Arxiu d'etiquetes: rescat

Ecos de “Sa Nostra”

(Publicat al DBalears, 16/03/2017)

Ahir el Fons de Rescat Bancari (FROB) que tu, jo i totes pagam i pagarem per molts d’anys, va decretar la fusió de BMN amb Bankia. BMN és fruit d’una primera fusió entre les antigues «Sa Nostra», Caja Murcia i Caja Granada. Bankia, del conglomerat de Caja Madrid, Bancaixa i un altre grapat de caixes.

Als temps de la bombolla immobiliària, les entitats financeres en general varen ser un actor clau de l’especulació, i les caixes varen prioritzar el negoci fàcil per damunt de la vocació de servei, del sentit més social, originari. Acompanyaren l’especulació des del nivell més domèstic, al més sistèmic, amb episodis de frau inclosos que en el cas de «Sa Nostra», encara investiga la justícia. Sí, cert: la mateixa Justícia que deixa Blesa i Rato lliures, de moment, pel seu «irreprotxable comportament» (sic).

Aquesta darrera fusió enterra definitivament la visió social i de proximitat del que a uns altres temps foren les caixes d’estalvi majoritàries als seus respectius territoris, i tindrà conseqüències ben segur en termes de reducció de personal i oficines (es diu «optimització de recursos»), perquè com vos podeu imaginar aquesta operació no és per montar cap ONG. La seva raó de ser és la de la rendibilitat, una rendibilitat orientada per cert a privatitzar la part «bona» i deixar-nos la «dolenta» del nou banc que sorgirà d’aquesta macro-fusió, i que pagarem totes i tots amb diners públics, durant molt de temps.

Mentre no s’han assumit encara ni responsabilitats ni polítiques ni corporatives, tot i que part del procés i determinades operacions de les antigues caixes està judicialitzat, la fusió servirà també per amagar les mangarrufes que es varen fer tant a Caja Madrid com a Sa Nostra. L’únic cert i segur de tot això és que a partir d’ara de «Sa Nostra» ja no quedarà res, i que els antics clients de la caixa de Balears ara ho seran de Caja Madrid.

Amb els 31.000 milions d’euros públics que s’han fet servir per tapar el forat d’aquestes dues entitats (que per cert, segueixen amb els desnonaments de gent de les seves llars), podem afirmar sense problema que es tracta de dues entitats «nacionalitzades». Llavors: no seria en aquest context, més convenient per a l’interès general, una banca pública, que recuperi la vocació de servei que es va perdre amb unes caixes que volien ser grans bancs i promotors immobiliaris? Que es regeixi amb criteris ètics? Que sigui controlada efectivament per òrgans democràtics?… i que serveixi els interessos de la gent d’aquesta terra, ciutadania, petits inversors i estalviadors, emprenedors, facilitant l’accés al crèdit per activitats productives i no especulatives? Que posi a l’abast d’una política social d’habitatge el seu stock d’immobles?

…N’hi ha que diuen que clar, que si fos així, ja no seria un banc. Són els mateixos que justifiquen el seu rescat amb els diners de totes. És ara, encara que sembli una mica tard, que s’hauria d’aprofitar el sentit comú (que torna a ser de la nostra part) per posar una operació de la magnitud que té aquesta fusió al servei de la comunitat. Si no s’ha volgut investigar, almenys que es reclami allò que tanmateix, és de totes i tots, i es podria manejar d’una altra manera. Ho necessitam, com a societat i com a país.

Mentre no ho facem, de «Sa Nostra» només ens quedarà un eco, del que un dia va ser una gran entitat, la primera en cartera de clients a les Illes. Ara per ara, l’únic cert i segur és que Blesa i Rato a patir d’aquí també seran «nostres». Sempre ens quedarà la humil Caixa Colonya, i les alternatives de banca ètica que cerquen aquells que saben que elegir una entitat o una altra també pot servir per canviar les coses.

#RescatemValldemossa

(Publicat a ElPeriscopi, 20/02/2017)

Mentre als bancs i entitats financeres se’ls rescata amb doblers públics perquè segueixin fent de les seves, es deixa caure les persones i les institucions que les atenen. No ho dic només per les imbecil·litats que amollen per la seva boca els responsables del Banc d’Espanya sobre el sistema de pensions. En aquest cas volia parlar de l’Ajuntament de Valldemossa, víctima d’una dura sentència del Tribunal Suprem, que fa unes setmanes l’ha condemnat a pagar més de 7,5 milions d’euros (el triple de tot el pressupost municipal) per una requalificació urbanística perpetrada per la llavors regidora d’urbanisme, la insigne Rosa Estaràs, mà dreta del Sr. Jaume Matas a la legislatura del saqueig.

Estaràs va ampliar amb una parcel·la annexa de més de 2.000 metres la ja existent a l’Hort de la Cartoixa, que ja era sòl rústic protegit, amb l’excusa que tot fos un gran espai lliure públic, una zona verda. Però l’Ajuntament del PP al llarg del anys no es va posar d’acord amb la propietat, i amb el tomb del color polític cap a l’esquerra el 2007, els propietaris i un grup inversor representat per l’amo en Biel Cañellas i Fernando Gilet varen emprendre una batalla legal contra l’Ajuntament, que no volia acceptar com a compensació un projecte especulatiu que podria acabar desfigurant el poble.

Tot i que el preu d’expropiació dictat per la Junta provincial d’expropiacions (que per cert: funciona en base a peritatges privats, de part!!) era inassumible (7,5 milions), el Tribunal Superior de Justícia de Balears va dictar inicialment sentència condemnant l’ajuntament valldemossí a pagar 2,2 milions d’euros, una xifra «assumible» però igualment elevada si tenim en compte que des dels inicis, es tracta de parcel·les on no s’hi podia edificar. I aquí el que sí que hi ha hagut és una curiosa coincidència d’interessos entre els «errors» d’Estaràs i l’afany especulador d’una propietat representada per «barons» històrics del PP que no són precisament germanetes de la caritat.

El Suprem ha acabat de rematar la faena donant la raó a la propietat, i dictant sentència contra l’Ajuntament, per 7,5 milions d’euros. Me preocupa sincerament el poc mirament d’alguns tribunals a l’hora de preservar l’interès públic, de no calcular l’abast de les seves sentències, que poden deixar i en aquest cas deixen, un ajuntament en situació de fallida tècnica. A la comissió d’investigació de les autopistes d’Eivissa, no fa molt, hem posat en evidència com les dues darreres sentències del Suprem, que condemnen la comunitat a pagar 30 milions d’euros a les constructores, es fonamenten en informes fraudulents. Entenc que les lleis siguin interpretables, però em costa pair que es dictin sentències que no mesurin la realitat, i emparin actes especulatius d’aquesta manera.

Diners que al cap i a la fi, si no hi ha forma de revertir aquesta situació, haurà de pagar la ciutadania. La qüestió en aquestes altures és que es pugui assumir generant el menor mal possible als administrats, perquè tampoc no hi ha dret a què els serveis municipals de la gent de Valldemossa quedin hipotecats de per vida. El poble de Valldemossa mereix la solidaritat de tots nosaltres, però també i més enllà de la «justícia», mereix el menyspreu cap a una manera de fer política que d’una vegada per totes ha de ser desterrada. A Brusel·les o Estrasburg, com a mínim.