Arxiu d'etiquetes: Rajoy

El gobierno de España, contra las comunidades

(Publicat a Economía de Mallorca, 13/12/2016)

El equivalente al sheriff de Nottingham en Nuevos Ministerios, Cristóbal Montoro, ha enviado a las CCAA una propuesta de nuevo reglamento para el Consejo de Política Fiscal y Financiera, el órgano en el que se acuerda la política fiscal y en los últimos años, los objetivos de reducción del déficit, entre otras cuestiones.

El Consejo tiene como referencia la Ley de Financiación Autonómica (LOFCA), que desde Balears y otras comunidades exigimos modificar a tenor de que no se sostiene por más tiempo que quienes más aportemos al sistema seamos al tiempo los mismos territorios que ven crecer la pobreza y las desigualdades por encima del resto. Pero la LOFCA es una ley orgánica, y el PP no tiene mayoría suficiente para modificarla, por lo que recurre al subterfugio del reglamento del Consejo para refrendar propuestas que tal vez pierda en las Cortes generales.

Lo que pretende el PP es que los “acuerdos” del Consejo dejen de ser “recomendaciones” y pasen a ser de obligado cumplimiento, con carácter vinculante. Lo que de entrada parece una cuestión de matiz no lo es, ya que de llevarse adelante significaría la última vuelta de tuerca en la más que recortada soberanía de las comunidades. Lo que no puede conseguir Rajoy ni en el Congreso ni en los territorios donde no gobierna el PP, quieren conseguirlo a golpe de “acuerdo” vinculante en el Consejo de Política Fiscal y Financiera, que pondría en jaque mate las principales competencias de las CCAA.

Unas CCAA que además de tener personalidad propia, gestionamos el llamado “estado del bienestar” (la educación, la sanidad, los servicios sociales) con mucho mejor éxito que un gobierno central que acapara el 80% del endeudamiento público. Quienes pensaban que volver a tener un gobierno del PP en España iba a ser un mal menor se equivocaban: cuanto peor, nunca es mejor. Mucha banderita de España y mucho centralismo rancio contra quienes cada día luchamos por mantener la dignidad de nuestros ciudadanos y ciudadanas. No pasarán.

El govern més ranci de la democràcia

(Publicat a ElPeriscopi el 5/12/2016)

Un any després de la primera convocatòria d’eleccions, ja hi ha govern a Espanya. Els «mercats» estan contents, sobretot de què aquest govern sigui novament del PP, que C’s el recolzi, i que el PSOE l’acompanyi, com ja s’ha vist amb les primeres mesures anunciades, entre d’elles la supressió de les revàlides o la usurpació de la negociació als agents socials amb una pujada del salari mínim més efectista que efectiva mentre la reforma laboral es mantén «atada y bien atada».

El «nou» govern de Rajoy és un govern ranci, el més ranci de la història recent, si més no des del 1978, amb ministres entre continuistes i retrògrades, amb poques «novetats» com Dolores de Cospedal al capdavant d’un Ministeri de Defensa que ja us podeu oblidar de què en retalli el pressupost, segurament el més prescindible de tots. És un govern que se’ns ha volgut vendre com de «gent dialogant», però que ja cerca fórmules per botar-se el control del Parlament i sobretot, perquè no es modifiquin les lleis i «reformes» de Rajoy.

El quid de la qüestió és en si el PSOE li seguirà el joc i serà capaç de resistir el primer envit fort, que seran els pressuposts generals de l’Estat, baix l’amenaça d’un Rajoy relativament còmode a l’hora de convocar noves eleccions, cosa que no els convé gaire, als socialistes. També aquí entra en joc la democràcia interna d’un PSOE on al meu parer ni la gestora ni la gent que s’ha carregat Sànchez no disposen de la legitimitat per prendre decisions tan transcendents com acabar fent de comparsa del PP, a no ser que el full de ruta del partit sigui el de l’auto-aniquilació. Una situació que només pot canviar si la militància socialista té veu i la deixen decidir.

Pel que fa a les nostres Illes, com ja he escrit reiteradament, un govern del PP a Espanya és un mal escenari per a una terra castigada pel menyspreu, el mal finançament i els greuges històrics. No obstant, i més enllà de resistir com l’aldea gala d’Astèrix davant un imperi -això sí- decadent, s’obrin noves oportunitats, com ara l’altre dia al consell de política fiscal i financera, on els governs de Catalunya, Euskadi i les Illes es varen plantar davant la proposta del límit de dèficit imposada per Montoro.

