Arxiu d'etiquetes: PSOE

El govern més ranci de la democràcia

(Publicat a ElPeriscopi el 5/12/2016)

Un any després de la primera convocatòria d’eleccions, ja hi ha govern a Espanya. Els «mercats» estan contents, sobretot de què aquest govern sigui novament del PP, que C’s el recolzi, i que el PSOE l’acompanyi, com ja s’ha vist amb les primeres mesures anunciades, entre d’elles la supressió de les revàlides o la usurpació de la negociació als agents socials amb una pujada del salari mínim més efectista que efectiva mentre la reforma laboral es mantén «atada y bien atada».

El «nou» govern de Rajoy és un govern ranci, el més ranci de la història recent, si més no des del 1978, amb ministres entre continuistes i retrògrades, amb poques «novetats» com Dolores de Cospedal al capdavant d’un Ministeri de Defensa que ja us podeu oblidar de què en retalli el pressupost, segurament el més prescindible de tots. És un govern que se’ns ha volgut vendre com de «gent dialogant», però que ja cerca fórmules per botar-se el control del Parlament i sobretot, perquè no es modifiquin les lleis i «reformes» de Rajoy.

El quid de la qüestió és en si el PSOE li seguirà el joc i serà capaç de resistir el primer envit fort, que seran els pressuposts generals de l’Estat, baix l’amenaça d’un Rajoy relativament còmode a l’hora de convocar noves eleccions, cosa que no els convé gaire, als socialistes. També aquí entra en joc la democràcia interna d’un PSOE on al meu parer ni la gestora ni la gent que s’ha carregat Sànchez no disposen de la legitimitat per prendre decisions tan transcendents com acabar fent de comparsa del PP, a no ser que el full de ruta del partit sigui el de l’auto-aniquilació. Una situació que només pot canviar si la militància socialista té veu i la deixen decidir.

Pel que fa a les nostres Illes, com ja he escrit reiteradament, un govern del PP a Espanya és un mal escenari per a una terra castigada pel menyspreu, el mal finançament i els greuges històrics. No obstant, i més enllà de resistir com l’aldea gala d’Astèrix davant un imperi -això sí- decadent, s’obrin noves oportunitats, com ara l’altre dia al consell de política fiscal i financera, on els governs de Catalunya, Euskadi i les Illes es varen plantar davant la proposta del límit de dèficit imposada per Montoro.

Necessitam més que mai fer front comú i aliances diverses no sols per preservar el que queda d’estat de benestar, sinó per introduir també elements de qüestionament i ruptura d’un Estat que ja s’ha demostrat a més de poc comprensiu, ineficaç per fer front als reptes que té la societat en ple segle XXI. I això només ho farem des de les perifèries, i predicant amb l’exemple, fent veure com diria Chomsky que sí que hi ha alternatives, i que les polítiques transformadores les lideram els territoris alliberats del jou d’una dreta que encara beu del franquisme sociològic.

Serà una batalla a mig i llarg termini, perquè el context europeu i americà, o occidental si voleu, apunta a un cicle neoconservador on d’entrada, un dels principals problemes és la dificultat per visibilitzar una alternativa coherent i amb cara i ulls a l’hegemonia de la dreta i els feixismes. Si no és amb un procés de rearmament ideològic i d’acció de les esquerres i els moviments socials a tots els nivells, serà mal de fer. Aquell vell fantasma que recorria Europa i del qual Marx i Engels ens advertien fa més de 150 anys és més viu que mai.

PSOE: el día después

(Publicat a Economía de Mallorca, 24/10/2016)

Sólo había pasado un día desde aquel comité federal fatídico, el primero tras el golpe de estado a Sánchez. Capitaneado por decenas de mujeres y sobre todo hombres grises, provenientes en su mayoría del sur y de la Castilla profunda, aquel PSOE se deshizo también de sus militantes.

Empezaba a refrescar en Madrid, y las 94.000 firmas presentadas por el alcalde de Jun eran perfectas para la caldera, pensaron los de la gestora. A principios de semana, el forense Fernández-Vara ya había advertido que aquello de consultar a la gente no formaba parte de la cultura del partido, que incluso podía llegar a ser peligroso. La gente no entiende ni sabe gestionar los matices, avisaba: todo lo ven blanco o negro.

