Arxiu d'etiquetes: PP

El carnaval del PP

(Publicat a El Periscopi, 27/02/2017)

A la dreta la cohesiona el poder. Això és el que explica que Mariano Rajoy fa menys d’un any fos qüestionat per bona part dels dirigents del PP, i en canvi en el congrés estatal del partit de fa unes setmanes tornàs a ser un líder inqüestionat…

A les Illes, en canvi, el PP no havia estat mai tan desplaçat del poder institucional, i potser això expliqui el festival de candidatables en el PP balear de cara al seu congrés regional: des d’un ressuscitat José Ramón Bauzá a Biel Company passant per Aina Aguiló o Jaume Bauçà. Allò que em fa més gràcia és que el candidat amb més suport de l’aparell del partit, Biel Company, es presenti com ja va fer Bauzá com «l’ordre» versus «el caos» que representen les esquerres i en canvi quan toca parlar del conclave del PP, aquest «caos» es transforma en virtut, apel·lant a allò de què «és molt sa que hi hagi diferents sensibilitats».

Que en la gestió del poder les esquerres ens topem amb contradiccions i diferències és normal i es magnifica, i sovint nosaltres les alimentam amb renous innecessaris. Però que un partit amb tot el poder que ha manejat el PP, que hauria de ser (i no ho és, o almenys no exerceix com a tal) el principal partit de l’oposició, presenti uns nivells de divisió com mai en la història, i no siguin capaços de posar-se d’acord ni per trobar una líder o un líder a poques setmanes del seu congrés, deixa ben clar que ara per ara al PP li queda una llarga travessia del desert fins que tornin a ser alternativa de govern. Mai no s’havia vist res igual, amb amenaces incloses de «dossiers» que podrien comprometre un o altre candidat.

Això del PP més que un congrés sembla un carnaval, ple de llops vestits de mens… Perquè qui és Biel Company si no l’únic conseller que va sobreviure tota la legislatura del president Bauzá (apart del seu lleial vicepresident) i per tant va compartir allò que tant d’essencial com de destructiu tenia la seva política? Què diferencia des del punt de vista de la proposta política uns candidats i uns altres, més enllà del «postureo» més espanyolista o més regionalista, quan uns i altres varen santificar i imposar el TIL fins i tot anant contra sentències judicials? Res… Pensa cap d’ells sanejar un partit on ha quedat demostradíssim que la corrupció no és un tema «de persones», sinó una manera sistèmica de funcionar, sobretot quan encara els queden desenes de judicis pendents? …Clar que no!

En aquestes circumstàncies cal afegir que si un militant del PP es troba cansat o despistat, almenys ara té altres partits de centre-dreta al seu abast. Si jo fos del PP i a pesar de tot el que he exposat, reincident, i finalment anàs a votar al congrés del partit, sobretot desconfiaria de qui més s’esforça per fer veure que és un me, i no un llop. Veurem que passa. Ara toca Quaresma.

El fil de la corrupció: tot quadra

(Publicat al DBalears el 9/02/2017)

Aquesta setmana el jutge Castro ha dictat l’apertura de judici oral contra Matas i Rodríguez, per als quals els fiscals anticorrupció demanen 5 anys de presó. El caràcter sistèmic de la trama de corrupció del PP és cada cop més evident, amb dos nivells de corrupció: el del famós 3% i el finançament il·legal del PP, que es remunta si més no al cas Túnel de Sóller, i el de les corrupteles derivades de la sensació d’impunitat, de poder fer qualsevol cosa sense que t’enxampin, que també han aprofitat polítics, funcionaris i empresaris.

Castro i els fiscals posen de manifest com funcionava aquesta maquinària espoliadora: Matas des del Consolat (i els seus soldats des de les conselleries) gastaven i feien obra pública de dubtosa utilitat pública, i el cobrament de comissions el canalitzava Rodríguez des del partit, a travès de factures falses que per concepte de comunicació o publicitat, pagaven les empreses constructores. Alerta, pagaven les constructores primer, que tornaven favors al PP, i després seguim pagant nosaltres, tots els contribuents, per molts d’anys.

