Arxiu d'etiquetes: precarietat

Comptes públics i finançament: precarietat vs dignitat

(Publicat al DBalears el 3/11/2016)

Aquests dies ha estat notícia la presentació dels comptes públics de la CAIB per a 2017, uns comptes que tenen l’objectiu de dur endavant les polítiques públiques lligades a l’acompliment dels Acords pel Canvi, a més de mantenir i incrementar l’anomenat estat del benestar, fonamentat entorn als serveis públics d’educació, salut i serveis socials.

Uns pressuposts que volen fer de contrapès a la tendència imposada pel mercat i la mala política amb l’excusa de la crisi, que fa de casa nostra una societat empobrida i amb grans desigualtats socials. Uns comptes que fins i tot s’atreveixen a introduir elements de transformació del model econòmic, i recuperen la inversió en un sector imprescindible com és el medi ambient, la terra: l’oikos, aparcat durant la legislatura passada per ser considerat només un recurs per especular.

No obstant, i encara que la Federació Hotelera ja ha corregut a dir que són «excessius», aquests són com els anteriors uns comptes precaris, en el sentit que fins i tot des de la millor de les voluntats i l’austeritat com a valor lligat a l’ètica i a l’eficiència (no com a política imposada), les limitacions són evidents. D’entrada, lluitam per tenir uns bons serveis públics, però és difícil que sols amb eficàcia i eficiència arribem a tenir els mateixos serveis públics i prestacions que la resta de les Comunitats Autònomes, perquè en som la darrera: tant en termes de finançament autonòmic, com d’inversió estatal territorialitzada. Per no parlar del «retard» pel que fa a polítiques públiques, per mor de l’hegemonia de la dreta illenca a la majoria d’institucions durant la major part de la democràcia, amb dos parèntesis de pactes precaris també pel que fa a la seva correlació de forces.

Al mal finançament s’hi afegeix el deute històric d’unes competències com l’educació i la salut mal transferides, que estructuren el gruix del deute públic de la CAIB, i un Règim Especial inexistent, en la pràctica. Però vaja: no hem vingut aquí a lamentar-nos. El que és indignant és que mentre els mitjans fan portades amb les tensions polítiques al voltant de l’elaboració del pressupost, l’Estat fa via IVA i altres imposts més caixa que mai gràcies a la millor temporada turística de la història a les nostres Illes (segons se miri, és clar!). I AENA probablement guanyi uns 200 milions d’euros nets enguany només amb l’aeroport de Palma, dels quals no en veurem ni un, de fet ja han anunciat que si inverteixen serà per fer encara més caixa, no per millorar el servei.

No obstant, per primera vegada en la història sembla que avançam cap a un cert consens polític però el que és més important: consens i consciència social, pel que fa a la demanda d’un finançament just. Al meu parer, la presentació dilluns passat de la Plataforma cívica per un finançament just, que aglutina organitzacions socials, sindicals, empresarials, de tot color, és una de les millors notícies dels darrers temps. Fa falta socialitzar un discurs que fins ara era patrimoni d’uns pocs «pioners», entre els quals la meva força política, però que entronca amb les necessitats de la majoria en un moment clau on la societat està fent un tomb. Sobretot, si volem que aquest tomb sigui cap a una societat millor i més digna, i no més empobrida i més precària, que és el camí que duïm, o el camí pel qual ens duen.

Si volem passar de la precarietat dels pressuposts de la CAIB a uns comptes que ens permetin avançar en termes de dignitat, el que hem de fer ara és tots els partits sense distinció posar-nos darrera la Plataforma, facilitar-los la feina, i fer comprensiu que si volem acabar amb els «barracons» als centres educatius en un parell de cursos i no en un parell de legislatures, hem de disposar d’almenys el mateix finançament que els altres, sobretot quan som la comunitat que més aporta.

D’entrada, tindrem una primera prova de resistència, i és la previsible imposició del «nou» govern Rajoy de repartir una retallada de 5.500 milions d’euros entre les CCAA, davant la qual només podem plantar-nos, sino volem retrocedir més encara, que malauradament sempre és possible. És cap aquí que hem d’apuntar, i que a Madrid sentin que allò que reclamam tots a una és ni més ni menys que dignitat.

Vivir con 332 euros al mes

(Publicado en Economia de Mallorca, 17/10/2016)

Hace unos días la red EAPN de entidades que luchan contra la pobreza en nuestra tierra presentó el 6º informe sobre el estado de la pobreza, centrado en el indicador de riesgo de pobreza y exclusión social. El informe señala que entre 2009 y 2015, ámbito temporal del estudio, se ha confirmado una tendencia más que preocupante a condenar a una cuarta parte de la población a la pobreza y la exclusión, el 26,3% en 2015.

