Arxiu d'etiquetes: sobirania

Illenquitat

(Publicat al DBalears, 2/03/2017)

La celebració aquesta setmana del Dia de les Illes Balears torna a posar damunt la taula els debats identitaris, sobre la existència o no d’un sentiment o una identitat «balear», i a partir d’aquí, s’extreuen lliçons sobre l’estructura política o el projecte polític que cal reivindicar.

No compartesc que les aspiracions sobiranistes s’hagin de fonamentar en qüestions identitàries (o almenys, essencialment identitàries), sobretot quan ni tan sols tenim clar aquesta qüestió a cada una de les illes. Per exemple, pel que fa a mallorquins i mallorquines, fins i tot dins un mateix grup d’afins amb el qual podem compartir fins i tot condició i posició social, no tenim perquè entendre totes la mallorquinitat de la mateixa manera.

Primer, perquè en els anys que han transcorregut d’ençà que Melià escrigué «Nosaltres, els mallorquins», la perspectiva del «nosaltres» (a no ser que ens volguem petits) ha de canviar per incloure tot l’allau d’immigrants primer peninsulars, després comunitaris i extracomunitaris, que han vingut a viure a l’illa, i els seus fills i filles. Jo mateix, els meus pares, o la meva companya, sense anar més enfora. Gent cadascú amb la seva identitat, les seves arrels i la invitació que sempre hem d’oferir a arrelar aquí, i a conèixer la nostra llengua i cultura en sentit ample, i fer-les sentir com a pròpies a tothom. La conscienciació defensada per Melià és potser més necessària que mai, però el «nosaltres» ha de ser molt més inclusiu del que es preveia perquè la voluntat emancipadora sigui majoritària. La seva reflexió val per separat, canviant si voleu de referents, per a cada una de les nostres illes.

Segon, perquè en l’era de la globalització, les identitats es construeixen de formes múltiples i complexes, i gràcies a les xarxes, els mitjans de comunicació, les comunitats virtuals, podem fins i tot trobar «bons mallorquins» que es senten més identificats amb un determinat corrent cultural o contracultural que no amb la seva pròpia «cultura» així com l’entenem de forma tradicional (llengua i costums). Crec que no som conscients de totes aquestes implicacions i connexions quan jugam totes les cartes a la identitat.

En definitiva, apel·lar a la identitat, que és la dimensió més subjectiva de la ciutadania com a construcció social, té un al risc si no ho tenim molt clar, i qui és que ho té molt clar tot? Jo no. Per això necessitam recórrer a elements objectius (i no sols subjectius) que permetin dignificar el «nosaltres» en sentit ample, i això val com deia per a cada una de les illes, i val per a les Illes Balears en el seu conjunt.

Un subjecte/projecte vocació interinsular no té perquè negar la identitat de cada un dels pobles de Formentera, Eivissa, Menorca ni Mallorca, entre altres coses perquè no veig el meu propi poble de Mallorca amb cap afany imperialista com sí han tingut altres nacionalismes que han mirat de dominar-nos, ni cap voluntat d’avançar-hi que no sigui des d’abaix.

Allò que sí veig és la necessitat de definir una «illenquitat» no identitària, entesa com la condició compartida en la lluita legítima per ser pobles lliures i sobirans, de ser aquell Regne enmig del mar que cantava d’Efak. El projecte que permeti a un «nosaltres» majoritari somiar amb un futur millor. I tenc clar, encara que sigui per pur sentit comú, que és la unió que ens donarà la força, davant d’Espanya, d’Europa i qualsevol oligarquia no-governamental que ens menystengui. Llavors, posem-li tots els adjectius que vulgueu: república mallorquina, menorquina, eivissenca i formenterenca, república confederal de repúbliques illenques o unió republicana d’illes de la Mediterrània occidental. Però sobretot, procurem que sigui un projecte útil per a la majoria de ciutadanes i ciutadanes, de cada una de les nostres illes, sinó ni vencerem, ni convencerem.

Idò això: illenquitat, més que identitat. Ens queda un llarg camí per fer, i la indignació sense unitat i alegria, no basta per remoure tot el que cal remoure.

Nuestro aeropuerto: ¿servicio público o negocio?

