Arxiu d'etiquetes: Illes

Illenquitat

(Publicat al DBalears, 2/03/2017)

La celebració aquesta setmana del Dia de les Illes Balears torna a posar damunt la taula els debats identitaris, sobre la existència o no d’un sentiment o una identitat «balear», i a partir d’aquí, s’extreuen lliçons sobre l’estructura política o el projecte polític que cal reivindicar.

No compartesc que les aspiracions sobiranistes s’hagin de fonamentar en qüestions identitàries (o almenys, essencialment identitàries), sobretot quan ni tan sols tenim clar aquesta qüestió a cada una de les illes. Per exemple, pel que fa a mallorquins i mallorquines, fins i tot dins un mateix grup d’afins amb el qual podem compartir fins i tot condició i posició social, no tenim perquè entendre totes la mallorquinitat de la mateixa manera.

Primer, perquè en els anys que han transcorregut d’ençà que Melià escrigué «Nosaltres, els mallorquins», la perspectiva del «nosaltres» (a no ser que ens volguem petits) ha de canviar per incloure tot l’allau d’immigrants primer peninsulars, després comunitaris i extracomunitaris, que han vingut a viure a l’illa, i els seus fills i filles. Jo mateix, els meus pares, o la meva companya, sense anar més enfora. Gent cadascú amb la seva identitat, les seves arrels i la invitació que sempre hem d’oferir a arrelar aquí, i a conèixer la nostra llengua i cultura en sentit ample, i fer-les sentir com a pròpies a tothom. La conscienciació defensada per Melià és potser més necessària que mai, però el «nosaltres» ha de ser molt més inclusiu del que es preveia perquè la voluntat emancipadora sigui majoritària. La seva reflexió val per separat, canviant si voleu de referents, per a cada una de les nostres illes.

Segon, perquè en l’era de la globalització, les identitats es construeixen de formes múltiples i complexes, i gràcies a les xarxes, els mitjans de comunicació, les comunitats virtuals, podem fins i tot trobar «bons mallorquins» que es senten més identificats amb un determinat corrent cultural o contracultural que no amb la seva pròpia «cultura» així com l’entenem de forma tradicional (llengua i costums). Crec que no som conscients de totes aquestes implicacions i connexions quan jugam totes les cartes a la identitat.

En definitiva, apel·lar a la identitat, que és la dimensió més subjectiva de la ciutadania com a construcció social, té un al risc si no ho tenim molt clar, i qui és que ho té molt clar tot? Jo no. Per això necessitam recórrer a elements objectius (i no sols subjectius) que permetin dignificar el «nosaltres» en sentit ample, i això val com deia per a cada una de les illes, i val per a les Illes Balears en el seu conjunt.

Un subjecte/projecte vocació interinsular no té perquè negar la identitat de cada un dels pobles de Formentera, Eivissa, Menorca ni Mallorca, entre altres coses perquè no veig el meu propi poble de Mallorca amb cap afany imperialista com sí han tingut altres nacionalismes que han mirat de dominar-nos, ni cap voluntat d’avançar-hi que no sigui des d’abaix.

Allò que sí veig és la necessitat de definir una «illenquitat» no identitària, entesa com la condició compartida en la lluita legítima per ser pobles lliures i sobirans, de ser aquell Regne enmig del mar que cantava d’Efak. El projecte que permeti a un «nosaltres» majoritari somiar amb un futur millor. I tenc clar, encara que sigui per pur sentit comú, que és la unió que ens donarà la força, davant d’Espanya, d’Europa i qualsevol oligarquia no-governamental que ens menystengui. Llavors, posem-li tots els adjectius que vulgueu: república mallorquina, menorquina, eivissenca i formenterenca, república confederal de repúbliques illenques o unió republicana d’illes de la Mediterrània occidental. Però sobretot, procurem que sigui un projecte útil per a la majoria de ciutadanes i ciutadanes, de cada una de les nostres illes, sinó ni vencerem, ni convencerem.

Idò això: illenquitat, més que identitat. Ens queda un llarg camí per fer, i la indignació sense unitat i alegria, no basta per remoure tot el que cal remoure.

