fiscalia miri cap a un altre costat?… No fos cosa que l’operació programada per tornar investir Rajoy president se vegi afectada.

En canvi, i segons la propaganda oficial, allò que ens ha d’escandalitzar a tots els demòcrates és el boicot d’un grup d’estudiants a una conferència de Felipe González i Juan Luís Cebrián a la universitat, perquè a diferència dels actes esmentats, no ha guardat les «formes democràtiques», no s’ha fet servir el procediment establert, i per tant és antidemocràtica. No vull dir amb això que comparteixi ni justifiqui les formes emprades, però em permet posar en evidència la greu paradoxa a la qual ens enfrontam en aquests dies d’incertesa plens de certeses inquietants: l’excusa de les formes democràtiques, de la democràcia reduïda a procediment, per anul·lar el poc que queda de democràcia a la nostra societat i refermar la legitimitat dels beneficiaris del sistema.

No es cuestión de gestoras, sino de democracia

(Publicat a Economia de Mallorca el 3/10/2016)

Pedro Sánchez, quien al principio me pareció un candidato de laboratorio, ha resistido hasta este sábado las presiones de poderes fácticos y mediáticos tanto externos como de su propio partido, para impedir que liderase la conformación de una mayoría alternativa a la de Mariano Rajoy.

Vaya por delante mi reconocimiento, pero las portadas unánimes de la prensa del día, que apuntan a que Rajoy va a volver a ser presidente en breve, nos confirman que lo del sábado en el Comité Federal no fue una simple batalla interna, sino la culminación de un “golpe” en el que lo que se jugaba era el gobierno de España.

El problema no era Pedro Sánchez, o en todo caso Pedro Sánchez era un problema primero, porque ni seguía el guión de los González, Díaz y Fernández-Vara, ni leía las editoriales de El País; y segundo, porque planteaba que algo de tal envergadura y que podía llevar a un partido de izquierdas a facilitar un gobierno de la derecha más recalcitrante y corrupta, deberían decidirlo las bases del PSOE.

El sábado no aguantó el pressing, y las estructuras de poder que están en juego son de tal magnitud que los defensores del establishment han demostrado no tener ningún tipo de escrúpulo en destruir no sólo a un candidato, sino a uno de los principales actores políticos de estos cuarenta años de presunta democracia como ha sido, con sus virtudes y con sus defectos, el Partido Socialista.

No es una gestora la que solventará el problema, ni el de España ni el del PSOE. Ambos tienen que ver con la democracia y con una de las consignas más presentes en el 15M: no nos representan. Si Rajoy es presidente, no lo será por mérito propio, ni por su capacidad de llegar a acuerdos, sino por el gran despliegue de intereses de la oligarquía y los poderes económicos. Y si la gestora lo permite, a espaldas de la militancia, será cómplice de tamaño despropósito, y de la autodestrucción de un partido com más de 100 años de historia.

Se augura una nueva vuelta de tuerca de centralismo y recortes dictados desde Madrid, que vamos a pagar de nuevo los de siempre, a costa del sufrimiento de mucha gente. Se cierra cualquier opción de diálogo entre Catalunya y España, y el procés gana aún más sentido porque ¿quién va a querer quedarse en Españistán?

Finalmente, me preocupa que con la caída de Sánchez y el viraje definitivo del PSOE, que lo lleva a la marginalización a no ser que se imponga un milagro (democrático) de último momento, los poderosos se aseguran por una larga temporada que las aritméticas electorales beneficien a la derecha, porque a la izquierda va a ser difícil que los números salgan. Una jugada maestra, pronto empezaremos a ver quiénes y cómo son premiados por su gran servicio a la patria.

Guerra total al PSOE

(Publicat al DBalears el 29/09/2016)

Ja fa setmanes que vaig dir que era admirable la manera en què Pedro Sánchez, que fa un any me pareixia un candidat de laboratori, havia resistit les pressions dels poders fàctics i mediàtics tant externs com del seu propi partit, per impedir que lideràs la configuració d’una majoria alternativa a la de Mariano Rajoy. Crec que molta gent que ara estam en política no haguéssim aguantat ni la meitat del pressing que ha aguantat ell.

Però tot té un límit, i els anomenats «barons» han aprofitat els mals resultats electorals a Euskadi i Galícia per iniciar una guerra total de qüestionament de Sánchez i del seu intent anunciat dilluns de convocar un Congrés perquè fos la militància que decidís quina havia de ser l’aposta del PSOE, si un president socialista o un president del PP…

La «socialdemocràcia» hauria de ser això: mescla de socialisme i democràcia, o de socialisme democràtic, si voleu. I justament el bàndol contrari a Sánchez el lideren gent com Felipe González, qui ja fa tres dècades va deixar de ser l’home del canvi per ser el senyor ‘X’, i duu ja molts d’anys defensant des dels think-tanks socialistes mundials l’acatament de les tesis del neoliberalisme, i sembrant la reacció contra els governs progressistes a l’Amèrica Llatina. D’això que ara se’n diu «Pasokització» dels partits socialistes (arran de l’enfonsament del Partit socialista grec, el PASOK), González n’és un dels principals responsables. Vaja, que de socialisme, poc-poquet… I de democràcia, poqueta també, perquè justament allò que es volen carregar González, Díaz i els «barons» és la possibilitat que sigui la gent, les bases socialistes, que decideixin què s’ha de fer, com planteja Sánchez. Un Sánchez qui, per cert, va ser elegit directament per la militància, i ara les dimissions d’alguns que varen ser elegits de forma indirecta, posen contra la paret.

Tot això passa perquè hi ha estructures de poder que es creuen intocables, i perquè Sánchez també ha entès -i per això haurien de servir els resultats a Euskadi i Galícia des d’una lectura diferent a la que fan els seus detractors- que si vol liderar una altra majoria ha de mirar cap a Podemos però sobretot ha d’entendre que s’ha de superar l’espanyolisme que hegemonitza les principals forces polítiques espanyoles i els impedeix fins i tot arribar a acords purament pragmàtics amb partits sobiranistes catalans o bascos, per exemple. Que els pobles i les nacions hi són, hi som, i se’ns ha de tenir en compte i respectar, sobretot si aspires a guanyar a Espanya. I fins i tot des d’una perspectiva reformista, que és la que ha defensat històricament el PSOE, cal revisar no sols el contingut, sinó també el continent: el model polític, però també el model d’Estat.

A tot això, si Sánchez cau (o si el tomben), me tem que amb ell caurà el que queda de socialisme democràtic al PSOE, la qual cosa és dramàtica. No perquè les idees no hi puguin perviure, o trobar un altre instrument per defensar-les, sinó perquè tindrem Rajoy i dreta espanyolista per quatre anys més, almanco. I això no és bo per a la majoria de la gent, ni aquí ni enlloc.