(Publicat a Economia de Malorca, 27/02/2017)

A diferencia del AVE, las autopistas de peaje o los aeropuertos sin aviones ni pasajeros, el aeropuerto de Palma es uno de los negocios más rentables del Ministerio de Fomento y por ende, del Estado. Él solito genera unos 150 millones de beneficio neto al año, y junto con el de Eivissa, representa aproximadamente una cuarta parte de los ingresos de todos los aeropuertos de la red de AENA. Más del doble de lo que el Estado destina vía presupuestos generales al descuento de residente, que en los últimos tiempos el gobierno de Rajoy intentaba regatearnos.

Las columnas llenas de publicidad o las tiendas “pasarela” de paso obligatorio para los usuarios son la metáfora de un aeropuerto globalizado (en el sentido neoliberal) y volcado no a su sentido originario, de servicio público, sino a ganar dinero y a las cifras. Las cifras récord de pasajeros, que tan poco benefician en la práctica ni a nuestra sociedad ni a nuestro medio ambiente, son el objetivo de un ente en el que la privatización (el 49% de la sociedad pertenece a capital privado de todo tipo, incluyendo fondos de inversión en las islas Caimán) ha supuesto otra vuelta de tuerca en ese modelo.

Más pasajeros y más vuelos, tampoco implican mejoras ni para los trabajadores y trabajadoras del aeropuerto (nunca olvidaré el relato de los trabajadores de tierra, durmiendo en el coche, en el párking del aeropuerto, para enlazar horarios entre contratos para llegar a los 1.000 euros), ni en la calidad del servicio que ofrecen las compañías aéreas, ni en el bienestar de unos vecinos, especialmente los de Sant Jordi pero cada vez de más pueblos castigados por el ruido de despegues y aterrizajes incesantes, especialmente en verano.

Mientras esto es así, aquí tenemos unas instituciones preocupadas por otros parámetros, con otra visión de cómo deben ser los servicios públicos. Sin embargo, el margen de decisión de nuestras instituciones es prácticamente nulo frente a decisiones tomadas de manera absolutamente centralista y en clave de empresa privada . Tanto para Madrid como para los accionistas, nuestro aeropuerto (como nuestra comunidad) es una máquina de fabricar dinero. Poco les importa los impactos negativos de tan ansiada actividad. Eso sí que lo pagamos nosotros. Por eso la previsión de intensificar vuelos y pasajeros las próximas temporadas es la gota que ha colmado el vaso…

¿De qué nos sirve intentar regular aspectos clave del turismo, como el alquiler vacacional, establecer techos de plazas, proteger espacios naturales o invertir en mantener infraestructuras básicas como las depuradoras que acaban desbordadas por decisiones tomadas en otra parte y al margen de nuestras necesidades? Si queremos ser dueños de nuestro destino, y no meros espectadores pasivos de esta especie de lento suicidio, empieza a ser hora de levantar la voz. En eso también consiste la democracia, y no sólo en votar o quejarnos con impotencia porque aquellos a quienes votamos no tienen capacidad para incidir sobre una herramienta, “nuestro” aeropuerto, que es clave para definir qué tipo de sociedad queremos construir: ¿servicio público o negocio?. Sólo nuestra fuerza y el grito de sentido común de toda Mallorca nos permitirá borrar las comillas.

Si als parlaments no estimam la democràcia, qui ho farà?

(Publicat al DBalears, 16/02/2017)

Quan a qualsevol país del món els jutges es posen a perseguir i criminalitzar els representants del poble, no per haver ficat la mà al calaix, no per haver comès cap crim, sinó per exercir les seves funcions i fer, en el cas dels governants i sobretot dels diputats i diputades, allò que se’ns ha encomanat al Parlament, tenim un problema ben greu. A Espanya comences demanant presó a activistes, artistes, regidors, batles, per fer piulades, i vés a sebre com acaba la cosa. O com diria Bertold Brecht, veurem quin dia ens toca a nosaltres.

La darrera novetat, apart del judici a Mas, Rigau i Ortega de la setamana passada, arran de la consulta del 9N de 2014, ha estat la suspensió per part del Tribunal Constitucional de la resolució del Parlament de Catalunya per convocar un referèndum d’aquí uns mesos, i les «ordres» a la Fiscalia de perseguir la presidenta del Parlament i altres membres de la Mesa.