Necessitam més que mai fer front comú i aliances diverses no sols per preservar el que queda d’estat de benestar, sinó per introduir també elements de qüestionament i ruptura d’un Estat que ja s’ha demostrat a més de poc comprensiu, ineficaç per fer front als reptes que té la societat en ple segle XXI. I això només ho farem des de les perifèries, i predicant amb l’exemple, fent veure com diria Chomsky que sí que hi ha alternatives, i que les polítiques transformadores les lideram els territoris alliberats del jou d’una dreta que encara beu del franquisme sociològic.

Serà una batalla a mig i llarg termini, perquè el context europeu i americà, o occidental si voleu, apunta a un cicle neoconservador on d’entrada, un dels principals problemes és la dificultat per visibilitzar una alternativa coherent i amb cara i ulls a l’hegemonia de la dreta i els feixismes. Si no és amb un procés de rearmament ideològic i d’acció de les esquerres i els moviments socials a tots els nivells, serà mal de fer. Aquell vell fantasma que recorria Europa i del qual Marx i Engels ens advertien fa més de 150 anys és més viu que mai.

20N: saldo a favor del Régimen

(Publicat a Economía de Mallorca, 23/11/2016)

Este fin de semana se han cumplido 41 años de la muerte del dictador, que no es lo mismo que decir 41 años sin ausencia de dictadura. La transición ha sido idealizada y ensalzada por los beneficiarios del nuevo régimen, pero es justo decir que las negociaciones y pactos se hicieron con una desigual correlación de fuerzas entre quienes controlaban el Estado, el ejército y los tribunales por un lado, y quienes habían sobrevivido a cuatro décadas de persecución, muertes, cárcel y torturas en defensa de la democracia, por otro.

No es justo pensar que los segundos no hicieron todo lo que pudieron para que esto que “disfrutamos” desde el 78 se pareciese a una democracia moderna, pero tampoco lo es considerar a los primeros y a sus herederos demócratas “de pro”, porque nunca lo han sido. La dictadura la fabricaron ellos, la democracia se encargaron de que no perjudicase a sus intereses. Todo lo demás es literatura al servicio del poder.

Y más allá de las intencionalidades, desde el golpe de Estado de 1936 llevamos un par de más años de dictadura que de democracia, y eso se nota. Nada que ver con otros países con revoluciones democráticas en los siglos precedentes a sus espaldas, que afianzan las instituciones, las políticas públicas y sobre todo, la cultura democrática. Porque la democracia requiere de cultura, y no sólo de procedimientos. De prácticas sociales, y no sólo de normas. De justicia, y no sólo de tribunales.

Como estuvo tantos años prohibido hacerlo, nos hemos llegado a creer que votar ya era democracia, y no lo es. De hecho todavía se prohíbe votar a muchos, y sino que se lo pregunten a las gentes de Catalunya. Cuando un pueblo se empodera, sale a las calles y exige cambios, sea en el 15M, en el procés català o en la última concentración contra el TTIP, y quienes mandan en las instituciones dicen que no, que no se puede votar, que no tenemos derecho a decidir, está claro que algo va mal. Que esta democracia no es tal, ni la transición tan modélica como nos la habían contado.

Mientras no sea asumida como práctica social, como cultura popular, como credo civil, la democracia seguirá estando ausente, como cantaba Javier Krahe. El PP no necesita la democracia, y a las oligarquías les molesta, porque la democracia de verdad implica equilibrios de poder, y lo que tenemos son unos desequilibrios tremendos como nunca entre los de arriba y los de abajo, ricos y pobres, minorías privilegiadas y mayorías sociales precarias.

La democracia implica tener opción a cambiar eso, y todo apunta a que no nos van a dejar. Semanas antes de este 20N, quienes mandan de verdad nos lo dejaron claro con ese golpe de estado en el PSOE que nadie se atreverá a comparar con un 23F, pero que nos dejará dramáticas consecuencias e irreversibles. Como el gobierno del PP más rancio de este régimen del 78, decadente pero eficaz en sus propósitos, al que lo mismo le da anunciar recortes de servicios que de libertades, amenazando con prohibir los populares memes de internet. Como hacía Franco con los pasquines de quienes desde la lucha clandestina defendían la democracia.