Una hipòtesi que «quadra» perfectament amb els avanços, documentació i testimonis recaptats a la comissió d’investigació parlamentària de les autopistes d’Eivissa, on tothom sabia d’irregularitats comeses des del minut zero, des de la mateixa adjudicació de les obres, a la seva execució, passant per la destrucció del patrimoni, expropiació i ocupació de finques i cases sense garanties, sobrecostos crònics, etc., etc. Però és ara que ho hem pogut documentar i acreditar, i reprendre el fil de la corrupció, que malauradament sembla que no s’hagi trencat perquè com deia, forma part de la manera de fer (i per tant de ser) del PP.

Pel que fa a les autopistes d’Eivissa, el cap de FCC, un dels més veterans compareixents a les comissions d’investigació parlamentàries (ja va comparèixer pel cas Túnel de Sóller, i també a la comissió de Son Espases) va explicitar com funcionava el tema: «a totes les obres que es feien en aquella època hi havia una part de comunicació, però tota la part de comunicació estava centralitzada en la persona de comunicació que tenia la conselleria (de Mabel Cabrer)». El Govern enviava factures a les empreses constructores adjudicatàries d’obra pública, i aquestes pagaven religiosament, sense mirar massa prim ni per quin concepte eren. Tanmateix, ho ficaven tot a la quota de la hipoteca i és la ciutadania que pagaria. I pagam i pagarem.

El PP ja ha estat condemnat per lucrar-se de doblers públics; ha hagut de tornar diners (quantitats petites, per ara); jutges i fiscals assenyalen a la procedència opaca i dubtosa del seu finançament, acreditat també per la Sindicatura de Comptes, …i el que ens queda per veure. Els heu vist demanar perdó? Jo no, apart de repetir com si fossin lloros allò de què «la corrupció és de persones, no de partits». Són els fets, els que ens defineixen, i per ara, allò que sí han fet els del PP és tornar seure Mabel Cabrer als escons del Parlament. O premiar també Maria Salom, la caixera del Túnel de Sóller, amb la màxima representació del govern d’Espanya a les Illes Balears. I tenir una gran desmemòria, i una enorme capacitat per mirar cap a un altre costat a pesar que la merda els arribi fins al coll.

El dia que arribem a ser una societat madura, plenament democràtica i amb dignitat i memòria, ni persones ni partits com aquests no haurien de tornar tocar poder, a no ser que de bon de veres, demanin disculpes i es restitueixi tot allò que ens han robat.

Lloguer turístic intoxicat

(Publicat al DBalears, 12/01/2017)

Al primer pacte de progrés, el primer parèntesi progressista de la nostra recent història democràtica, el PP a l’oposició, comandat pel Ministre Jaume Matas des de Madrid, es va dedicar a intoxicar pels pobles sembrant la por pel que fa als Parcs Naturals que els ecologistes volíem impulsar a la Serra de Tramuntana, la península de Llevant o Mondragó. El nivell d’intoxicació, mentides i tergiversació arribava a tal punt, que record haver de sortir amb escorta del teatre d’Andratx, on amb altres companys havíem anat a explicar els avantatges del Parc de la Serra de Tramuntana. Els amics del PP s’havien dedicat a repartir pamflets i fer actes previs on avisaven que «els comunistes» els volíem prendre les terres, entre altres bonhomies.

Una situació semblant es viu aquests dies, salvant la distància temporal, amb altres actors i un tema diferent, però que hi té una certa relació. Me referesc al que està fent el PI-Proposta per les Illes amb l’avantprojecte de llei del lloguer turístic. Alineats amb l’heterogènia patronal del lloguer, però a la vegada sense desalinear-se dels hotelers, han passat d’exigir des del minut zero una regulació (indefinida, per altra part) incompatible amb el rigor i el consens necessari per a una proposta d’aquesta transcendència, a rebutjar de dalt abaix la proposta que el Vicepresident Barceló ha posat damunt la taula, després de moltes, moltíssimes hores de feina, reunions, recerca i sobretot, voluntat de defensar el bé comú i mirar de compatibilitzar una nova modalitat d’explotació turística amb la necessitat d’un turisme sostenible, que generi prosperitat compartida i que no interfereixi en l’accés a l’habitatge, que és un dret bàsic.