Reducidos Rajoy y el corrupto PP a una simple cuestión de matiz, barones, tertulianos y variados vividores del sistema se turnaron día tras día para redoblar las campanas a muerto desde la atalaya de Ferraz, hasta ayer domingo.

Repicaban con fuerza, amplificadas por cientos de altavoces interesados. Algunos valientes, como Francina Armengol, se atrevieron a denunciar que no se estaba anunciando un funeral, sino un asesinato, mientras otros preparaban las sogas y afilaban los puñales, y los envolvían en papel de argumentario. Se votó según el procedimiento democráticamente establecido, y se informó diligentemente de que el resultado también había sido consecuentemente democrático.

En el séptimo día, el señor X descansó, y suspiraron aliviados los amos del Ibex35, los corruptos con sus respectivos corruptores, los legionarios de Cristo y los señores del Opus Dei. Todo seguía en orden. A partir del lunes ya nos encargaremos de que no quede ni un gobierno autonómico ni municipal en manos de rojos, verdes ni separatistas, pensaban para sus adentros. Por ahora, ¡misión cumplida!

Ya es lunes y se especula con las primeras quinielas de ministros del “nuevo” gobierno de Rajoy. Al sociolisto* Mesquida, aspirante a sustituir a Fernández-Díaz, le gusta Bauzá como Ministro de Turismo. Sería un buen tándem para los intereses de Baleares, sin contar con los baleares, por supuesto. No se rían, que en esta vieja nueva era el despotismo vuelve a estar de moda y nunca se sabe cuándo va a sonar la flauta.

*Sociolisto: término utilizado por mi abuela, andaluza y socialista, para definir a los verdugos del comité federal.

Canviar reforma per reacció

(Publicat a ElPeriscopi, 24/10/2016)

El comitè federal del PSOE va decretar ahir un canvi de rumb històric en el partit de referència de l’esquerra a Espanya en els darrers 137 anys. La defenestració de Sánchez fa unes setmanes ha estat anecdòtica en relació a les dues qüestions realment importants en tota aquesta qüestió.

Primer, l’enterrament de la democràcia interna, que ha convertit el primer partit que es va atrevir a celebrar primàries en un autèntic cortijo de González, Díaz i Fernández-Vara. Aquest darrer, justificava sense complexos el cop d’estat al comitè federal dient que això de deixar decidir als militants «no formava part de la cultura del PSOE», que «a la gent si la deixes votar, tot ho veu blanc i negre, i li costa veure els matisos». Que millor que decideixin ells, «els elegits», capaços de mantenir una falsa equidistància entre l’obediència a la militància o a l’oligarquia. Llàstima que al final s’imposin personatges com aquests a un partit que va tenir morts, exiliats i represaliats en la seva lluita per la democràcia, mentre Fernández-Vara, supòs que per allò dels matisos, militava a l’Alianza Popular del franquisme sociològic: tot sembla indicar que ni tan sols ara té la més mínima noció del que significa la paraula democràcia.

Segon, el canvi de la reforma per la reacció. Amb la investidura a Rajoy, el PSOE fa un punt i apart en el que la socialdemocràcia reformista ha representat històricament. El PSOE sempre havia estat el partit del progressisme moderat, dels canvis a foc lent, de l’adaptació a la realitat, fins i tot en la seva configuració territorial. Amb la decisió d’ahir, els de Ferraz s’han passat al costat obscur, el de la reacció, perquè facilitar el govern a un partit de dretes i corrupte no és que sigui molt d’esquerres, ni molt coherent per molt complexa que sigui la realitat.

Els qui encara pensam que la política no sols és font de problemes sinó també ho ha de ser de solucions davant l’estat de coses potser hem pecat d’ingenus en haver cregut que el sentit comú faria ara més que mai estendre un cordó sanitari front al partit més corrupte de la història. El mateix que ara quedarà legitimat per decretar noves retallades amb l’excusa que Brusel·les (ho) mana, es seguirà carregant la separació de poders amb la utilització més barroera de l’aparell de l’estat i la manipulació convenient de la justícia, i aprofundirà en el menyspreu a la diversitat territorial i al dret a decidir dels pobles. Aquesta és la imminent i més lamentable conseqüència del que va passar ahir al comitè federal del PSOE.