Un govern ranci per a una Espanya decadent

(Publicat a ElPeriscopi el 7/11/2016)

Molt s’ha dit aquests dies del «nou» govern de Mariano Rajoy: que és més del mateix, que hi ha poques dones i que en general, no es tracta de gent predisposada al diàleg sinó més bé avesada a l’ordeno y mando que les majories absolutes emparen.

La meva opinió, més enllà del que ja s’ha dit i del que és obvi, és que es tracta d’un govern autènticament ranci per a una Espanya condemnada a la decadència, com un peix que es menja la coa: un alimenta l’altre. Un govern com que ve a ser com l’Armada Invencible per a Felip II de Castella, en el sentit que era més fàcil ja fa quatre segles jugar a fer d’imperi que mirar d’abordar amb seriositat els problemes de fons d’un règim en crisi profunda. El resultat d’aquella operació tots el coneixeu: Espanya va quedar al marge de l’Europa moderna.

No entraré en els llinatges dels i les ministres, bona part d’ells aristòcrates i membres d’unes elits absolutament desconnectades de la realitat social. Amb això ja hi hauria per fer una anàlisi sobre la component de classe de l’executiu, i per tant d’a qui és que serveixen.

Anem per parts… El duo reaccionari per al maneig de les finances (Montoro a hisenda i De Guindos a economia) ens fan pensar en més d’allò que ja coneixem: amnisties fiscals, rescat de bancs amb doblers públics, campions en retallades de serveis públics, i zero referències a canviar el model econòmic, perquè per això ja hi ha el mercat, que funciona tot sol. Dues assignatures pendents per als primers mesos de govern: la guardiola de les pensions i resoldre els 5.500 milions d’ajustament al dictat de Brusel·les. Esperem que la resposta a la primera qüestió no sigui la privatització del fons de pensions, i pel que fa a les retallades, ja manegen dues opcions: o repartir-les entre les CCAA, o fer una passa més en la privatització d’AENA, cosa que ens afectaria greument, a les Illes, perquè hipotecaria definitivament la possibilitat d’exercir el més mínim control sobre els aeroports.

Com que Soria ho té malament per tornar, no passeu pena que el germà del secretari d’estat d’energia, el fill predilecte de les elèctriques, se farà càrrec de la cartera de turisme i energia. Ja us podeu imaginar per a qui farà feina. Encara no sabem si na Borrego, la secretària «balear» de turisme de Pozuelo de Alarcón hi continuarà, en tot cas poc aportarà quan fins ara no ens ha aportat res de res.

A Interior, opta per Zoido, un señorito andalús admirador de Susana Díaz i digne successor de Fernández Díaz. Si aquest darrer ha fet servir l’aparell de l’estat per espiar els adversaris polítics i manipular la justícia, no dubteu que Zoido farà el mateix, sobretot després que s’hagi minimitzat una qüestió que hagués fet dimitir a qualsevol ministre arreu d’Europa. El CNI li toca gestionar-lo a ell, però tothom dóna per fet que qui hi comandarà serà la flamant ministra de defensa, Dolores de Cospedal. Cospedal no ha aconseguit desplaçar Soraya Sáenz de Santamaría, però ha aconseguit quedar-se amb el control de l’aparell de l’Estat.

La detenció aquests dies de la batlessa de Berga per la polèmica amb una bandera ens dóna entendre que no es preveu el més mínim canvi en el govern d’Espanya pel que fa a la negació del dret a decidir. I enlloc de fer una aposta intel·ligent, com perquè ens entenem, fitxar un Duran, Rajoy ha optat per una Ministra del PP català, el partit més minoritari de l’arc parlamentari del Principat. Ella ja ha avisat que serà «l’accent català» del govern Rajoy, quin consol.

Per cert: Rajoy s’estima més posar una ministra catalana encara que el PP sigui el partit més minoritari del Principat que no una de les Illes tot i que el PP sigui encara el partit més votat a casa nostra. Tota una demostració del nul nivell d’influència de la dreta illenca a Gènova i per extensió, a Nuevos Ministerios, i un anunci de què el menysteniment cap a les Illes continuarà.