Però no conformes amb oposar-s’hi, els companys del PI han començat a intoxicar activament, sense amagar-se de la seva intencionalitat real: que això sigui un campi qui pugui, i que es pugui llogar tot. Ben igual que els hotelers podien fer el que volguessin, als anys 60 i 70s, i així tenim les nostres costes, amb platjes que en teoria són domini públic en la pràctica semblen extensions dels hotels. El PI vol que es pugui llogar tot, baix l’eufemisme que l’únic que ha de fer la nova normativa és «fer aflorar tot el que hi ha». Com si «tot el que hi ha», sigui legal o il·legal, complís uns paràmetres d’allò que qualsevol persona entén que hauria de ser un turisme de qualitat i sostenible (donar un bon servei, complir amb la normativa urbanística, que els veïns estiguin d’acord, i un llarg etcètera). Hem de ser clars: no tot el que s’està llogant ara mateix mitjançant les principals plataformes com AirBnB no es podrà llogar.

Els del PI han passat, com els del PP de Matas, directament al terreny de la mentida, la demagògia i la por, dient arreu que cercam problemes fins i tot per a la gent que «ho tenia tot legal», cosa que és rotundament falsa i ho saben. No val tot per per guanyar vots, sobretot quan et presentes dia sí dia també com un partit d’ordre, i quan parlam d’un tema tan complex de regular que si no encertam, podem ferir de mort el territori i un model econòmic que evidentment cal transformar. Mirau sinó com estan altres indret amb aquesta problemàtica, o com està ja Eivissa, on és impossible llogar un pis per viure-hi. Del que fa el PI se’n diu irresponsabilitat electoralista, just el contrari del que estam fent les impulsores de la llei: escoltar la gent i els col·lectius socials i econòmics, seguir escoltant i mirar de trobar el punt d’equilibri d’una normativa que ha de permetre encarar la realitat i fer-nos avançar cap a un millor turisme, que generi prosperitat compartida sense matar la gallina dels ous d’or.

El govern més ranci de la democràcia

(Publicat a ElPeriscopi el 5/12/2016)

Un any després de la primera convocatòria d’eleccions, ja hi ha govern a Espanya. Els «mercats» estan contents, sobretot de què aquest govern sigui novament del PP, que C’s el recolzi, i que el PSOE l’acompanyi, com ja s’ha vist amb les primeres mesures anunciades, entre d’elles la supressió de les revàlides o la usurpació de la negociació als agents socials amb una pujada del salari mínim més efectista que efectiva mentre la reforma laboral es mantén «atada y bien atada».

El «nou» govern de Rajoy és un govern ranci, el més ranci de la història recent, si més no des del 1978, amb ministres entre continuistes i retrògrades, amb poques «novetats» com Dolores de Cospedal al capdavant d’un Ministeri de Defensa que ja us podeu oblidar de què en retalli el pressupost, segurament el més prescindible de tots. És un govern que se’ns ha volgut vendre com de «gent dialogant», però que ja cerca fórmules per botar-se el control del Parlament i sobretot, perquè no es modifiquin les lleis i «reformes» de Rajoy.

El quid de la qüestió és en si el PSOE li seguirà el joc i serà capaç de resistir el primer envit fort, que seran els pressuposts generals de l’Estat, baix l’amenaça d’un Rajoy relativament còmode a l’hora de convocar noves eleccions, cosa que no els convé gaire, als socialistes. També aquí entra en joc la democràcia interna d’un PSOE on al meu parer ni la gestora ni la gent que s’ha carregat Sànchez no disposen de la legitimitat per prendre decisions tan transcendents com acabar fent de comparsa del PP, a no ser que el full de ruta del partit sigui el de l’auto-aniquilació. Una situació que només pot canviar si la militància socialista té veu i la deixen decidir.

