Arxiu d'etiquetes: justícia

#RescatemValldemossa

(Publicat a ElPeriscopi, 20/02/2017)

Mentre als bancs i entitats financeres se’ls rescata amb doblers públics perquè segueixin fent de les seves, es deixa caure les persones i les institucions que les atenen. No ho dic només per les imbecil·litats que amollen per la seva boca els responsables del Banc d’Espanya sobre el sistema de pensions. En aquest cas volia parlar de l’Ajuntament de Valldemossa, víctima d’una dura sentència del Tribunal Suprem, que fa unes setmanes l’ha condemnat a pagar més de 7,5 milions d’euros (el triple de tot el pressupost municipal) per una requalificació urbanística perpetrada per la llavors regidora d’urbanisme, la insigne Rosa Estaràs, mà dreta del Sr. Jaume Matas a la legislatura del saqueig.

Estaràs va ampliar amb una parcel·la annexa de més de 2.000 metres la ja existent a l’Hort de la Cartoixa, que ja era sòl rústic protegit, amb l’excusa que tot fos un gran espai lliure públic, una zona verda. Però l’Ajuntament del PP al llarg del anys no es va posar d’acord amb la propietat, i amb el tomb del color polític cap a l’esquerra el 2007, els propietaris i un grup inversor representat per l’amo en Biel Cañellas i Fernando Gilet varen emprendre una batalla legal contra l’Ajuntament, que no volia acceptar com a compensació un projecte especulatiu que podria acabar desfigurant el poble.

Tot i que el preu d’expropiació dictat per la Junta provincial d’expropiacions (que per cert: funciona en base a peritatges privats, de part!!) era inassumible (7,5 milions), el Tribunal Superior de Justícia de Balears va dictar inicialment sentència condemnant l’ajuntament valldemossí a pagar 2,2 milions d’euros, una xifra «assumible» però igualment elevada si tenim en compte que des dels inicis, es tracta de parcel·les on no s’hi podia edificar. I aquí el que sí que hi ha hagut és una curiosa coincidència d’interessos entre els «errors» d’Estaràs i l’afany especulador d’una propietat representada per «barons» històrics del PP que no són precisament germanetes de la caritat.

El Suprem ha acabat de rematar la faena donant la raó a la propietat, i dictant sentència contra l’Ajuntament, per 7,5 milions d’euros. Me preocupa sincerament el poc mirament d’alguns tribunals a l’hora de preservar l’interès públic, de no calcular l’abast de les seves sentències, que poden deixar i en aquest cas deixen, un ajuntament en situació de fallida tècnica. A la comissió d’investigació de les autopistes d’Eivissa, no fa molt, hem posat en evidència com les dues darreres sentències del Suprem, que condemnen la comunitat a pagar 30 milions d’euros a les constructores, es fonamenten en informes fraudulents. Entenc que les lleis siguin interpretables, però em costa pair que es dictin sentències que no mesurin la realitat, i emparin actes especulatius d’aquesta manera.

Diners que al cap i a la fi, si no hi ha forma de revertir aquesta situació, haurà de pagar la ciutadania. La qüestió en aquestes altures és que es pugui assumir generant el menor mal possible als administrats, perquè tampoc no hi ha dret a què els serveis municipals de la gent de Valldemossa quedin hipotecats de per vida. El poble de Valldemossa mereix la solidaritat de tots nosaltres, però també i més enllà de la «justícia», mereix el menyspreu cap a una manera de fer política que d’una vegada per totes ha de ser desterrada. A Brusel·les o Estrasburg, com a mínim.

¡Que devuelvan la pasta!

(Publicat a Economia de Mallorca, 20/02/2017)

La sentencia del caso Nóos y sus derivadas son el último episodio del régimen decadente del 78. La mayoría de la gente no entiende cómo es posible que Urdangarín, Torres y Matas sean culpables, y vayan a la cárcel, pero Cristina la infanta quede libre. Libre, pero no inocente, ya que el pago de una multa de 265.000 euros (que indirectamente, pagaremos las contribuyentes) equivale a reconocer que ella también se enriqueció ilícitamente a partir de las actividades fraudulentas del Instituto Nóos.