Però vaja: algú esperava més d’un senyor que no ha fet res per ser president apart de confiar en la incapacitat dels altres per conformar una alternativa? Tanmateix, les oligarquies li han fet la feina bruta, i ara esperen el seu rèdit. Ja tenim govern, però no espereu que governi per a vosaltres, estimats lectors.

Canviar reforma per reacció

(Publicat a ElPeriscopi, 24/10/2016)

El comitè federal del PSOE va decretar ahir un canvi de rumb històric en el partit de referència de l’esquerra a Espanya en els darrers 137 anys. La defenestració de Sánchez fa unes setmanes ha estat anecdòtica en relació a les dues qüestions realment importants en tota aquesta qüestió.

Primer, l’enterrament de la democràcia interna, que ha convertit el primer partit que es va atrevir a celebrar primàries en un autèntic cortijo de González, Díaz i Fernández-Vara. Aquest darrer, justificava sense complexos el cop d’estat al comitè federal dient que això de deixar decidir als militants «no formava part de la cultura del PSOE», que «a la gent si la deixes votar, tot ho veu blanc i negre, i li costa veure els matisos». Que millor que decideixin ells, «els elegits», capaços de mantenir una falsa equidistància entre l’obediència a la militància o a l’oligarquia. Llàstima que al final s’imposin personatges com aquests a un partit que va tenir morts, exiliats i represaliats en la seva lluita per la democràcia, mentre Fernández-Vara, supòs que per allò dels matisos, militava a l’Alianza Popular del franquisme sociològic: tot sembla indicar que ni tan sols ara té la més mínima noció del que significa la paraula democràcia.

Segon, el canvi de la reforma per la reacció. Amb la investidura a Rajoy, el PSOE fa un punt i apart en el que la socialdemocràcia reformista ha representat històricament. El PSOE sempre havia estat el partit del progressisme moderat, dels canvis a foc lent, de l’adaptació a la realitat, fins i tot en la seva configuració territorial. Amb la decisió d’ahir, els de Ferraz s’han passat al costat obscur, el de la reacció, perquè facilitar el govern a un partit de dretes i corrupte no és que sigui molt d’esquerres, ni molt coherent per molt complexa que sigui la realitat.

Els qui encara pensam que la política no sols és font de problemes sinó també ho ha de ser de solucions davant l’estat de coses potser hem pecat d’ingenus en haver cregut que el sentit comú faria ara més que mai estendre un cordó sanitari front al partit més corrupte de la història. El mateix que ara quedarà legitimat per decretar noves retallades amb l’excusa que Brusel·les (ho) mana, es seguirà carregant la separació de poders amb la utilització més barroera de l’aparell de l’estat i la manipulació convenient de la justícia, i aprofundirà en el menyspreu a la diversitat territorial i al dret a decidir dels pobles. Aquesta és la imminent i més lamentable conseqüència del que va passar ahir al comitè federal del PSOE.

I finalment: que alguns no es facin il·lusions. Aquest punt d’inflexió del PSOE afebleix el conjunt de l’esquerra, en tant que es fa ben difícil fins i tot imaginar una alternativa viable i coherent front a la dreta, i reforça l’hegemonia del Partit Popular una vegada confirmat el paper de Ciudadanos com a partit circumstancial. Així que preparau-vos, que vénen corbes!

Conseqüències

(Publicat al DBalears el 6/10/2016)

Molt s’ha parlat aquests dies sobre les conseqüències a les Illes d’un futurible suport del PSOE a la investidura de Rajoy mitjançant l’abstenció de diputades i diputats socialistes. Fa just una setmana, escrivia des d’aquesta mateixa tribuna sobre la guerra total desfermada entre les files socialistes, quan encara no s’havia celebrat el seu comitè federal, i lloava l’aguant que fins aleshores havia tingut Pedro Sánchez, i la posició defensada pel PSIB, en el sentit de plantejar com a «solució» a Espanya un pacte semblant al que tenim a les Illes, que inclogués partits d’esquerres i sobiranistes.