I finalment: que alguns no es facin il·lusions. Aquest punt d’inflexió del PSOE afebleix el conjunt de l’esquerra, en tant que es fa ben difícil fins i tot imaginar una alternativa viable i coherent front a la dreta, i reforça l’hegemonia del Partit Popular una vegada confirmat el paper de Ciudadanos com a partit circumstancial. Així que preparau-vos, que vénen corbes!

Democràcia: formes, fons i legitimitats

(Publicat al DBalears el 20/10/2016)

La crisi de la democràcia representativa va arribar fa uns anys quan molta gent va veure que allò de delegar la representació de la pròpia sobirania en uns altres havia arribat a situacions tan extremes com salvar els bancs amb els doblers de totes, deixar caure del sistema a grans capes de la població, generar grans desigualtats entre territoris o menysprear i fins i tot perseguir el dret a decidir, que és l’essència de la democràcia.

Malgrat «el sistema» és un, la reacció a això s’expressa de diferents formes arreu, a Catalunya amb forma de procés d’alliberament nacional, a la resta d’Espanya amb la ruptura del bipartidisme clàssic, i a una i altra banda, afortunadament, amb un cert revifament dels moviments socials. El que no teníem calculat és que també hi hauria reacció de la part contractant de la primera part, dels beneficiaris del règim. D’aquí el revifament dels neofeixismes en ple segle XXI a Europa i fins i tot als Estats Units, i altres coses que passen també a casa nostra.

Fa uns dies aquesta reacció a la reacció es manifestà tombant al comitè federal del PSOE tot un secretari general elegit directament pels militants, i aquests dies ho hem vist també amb l’actuació de la Fiscalia a Catalunya, amb la querella contra la presidenta legítima d’un Parlament democràtic, acusada ni més ni menys que de «dinamitar el model d’Estat» (afegir en aquest parèntesi unes rialles iròniques). En un i altre cas, decisions legitimades pel procediment democràtic, però… representen en un cas o altre decisions democràtiques, en el sentit que reforcen la democràcia o allò que la democràcia hauria de ser, o tot el contrari?

Reforça la independència judicial i la separació de poders, per exemple, que a pesar de les tremendes confessions de Correa al judici de la Gürtel s’evitin les compareixences de desenes de personatges polítics de primer nivell sobretot del PP, o que malgrat la reprovació del Congrés al Ministre Fernández-Díaz, per haver fet servir l’aparell de l’Estat per espiar els adversaris polítics, la Fiscalia miri cap a un altre costat?… No fos cosa que l’operació programada per tornar investir Rajoy president se vegi afectada.

En canvi, i segons la propaganda oficial, allò que ens ha d’escandalitzar a tots els demòcrates és el boicot d’un grup d’estudiants a una conferència de Felipe González i Juan Luís Cebrián a la universitat, perquè a diferència dels actes esmentats, no ha guardat les «formes democràtiques», no s’ha fet servir el procediment establert, i per tant és antidemocràtica. No vull dir amb això que comparteixi ni justifiqui les formes emprades, però em permet posar en evidència la greu paradoxa a la qual ens enfrontam en aquests dies d’incertesa plens de certeses inquietants: l’excusa de les formes democràtiques, de la democràcia reduïda a procediment, per anul·lar el poc que queda de democràcia a la nostra societat i refermar la legitimitat dels beneficiaris del sistema.

No es cuestión de gestoras, sino de democracia

(Publicat a Economia de Mallorca el 3/10/2016)

Pedro Sánchez, quien al principio me pareció un candidato de laboratorio, ha resistido hasta este sábado las presiones de poderes fácticos y mediáticos tanto externos como de su propio partido, para impedir que liderase la conformación de una mayoría alternativa a la de Mariano Rajoy.

Vaya por delante mi reconocimiento, pero las portadas unánimes de la prensa del día, que apuntan a que Rajoy va a volver a ser presidente en breve, nos confirman que lo del sábado en el Comité Federal no fue una simple batalla interna, sino la culminación de un “golpe” en el que lo que se jugaba era el gobierno de España.

