Arxiu d'etiquetes: patriarcat

Minuts de silenci

(Publicat al DBalears, 24/11/2016)

Els minuts de silenci estan desvirtuats des del moment en què esdevenen part d’un ritual que, d’alguna manera, ens exculpa de la responsabilitat que totes i tots tenim de fer de la nostra societat una millor societat. De fer la part que ens toca, vaja. Perquè clar: què feiem abans del minut de silenci? I què feim després del minut de silenci, totes i cada un de nosaltres?

Si el minut de silenci és per una nova barbàrie contra els drets humans a un país d’Àfrica, mirem allò que consumim i els conflictes que hi pugui haver darrere abans de comprar, que és un acte polític… Ho feim?

Si el minut de silenci és perquè ha mort un intel·lectual, mirem de lluitar per l’educació pública i la recerca, que són la garantia que el llegat de la saviesa serà ben aprofitat. Si és perquè ha mort un treballador caigut d’una obra a la façana d’un hotel, alcem la veu quan les condicions de feina dels qui ens envolten freguen l’esclavitud. Ho feim?

Si el minut de silenci és per una nova víctima de la violència masclista, com na Celia, la sisena en el que duim d’any a la nostra comunitat, comprometem-nos activament per extirpar el masclisme de la nostra vida quotidiana, a casa, a l’escola, a les empreses, als mitjans de comunicació. Perquè el minut de silenci toca fer-lo quan ja no hi ha remei, i l’hem de fer, però és incompatible amb callar davant el virus patriarcal omnipresent del dia a dia. Totes però sobretot, tots, podem fer-hi alguna cosa al respecte. Mirem-nos i… ho feim?

I si és perquè ha mort algú del món de la política, que sigui perquè el seu pas per la cosa pública ha estat exemplar, com ho va ser Labordeta o com ho han estat tantes altres, i no un clam de sobèrbia i d’impunitat de les pitjors pràctiques. Això sí: que tothom descansi en pau.

En definitiva: el poder transformador del silenci és brutal, però no ens confonguem amb callar quan no toca.

Més igualtat

Publicat al DBalears el 14/07/2016

Ahir algú em demanava per les xarxes si això de fer una Llei autonòmica per a la Igualtat entre dones i homes no era reiteratiu, que si la Constitució ja recull al seu article 14 la igualtat davant la Llei, no tenia més sentit fer complir la Carta Magna. Un argument que cau per dues grans raons de pes: primer, la deriva partidista i ideològica d’un Tribunal Constitucional més preocupat per la malaltissa unitat d’Espanya que pels drets socials fonamentals dels habitants de l’Estat. Segon, una realitat on sí, potser cada vegada hi ha més dones a espais de poder com la política, el món dels negocis o l’acadèmia (que malgrat avanços, segueixen essent espais predominantment masculins), però a la vegada hi ha retrocessos (o si més no, no s’hi avança) com les diferències salarials brutals entre dones i homes, el creixement de la violència masclista o el revifament d’estereotips profundament sexistes no sols al món de la publicitat o els mitjans de comunicació, sinó a la crua realitat que en la meva opinió ha fet retrocedir tota una nova generació en els valors d’igualtat que suposadament havíem començat a assumir d’alguna manera els de la meva quinta.

Per això fa falta una Llei d’Igualtat com la que es va aprovar ahir al Parlament de les Illes Balears: per caminar cap a la utopia de la igualtat, com diria Eduardo Galeano. Per seguir avançant. Perquè més enllà d’encerts com la incorporació de la perspectiva de gènere a les polítiques públiques, el reconeixement de les diferents violències masclistes o un règim sancionador d’actituds i fets contraris a la igualtat, que la converteixen en un referent per a altres Comunitats, …només el fet que se’n parli, el debat generat entre parlamentàries i sobretot parlamentaris, entre agents socials i tothom que hi ha tengut qualque cosa a dir (o ha escoltat) sobre la Llei, i sobretot el debat generat als mitjans de comunicació i la societat, ja permet avançar.