Pel que fa a les nostres Illes, com ja he escrit reiteradament, un govern del PP a Espanya és un mal escenari per a una terra castigada pel menyspreu, el mal finançament i els greuges històrics. No obstant, i més enllà de resistir com l’aldea gala d’Astèrix davant un imperi -això sí- decadent, s’obrin noves oportunitats, com ara l’altre dia al consell de política fiscal i financera, on els governs de Catalunya, Euskadi i les Illes es varen plantar davant la proposta del límit de dèficit imposada per Montoro.

Necessitam més que mai fer front comú i aliances diverses no sols per preservar el que queda d’estat de benestar, sinó per introduir també elements de qüestionament i ruptura d’un Estat que ja s’ha demostrat a més de poc comprensiu, ineficaç per fer front als reptes que té la societat en ple segle XXI. I això només ho farem des de les perifèries, i predicant amb l’exemple, fent veure com diria Chomsky que sí que hi ha alternatives, i que les polítiques transformadores les lideram els territoris alliberats del jou d’una dreta que encara beu del franquisme sociològic.

Serà una batalla a mig i llarg termini, perquè el context europeu i americà, o occidental si voleu, apunta a un cicle neoconservador on d’entrada, un dels principals problemes és la dificultat per visibilitzar una alternativa coherent i amb cara i ulls a l’hegemonia de la dreta i els feixismes. Si no és amb un procés de rearmament ideològic i d’acció de les esquerres i els moviments socials a tots els nivells, serà mal de fer. Aquell vell fantasma que recorria Europa i del qual Marx i Engels ens advertien fa més de 150 anys és més viu que mai.

Eines contra la corrupció

(Publicat al DBalears, 1/12/2016)

Aquesta setmana hem aprovat al Parlament la Llei de l’Oficina de Prevenció i Lluita contra la Corrupció, que tanta sort serveixi per compensar el mal fet pel mal maneig i el saqueig de les arques públiques en aquesta terra nostra, on després dels casos Túnel de Sóller, Brokerval o Gilet, per allà als anys 90, s’ha incrementat aquesta plaga que és la corrupció política fins al punt que la Viquipèdia disposa d’ençà de fa temps de tota una categoria exclussiva per als casos de corrupció a les Illes Balears. Per fer-s’ho mirar, vaja!

Amb aquesta Llei, a diferència de com sol passar gairebé sempre, no hem fet tard en relació a altres territoris. Només Catalunya, Aragó, fa uns dies el País Valencià en tenen, i Navarra la té a punt. No és una moda, sinó una exigència social on el malestar social per la crisi econòmica i l’atur va de la mà de la crisi política per mor de la corrupció, i bé està actuar-hi a temps, i no sols fer postureig ni caure en lamentacions.

L’Oficina, que dependrà orgànicament del Parlament, però serà funcionalment independent, té una càrrega important de vigilància de l’acció dels càrrecs públics sobretot pel que fa a la incompatibilitats d’interessos entre la dedicació pública i el negoci privat, que massa vegades és en el rerafons de molts dels casos destapats. També tindrà una forta capacitat investigadora, que al meu parer pot servir perquè totes les institucions, des d’Ajuntaments al Govern passant pels Consells es posin les piles a l’hora de vigilar segons quins mals hàbits, sobretot pel que fa a la contractació pública i els “favors” de segons quins polítics a segons quins amics. I si un tema acaba als jutjats, que no tardi anys en abordar-se. I fins i tot pot sancionar el “boicot” a una investigació, o la manca de col·laboració, amb multes proporcionals a les quantitats que s’hagin pogut defraudar en els casos investigats.

Els crítics a la Llei, que són els mateixos que tampoc no creuen en les comissions d’investigació parlamentàries, han fet servir arguments infantils i impertinents per mirar de desacreditar la futura Oficina: que si alguns miram massa pel·lícules, i tal. Però malauradament, a les Illes parlar de puticlubs russos, màfies, extorsió policial a la platja de Palma, xarxes de prostitució, “pelotazos” d’infinitud de modalitats, doblers enterrats a capses de colacao a jardins d’alts càrrecs… no són pel·lícules: la realitat de la corrupció a casa nostra supera la ficció, i el que cal és actuar. I alguns amb això el que haurien de fer és sobretot callar i no posar pals a les rodes.