Debat de política general i estat de salut del pacte

(Publicat a El Periscopi, 3/10/2016)

Aquest dies hem celebrat tot coincidint amb l’inici del curs polític i parlamentari, el debat de política general -el nostre equivalent a l’estat sobre l’estat de la nació, en aquest cas del nostre petit país-. Un debat que ha servit per fer balanç del que ha estat el primer any de govern d’esquerres i sobiranista en aplicació dels Acords pel Canvi, però a la vegada per mesurar l’estat de salut del pacte i sobretot, les polítiques que estan per venir i que caldria prioritzar.

Pel que fa al balanç, val a dir que es bo. Com he reiterat en diverses ocasions, algunes poques mesures com ara el retorn de l’assistència sanitària a tothom, la renda social per cobrir les necessitats bàsiques a les famílies sense recursos, o l’impost turístic, justifiquen la presència de MÉS per Mallorca en l’executiu autonòmic. I n’hi ha hagudes moltes més, de tot caire, des de la derogació de les polítiques anticatalanistes de Bauzá, la recuperació del diàleg social a tots els nivells, a la protecció del territori, amb l’ampliació del Parc nacional de Cabrera, el nou parc natural d’Es Trenc en tramitació o la suspensió definitiva del golf de Son Bosc.

Els Acords pel Canvi tenen bon estat de salut, i les contradiccions no són al meu parer més grans entre PSIB, Podem i MÉS per Mallorca i Menorca que aquelles que pugui haver dins el propi partit Popular, ofegat amb les seves pròpies herències de corrupció i autoritarisme. Això sí: caldria reduir el nivell de renou, perquè no és el mateix un govern o una majoria plural, que un govern o una majoria dividida. I ens hi jugam la possibilitat de reeditar un pacte necessari per poder sembrar polítiques més enllà de la conjuntura.

De fet el diagnòstic de la realitat de les nostres Illes va molt més enllà de la política que poguem estar implementant ara mateix des del pacte, amb les seves virtuts i les seves mancances. Des de MÉS per Mallorca ja fa estona que hem denunciat i seguim denunciant les tres emergències que viu la societat illenca:

– l’emergència social, que malgrat la millora de certs indicadors macroeconòmics es mantén en forma d’atur, precarietat laboral, empobriment de la gent treballadora i desigualtats socials importantíssimes;

– l’emergència econòmica i ecològica, que és al centre del debat públic i mediàtic, després d’una nova temporada de rècord i turistes, mentre entram en situació d’alerta per l’escassetat d’un bé bàsic com l’aigua;

– l’emergència de país, que als greuges històrics de les illes (mal finançament, impagament de les inversions estatutàries, deute per les competències de salut i educació transferides sense la dotació adient) sumen el nou centralisme emparat per una doctrina del dèficit que en la pràctica ens converteix en una província en termes del pitjor de l’estat borbònic.

Es tracta de tres emergències latents, que almenys ara compten amb un Govern i unes institucions que no sols no les amaguen, sinó que des de la precarietat de mitjans lluiten per pal·liar-les. Però la qüestió es que el rerafons d’aquestes tres emergències són problemes estructurals que cal abordar en el mig i llarg termini si realment hi volem incidir, i que van més enllà de les pròpies institucions pel que fa a la responsabilitats i els actors a implicar.

Al meu parer, les dues grans estratègies polítiques, els dos grans debats que cal posar damunt la taula i les polítiques que se’n deriven són dos interrelacionats: la necessària transformació del model turístic i econòmic, i la nostra sobirania (o sobiranies).

El necessari debat sobre els límits és tan obvi com el fet que som un territori més que limitat, amb un model econòmic basat en el monocultiu turístic intensiu, que no sols genera «riquesa», sinó també impactes ambientals i socials negatius. L’ecotaxa és una eina per començar a redreçar el model, però en fan falta moltes altres, i això passa tant per les regulacions que estan per venir (des del lloguer turístic al «tot-inclòs»), com per l’establiment d’un sostre de places turístiques, i la diversificació amb l’aposta per una indústria basada en la innovació, el coneixement i la creació cultural.

Als socis els costa anar a l’arrel d’aquestes qüestions, que cal tractar des del rigor i el màxim consens social si realment volem anar posant fites en la transició econòmica i ecològica cap a una Mallorca millor.

