Arxiu d'etiquetes: Podemos

Unidad y humildad

(Publicat a Economia de Mallorca, 13/02/2017)

Las palabras con las que cerró ayer Pablo Iglesias el controvertido congreso de Podemos en Vistalegre fueron unidad y humildad. La división política castiga a sus protagonistas, y nunca sabremos si fue el miedo a ese castigo o la presión de las bases lo que devolvió el sentido común al partido morado, cuando parecía que estábamos a punto de presenciar una película gore. Nada que ver con Juego de Tronos.

Una de las cosas buenas de Podemos es que ha socializado el debate político. Una de las malas, que ha sido uno de los mayores contribuyentes a la política como espectáculo. Era muy necesario que mucha más gente participase de la vida política para superar el llamado régimen del 78, algo que otros también intentamos desde una posición de humildad y desde el trabajo desde abajo, aunque sin tantos altavoces.

Esos mismos altavoces y pantallas que otros no hemos tenido son los que se han convertido en la principal amenaza para el propio Podemos, cuando las diferencias incluso personales se retransmiten en streaming y se utilizan como arma en el juego, no siempre limpio, de las luchas por el poder. Y de la política: porque ¿hasta qué punto avanzamos o retrocedemos, si la gente se alinea en política con uno u otro en función de personalismos o de simpatías al estilo de los grandes equipos de fútbol? ¿En qué queda el debate de verdad, el de las ideas, el que permite reflexionar, actuar, avanzar?

Unidad es una palabra fácil de pronunciar, y difícil de articular, sobre todo entre las izquierdas, y empezando por la propia organización. La unidad hay que cultivarla, y cuanto mayor es una organización y más transversal quiere ser, a más sectores quiere llegar, desde la voluntad de ser partido ganador, más difícil es de manejar esa unidad, porque las contradicciones son mayores: aquello de que “no se puede tener contento a todo el mundo”. La pluralidad o la diversidad, tan omnipresentes en la sociedad, son percibidas como una amenaza en muchas organizaciones, que acaban reduciendo la unidad al acatamiento, a la uniformidad. La unidad en la diversidad, como diría Edgar Morin, requiere de un nuevo aprendizaje en el que o se feminizan de verdad las organizaciones políticas y otros bastiones del poder, aportando una ética del cuidado cargada de valores como respeto, comprensón, empatía, constancia… o no vamos a ninguna parte, todo es más de lo mismo, y no hay nueva política que valga.

En cuanto a la humildad, qué decir. Supongo que es difícil ser humilde cuando hay tanta gente y tanto poder pendiente de ti y de tu organización. A nuestra escala, la humildad debería ser un valor inherente a la política como servicio al pueblo: siempre debe estar cerca de él, en la ética y en la estética. Es más, debería ser una especie de “prueba del algodón”: en cuanto se percibiera que “los políticos” nos alejamos demasiado de quienes pretendemos representar, tendríamos que dejarlo. La humildad es un valor de clase, de gente trabajadora que aunque quiera llegar lejos y lo logre, siempre debe tener presente de dónde viene. Lo contrario de quien hace ostentación con el poder.

Pues bien, chicos y chicas, eso: unidad y humildad. En Madrid, en Vistalegre y también aquí, en nuestras islas, que buena falta hace. Porque además de gobernar bien, de servir a quienes nos han votado de acuerdo con valores de transformación, tenemos la obligación de no defraudar, de no convertir la esperanza de tanta gente que ha confiado en el cambio en hartazgo. Como activista de la izquierda mallorquina soberanista, me alegro que Vistalegre no haya sido una batalla campal y de que la sangre no haya llegado al mar. Deseo cuanto menos lo mismo a los compañeros y compañeras socialistas, que pronto tendrán también su cónclave. De todo se aprende.

El PP, comparxa de Xelo Huertas

(Publicat al DBalears, 19 de gener de 2017)

És de vergonya la situació que fa setmanes que es viu al Parlament, arran de l’expulsió de Xelo Huertas del seu partit, Podem, així com del seu grup parlamentari. Més enllà de l’encert o no del partit morat, que òbviament té una part important de responsabilitat en la gestió d’aquesta qüestió i els danys col·laterals que fins i tot comencen a ser judicialitzats des de l’afany de venjança de les afectades, la presidència de la segona institució del nostre país no és ni sostenible, ni justificable.

Quan t’han expulsat del teu propi partit per pràctiques polítiques més que qüestionables des d’un punt de vista ètic, t’han expulsat igualment del teu grup parlamentari i has perdut del tot la confiança de la majoria d’esquerres que et va posar a la cadira, no hi ha justificacions «constitucionalistes» que valguin: ha de prevaldre la democràcia. La de veres, la «real», la reivindicada des de les places el 15M. On queda el clam de «no ens representen»? És obvi que Huertas, i no em referesc en tant que diputada (això ja li exigirà el seu ex-partit, que és obvi que haurà de posar filtres en l’elecció de persones que no avantposin els seus interessos personals als col·lectius), sinó que Presidenta, no representa a la majoria progressista del Parlament.