I de treure rèdit polític, que també ens hi han acusat, ja m’agradaria, la veritat: però ara per ara el que ha quedat prou clar és que electoralment la corrupció només li fa pessigolles, al PP. Així que hem d’entendre que en tot cas, des del punt de vista dels vots, els impulsors de la iniciativa fins i tot podríem ser castigats a les urnes, per la mateixa regla de tres!

El més important de tot és que de la preocupació ciutadana per la corrupció passam si més no a la possibilitat ciutadana per actuar contra la corrupció, que no és poc: qualsevol persona podrà adreçar-se a l’Oficina amb garanties del seu anonimat i protecció davant sospites fonamentades de malbaratament dels recursos públics, i això fins ara no havia passat. Estic convençut que l’Oficina serà una eina ben útil per retornar credibilitat a la política, i per implicar tothom en el projecte d’una millor i més sanejada democràcia.

Tweet
0
0

20N: saldo a favor del Régimen

(Publicat a Economía de Mallorca, 23/11/2016)

Este fin de semana se han cumplido 41 años de la muerte del dictador, que no es lo mismo que decir 41 años sin ausencia de dictadura. La transición ha sido idealizada y ensalzada por los beneficiarios del nuevo régimen, pero es justo decir que las negociaciones y pactos se hicieron con una desigual correlación de fuerzas entre quienes controlaban el Estado, el ejército y los tribunales por un lado, y quienes habían sobrevivido a cuatro décadas de persecución, muertes, cárcel y torturas en defensa de la democracia, por otro.

No es justo pensar que los segundos no hicieron todo lo que pudieron para que esto que “disfrutamos” desde el 78 se pareciese a una democracia moderna, pero tampoco lo es considerar a los primeros y a sus herederos demócratas “de pro”, porque nunca lo han sido. La dictadura la fabricaron ellos, la democracia se encargaron de que no perjudicase a sus intereses. Todo lo demás es literatura al servicio del poder.

Y más allá de las intencionalidades, desde el golpe de Estado de 1936 llevamos un par de más años de dictadura que de democracia, y eso se nota. Nada que ver con otros países con revoluciones democráticas en los siglos precedentes a sus espaldas, que afianzan las instituciones, las políticas públicas y sobre todo, la cultura democrática. Porque la democracia requiere de cultura, y no sólo de procedimientos. De prácticas sociales, y no sólo de normas. De justicia, y no sólo de tribunales.

Como estuvo tantos años prohibido hacerlo, nos hemos llegado a creer que votar ya era democracia, y no lo es. De hecho todavía se prohíbe votar a muchos, y sino que se lo pregunten a las gentes de Catalunya. Cuando un pueblo se empodera, sale a las calles y exige cambios, sea en el 15M, en el procés català o en la última concentración contra el TTIP, y quienes mandan en las instituciones dicen que no, que no se puede votar, que no tenemos derecho a decidir, está claro que algo va mal. Que esta democracia no es tal, ni la transición tan modélica como nos la habían contado.

Mientras no sea asumida como práctica social, como cultura popular, como credo civil, la democracia seguirá estando ausente, como cantaba Javier Krahe. El PP no necesita la democracia, y a las oligarquías les molesta, porque la democracia de verdad implica equilibrios de poder, y lo que tenemos son unos desequilibrios tremendos como nunca entre los de arriba y los de abajo, ricos y pobres, minorías privilegiadas y mayorías sociales precarias.

La democracia implica tener opción a cambiar eso, y todo apunta a que no nos van a dejar. Semanas antes de este 20N, quienes mandan de verdad nos lo dejaron claro con ese golpe de estado en el PSOE que nadie se atreverá a comparar con un 23F, pero que nos dejará dramáticas consecuencias e irreversibles. Como el gobierno del PP más rancio de este régimen del 78, decadente pero eficaz en sus propósitos, al que lo mismo le da anunciar recortes de servicios que de libertades, amenazando con prohibir los populares memes de internet. Como hacía Franco con los pasquines de quienes desde la lucha clandestina defendían la democracia.