I l’altra eina és la sobirania, que requereix no sols d’una actitud combativa del Govern davant Madrid -des de MÉS ja hem plantejat que cal passar a l’acció judicial per reclamar a l’Estat tot allò que se’ns deu-, sinó d’una gran mobilització política i social per governar-nos, si volem realment atendre a les emergències esmentades: la social, l’econòmica i ecològica i la de país… Com és possible que en el moment de més passatgers, més facturació i més beneficis d’AENA, els treballadors i treballadores de les empreses subcontractades a l’aeroport hagin de tenir fins a tres feines per completar un sou de 1.000 euros? Com pot ser que la nostra capacitat d’influir sobre l’aeroport i el seu funcionament, que vendria a ser el cor de la maquinària econòmica d’aquesta terra, sigui «zero»? Quant temps aguantarem l’arbitrarietat d’un sistema de finançament que ens condemna a ser ciutadanes de quarta categoria pel que fa a serveis públics bàsics com l’educació o la salut?

Totes aquestes preguntes només tenen una resposta, i passa per ser conscients que la lluita per les sobiranies no és un capritx, ni és per pagar-nos capritxos: és allò que necessitam per viure dignament.

Turismo ¿excelente?… ¡Trabajo decente!

(publicat a Economia de Mallorca, 12/09/2016)

No era la primera vez que habían sido nominadas a un premio así, de hecho el Govern ya las propuso hace un año a la Medalla al Mérito Turístico que otorga el Ministerio entonces regentado por Soria. Las camareras de piso de nuestras islas han tenido que esperara los I Premios al Turismo convocados por Vicepresidencia de la CAIB, en los que el jurado les ha concedido por unanimidad el premio al reconocimiento al trabajo y el esfuerzo.

Y es que sin su trabajo y esfuerzo, el de Dolores, Angelina, Isabel, Soledad, Esther, Pepi y María, los testimonios de las camareras mallorquinas recogidas en el libro de Ernest Cañada Las que limpian los hoteles, la «potencia turística» que somos no existiría. Entre otras cosas porque es inimaginable pensar en una habitación de hotel adecentada sin el trabajo de miles como ellas. Ellas son las madres del turismo. Ellas, invisibilizadas en detrimento de los padres emprendedores del turismo, hombres, ricos, hechos «a sí mismos» a costa de la explotación de ellas.

De ahí la importancia que desde los poderes públicos se contribuya a hacer visible lo que representa y ha representado el colectivo, tanto las mujeres como los hombres que han trabajado desde abajo en los últimos cincuenta años en “nuestros” hoteles, porque son ellas y ellos quienes han hecho y hacen posible, entre otros actores y elementos, el turismo que tenemos. Y algunos, como el amigo Domingo Morales, que nos dejó hace pocas semanas y seguro celebraría este premio con alegría, lucharon y se dejaron la piel para conseguir unas condiciones de trabajo dignas en las empresas tuísticas que hoy peligran más que nunca.

Porque cuantos más turistas tenemos, resulta que no hay más empleos, sino más carga de trabajo, y esta es una de las cuestiones que vale la pena transformar si queremos hablar de un turismo y un modelo económico diferentes, que den valor (y no solo precio) a la tierra y a la gente que trabaja en el turismo: no habrá turismo “excelente” sin trabajo decente.

Sí, suena a lema de pancarta en manifestación obrera, pero invito a esos señores de traje y corbata que se pasan el día negociando acciones y operaciones especulativas que mueven cientos de millones de euros en el mercado del turismo global a que paren un momento, y lean el libro de Cañada. Que escuchen a las camareras de hotel, y pongan cara y ojos a su Monopoly de números fáciles y beneficios millonarios ganados sin sudor ni sufrimiento.

Es por todo ello que pensar en las camareras de piso, hacerlas visibles y reconocer su papel, ya empezamos a construir un modelo turístico diferente. Porque de aquello de lo que no se habla es como si no existiera, y si estamos aquí es gracias a ellas.

De límits i de sostres

(publicat a El Periscopi, 5/09/2016)

Tot té un límit, inclosa la paciència, i depèn del que cadascú sigui capaç d’aguantar. Però en ecologia, aquests límits són objectius: si es sobrepassen, els desequilibris posen en perill la supervivència de l’ecosistema, si més no en les mateixes condicions de gaudi per als seus actors, que fins a la data. I quan l’ecosistema és una illa, o un arxipèlag, com és el nostre cas, els límits es fan encara més evidents.