De la misma manera que a Urdangarín se le abrían con tremenda agilidad las puertas de las administraciones públicas y el engorroso procedimiento administrativo se ponía a sus pies cual alfombra roja por ser quien era (duque de Palma, un miembro más de la familia real, además de deportista de élite), Cristina la infanta es imposible que desconociera y no fuese consciente de las actividades de su marido. Cualquier persona normal, con una relación de pareja normal (como ellos mismos se esforzaban en hacernos ver que eran, antes de todo este desaguisado), lo entiende.

Sí que es positivo que a los cabecillas de este robo a mano armada se les hayan impuesto penas considerables, aunque sean menores que las solicitadas por la fiscalía, y que vayan a la cárcel: que todo el mundo sepa que la corrupción se castiga, que esto de la lucha contra la corrupción va en serio. Pero no lo es que quede en evidencia que aquí hay gente intocable, entre ellos los miembros directos de la familia real, mientras el Constitucional arremete contra los diputados y diputadas catalanes, incluyendo a la Presidenta del Parlament, elegidos por el pueblo y supuestamente inviolables, según la Carta magna. Y no por robar. Algo pasa, es grave, y trasciende la propia corrupción crónica.

Pero en cualquier caso, hay algo que en mi opinión podría compensar en buena medida la indignación por la corrupción política -que sigue siendo junto al desempleo una de las preocupaciones de la mayoría de ciudadanas y ciudadanos-, y sería restituir los daños causados por la corrupción. Dicho de otra forma: que más allá de asumir responsabilidades políticas y penales, aquellos que han robado dinero público (o se han beneficiado del robo), devuelvan un dinero que es de todas y todos.

Y en la sentencia de Nóos, más allá de los condenados, se debería haber señalado a los responsables subsidiarios de este robo público, que en este caso son más que evidentes: el Partido Popular y la Casa Real. Por ahora, seguiremos esperando.

Del 9N al 6F: democràcia vs imposició

(Publicat a El Periscopi, 6/02/2017)

Milions de persones surten al carrer cada 11 de setembre a Catalunya, en la mobilització social més important (i constant) dels darrers anys arreu d’Europa, per reclamar pacíficament el seu dret a decidir i a ser lliures com a poble sobirà, en un acte que hauria de servir d’exemple a qualsevol demòcrata. Per contra, la resposta del govern espanyol ha anat oscil·lant entre la incomprensió més absoluta i l’amenaça, incloent fins i tot l’ús de la força, com va insinuar fa uns dies la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría.

Lamentablement, el govern d’Espanya, integrat pels hereus del franquisme, no està sol en la seva particular croada contra Catalunya i el procés: l’acompanyen els principals partits de l’arc parlamentari estatal, que bé s’alineen amb les posicions de la dreta o l’ajuden des de la seva ambigüitat, forçant una neutralitat impossible enmig d’un conflicte d’aquesta envergadura, a no ser que fossis un mediador internacional independent. L’acompanyen també 40 anys d’imposició a les escoles d’una idea d’Espanya «grande y libre» que encaixa més fàcilment a les pantalles de televisió i «debats» de la caverna mediàtica que a la realitat quotidiana de territoris amb el gruix de la seva personalitat i la seva història feta al marge (i als marges) de la d’Espanya.

La imatge que projecta la metàfora de precintar unes urnes té tanta força, que no hauria de quedar una sola persona ni a Espanya ni enlloc que es pugui considerar demòcrata i estigui d’acord amb allò que pretén el govern de Rajoy. Els conflictes polítics (com l’encaix de Catalunya a Espanya, o la seva independència) es resolen políticament, i aquesta és la primera lliçó que l’Estat i les seves oligarquies no varen voler entendre tombant l’Estatut aprovat pel Parlament català i aprovat pel poble de Catalunya.