Un govern ranci per a una Espanya decadent

(Publicat a ElPeriscopi el 7/11/2016)

Molt s’ha dit aquests dies del «nou» govern de Mariano Rajoy: que és més del mateix, que hi ha poques dones i que en general, no es tracta de gent predisposada al diàleg sinó més bé avesada a l’ordeno y mando que les majories absolutes emparen.

La meva opinió, més enllà del que ja s’ha dit i del que és obvi, és que es tracta d’un govern autènticament ranci per a una Espanya condemnada a la decadència, com un peix que es menja la coa: un alimenta l’altre. Un govern com que ve a ser com l’Armada Invencible per a Felip II de Castella, en el sentit que era més fàcil ja fa quatre segles jugar a fer d’imperi que mirar d’abordar amb seriositat els problemes de fons d’un règim en crisi profunda. El resultat d’aquella operació tots el coneixeu: Espanya va quedar al marge de l’Europa moderna.

No entraré en els llinatges dels i les ministres, bona part d’ells aristòcrates i membres d’unes elits absolutament desconnectades de la realitat social. Amb això ja hi hauria per fer una anàlisi sobre la component de classe de l’executiu, i per tant d’a qui és que serveixen.

Anem per parts… El duo reaccionari per al maneig de les finances (Montoro a hisenda i De Guindos a economia) ens fan pensar en més d’allò que ja coneixem: amnisties fiscals, rescat de bancs amb doblers públics, campions en retallades de serveis públics, i zero referències a canviar el model econòmic, perquè per això ja hi ha el mercat, que funciona tot sol. Dues assignatures pendents per als primers mesos de govern: la guardiola de les pensions i resoldre els 5.500 milions d’ajustament al dictat de Brusel·les. Esperem que la resposta a la primera qüestió no sigui la privatització del fons de pensions, i pel que fa a les retallades, ja manegen dues opcions: o repartir-les entre les CCAA, o fer una passa més en la privatització d’AENA, cosa que ens afectaria greument, a les Illes, perquè hipotecaria definitivament la possibilitat d’exercir el més mínim control sobre els aeroports.

Com que Soria ho té malament per tornar, no passeu pena que el germà del secretari d’estat d’energia, el fill predilecte de les elèctriques, se farà càrrec de la cartera de turisme i energia. Ja us podeu imaginar per a qui farà feina. Encara no sabem si na Borrego, la secretària «balear» de turisme de Pozuelo de Alarcón hi continuarà, en tot cas poc aportarà quan fins ara no ens ha aportat res de res.

A Interior, opta per Zoido, un señorito andalús admirador de Susana Díaz i digne successor de Fernández Díaz. Si aquest darrer ha fet servir l’aparell de l’estat per espiar els adversaris polítics i manipular la justícia, no dubteu que Zoido farà el mateix, sobretot després que s’hagi minimitzat una qüestió que hagués fet dimitir a qualsevol ministre arreu d’Europa. El CNI li toca gestionar-lo a ell, però tothom dóna per fet que qui hi comandarà serà la flamant ministra de defensa, Dolores de Cospedal. Cospedal no ha aconseguit desplaçar Soraya Sáenz de Santamaría, però ha aconseguit quedar-se amb el control de l’aparell de l’Estat.

La detenció aquests dies de la batlessa de Berga per la polèmica amb una bandera ens dóna entendre que no es preveu el més mínim canvi en el govern d’Espanya pel que fa a la negació del dret a decidir. I enlloc de fer una aposta intel·ligent, com perquè ens entenem, fitxar un Duran, Rajoy ha optat per una Ministra del PP català, el partit més minoritari de l’arc parlamentari del Principat. Ella ja ha avisat que serà «l’accent català» del govern Rajoy, quin consol.

Per cert: Rajoy s’estima més posar una ministra catalana encara que el PP sigui el partit més minoritari del Principat que no una de les Illes tot i que el PP sigui encara el partit més votat a casa nostra. Tota una demostració del nul nivell d’influència de la dreta illenca a Gènova i per extensió, a Nuevos Ministerios, i un anunci de què el menysteniment cap a les Illes continuarà.