I és que malgrat la sensació accentuada per les circumstàncies de l’entorn geopolític i els problemes dels «competidors» turístics, resulta que ja fa estona, molta estona, que hem sobrepassat els nostres propis límits. Fins al punt que la resiliència, és a dir, la capacitat d’auto-re-generació dels recursos naturals (els aqüífers en són un bon exemple), es posa en perill. En altres paraules: correm el risc de no poder tornar a re-equilibrar tot això, i els primers a perdre serem nosaltres en termes de qualitat de vida.

És aquí que entra en joc el que podem fer o deixar de fer com a societat, des de les nostres diferents responsabilitats i rols, ja sigui com a individus-ciutadans-consumidors, ja sigui com a polítics-representants de la col·lectivitat. És obvi que l’activitat turística és la que genera una petjada ambiental més grossa, i que per tant les mesures de força han de venir de la mà de les polítiques públiques relatives a l’economia i el medi ambient.

En economia i política turística, establir un sostre de places d’allotjament, tant hoteleres com de lloguer turístic (de manera simultània a la regulació d’aquesta activitat) és una fita tan imminent com necessària. De la mateixa manera s’ha de fixar (i això és una qüestió gairebé més científica que política, però cal empenta política per establir-la) la capacitat de càrrega dels nostres espais naturals, perquè si nosaltres ens agobiam per la massificació a determinades cales, vos imaginau què en deu pensar l’ecosistema que ens suporta, i que no té la possibilitat de queixar-se? Arreu del món s’estableixen limitacions d’accés als espais naturals protegits, un nombre màxim de gent que els pot visitar diàriament, i també toca fer-ho a casa nostra, encara que sigui perquè… vivim sobretot del paisatge?! Esper, en el mateix sentit, que els participants a la comissió de l’Impost de turisme sostenible tenguin clar que justament ara més que mai, els projectes que l’ecotaxa ha de finançar han d’anar clarament destinats a les qüestions esmentades, així com a preservar els recursos naturals limitats, com l’aigua o el territori mateix.

Com a societat civil, hem de ser conscients de dos condicionants externs a les necessàries polítiques de decreixement (o de prosperitat sense creixement, per evitar en termes de Jackson): primer, el context geopolític, que desvia centenars de milers o fins i tot milions de turistes cap a les Illes a la recerca d’una destinació «segura» (només a França per mor dels atemptats dels darrers mesos el turisme ha minvat un 15%). Segon, l’absència total de control sobre els aeroports propis, principal eina reguladora del flux humà al nostre arxipèlag. Sobre el primer és difícil intervenir, però el segon hauria d’estar en el centre de les exigències de la societat civil. Com a qualsevol poble que persegueixi un desenvolupament sostenible tant en termes humans com ecològics, o tenim control sobre això, o no passarem de les mesures de contenció. Que està prou bé, però arribats a aquest punt de la història m’atreviria a dir que no és moment de posar sostre a les nostres aspiracions, i sí de de ser realistes sense renunciar a res, però sabedors de què no ens ho posaran gens fàcil. És molt el que ens hi jugam, i val la pena lluitar-ho.

Assignatures (i reflexions) pendents del nou curs polític

Malgrat el nivell de compliment dels Acords pel Canvi és òptim, més enllà dels percentatges, i les diferències entre el Govern actual i l’anterior abismals, tant en la ideologia com en la manera de fer, un any després sembla que la insatisfacció recorre l’entorn de les forces progressistes i sobiranistes. Motiu més que suficient tant per fer autocrítica, com sobretot per veure en què hem fallat, veure què hem de fer en el proper curs, i alhora no perdre de vista quins són els límits o condicionants de l’acció de govern i en definitiva, el paper de les institucions en la transformació de la societat.