De llavors ençà, la utilització política de la Fiscalia de l’estat i el Tribunal Constitucional no sols han estat d’allò més menyspreable, sinó que posa radicalment en dubte la separació de poders i l’estat de dret a Espanya. Aquesta utilització partidista de l’aparell de l’estat és la que explica també els entrebancs a la consulta del 9N, i la persecució judicial de polítics com Mas o l’actual presidenta del Parlament, Carme Forcadell. I les esmentades amenaces a qualsevol avanç cap al referèndum que previsiblement es celebrarà en uns mesos, li pesi a qui li pesi. No hem d’oblidar tampoc els greus atacs a la llibertat d’expressió, amb la persecució judicial de batles, regidors i regidores, i activistes socials.

Avui mateix, 6 de febrer de 2017, jutgen Mas, Ortega i Rigau per haver donat cobertura a la consulta del 9N de 2014. No es pot jutjar la gent per defensar l’opció de les urnes, gent en aquest cas que com Artur Mas no són sants ni de la meva devoció ni de la meva ideologia ni de la meva condició social: però no és d’això del que es tracta ara, sinó de posicionar-nos amb la defensa de la democràcia i el dret a decidir, i ser conseqüents. Per això, avui, d’alguna manera, ens jutgen a totes.

¿No era Pepsi contra Coca-Cola?

(Publicat a Economía de Mallorca, 11/10/2016)

Hace pocos días, el Tribunal Superior de Justicia de Balears se ha posicionado del lado de la PEPSICO Inc en el litigio que la multinacional de refrescos mantenía con la marca local «Pep Lemon», basado en el supuesto subjetivo de que el uso del término “Pep” podía llevar a confusión en términos de mercado y competencia.

Desde una lógica mercantil, todo quedaría en un simple conflicto entre empresas, en el que como casi siempre, gana el pez grande. Pero “Pep Lemon” además de ser una empresa local frente a una multinacional centenaria, es una empresa con iniciativa social y responsable con su entorno. Y además, el hecho sobre el que se sustentan la demanda de Pepsi y la sentencia del TSJ, el uso del “Pep”, uno de los nombres más comunes en nuestra comunidad junto con Toni, Tomeu o Joan, sienta un mal precedente que debería hacer saltar todas las alarmas, ya que asienta el mensaje de que no es posible salirse del guión de la economía de mercado, de ir más allá del pez grande que se come al pequeño. De que las empresas pueden y deben hacer algo más que ganar dinero.

Resulta por otro lado curioso que Pepsi, que se cuida bastante de entrar en reyertas judiciales con su eterno competidor, Coca-Cola, y libre la batalla por el mercado a través de las estrategias de marketing, se rebaje hasta el punto de atacar a una empresa local isleña. ¿No sería más lógico que la Pepsi, si quiere aumentar su cuota de mercado más allá de aprovecharse del boicot a Coca-Cola por su cierre de plantas, entre ellas la de Palma, fuese una empresa más responsable?

La sentencia del TSJ es discutible no sólo porque “Pep” sea una denominación local, sino porque existen precedentes en la jurisprudencia a nivel mundial frente a casos similares, el último el año pasado, en el que Coca-Cola perdió en los tribunales brasileños contra Fors Cola, una empresa local, por el uso de la etiqueta verde y el término “life” vida que se parecía a la bebida con stevia que produce la multinacional. El tribunal concluyó que “el autor (Coca-Cola) no tiene el derecho exclusivo a utilizar el color verde, ni de la plabra de vida, según el artículo que regula los derechos y obligaciones relativos a la propiedad industrial”.

No hay elementos objetivos que sustenten que el caso de “Pep Lemon” sea diferente, y por eso los poderes públicos deben ser activos a la hora de defender el bien común, que a veces nos jugamos incluso frente a un presunto conflicto entre particulares, como este. No es de recibo, como tampoco lo sería que ninguna multinacional se apropiase del patrimonio cultural inmaterial de nuestra gastronomía para su negocio global… ¿Se imaginan que se prohibiese a las panaderías mallorquinas hacer uso comercial del término “Coca de trempó” porque Coca-Cola lo hubiese patentado? ¿A nadie se le ocurren más ejemplos?