Però vaja: algú esperava més d’un senyor que no ha fet res per ser president apart de confiar en la incapacitat dels altres per conformar una alternativa? Tanmateix, les oligarquies li han fet la feina bruta, i ara esperen el seu rèdit. Ja tenim govern, però no espereu que governi per a vosaltres, estimats lectors.

PSOE: el día después

(Publicat a Economía de Mallorca, 24/10/2016)

Sólo había pasado un día desde aquel comité federal fatídico, el primero tras el golpe de estado a Sánchez. Capitaneado por decenas de mujeres y sobre todo hombres grises, provenientes en su mayoría del sur y de la Castilla profunda, aquel PSOE se deshizo también de sus militantes.

Empezaba a refrescar en Madrid, y las 94.000 firmas presentadas por el alcalde de Jun eran perfectas para la caldera, pensaron los de la gestora. A principios de semana, el forense Fernández-Vara ya había advertido que aquello de consultar a la gente no formaba parte de la cultura del partido, que incluso podía llegar a ser peligroso. La gente no entiende ni sabe gestionar los matices, avisaba: todo lo ven blanco o negro.

Reducidos Rajoy y el corrupto PP a una simple cuestión de matiz, barones, tertulianos y variados vividores del sistema se turnaron día tras día para redoblar las campanas a muerto desde la atalaya de Ferraz, hasta ayer domingo.

Repicaban con fuerza, amplificadas por cientos de altavoces interesados. Algunos valientes, como Francina Armengol, se atrevieron a denunciar que no se estaba anunciando un funeral, sino un asesinato, mientras otros preparaban las sogas y afilaban los puñales, y los envolvían en papel de argumentario. Se votó según el procedimiento democráticamente establecido, y se informó diligentemente de que el resultado también había sido consecuentemente democrático.

En el séptimo día, el señor X descansó, y suspiraron aliviados los amos del Ibex35, los corruptos con sus respectivos corruptores, los legionarios de Cristo y los señores del Opus Dei. Todo seguía en orden. A partir del lunes ya nos encargaremos de que no quede ni un gobierno autonómico ni municipal en manos de rojos, verdes ni separatistas, pensaban para sus adentros. Por ahora, ¡misión cumplida!

Ya es lunes y se especula con las primeras quinielas de ministros del “nuevo” gobierno de Rajoy. Al sociolisto* Mesquida, aspirante a sustituir a Fernández-Díaz, le gusta Bauzá como Ministro de Turismo. Sería un buen tándem para los intereses de Baleares, sin contar con los baleares, por supuesto. No se rían, que en esta vieja nueva era el despotismo vuelve a estar de moda y nunca se sabe cuándo va a sonar la flauta.

*Sociolisto: término utilizado por mi abuela, andaluza y socialista, para definir a los verdugos del comité federal.

Canviar reforma per reacció

(Publicat a ElPeriscopi, 24/10/2016)

El comitè federal del PSOE va decretar ahir un canvi de rumb històric en el partit de referència de l’esquerra a Espanya en els darrers 137 anys. La defenestració de Sánchez fa unes setmanes ha estat anecdòtica en relació a les dues qüestions realment importants en tota aquesta qüestió.

Primer, l’enterrament de la democràcia interna, que ha convertit el primer partit que es va atrevir a celebrar primàries en un autèntic cortijo de González, Díaz i Fernández-Vara. Aquest darrer, justificava sense complexos el cop d’estat al comitè federal dient que això de deixar decidir als militants «no formava part de la cultura del PSOE», que «a la gent si la deixes votar, tot ho veu blanc i negre, i li costa veure els matisos». Que millor que decideixin ells, «els elegits», capaços de mantenir una falsa equidistància entre l’obediència a la militància o a l’oligarquia. Llàstima que al final s’imposin personatges com aquests a un partit que va tenir morts, exiliats i represaliats en la seva lluita per la democràcia, mentre Fernández-Vara, supòs que per allò dels matisos, militava a l’Alianza Popular del franquisme sociològic: tot sembla indicar que ni tan sols ara té la més mínima noció del que significa la paraula democràcia.