I molt menys, després de l’espectacle en què ha convertit la institució. L’única legitimitat que li queda a l’encara presidenta del Parlament li atorga un PP més afeblit i desorientat que mai, que té tot el dret del món a fer oposició a partir de l’espectacle que vivim i els desmarcatges de Podem (per cert, l’única munició que tenen com a principal grup de l’oposició), i aprofita la burocràcia i la conjuntura on l’esquerra que té encara una ampla majoria parlamentària ha quedat en minoria per una Mesa del Parlament on la «pinça» entre PP i Huertas és més que evident.

De fet, allò que ens hauria de decantar davant aquest desastret és qui hi guanya i qui hi perd, a tot això? …És evident que la ciutadania no té més que motius per avergonyir-se dels seus representants, i per tant hi perd. Que les esquerres i els gestors dels Acords pel Canvi al conjunt d’institució tampoc no en surten beneficiats, malgrat la bona política que s’està duent a terme, que queda absolutament eclipsada pel renou innecessari.

Aquí l’únic que treu profit, a curt termini, de la situació de bloqueig i del suport actiu a una presidència deslegitimada és el PP, que no té miraments ni tan sols a l’hora de mentir per justificar la seva actuació en alimentar encara més l’espectacle. Perquè és lamentable convertir-se en comparsa del PP, però més lamentable és que un partit hegemònic durant tants d’anys i «d’ordre» com és el PP s’hagi convertit en comparsa de Xelo Huertas.

Posem-hi seny, entre totes i tots. La seu de la sobirania popular de les Illes no és per jugar ni al Monopoly ni al Game of Thrones-«cutre» spanish version. És allà on la majoria de la nostra societat en la seva pluralitat ideològica i de condicions socials s’hauria de veure reflectit i sentir-se orgullós dels seus i les seves representants. Tornam a ser allà on érem, i sermons com el d’aquest article ja no haurien de ser verbalitzats.

Avís per a navegants

(publicat al DBalears l’1/07/2016)

Les eleccions del 26J, que encara han de menester molta més anàlisi i molta més interpretació, han llançat un senyal inequívoc a les forces polítiques d’esquerres: per poc que ens despistem, la dreta torna a reviscolar. Pertot arreu, i particularment a la nostra terra, amb un creixement de 10 punts entre el PP i C’s entre les eleccions del desembre i les del juny. Quan fa només un any, les esquerres vam obtenir la majoria més ampla de la nostra història democràtica.

A les eleccions del 26J van fallar les enquestes que no es poden tornar emmirallar davant la crua realitat d’un país d’escassa cultura democràtica que premia la dreta malgrat la corrupció, l’evasió fiscal i la manipulació desacomplexada de l’Estat de dret. I un electorat que castiga les esquerres ja sigui per les seves bregues, les coalicions fetes a corre-cuita o les ànsies de resultats immediats que no acaben d’encaixar amb els temps que han de menester els processos de canvi real.

Els enemics i adversaris de tot el que facem per ser qui som exigeixen ara que rodin caps i «autocrítica», justament al grup polític que més ha comptat i seguirà comptant amb les seves bases i amb l’eina de la participació per prendre les decisions tant estratègiques com tàctiques. La decisió d’anar en confluència amb altres forces progressistes no era nova, però és cert que es va haver de prendre amb més presses i pressió de la desitjada. Dubt que en menys d’un mes i vists els resultats globals, tant de baixada de Podem i les seves aliances, com el pitjor resultat històric dels grups sobiranistes d’esquerres arreu de l’Estat que van quedar al marge de les confluències, els resultats haguessin estat gaire diferents. Dit això, crec que més de 117.000 ànimes que van votar una coalició amb presència, missatge i proposta sobiranista es mereixen un respecte.

La gent de MÉS tenim clar que vam fer el que havíem de fer, però sobretot tenim clar el que hem de fer ara, després del missatge clar de les urnes per als navegants progressistes i la gent que estima la terra: seguir fent feina i seguir deixant-nos la pell per fer una Mallorca i unes Illes sobiranes, verdes i inclusives, com ja fan cada dia les nostres regidores i regidors, batles i batlesses, i càrrecs de govern al Consell i a la Comunitat. Així com ho fan també els milers de votants i militants de MÉS avesats a no rebaixar el seu nivell de compromís malgrat les adversitats.