La insatisfacció, al meu parer, es deu a diferents motius, primer si voleu pels propis governants: errors si voleu en els nomenaments, a l’hora d’assignar tasques i responsables, que mai no és fàcil, i en canvi sí que és fàcil ser devorat per la maquinària burocràtica, una maquinària que també s’hauria de transformar tot i que això no sembla ser una proposta massa recurrent als programes dels partits polítics. Dins aquest camp, també diré que tenc la sensació que hauríem de conviure amb la contradicció entre voler que tot es faci ja, i la demanda social de participació i diàleg per prendre les decisions importants: si no hi sabem conviure, ens frustrarem. Han de ser compatibles, i no hem de desesperar, o tornam a l’època dels decrets-llei. Això val tant per a la regulació del lloguer turístic o per a qualsevol proposta amb què totes coincidim que hauria de ser duradora, com l’establiment d’un sostre de places turístiques i altres mesures que permetin avançar cap a un altre model social i econòmic.

Segon, no som conscients dels condicionants amb què els gestors s’hi troben dia rere dia a les institucions: no sols les administracions (ara governades pels progressistes) no són el mateix que eren fa uns anys, sinó que són molt pitjors en termes de possibilitat de desplegar polítiques públiques. Som menys sobirans del que no ho hem estat en les darreres dècades, i per això el PP i C’s no es tallen ni un pèl, en el seu Pacte, a vincular el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) a l’incompliment del dèficit per part de l’Estat: l’Estat gasta, i les Comunitats que paguin en forma de retallades de serveis bàsics. Aquest és l’imperi espanyol de la Llei, i el neocentralisme ens colpeja sense complexos! Això, sense comptar amb el problema estructural de l’infrafinançament i de l’espoli permanent que es posa en evidència amb el maneig dels Aeroports, els Ports, o de la Demarcació de Costes, que només són màquines de fer doblers per a l’Estat mentre aquí ens creuam d’acusacions a veure si feim això o allò per fer una mica de contenció al col·lapse.

I tercer, la manca d’implicació de tothom al mateix nivell en la tasca de transformar, des de la gestió de les institucions: és obvi que una de les principals forces que es reclama del canvi no s’ha volgut «contaminar» de la responsabilitat (i un moment donat, el desgast) que implica governar. Uns podem assumir la part de no haver cobert les expectatives, però a altres encara els expectam, sincerament, per qualque cosa més que abundar en el desgast dels altres. Com a demostració d’això, comparau el nivell de compliment del Pacte del Botànic al País Valencià (amb idèntics actors, canviant MÉS per Compromís) amb el dels Acords pel Canvi: mentre aquí s’han fet més coses, també la insatisfacció és més gran gràcies al renou generat, innecessàriament. Entre totes hem de mirar de no minar la il·lusió col·lectiva encetada en desallotjar el govern de Bauzá, i això també és un deure no escrit als Acords pel Canvi.

Les tres qüestions esmentades (i segurament moltes altres que em deix) condicionen però no determinen l’acció de govern. La qüestió és que les tenguem en compte i sobretot que encertem en allò que és prioritari abordar en el proper curs polític. Des de MÉS ho tenim clar: dotar com cal les polítiques ambientals, i això s’ha de notar tant en el pressupost, com amb els projectes que l’impost turístic hauria de finançar. Avançar en la dignificació de la cultura i l’ús social de la llengua. Consolidar el tercer pilar de l’estat de benestar que són els serveis socials, amb la instauració de nous drets ciutadans com la Renda Social. Continuar recuperant uns serveis públics castigats pels estafadors de la crisi. Seguir batallant amb qui governi a Espanya per poder governar-nos com cal. I el més important de tots, perquè és el que els engloba a tots: el canvi de model de desenvolupament, la mare de totes les batalles, la més complexa i malgrat la urgència, aquella que ha de menester més seny compartit si de veres volem canviar la deriva d’una economia subordinada a un sol sector i que no contribueix a fer una societat més justa i equilibrada. Quasi res. I des de la política pública podrem fer cosa, però aquesta, amigues i amics, és una assignatura que ultrapassa el paper dels nostres governants, i que ens han d’implicar a totes si de veres volem un canvi.

 

(Publicat al DBalears.cat, 1 de setembre de 2016)

Col·lapse: transicions versus autoajuda

(publicat al Diario de Mallorca, 20 d’agost de 2016)

Sí, estam col·lapsats. Desbordats. Una mica farts. De ja fa estona, tot i que aquest estiu allò que per a alguns ens era evident s’ha fet encara més visible als ulls de la majoria, per mor d’un entorn geopolític violentat que ha fet que enguany venguin (un cop més) més turistes dels prevists. I novament sense que això s’hagi traduït en millors rendes per a la majoria, mentre ens peten depuradores, papereres i paciència.