Segon, el canvi de la reforma per la reacció. Amb la investidura a Rajoy, el PSOE fa un punt i apart en el que la socialdemocràcia reformista ha representat històricament. El PSOE sempre havia estat el partit del progressisme moderat, dels canvis a foc lent, de l’adaptació a la realitat, fins i tot en la seva configuració territorial. Amb la decisió d’ahir, els de Ferraz s’han passat al costat obscur, el de la reacció, perquè facilitar el govern a un partit de dretes i corrupte no és que sigui molt d’esquerres, ni molt coherent per molt complexa que sigui la realitat.

Els qui encara pensam que la política no sols és font de problemes sinó també ho ha de ser de solucions davant l’estat de coses potser hem pecat d’ingenus en haver cregut que el sentit comú faria ara més que mai estendre un cordó sanitari front al partit més corrupte de la història. El mateix que ara quedarà legitimat per decretar noves retallades amb l’excusa que Brusel·les (ho) mana, es seguirà carregant la separació de poders amb la utilització més barroera de l’aparell de l’estat i la manipulació convenient de la justícia, i aprofundirà en el menyspreu a la diversitat territorial i al dret a decidir dels pobles. Aquesta és la imminent i més lamentable conseqüència del que va passar ahir al comitè federal del PSOE.

I finalment: que alguns no es facin il·lusions. Aquest punt d’inflexió del PSOE afebleix el conjunt de l’esquerra, en tant que es fa ben difícil fins i tot imaginar una alternativa viable i coherent front a la dreta, i reforça l’hegemonia del Partit Popular una vegada confirmat el paper de Ciudadanos com a partit circumstancial. Així que preparau-vos, que vénen corbes!

Conseqüències

(Publicat al DBalears el 6/10/2016)

Molt s’ha parlat aquests dies sobre les conseqüències a les Illes d’un futurible suport del PSOE a la investidura de Rajoy mitjançant l’abstenció de diputades i diputats socialistes. Fa just una setmana, escrivia des d’aquesta mateixa tribuna sobre la guerra total desfermada entre les files socialistes, quan encara no s’havia celebrat el seu comitè federal, i lloava l’aguant que fins aleshores havia tingut Pedro Sánchez, i la posició defensada pel PSIB, en el sentit de plantejar com a «solució» a Espanya un pacte semblant al que tenim a les Illes, que inclogués partits d’esquerres i sobiranistes.

Dies després, Sánchez ha estat defenestrat al seu partit, i relegat a la quarta o cinquena filera en el seu escó al Congrés. Tota una metàfora de fins a quin punt s’han imposat els del «No però sí» de Díaz i els «barons» a toc de corneta dels poders fàctics. Perquè aquest és el tema: tombat Sánchez i tombada la possibilitat que sigui la militància socialista els qui decideixin què s’ha de fer, ningú dels que ha «guanyat» s’atreveix a dir obertament que tot això era per facilitar el govern a Rajoy i salvar un model d’Espanya profundament hegemonitzat (per no dir abduït) per la dreta, en tots els sentits… És el «no però sí», el segell de la hipocresia i la falsedat que el 15M volia desterrar de la política.

Afortunadament, el PSIB i els seus diputats es mantenen, i segueixen defensant les cada vegada més escasses possibilitats de pacte a l’esquerra, i la participació democràtica de l’afiliació socialista en el procés. Per això, i malgrat aquests dies s’han forçat titulars i declaracions (incloses algunes meves) per mirar de consolidar la idea de caos i divisió al si del pacte d’esquerres a les Illes, me tem que si Rajoy acaba essent president el que tindrem aquí són uns Acords pel Canvi més forts i cohesionats que mai: el pacte en sortirà reforçat, després de la tempesta.

Perquè des de Madrid, que mai ens han plogut ni flors ni doblers, sinó tot el contrari, la dissidència serà més castigada que mai, i els partits del pacte, i fins i tot els de l’oposició, haurem de conviure en la trinxera de la defensa de la dignitat del nostre poble i la seva gent, oblidar-nos de renous innecessaris, i revisar ara sí les possibilitats i les prioritats d’uns temps que s’anuncien foscos. Com Gramsci, vos ho diu un pessimista de la raó, però un optimista de la voluntat.