El problema no era Pedro Sánchez, o en todo caso Pedro Sánchez era un problema primero, porque ni seguía el guión de los González, Díaz y Fernández-Vara, ni leía las editoriales de El País; y segundo, porque planteaba que algo de tal envergadura y que podía llevar a un partido de izquierdas a facilitar un gobierno de la derecha más recalcitrante y corrupta, deberían decidirlo las bases del PSOE.

El sábado no aguantó el pressing, y las estructuras de poder que están en juego son de tal magnitud que los defensores del establishment han demostrado no tener ningún tipo de escrúpulo en destruir no sólo a un candidato, sino a uno de los principales actores políticos de estos cuarenta años de presunta democracia como ha sido, con sus virtudes y con sus defectos, el Partido Socialista.

No es una gestora la que solventará el problema, ni el de España ni el del PSOE. Ambos tienen que ver con la democracia y con una de las consignas más presentes en el 15M: no nos representan. Si Rajoy es presidente, no lo será por mérito propio, ni por su capacidad de llegar a acuerdos, sino por el gran despliegue de intereses de la oligarquía y los poderes económicos. Y si la gestora lo permite, a espaldas de la militancia, será cómplice de tamaño despropósito, y de la autodestrucción de un partido com más de 100 años de historia.

Se augura una nueva vuelta de tuerca de centralismo y recortes dictados desde Madrid, que vamos a pagar de nuevo los de siempre, a costa del sufrimiento de mucha gente. Se cierra cualquier opción de diálogo entre Catalunya y España, y el procés gana aún más sentido porque ¿quién va a querer quedarse en Españistán?

Finalmente, me preocupa que con la caída de Sánchez y el viraje definitivo del PSOE, que lo lleva a la marginalización a no ser que se imponga un milagro (democrático) de último momento, los poderosos se aseguran por una larga temporada que las aritméticas electorales beneficien a la derecha, porque a la izquierda va a ser difícil que los números salgan. Una jugada maestra, pronto empezaremos a ver quiénes y cómo son premiados por su gran servicio a la patria.

Guerra total al PSOE

(Publicat al DBalears el 29/09/2016)

Ja fa setmanes que vaig dir que era admirable la manera en què Pedro Sánchez, que fa un any me pareixia un candidat de laboratori, havia resistit les pressions dels poders fàctics i mediàtics tant externs com del seu propi partit, per impedir que lideràs la configuració d’una majoria alternativa a la de Mariano Rajoy. Crec que molta gent que ara estam en política no haguéssim aguantat ni la meitat del pressing que ha aguantat ell.

Però tot té un límit, i els anomenats «barons» han aprofitat els mals resultats electorals a Euskadi i Galícia per iniciar una guerra total de qüestionament de Sánchez i del seu intent anunciat dilluns de convocar un Congrés perquè fos la militància que decidís quina havia de ser l’aposta del PSOE, si un president socialista o un president del PP…

La «socialdemocràcia» hauria de ser això: mescla de socialisme i democràcia, o de socialisme democràtic, si voleu. I justament el bàndol contrari a Sánchez el lideren gent com Felipe González, qui ja fa tres dècades va deixar de ser l’home del canvi per ser el senyor ‘X’, i duu ja molts d’anys defensant des dels think-tanks socialistes mundials l’acatament de les tesis del neoliberalisme, i sembrant la reacció contra els governs progressistes a l’Amèrica Llatina. D’això que ara se’n diu «Pasokització» dels partits socialistes (arran de l’enfonsament del Partit socialista grec, el PASOK), González n’és un dels principals responsables. Vaja, que de socialisme, poc-poquet… I de democràcia, poqueta també, perquè justament allò que es volen carregar González, Díaz i els «barons» és la possibilitat que sigui la gent, les bases socialistes, que decideixin què s’ha de fer, com planteja Sánchez. Un Sánchez qui, per cert, va ser elegit directament per la militància, i ara les dimissions d’alguns que varen ser elegits de forma indirecta, posen contra la paret.