Davant la proposta de MÉS per Mallorca de solidaritzar-nos amb les víctimes d’aquesta criminalització antidemocràtica, puc entendre la reacció de Ciutadans (que és monotemàtic amb el seu anticatalanisme), la del PP (gairebé tres quarts del mateix) i un poc menys la del PI, que demagògicament troba que primer, hem de parlar dels problemes «d’aquí». Com si els principis democràtics -perquè d’això va la cosa- es poguessin territorialitzar, i dir aquí toca, aquí no toca… Sigui pel que deia abans, de veurem quin dia ens toca a nosaltres rebre, sigui perquè al Parlament de les Illes Balears ens hem pronunciat mil vegades sobre mil causes injustes arreu del planeta i només faltaria que donem l’esquena al que passa aquí davora.

Els diputats i diputades de Catalunya han fet allò que el poble, o si més no, una part important del poble (la mobilització humana pacífica més massiva i sostinguda en el temps a tota Europa d’ençà de 2012, cada 11S) li reclamava. Han votat majoritàriament unes resolucions en conseqüència, i volen aplicar-les. Són tan atrevits i radicals que volen tornar treure les urnes, perquè el poble s’hi expressi.

És gent que estima la democràcia, i que mentre altres fan homenatges als corruptes (i sí, sé que al bàndol demòcrata també hi ha corruptes que se n’aprofiten), fan el millor homenatge que s’hi pot fer, a la democràcia, que és posar mitjans perquè la gent decideixi. I mentre això passa, es confirma el caràcter cada vegada més partidista i repressor del Tribunal Constitucional i dels aparells de l’Estat, tant amb la seva recent «renovació» com amb els seus actes.

Els pseudo-demòcrates que estan contra les urnes també són pseudo-constitucionalistes. Perquè els principis democràtics no poden estar subordinats a les lleis, i els jutges que han d’aplicar les lleis no poden anar contra els qui les fan, que són els diputats i diputades, perquè de fer-ho, estan signant el «finiquito» de l’estat democràtic i de dret… Amb la dictadura també hi havia lleis, si s’haguessin acatat cegament, hauria arribat mai la democràcia? Quin absurd és aquest?

Tenim l’oportunitat de ser el primer Parlament que es solidaritzi amb el Parlament de Catalunya, que es sumi a la denúncia de la criminalització i la judicialització del procés constituent i plantegi seny i diàleg per resoldre els conflictes polítics, i no batalles judicials ni l’ús de la força com s’hi ha arribat a apel·lar. Quina panda de radicals que som! Però sobretot: si als Parlaments no estimam la democràcia, perquè d’això es tracta, qui ho farà?

Quédense el descuento, nosotros nos quedamos el aeropuerto

(Publicat a Economia de Mallorca el 14/11/2016)

En estos días, justo cuando se está negociando una tarifa plana para los vuelos entre nuestras islas, el flamante gobierno de Rajoy ha anunciado que para el año que viene se acabó el descuento de residente para grupos, cuestión que afecta directamente a equipos deportivos, grupos culturales y colectivos diversos.

Lo de Madrid es de juzgado de guardia: Balears no tiene peso político más que a la hora de pagar y hacer caja para las arcas del Estado. Lo hemos certificado en estos días, en los que no solo Ferraz hizo caso omiso al partido de la presidenta Armengol en cuanto a plantear un pacto por el cambio en el gobierno central, sino que Rajoy no ha encontrado entre el PP balear, partido que presume de mayoritario en nuestra comunidad ni una sola persona válida ni como ministro ni como secretario de Estado.

Las Comunidades autónomas que tanto menosprecia el PP, justamente por gestionar la educación, la sanidad o los servicios sociales, entre otras cuestiones, somos las que damos sentido al sistema politico, y sabemos gestionar. A diferencia de un Estado que acapara el grueso de la deuda pública (más del 80%) con Ministerios muy reducibles, como el de Defensa, cosa que no creo que hagan ahora que han colocado al frente del mismo a la salvapatrias Dolores de Cospedal. Para ellos gestionar bien equivale a gestionar “fácil”, y a vender el patrimonio público, aunque eso implique ir contra el interés general, y de hecho es lo que han vuelto a plantear con respecto a AENA: una reprivatización que reduzca el peso de la parte pública en beneficio de la privada.