Per això va nèixer MÉS: per canviar les coses. I no farem passes enrere, malgrat l’ofensiva dels qui no ens volen cap bé, ni a nosaltres, ni al país. Dels qui s’estimem més la intriga que la feina, dels qui prefereixen la comoditat al compromís, dels qui estan tan, tan preocupats per nosaltres, …però ni s’immuten per la possibilitat real de què a Espanya governi una coalició de la dreta i la ultradreta, una de les pitjors notícies en els darrers temps per a les nostres Illes, per a la nostra gent, la nostra cultura, la nostra llengua i el nostre autogovern. Seguirem lluitant, com sempre, per recuperar el nostre futur. Seguim.

26J, primeres reflexions

Malgrat #UnidesPodemMÉS ha estat segona força a les nostres Illes, la nit electoral d’ahir no va ser una nit de celebració. Perquè el resultat no va ser l’esperat, però sobretot perquè el bloc conservador va obtenir aquí i arreu un millor resultat que el 20D, i perquè la política que defensam és a les antípodes de les seves. En resum: volíem guanyar, i no vàrem poder. Personalment, em costa pair com així la corrupció permanent, els papers de Panamà o l’ús de l’aparell de l’estat per part de Fernández-Díaz per perseguir l’oposició no passen factura en absolut al PP, tot i que està molt enfora dels resultats de 2011.

La por revifa el bipartidisme clàssic. Més enllà d’errades tàctiques, per mi la baixada d’Unidos Podemos a nivell d’Estat i la suma insuficient de la confluència amb MÉS a les Illes obeeix sobretot a la victòria de l’estratègia de la por, a la qual s’havien apuntat gairebé tots els contrincats polítics, inclòs el PSOE. Por a Veneçuela, por a què els comunistes llevassin les cases a la gent (argument tan increïble com malauradament real a peu de barra de bar), i per acabar de rematar la faena, un Brexit que genera encara més inseguretat. Davant el dubte (i en aquestes eleccions, hi havia molta gent dubtosa), els votants s’han estimat més el valor segur del bipartidisme clàssic. Pujada del PP i manteniment d’un PSOE a pesar dels seus magres resultats en termes històrics. I Unidos Podemos i totes les confluències, milió i pico de vots menys que la suma dels seus diferents components el 20D.

L’abstenció és d’esquerres. I novament, ha demostrat que anar a la platja o quedar a casa per desconfiança amb els partits és un aval als que comanden, es miri per on es miri. Llavors vindran les lamentacions, però és així. I òbviament, els partits progressistes també ens ho hem de fer mirar: no hem de fer servir estratègies com la de la por, però sí que els missatges d’esperança han d’anar acompanyats d’una ètica i sobretot una pràctica política que faci veure que la unitat de les esquerres no és sols una conjura d’interessos multicolors, i que som capaços de conviure i cooperar més enllà d’una campanya.

La pujada del bloc conservador no és positiva ni per a la gent, ni per a les Illes. Un govern de canvi a l’Estat espanyol hagués estat un missatge clar a Europa de què cal canviar les regles del joc, i que l’austericidi s’ha d’aparcar si volem senzillament, que el projecte europeu sobrevisqui. La pujada en vots sobretot del PP, que sumats als de C’s reforcen el bloc conservador, no és gens esperançadora en aquest sentit, ans al contrari: no estarem massa temps a veure que les promeses de Rajoy en campanya són substituïdes per nous paquets de retallades acordats amb Brusel·les. I què dir de la qüestió territorial? Amb Catalunya sense dret a decidir, eleccions basques a la tardor i un bloc conservador que vol una España Grande y Libre, continuarem a una deriva on cada àtom de sobirania bàsica l’haurem de guanyar a pols. I a les Illes, com ens ha tocat fer sempre, resistència i dignitat.

La repetició dels resultats del 20D en termes globals obliga a acords. I si hi ha la més mínima possibilitat d’un govern diferent que no pivoti entorn a la dreta, s’ha de treballar a fons, però no en som optimista, sobretot si ens hi fixam en els resultats al Senat, on el PP ha reforçat la seva majoria absoluta.

Després del 26J, no decebre és treballar per mantenir la il·lusió des de la lluita concreta. El major perill de la lectura d’aquests resultats és convertir la il·lusió de la gent pel canvi en onada de decepció. Senzillament, no ens ho podem permetre, perquè tot està per fer i tot és possible, però sobretot perquè és més necessari que mai canviar: ni les Illes, ni Espanya ni Europa no van enlloc si no és amb un canvi de polítiques. I si ens toca fer d’oposició a determinats àmbits, recordem que la lluita no és sols cosa de les institucions, i que cada un dels vots de canvi obtinguts en aquests comicis han de servir per seguir lluitant i per contruir des d’abaix una alternativa global, més enllà de conjuntures electorals.

Ara toca pensar i repensar, compartir reflexió i acció sense defallir, tot recordant que els processos històrics de canvi són justament això, processos d’anar envant i enrera, processos de mig i llarg termini que no acaben d’encaixar amb l’espectacle en què s’ha convertit la política de plató. Idò això: seguim.