Tot això passa perquè hi ha estructures de poder que es creuen intocables, i perquè Sánchez també ha entès -i per això haurien de servir els resultats a Euskadi i Galícia des d’una lectura diferent a la que fan els seus detractors- que si vol liderar una altra majoria ha de mirar cap a Podemos però sobretot ha d’entendre que s’ha de superar l’espanyolisme que hegemonitza les principals forces polítiques espanyoles i els impedeix fins i tot arribar a acords purament pragmàtics amb partits sobiranistes catalans o bascos, per exemple. Que els pobles i les nacions hi són, hi som, i se’ns ha de tenir en compte i respectar, sobretot si aspires a guanyar a Espanya. I fins i tot des d’una perspectiva reformista, que és la que ha defensat històricament el PSOE, cal revisar no sols el contingut, sinó també el continent: el model polític, però també el model d’Estat.

A tot això, si Sánchez cau (o si el tomben), me tem que amb ell caurà el que queda de socialisme democràtic al PSOE, la qual cosa és dramàtica. No perquè les idees no hi puguin perviure, o trobar un altre instrument per defensar-les, sinó perquè tindrem Rajoy i dreta espanyolista per quatre anys més, almanco. I això no és bo per a la majoria de la gent, ni aquí ni enlloc.

Avís per a navegants

(publicat al DBalears l’1/07/2016)

Les eleccions del 26J, que encara han de menester molta més anàlisi i molta més interpretació, han llançat un senyal inequívoc a les forces polítiques d’esquerres: per poc que ens despistem, la dreta torna a reviscolar. Pertot arreu, i particularment a la nostra terra, amb un creixement de 10 punts entre el PP i C’s entre les eleccions del desembre i les del juny. Quan fa només un any, les esquerres vam obtenir la majoria més ampla de la nostra història democràtica.

A les eleccions del 26J van fallar les enquestes que no es poden tornar emmirallar davant la crua realitat d’un país d’escassa cultura democràtica que premia la dreta malgrat la corrupció, l’evasió fiscal i la manipulació desacomplexada de l’Estat de dret. I un electorat que castiga les esquerres ja sigui per les seves bregues, les coalicions fetes a corre-cuita o les ànsies de resultats immediats que no acaben d’encaixar amb els temps que han de menester els processos de canvi real.

Els enemics i adversaris de tot el que facem per ser qui som exigeixen ara que rodin caps i «autocrítica», justament al grup polític que més ha comptat i seguirà comptant amb les seves bases i amb l’eina de la participació per prendre les decisions tant estratègiques com tàctiques. La decisió d’anar en confluència amb altres forces progressistes no era nova, però és cert que es va haver de prendre amb més presses i pressió de la desitjada. Dubt que en menys d’un mes i vists els resultats globals, tant de baixada de Podem i les seves aliances, com el pitjor resultat històric dels grups sobiranistes d’esquerres arreu de l’Estat que van quedar al marge de les confluències, els resultats haguessin estat gaire diferents. Dit això, crec que més de 117.000 ànimes que van votar una coalició amb presència, missatge i proposta sobiranista es mereixen un respecte.

La gent de MÉS tenim clar que vam fer el que havíem de fer, però sobretot tenim clar el que hem de fer ara, després del missatge clar de les urnes per als navegants progressistes i la gent que estima la terra: seguir fent feina i seguir deixant-nos la pell per fer una Mallorca i unes Illes sobiranes, verdes i inclusives, com ja fan cada dia les nostres regidores i regidors, batles i batlesses, i càrrecs de govern al Consell i a la Comunitat. Així com ho fan també els milers de votants i militants de MÉS avesats a no rebaixar el seu nivell de compromís malgrat les adversitats.

Per això va nèixer MÉS: per canviar les coses. I no farem passes enrere, malgrat l’ofensiva dels qui no ens volen cap bé, ni a nosaltres, ni al país. Dels qui s’estimem més la intriga que la feina, dels qui prefereixen la comoditat al compromís, dels qui estan tan, tan preocupats per nosaltres, …però ni s’immuten per la possibilitat real de què a Espanya governi una coalició de la dreta i la ultradreta, una de les pitjors notícies en els darrers temps per a les nostres Illes, per a la nostra gent, la nostra cultura, la nostra llengua i el nostre autogovern. Seguirem lluitant, com sempre, per recuperar el nostre futur. Seguim.