Perquè aquest és el tema: que tot està per fer, sí, però normes com aquesta permeten avançar, posar fites, sobretot si s’assoleixen consensos amples com a la Llei d’Igualtat, feta i negociada sobretot per dones, com altres Lleis aprovades recentment on també els consensos han estat liderats per dones, i no per «mascles alfa». Perquè fins i tot amb això, hi tenim molt a aprendre de les dones i de la seva visió de la vida, i hi podem guanyar el conjunt de la societat.

Calen més dones a la política, al poder, i calen més homes desaprenent allò après i tornant a aprendre a ser homes d’una altra manera, que canvïin la seva, la nostra mirada no sempre evident ni molt menys conscient de dominació i immediatesa per una altra centrada en la vida i el futur i en mirar pels altres, i no sols per un mateix. Perquè al cap i a la fi, com va dir ahir na Margalida Capellà al debat de la Llei d’Igualtat, això no sols va de dones ni per a dones, sinó també d’homes que hem de canviar si realment creiem en allò que defensam i volem deixar una societat millor per a les nostres filles i fills. Menys despietada, més igualitària.

“Machotes” de la política

(Publicat a ElPeriscopi el 20/06/2016)

L’altre dia l’exbatle de Sóller, el Sr. Simarro, convidava alegrement a celebrar el “dia del machote“, i ja que hi som, el de “la señorita de toda la vida“. Ho deia així d’alegrement, al ple de l’ajuntament, pocs dies després de la matança d’Orlando emmarcada en l’odi homòfob i la repressió de formes d’estimar diferents a l’heterosexual.

Unes setmanes abans, el batle del PP de Vilafranca feia servir el gran argument d’acusar un regidor per la seva condició homosexual de “mig home”, i encara no ha demanat disculpes, ni ell ni el seu partit, que feia pocs dies donava suport a la Llei de drets LGTBi, que entre d’altres coses vol castigar actituds homòfobes com les expressades.

Fets com aquests ens demostren per una banda la tremenda hipocresia que regna encara en la política i en la vida, com allò de “jo no som racista, però…”, i per l’altra l’excés de “machotes” en política. Al final, aquesta mena de personatges, educats i de classe alta, expressen el mateix estereotip d’home que els programes més cutres de la tele on joves musculats i amb poc cervell maltracten en públic dones homologables convertides en objecte sexual.

Perquè allò que un dia digué Simone de Beauvoir de què no naixem dones, sinó que ens feim dones, val també pels homes: no naixem així, ens eduquen d’aquesta manera. Ens eduquen per ser “machotes” de la vida i de la política, i així ens va. I és, en part, un dels elements que explica l’espoli de les arques públiques mitjançant la corrupció i el descrèdit de la política: una concepció patriarcal del poder basada en la dominació del que ens envolta, que fins fa poc ha deixat ben poc espai per a les dones.

De fet, bona part de la llavor del canvi polític dels darrers anys ha vengut de la creixent incorporació de dones en política, no sols per allò de les quotes, sinó perquè sobretot en el camp progressista són les dones que majoritàriament han liderat els moviments socials de resistència comunitària, des de la lluita contra els desnonaments, a la defensa de l’educació o els drets socials. No venen del no-res, i ningú no els hi ha regalat res, ans al contrari que a molts d’homes. Les dones aporten a la política valors i maneres de ser diferents: cura, resolució i resiliència, enfront de “machotes” dominants i lluites del poder que t’allunyen de la polis, de la comunitat a la qual ens devem.

Tan injustificable és estar en ple segle XXI en contra de formes d’estimar diferents a l’heterosexual, com deixar que masclistes, homòfobs i misogins ocupin espais de la vida pública que en perverteixen el seu significat i la seva virtut. Canviar això també és part del canvi que afortunadament, ja s’ha iniciat.