Dies després, Sánchez ha estat defenestrat al seu partit, i relegat a la quarta o cinquena filera en el seu escó al Congrés. Tota una metàfora de fins a quin punt s’han imposat els del «No però sí» de Díaz i els «barons» a toc de corneta dels poders fàctics. Perquè aquest és el tema: tombat Sánchez i tombada la possibilitat que sigui la militància socialista els qui decideixin què s’ha de fer, ningú dels que ha «guanyat» s’atreveix a dir obertament que tot això era per facilitar el govern a Rajoy i salvar un model d’Espanya profundament hegemonitzat (per no dir abduït) per la dreta, en tots els sentits… És el «no però sí», el segell de la hipocresia i la falsedat que el 15M volia desterrar de la política.

Afortunadament, el PSIB i els seus diputats es mantenen, i segueixen defensant les cada vegada més escasses possibilitats de pacte a l’esquerra, i la participació democràtica de l’afiliació socialista en el procés. Per això, i malgrat aquests dies s’han forçat titulars i declaracions (incloses algunes meves) per mirar de consolidar la idea de caos i divisió al si del pacte d’esquerres a les Illes, me tem que si Rajoy acaba essent president el que tindrem aquí són uns Acords pel Canvi més forts i cohesionats que mai: el pacte en sortirà reforçat, després de la tempesta.

Perquè des de Madrid, que mai ens han plogut ni flors ni doblers, sinó tot el contrari, la dissidència serà més castigada que mai, i els partits del pacte, i fins i tot els de l’oposició, haurem de conviure en la trinxera de la defensa de la dignitat del nostre poble i la seva gent, oblidar-nos de renous innecessaris, i revisar ara sí les possibilitats i les prioritats d’uns temps que s’anuncien foscos. Com Gramsci, vos ho diu un pessimista de la raó, però un optimista de la voluntat.

L’agenda no esperada d’Obama

Publicat a ElPeriscopi, 11/07/2016

El president Obama visita aquests dies Espanya sense una agenda massa transcendental -sembla més bé una visita obligada per allò de cobrir expedient abans de finalitzar el seu mandat a la Casa Blanca-, i per això les notícies es centren en les anècdotes, el nivell de complicitat o no amb les autoritats espanyoles, en si és més alt que Felip VI o en si l’Air Force One pot dur més o menys personal i s’hi pot pitjar el botó definitiu sobrevolant els niguls.

De fet, Obama ni tan sols està de visita oficial a Espanya, només està obligat a passar-hi per arribar a les bases com la de Rota on ve a acomiadar-se del seu personal militar, sembrador de mort especialment a l’Orient Mitjà. Però com que Espanya és cada vegada més com diu Cotarelo, no una gran nació (cosa que s’han esforçat a reiterar els mandataris espanyols, que afegien: «i unida»), sinó el que queda d’un Imperi, l’hem volgut rebre amb tots els honors que es mereix el president del país més poderós del món, encara que la seva agenda oficial ignori tots i cadascun dels problemes compartits entre l’Estat espanyol i els Estats Units.

Si hagués estat una visita oficial com cal i a Espanya hi hagués un govern com cal, que a més dels rituals de la Diplomàcia presumís d’autonomia i dignitat, l’agenda hagués estat una altra. I se m’ocorren almenys dues qüestions que hagués estat bé que Rajoy i Obama parlassin, per la seva importància.

Primer, la negociació del TTIP, del tractat transatlàntic de lliure comerç entre els Estats Units i Europa, que com sabeu es pacta amb grans dosis d’ocultació i manca de transparència, i que afectarà especialment els països del Sud d’Europa i també, és clar, les nostres Illes, en qüestions que afecten a la sobirania econòmica i alimentària, els drets humans i laborals, i el medi ambient i la salut, entre moltes altres. Només un petit gest donant a conèixer el que es negocia a esquenes de la ciutadania hagués estat de gran valor, sobretot quan són l’administració Obama i l’actual Comissió Europea les impulsores del TTIP. Per tant, que ni n’hagin parlar és tota una invitació a qui dubtam del contingut i sobretot de les conseqüències del dit tractat a seguir dubtant i seguir lluitant contra el mateix.