26J, primeres reflexions

Malgrat #UnidesPodemMÉS ha estat segona força a les nostres Illes, la nit electoral d’ahir no va ser una nit de celebració. Perquè el resultat no va ser l’esperat, però sobretot perquè el bloc conservador va obtenir aquí i arreu un millor resultat que el 20D, i perquè la política que defensam és a les antípodes de les seves. En resum: volíem guanyar, i no vàrem poder. Personalment, em costa pair com així la corrupció permanent, els papers de Panamà o l’ús de l’aparell de l’estat per part de Fernández-Díaz per perseguir l’oposició no passen factura en absolut al PP, tot i que està molt enfora dels resultats de 2011.

La por revifa el bipartidisme clàssic. Més enllà d’errades tàctiques, per mi la baixada d’Unidos Podemos a nivell d’Estat i la suma insuficient de la confluència amb MÉS a les Illes obeeix sobretot a la victòria de l’estratègia de la por, a la qual s’havien apuntat gairebé tots els contrincats polítics, inclòs el PSOE. Por a Veneçuela, por a què els comunistes llevassin les cases a la gent (argument tan increïble com malauradament real a peu de barra de bar), i per acabar de rematar la faena, un Brexit que genera encara més inseguretat. Davant el dubte (i en aquestes eleccions, hi havia molta gent dubtosa), els votants s’han estimat més el valor segur del bipartidisme clàssic. Pujada del PP i manteniment d’un PSOE a pesar dels seus magres resultats en termes històrics. I Unidos Podemos i totes les confluències, milió i pico de vots menys que la suma dels seus diferents components el 20D.

L’abstenció és d’esquerres. I novament, ha demostrat que anar a la platja o quedar a casa per desconfiança amb els partits és un aval als que comanden, es miri per on es miri. Llavors vindran les lamentacions, però és així. I òbviament, els partits progressistes també ens ho hem de fer mirar: no hem de fer servir estratègies com la de la por, però sí que els missatges d’esperança han d’anar acompanyats d’una ètica i sobretot una pràctica política que faci veure que la unitat de les esquerres no és sols una conjura d’interessos multicolors, i que som capaços de conviure i cooperar més enllà d’una campanya.

La pujada del bloc conservador no és positiva ni per a la gent, ni per a les Illes. Un govern de canvi a l’Estat espanyol hagués estat un missatge clar a Europa de què cal canviar les regles del joc, i que l’austericidi s’ha d’aparcar si volem senzillament, que el projecte europeu sobrevisqui. La pujada en vots sobretot del PP, que sumats als de C’s reforcen el bloc conservador, no és gens esperançadora en aquest sentit, ans al contrari: no estarem massa temps a veure que les promeses de Rajoy en campanya són substituïdes per nous paquets de retallades acordats amb Brusel·les. I què dir de la qüestió territorial? Amb Catalunya sense dret a decidir, eleccions basques a la tardor i un bloc conservador que vol una España Grande y Libre, continuarem a una deriva on cada àtom de sobirania bàsica l’haurem de guanyar a pols. I a les Illes, com ens ha tocat fer sempre, resistència i dignitat.

La repetició dels resultats del 20D en termes globals obliga a acords. I si hi ha la més mínima possibilitat d’un govern diferent que no pivoti entorn a la dreta, s’ha de treballar a fons, però no en som optimista, sobretot si ens hi fixam en els resultats al Senat, on el PP ha reforçat la seva majoria absoluta.

Després del 26J, no decebre és treballar per mantenir la il·lusió des de la lluita concreta. El major perill de la lectura d’aquests resultats és convertir la il·lusió de la gent pel canvi en onada de decepció. Senzillament, no ens ho podem permetre, perquè tot està per fer i tot és possible, però sobretot perquè és més necessari que mai canviar: ni les Illes, ni Espanya ni Europa no van enlloc si no és amb un canvi de polítiques. I si ens toca fer d’oposició a determinats àmbits, recordem que la lluita no és sols cosa de les institucions, i que cada un dels vots de canvi obtinguts en aquests comicis han de servir per seguir lluitant i per contruir des d’abaix una alternativa global, més enllà de conjuntures electorals.