A la definició de desenvolupament dels diccionaris, es parla d’un procés mitjançant el qual es fan variar les condicions naturals del creixement econòmic d’una àrea determinada, la qual cosa provoca un augment considerable de la renda total i una millor distribució d’aquesta renda. És a dir, que l’ortodòxia no sols de l’economia, sinó fins i tot de la lingüística, ens diu que a més creixement, millor per a tots. En altres paraules, que com més serem, millor ens anirà… I això ja fa anys en aquesta terra i a moltes altres bandes que no és així. D’això se diu autoengany. Allò cert és que la riquesa tendeix a concentrar-se en poques mans, i que si a més a més l’aparell públic es redueix com s’ha fet en els darrers anys amb l’excusa de l’austeritat, també reduïm la capacitat d’intervenir davant una realitat cada vegada més desequilibrada en tots els sentits.

Per això, si ja és prou complicat abordar seriosament i de manera global un model de desenvolupament determinat, o canviar-lo, com és el cas, en el cas de les nostres Illes aquest fet s’agreuja per la feblesa d’unes institucions públiques que sobretot pel que fa a la política pública econòmica (i turística) ha estat històricament «de mel i sucre». I apart d’això, no me cansaré de dir-ho: poc canviarem des de les institucions locals si no gaudim de sobirania sobre la principal eina (gairebé, en termes marxistes, el principal mitjà de producció) del model, com són els aeroports…

Hem d’establir un sostre de places turístiques (hoteleres i de lloguer), uns límits objectius de capacitat de càrrega dels espais naturals, una fiscalitat que gravi els impactes negatius de l’activitat i els reverteixi per assegurar una certa resiliència… I segurament moltes coses més. Però si no volem novament caure en l’autoengany i volem governar-nos i governar l’economia, per tenir poder i capacitat de decisió damunt els aeroports: per ells entra i surt el 95% de la gent, siguin turistes i residents; s’hi generen centenars de milions d’euros de beneficis que ara per ara no repercuteixen aquí; i disposen de mecanismes com les taxes aèries i aeroportuàries per decidir des d’on, com i quan volem que hi hagi vols des de i cap a les Illes. Quasi res. Vaja, que si avui en dia hi ha un Palau d’Hivern per assaltar no és al Consolat, ni al Parlament: és als aeroports, en el nostre cas a Son Sant Joan, la joia de la corona del Regne d’Espanya.

Canviar el nostre model de desenvolupament, en definitiva, i fer-ho en clau de sostenibilitat social i mediambiental és un procés d’empoderament social, institucional i de sobirania que no es pot basar en la immediatesa i la impaciència. Denunciar allò que és obvi és fàcil, però en el millor dels casos substitueix l’autoengany per l’autoajuda. Ni tan sols és útil com un procés de presa de consciència de què cal canviar les coses: ens duu a la resignació. Allò difícil, o si més no complex, és posar damunt la taula mesures realistes i alhora imaginatives, que permetin surfejar els mil impediments legals i burocràtics que sabem que ens condicionen però no ens determinen la política. Que siguin amplament compartides, i que atenguin l’emergència ecològica i social sense oblidar el mig i el llarg termini. Això, amb rigor, ho fa molt poca gent.

Partim d’on partim, d’una balearització circumstancialment revifada pel context geopolític i les grans tendències del mercat mundial que ens converteixen com a altres destinacions en un parc temàtic més en detriment de la nostra condició de comunitat humana i ecològica. No basta amb dir que podem i hem de canviar-ho. S’ha de posar fil a l’agulla i fer-ho, i per fer-ho bé cal cercar aliats, encertar amb les receptes (començant per les mesures de contenció i protecció) i dur-les endavant amb un consens social el més ample possible, si de veres volem posar els pilars per transitar cap a una altra Mallorca i unes altres illes possibles i més que mai, necessàries. No es tracta de negar o reconèixer el col·lapse, i dividir la societat entre els que ho veuen i els que necessiten ulleres per veure-ho, sinó de preparar una vertadera transició perquè la nostra i les generacions encara per venir puguin gaudir d’un projecte de vida digne en una de les terres més belles del món. I sí, feim tard, però ja no vendrà d’aquí: es tracta de fer-ho.