Segon, la mentida sostinguda pel «trio de les Açores» sobre les armes de destrucció massiva i que va dur entre d’altres, a Espanya a una guerra que ha duït més mort i més destrucció no sols a l’Iraq, sinó més terror i més fonamentalisme a nivell mundial. Una mentida que en els darrers dies ha duït Tony Blair a demanar perdó davant l’opinió pública arran de les informacions de l’informe Chilcot, i que contrasta amb el silenci no sols de Bush i Aznar, sinistres i lamentables personatges dels quals no cal esperar massa, sinó silenci també de Rajoy i d’Obama. Ni una paraula sobre aquesta qüestió en una visita oficial on hagués estat bé que que el Premi Nobel de la Pau demanàs disculpes en nom del govern dels Estats Units als milers i milers de persones que en el seu dia denunciaren ja la fal·làcia de les armes de destrucció massiva i sobretot, lluitaren als carrers d’arreu de l’Estat contra aquella guerra infame.

Però clar, aquesta seria l’agenda no esperada d’Obama, que per cert va estar a punt de no venir pel tiroteig a Dallas de fa uns dies, que posa en evidència les tensions racistes existents al seu país. De fet, si jo fos el primer president negre dels Estats Units i em quedassin pocs mesos de mandat, me demanaria quina part de responsabilitat ha tingut la política oficial, la Casa Blanca i jo mateix en aquest increment del racisme i el feixisme a la meva societat. Perquè Donald Trump és un símptoma del problema, i no el problema. I és ben trist després d’haver fet història, lliurar un país més dividit i entregat a la incertesa.

Avís per a navegants

(publicat al DBalears l’1/07/2016)

Les eleccions del 26J, que encara han de menester molta més anàlisi i molta més interpretació, han llançat un senyal inequívoc a les forces polítiques d’esquerres: per poc que ens despistem, la dreta torna a reviscolar. Pertot arreu, i particularment a la nostra terra, amb un creixement de 10 punts entre el PP i C’s entre les eleccions del desembre i les del juny. Quan fa només un any, les esquerres vam obtenir la majoria més ampla de la nostra història democràtica.

A les eleccions del 26J van fallar les enquestes que no es poden tornar emmirallar davant la crua realitat d’un país d’escassa cultura democràtica que premia la dreta malgrat la corrupció, l’evasió fiscal i la manipulació desacomplexada de l’Estat de dret. I un electorat que castiga les esquerres ja sigui per les seves bregues, les coalicions fetes a corre-cuita o les ànsies de resultats immediats que no acaben d’encaixar amb els temps que han de menester els processos de canvi real.

Els enemics i adversaris de tot el que facem per ser qui som exigeixen ara que rodin caps i «autocrítica», justament al grup polític que més ha comptat i seguirà comptant amb les seves bases i amb l’eina de la participació per prendre les decisions tant estratègiques com tàctiques. La decisió d’anar en confluència amb altres forces progressistes no era nova, però és cert que es va haver de prendre amb més presses i pressió de la desitjada. Dubt que en menys d’un mes i vists els resultats globals, tant de baixada de Podem i les seves aliances, com el pitjor resultat històric dels grups sobiranistes d’esquerres arreu de l’Estat que van quedar al marge de les confluències, els resultats haguessin estat gaire diferents. Dit això, crec que més de 117.000 ànimes que van votar una coalició amb presència, missatge i proposta sobiranista es mereixen un respecte.

La gent de MÉS tenim clar que vam fer el que havíem de fer, però sobretot tenim clar el que hem de fer ara, després del missatge clar de les urnes per als navegants progressistes i la gent que estima la terra: seguir fent feina i seguir deixant-nos la pell per fer una Mallorca i unes Illes sobiranes, verdes i inclusives, com ja fan cada dia les nostres regidores i regidors, batles i batlesses, i càrrecs de govern al Consell i a la Comunitat. Així com ho fan també els milers de votants i militants de MÉS avesats a no rebaixar el seu nivell de compromís malgrat les adversitats.

Per això va nèixer MÉS: per canviar les coses. I no farem passes enrere, malgrat l’ofensiva dels qui no ens volen cap bé, ni a nosaltres, ni al país. Dels qui s’estimem més la intriga que la feina, dels qui prefereixen la comoditat al compromís, dels qui estan tan, tan preocupats per nosaltres, …però ni s’immuten per la possibilitat real de què a Espanya governi una coalició de la dreta i la ultradreta, una de les pitjors notícies en els darrers temps per a les nostres Illes, per a la nostra gent, la nostra cultura, la nostra llengua i el nostre autogovern. Seguirem lluitant, com sempre, per recuperar el nostre futur. Seguim.