Ara toca pensar i repensar, compartir reflexió i acció sense defallir, tot recordant que els processos històrics de canvi són justament això, processos d’anar envant i enrera, processos de mig i llarg termini que no acaben d’encaixar amb l’espectacle en què s’ha convertit la política de plató. Idò això: seguim.

26J: elecciones inciertas, mismos retos

(Publicat a ElPeriscopi, 5/06/2016)

En unas semanas volvemos a estar de elecciones, tras el fracaso de los grandes partidos que en estos meses han desperdiciado demasiado tiempo en la “lucha” en los platós de televisión en detrimento de un diálogo que debería ser el sustento de cualquier decisión política. Y sobre todo, lo que más sorprende ha sido la indecisión del PSOE, que en lugar de aprovechar el aislamiento (ganado a pulso) del PP, que en lugar de intentar constituir un gobierno progresista con el apoyo de las fuerzas soberanistas de Catalunya y Euskadi, se blindó con Ciudadanos, que representa claramente la nueva derecha española regeneracionista.

Los dos elementos clave de la ruptura necesaria, esto es: replantear el contrato social (con una reforma constitucional que blinde los derechos sociales y los servicios públicos) y la cuestión territorial (que pasa sí o sí por el reconocimiento del derecho a decidir) han sido la clave del porqué no se ha llegado a acuerdos. Y lamentablemente, todo parece indicar que el escenario no cambiará demasiado tras el 26J, y que volverán a ser los elementos clave de todo pacto político. O por lo menos, de todo pacto político que realmente quiera abordar los problemas reales, de fondo, con seriedad y un mínimo de valentía.

El único elemento nuevo en esta especie de segunda vuelta de las elecciones estatales lo aporta la confluencia de Podemos con Izquierda Unida a nivel de Estado, y en nuestras islas la suma de la izquierda alternativa, soberanista y ecologista que representa MÉS, denominada “Units Podem MÉS”. Los votos que por separado obtuvieron cada una de estas fuerzas el pasado 20D superan a los del PP, y está por ver hasta qué punto podrá ser una opción claramente ganadora en los días uqe quedan hasta el 26J.

Lo más inquietante es lo que pueda pasar con el PSOE, que probablemente tenga que elegir entre un gobierno de izquierdas en el que probablemente ya no sean fuerza mayoritaria, o un gobierno de concentración “a la alemana”. Si elige la primera opción, se deberán abordar reformas profundas, a nivel económico, social y territorial, y enviar un mensaje claro a Europa de que urge replantear las reglas del juego del proyecto europeo: no queremos muertos en el camino. Si elige la segunda opción, es más que probable un intento de contrarreforma neoliberal y neocentralista y una subordinación aún mayor a los intereses de la troika, un paso atrás en el que además, los socialdemócratas estarán en una posición de debilidad junto al PP, pero sobre todo pueden iniciar una deriva hacia la “pasokización”, hacia lo que les ha pasado a los socialistas griegos, de hacerse cada vez más pequeños y menos útiles.

Porque de eso van la política y los partidos, hasta que se invente otra cosa para representar la voluntad ciudadana: de ser útiles a la gente, y de incidir al máximo con los votos que tienes. Esta es la opción que ha tomado MÉS, la de estar ahí a pesar de las contradicciones, al lado de otras fuerzas de izquierda que defienden cosas muy parecidas, sobre todo en relación a las dos vías de ruptura abiertas en el Estado español, y obviamente en lo que respecta a nuestras Illes. Parte de estas reformas pasa por reconocer (y compensar) de una vez por todas los sobrecostes de nuestra condición insular, y por conseguir un modelo de financiación que nos garantice unos servicios públicos que no nos condenen a ser ciudadanos de cuarta categoría del Estado.

Esto es lo que nos jugamos el 26J, aquí y en España, que no es poco. Por eso tanta campaña del miedo y tanta Venezuela (“a ver si cuela”), cuando la mayoría de la gente sabe que lo que no se aguanta es seguir como estamos, no que venga algo nuevo: el miedo lo tienen quienes siempre han estado en el poder. Por eso, procuraremos no perder la sonrisa.