A un any del 24M

(Publicat al DBalears el 26/05/2016)

Aquesta setmana ha fet un any de les eleccions autonòmiques, insulars i municipals celebrades el 24 de maig de 2015. Aquelles eleccions no sols les va perdre el PP, sinó una manera de governar a cop de decret-llei, de retallades i de negar la pròpia identitat, els símbols i la llengua.

La mobilitació ciutadana es va transformar en vots de càstig i de canvi, i el canvi institucional ha anat acompanyat de l’apaivagament d’una crispació social que representava una de les pitjors herències de Bauzá: el seu havia estat un Govern que alimentava la divisió, l’enfrontament i la fractura social. Afortunadament, això comença a ser cosa del passat, a pesar de la caverna.

El retorn a la normalitat democràtica, a les pràctiques del diàleg i del consens polític (en menys d’un any s’han aprovat deu vegades més iniciatives del PP o de la resta de partits de l’oposició que en tota la legislatura anterior), són per jo un dels elements destacables d’aquest primer any, que puc comparar en primera persona pel que fa al clima polític: si no hi ha normalitat democràtica, és molt difícil tirar endavant ni grans polítiques ni grans canvis que requereixen del màxim de gent que els impulsi.

Apart d’això, el canvi de polítiques ha estat brutal, quan encara no fa ni un any que s’han constituït els governs d’esquerres a les diferents institucions. En general, l’agenda política ha coincidit amb l’agenda ciutadana. O si voleu: l’agenda del canvi s’ha desplegat a partir de les emergències ciutadanes. En primer lloc, l’emergència social, amb el retorn de l’assistència sanitària (i la targeta) a tothom, la renda social garantida amb l’objectiu de què ningú no quedi pel camí amb l’excusa de la crisi, la lluita contra l’explotació laboral, i tantes altres mesures que retornen la gent, les persones, al centre de les polítiques públiques.

En segon lloc, l’emergència econòmica (i ecològica): tothom és conscient del risc de col·lapse del nostre model turístic i econòmic i s’hi han començat a posar les primeres mesures per canviar-lo: les meses de diàleg social per acordar un canvi de model econòmic, i la resitució del CES; l’impost per al turisme sostenible; el decret-llei per aturar els aspectes més depredadors de les lleis turística i territorial de l’anterior etapa; la revisió de la Llei del Turisme per regular pràctiques com el lloguer turístic o el «tot-inclòs» alhora que establim un sostre de places turístiques…

I en tercer lloc, l’emergència de país: podrem fer més polítiques en defensa del bé comú en tant que d’entrada, tenim uns governants disposats a no acotar el cap davant Madrid, i alhora que som capaços de construir consensos amples amb el conjunt de l’arc parlamentari i amb la societat civil per reclamar allò que ens toca: un finançament just, un Règim econòmic especial per a les nostres Illes, una inversió per càpita que ens deixi de situar a la coa de tot.

En qualsevol cas, el canvi es nota, i MÉS ens sentim part d’aquest canvi. Un canvi que ha d’anar molt més enllà d’un canvi de polítiques i de polítics, i que passa per seguir lluitant el canvi des d’aquesta petita trinxera que són les nostres Illes en un marc europeu inhumà, austericida i poc encoratjador. El canvi, així com l’entenem nosaltres, implica que tothom ha de picar pedra.

Des de MÉS voldríem que esl Acords Pel Canvi es desplegassin en la seva plenitud, perquè aspiram a ser un país digne, però lamentablement Pedro Sánchez no és Francina Armengol, i de la mateixa manera que aquí des d’un primer moment vàrem treballar per arribar acords i dur endavant polítiques d’esquerres, de canvi, transformadores o com li vulgueu dir, a Espanya a l’escenari posterior al 20D no ha estat així perquè el PSOE es va estimar més mirar cap a un altre costat.

Esperem que el 26J serveixi perquè el canvi que ara fa un any iniciàrem a les nostres Illes serveixi d’exemple perquè a l’Estat espanyol hi pugui haver un govern disposat a qüestionar les regles del joc imposades per la troika, a mirar per la gent, a atendre les emergències esmentades, i a acompanyar les polítiques dels qui duïm un any a les institucions d’aquesta terra lluitant el canvi i llaurant la dignitat.