Arxiu d'etiquetes: Podem

El PP, comparxa de Xelo Huertas

(Publicat al DBalears, 19 de gener de 2017)

És de vergonya la situació que fa setmanes que es viu al Parlament, arran de l’expulsió de Xelo Huertas del seu partit, Podem, així com del seu grup parlamentari. Més enllà de l’encert o no del partit morat, que òbviament té una part important de responsabilitat en la gestió d’aquesta qüestió i els danys col·laterals que fins i tot comencen a ser judicialitzats des de l’afany de venjança de les afectades, la presidència de la segona institució del nostre país no és ni sostenible, ni justificable.

Quan t’han expulsat del teu propi partit per pràctiques polítiques més que qüestionables des d’un punt de vista ètic, t’han expulsat igualment del teu grup parlamentari i has perdut del tot la confiança de la majoria d’esquerres que et va posar a la cadira, no hi ha justificacions «constitucionalistes» que valguin: ha de prevaldre la democràcia. La de veres, la «real», la reivindicada des de les places el 15M. On queda el clam de «no ens representen»? És obvi que Huertas, i no em referesc en tant que diputada (això ja li exigirà el seu ex-partit, que és obvi que haurà de posar filtres en l’elecció de persones que no avantposin els seus interessos personals als col·lectius), sinó que Presidenta, no representa a la majoria progressista del Parlament.

I molt menys, després de l’espectacle en què ha convertit la institució. L’única legitimitat que li queda a l’encara presidenta del Parlament li atorga un PP més afeblit i desorientat que mai, que té tot el dret del món a fer oposició a partir de l’espectacle que vivim i els desmarcatges de Podem (per cert, l’única munició que tenen com a principal grup de l’oposició), i aprofita la burocràcia i la conjuntura on l’esquerra que té encara una ampla majoria parlamentària ha quedat en minoria per una Mesa del Parlament on la «pinça» entre PP i Huertas és més que evident.

De fet, allò que ens hauria de decantar davant aquest desastret és qui hi guanya i qui hi perd, a tot això? …És evident que la ciutadania no té més que motius per avergonyir-se dels seus representants, i per tant hi perd. Que les esquerres i els gestors dels Acords pel Canvi al conjunt d’institució tampoc no en surten beneficiats, malgrat la bona política que s’està duent a terme, que queda absolutament eclipsada pel renou innecessari.

Aquí l’únic que treu profit, a curt termini, de la situació de bloqueig i del suport actiu a una presidència deslegitimada és el PP, que no té miraments ni tan sols a l’hora de mentir per justificar la seva actuació en alimentar encara més l’espectacle. Perquè és lamentable convertir-se en comparsa del PP, però més lamentable és que un partit hegemònic durant tants d’anys i «d’ordre» com és el PP s’hagi convertit en comparsa de Xelo Huertas.

Posem-hi seny, entre totes i tots. La seu de la sobirania popular de les Illes no és per jugar ni al Monopoly ni al Game of Thrones-«cutre» spanish version. És allà on la majoria de la nostra societat en la seva pluralitat ideològica i de condicions socials s’hauria de veure reflectit i sentir-se orgullós dels seus i les seves representants. Tornam a ser allà on érem, i sermons com el d’aquest article ja no haurien de ser verbalitzats.

26J: elecciones inciertas, mismos retos

(Publicat a ElPeriscopi, 5/06/2016)

En unas semanas volvemos a estar de elecciones, tras el fracaso de los grandes partidos que en estos meses han desperdiciado demasiado tiempo en la “lucha” en los platós de televisión en detrimento de un diálogo que debería ser el sustento de cualquier decisión política. Y sobre todo, lo que más sorprende ha sido la indecisión del PSOE, que en lugar de aprovechar el aislamiento (ganado a pulso) del PP, que en lugar de intentar constituir un gobierno progresista con el apoyo de las fuerzas soberanistas de Catalunya y Euskadi, se blindó con Ciudadanos, que representa claramente la nueva derecha española regeneracionista.

Los dos elementos clave de la ruptura necesaria, esto es: replantear el contrato social (con una reforma constitucional que blinde los derechos sociales y los servicios públicos) y la cuestión territorial (que pasa sí o sí por el reconocimiento del derecho a decidir) han sido la clave del porqué no se ha llegado a acuerdos. Y lamentablemente, todo parece indicar que el escenario no cambiará demasiado tras el 26J, y que volverán a ser los elementos clave de todo pacto político. O por lo menos, de todo pacto político que realmente quiera abordar los problemas reales, de fondo, con seriedad y un mínimo de valentía.

El único elemento nuevo en esta especie de segunda vuelta de las elecciones estatales lo aporta la confluencia de Podemos con Izquierda Unida a nivel de Estado, y en nuestras islas la suma de la izquierda alternativa, soberanista y ecologista que representa MÉS, denominada “Units Podem MÉS”. Los votos que por separado obtuvieron cada una de estas fuerzas el pasado 20D superan a los del PP, y está por ver hasta qué punto podrá ser una opción claramente ganadora en los días uqe quedan hasta el 26J.