Y eso, a pesar de que en los últimos años, no hemos dejado de crecer en Producto Interior Bruto (PIB), en número de turistas que nos visitan y en nivel de beneficios y rentabilidad empresarial. En contraste con la potencia turística que somos frente al mundo, resulta que según el informe citado tenemos la tercera tasa de pobreza extrema más alta del estado, lo que significa que un 10,4% de la población, unas 115.000 personas, viven en Balears con menos de 332 euros mensuales.

Con 332 euros no se puede vivir, sino malvivir y en el mejor de los casos, sobrevivir. Una cifra de escándalo que debería avergonzarnos si la comparamos como recordaba en uno de mis últimos artículos en Economía de Mallorca, con los 600.000 euros que “necesita” alguno de los yates de lujo que nos visitan cada verano para llenar el depósito de combustible.

Una cifra que debería invitarnos a ponernos en la piel de quien se enfrenta a la vida cada día habiendo sido expulsado de un circuito de confort, en el que la publicidad y los modelos de consumo se encargan de hacer todavía más dura esa supervivencia. Porque lamentablemente esta no es la sociedad del “vivir bien con menos”, sino del “lo quiero todo y lo quiero ya”, que añade aún mayor frustración a quien vive sin lo suficiente para cubrir sus mínimos vitales.

Una de cada cuatro personas no “en situación de pobreza”, sino empobrecidas, son demasiadas para poder considerarnos, como colectivo humano, una sociedad digna. La renta social implantada hace solo unos meses por el Govern es una buena herramienta para empezar a corregir esa deriva, pero ir a la raíz del problema implica también trabajar para cambiar un modelo económico que no genera prosperidad compartida, sino concentración de beneficios en pocas manos y precariedad para la mayoría, con mucha gente para la que tener un trabajo ya no es garantía para salir del círculo vicioso de la pobreza.

Es sobre esta cuestión, y sobre la posibilidad de construir una sociedad digna para la mayoría, que deberían girar las prioridades políticas e institucionales, las de la sociedad civil organizada e incluso la responsabilidad social de las empresas. No podemos vivir ni mirando hacia otro lado, ni asumiendo esos contrastes vergonzantes entre la sociedad empobrecida y la sociedad opulenta.

Política i pobresa

(Publicat a ElPeriscopi, 17/10/2016)

La pobresa, entesa com la privació de les qüestions més bàsiques per garantir una vida digna, no és un fenomen nou. La política, entesa com l’activitat per salvaguardar el bé comú de la polis, també ve de temps enrere.

Es suposa que la política hauria de servir entre d’altres coses per evitar l’empobriment de la gent, però en aquestes dècades de globalització neoliberal, la política ha estat font d’empobriment especialment a una Europa que havia estat referència de l’anomenat «estat del benestar». Això val per la Thatcher al Regne Unit, però també per a Espanya, i fins i tot per a la nostra comunitat, on les polítiques públiques sempre han anat darrere d’altres, almenys fins ara.

El desmantellament de serveis públics i de drets socials i laborals amb l’excusa que era el mercat que havia d’arreglar aquestes qüestions només ha generat patiment i misèria a amples capes de la població, fins al punt que en l’any dels rècords de turistes i amb un nivell de PIB que fa por, el 26,3% dels illencs està al llindar de la pobresa i l’exclusió, i més d’un 10% en situació de pobresa extrema. Això darrer vol dir que hi ha més de 100.000 persones que viuen o miren de viure amb menys de 332 euros al mes, perquè ens entenguem.

Una realitat que la passada legislatura fins i tot era negada amb uns governats entestats a fer servir les estadístiques i les bones xifrers macroeconòmiques per mirar cap a un altre costat. Ara això no sols no passa, sinó que hi ha consciència del problema, i es despleguen les polítiques necessàries per pal·liar la situació, amb mesures de xoc com el retorn del dret a la salut pública a tothom, o la renda social, que genera un nou dret amb l’objectiu de cobrir les necessitats bàsiques de qualsevol habitant del nostre petit país.

Però l’empobriment seguirà, malgrat això, si no anem a l’arrel del problema, que no és altra que un model econòmic que cal transformar si volem que generi prosperitat compartida, enlloc de precarietat i sí, beneficis, però concentrats cada vegada en unes poques mans. L’empobriment seguirà si no educam els i les joves no sols perquè «s’adaptin» al mercat laboral, sinó perquè des d’una visió crítica siguin capaços de canviar aquesta realitat perquè si estudien, puguin almenys armar-se aquí un projecte de vida.

Si hi ha alguna cosa que pot fer sortir la política de la situació d’incertesa i desconfiança que hi té bona part de la societat, és que sigui una eina útil per lluitar contra l’empobriment de la ciutadania. Dignificar la política passa perquè aquesta serveixi per dignificar la societat, i s’ha de fer ja si no volem que la pobresa i les desigualtats es consolidin com un mal crònic.