Lo más inquietante es lo que pueda pasar con el PSOE, que probablemente tenga que elegir entre un gobierno de izquierdas en el que probablemente ya no sean fuerza mayoritaria, o un gobierno de concentración “a la alemana”. Si elige la primera opción, se deberán abordar reformas profundas, a nivel económico, social y territorial, y enviar un mensaje claro a Europa de que urge replantear las reglas del juego del proyecto europeo: no queremos muertos en el camino. Si elige la segunda opción, es más que probable un intento de contrarreforma neoliberal y neocentralista y una subordinación aún mayor a los intereses de la troika, un paso atrás en el que además, los socialdemócratas estarán en una posición de debilidad junto al PP, pero sobre todo pueden iniciar una deriva hacia la “pasokización”, hacia lo que les ha pasado a los socialistas griegos, de hacerse cada vez más pequeños y menos útiles.

Porque de eso van la política y los partidos, hasta que se invente otra cosa para representar la voluntad ciudadana: de ser útiles a la gente, y de incidir al máximo con los votos que tienes. Esta es la opción que ha tomado MÉS, la de estar ahí a pesar de las contradicciones, al lado de otras fuerzas de izquierda que defienden cosas muy parecidas, sobre todo en relación a las dos vías de ruptura abiertas en el Estado español, y obviamente en lo que respecta a nuestras Illes. Parte de estas reformas pasa por reconocer (y compensar) de una vez por todas los sobrecostes de nuestra condición insular, y por conseguir un modelo de financiación que nos garantice unos servicios públicos que no nos condenen a ser ciudadanos de cuarta categoría del Estado.

Esto es lo que nos jugamos el 26J, aquí y en España, que no es poco. Por eso tanta campaña del miedo y tanta Venezuela (“a ver si cuela”), cuando la mayoría de la gente sabe que lo que no se aguanta es seguir como estamos, no que venga algo nuevo: el miedo lo tienen quienes siempre han estado en el poder. Por eso, procuraremos no perder la sonrisa.

Unides i units, Podem MÉS

Aquest article ha estat censurat per “partidista” allà on public normalment els dilluns, així que ho public per aquí ;-)

Queda exactament un mes per a les eleccions del 26J, i ja tenim a casa nostra acord confluent, d’esquerres i pel dret a decidir: Units (i unides) Podem MÉS. Com que de crítiques dels adversaris i dels defensors de l’autèntic ja en tendreu un bon tast aquests dies, jo per la part que me toca vos diré un parell de coses bones d’aquesta opció electoral:
– És una candidatura per guanyar: diferents grups polítics ens hem posat d’acord amb un programa comú i amb la idea de superar per primera vegada l’hegemonia de la dreta a les nostres Illes i a la vegada, aportar el màxim de diputats/des i senadors/res que serveixin de garantia per conformar unes polítiques i un govern de canvi a l’Estat. Altres opcions dites “d’esquerres” s’han estimat més mirar, en clau estatal, a forces com Ciudadanos, que aquí representen la continuïtat amb el pitjor de l’era Bauzá.

– És una coalició de canvi, que comparteix l’esperit dels #AcordsPelCanvi signats l’any passat a les Illes, però conscients que per sortir de la trinxera de la resistència i poder fer polítiques transformadores a les nostres Illes cal fer també polítiques de canvi a Espanya, que passen per abordar les dues crisis més profundes de l’Estat, apart de l’econòmica: la social i la territorial. L’una i l’altra passen per la democratització profunda de la política i les decisions que s’hi prenen, i pel dret a decidir dels pobles.

És una candidatura de país, ja que per primera vegada ens ajuntam la principal força sobiranista de la terra amb forces estatals que estan pel dret a decidir, i assolirem un resultat històric, que farà que ens sentin a Madrid amb més força que mai, de cara a negociar qüestions estratègiques per a les nostres illes i incloses a l’acord programàtic: un sistema de finançament just, un nou Règim Econòmic especial i l’equiparació en inversions amb la resta de CCAA via Pressuposts de l’Estat, entre d’altres.

I finalment, és una candidatura de suma, en el sentit que en un context on anam a eleccions justament per manca d’acord entre grans partits, almenys aquí i a altres indrets alguns ens hem entestat en arribar a acords de coalició, sumant entre forces polítiques i atenent a la diversitat de l’Estat. I en aquestes eleccions, la capacitat de sumar i arribar a acords hauria de suposar un “plus”, i hem estat els únics que hem fet els deures.
Ha arribat, doncs, l’hora de què guanyi algú diferent als que ho han fet sempre. Que ho faci des de la voluntat de fer transformacions importants, posant les persones al centre de les polítiques, respectant la llibertat i la voluntat de ser dels pobles. I llançant a aquesta Europa inhumana i despistada el missatge, alt i clar, de què cal canviar les regles del joc. Que volem democràcia amb drets, llibertat, dignitat i futur… Que volem benestar i felicitat per a tothom, i no sols per a uns pocs. Que aquesta és la nostra radicalitat, i que estam aquí per fer història. Això sí: només tenim un mes per convèncer-vos que val la pena i que com sempre, la indiferència només beneficia el poder establert.