Como sabemos gestionar, propongo un cambio de cromos al gobierno central: que se queden el descuento de residente, no lo queremos. Pero que nos cedan la gestión del Aeropuerto de Palma. Parece que nos perdonan la vida con el descuento de residente cuando los residentes sabemos que al hacer una reserva con esta condición sube automáticamente el precio (eso sí que es un fraude, ¿dónde está el gobierno?), pero hablamos de 80 millones de euros al año para el conjunto de residentes en las Illes. Mientras tanto, solo el Aeropuerto de Palma ganará este año cerca de 200 millones de euros, sin que uno solo de estos se reinvierta aquí en nada necesario, ni se nos deje decidir lo más mínimo en cuando a su gestión, que obviamente es estratégica para una tierra rodeada de mar y dependiente del turismo.

A la gente que vive y trabaja en Balears nadie nos regala nada, y mucho menos el gobierno de España: me remito al lío de las desaladoras. Nunca nos han hecho un favor, y si quieren negociar, hagámoslo, señores de Nuevos Ministerios: métanse el descuento de residente por donde les quepa, pero el aeropuerto lo gestionamos nosotros. Los residentes podríamos viajar gratis total todo el año, y aún nos sobraría dinero. Hagan ustedes números y verán como es así de lamentable.

Comptes públics i finançament: precarietat vs dignitat

(Publicat al DBalears el 3/11/2016)

Aquests dies ha estat notícia la presentació dels comptes públics de la CAIB per a 2017, uns comptes que tenen l’objectiu de dur endavant les polítiques públiques lligades a l’acompliment dels Acords pel Canvi, a més de mantenir i incrementar l’anomenat estat del benestar, fonamentat entorn als serveis públics d’educació, salut i serveis socials.

Uns pressuposts que volen fer de contrapès a la tendència imposada pel mercat i la mala política amb l’excusa de la crisi, que fa de casa nostra una societat empobrida i amb grans desigualtats socials. Uns comptes que fins i tot s’atreveixen a introduir elements de transformació del model econòmic, i recuperen la inversió en un sector imprescindible com és el medi ambient, la terra: l’oikos, aparcat durant la legislatura passada per ser considerat només un recurs per especular.

No obstant, i encara que la Federació Hotelera ja ha corregut a dir que són «excessius», aquests són com els anteriors uns comptes precaris, en el sentit que fins i tot des de la millor de les voluntats i l’austeritat com a valor lligat a l’ètica i a l’eficiència (no com a política imposada), les limitacions són evidents. D’entrada, lluitam per tenir uns bons serveis públics, però és difícil que sols amb eficàcia i eficiència arribem a tenir els mateixos serveis públics i prestacions que la resta de les Comunitats Autònomes, perquè en som la darrera: tant en termes de finançament autonòmic, com d’inversió estatal territorialitzada. Per no parlar del «retard» pel que fa a polítiques públiques, per mor de l’hegemonia de la dreta illenca a la majoria d’institucions durant la major part de la democràcia, amb dos parèntesis de pactes precaris també pel que fa a la seva correlació de forces.

Al mal finançament s’hi afegeix el deute històric d’unes competències com l’educació i la salut mal transferides, que estructuren el gruix del deute públic de la CAIB, i un Règim Especial inexistent, en la pràctica. Però vaja: no hem vingut aquí a lamentar-nos. El que és indignant és que mentre els mitjans fan portades amb les tensions polítiques al voltant de l’elaboració del pressupost, l’Estat fa via IVA i altres imposts més caixa que mai gràcies a la millor temporada turística de la història a les nostres Illes (segons se miri, és clar!). I AENA probablement guanyi uns 200 milions d’euros nets enguany només amb l’aeroport de Palma, dels quals no en veurem ni un, de fet ja han anunciat que si inverteixen serà per fer encara més caixa, no per millorar el servei.

No obstant, per primera vegada en la història sembla que avançam cap a un cert consens polític però el que és més important: consens i consciència social, pel que fa a la demanda d’un finançament just. Al meu parer, la presentació dilluns passat de la Plataforma cívica per un finançament just, que aglutina organitzacions socials, sindicals, empresarials, de tot color, és una de les millors notícies dels darrers temps. Fa falta socialitzar un discurs que fins ara era patrimoni d’uns pocs «pioners», entre els quals la meva força política, però que entronca amb les necessitats de la majoria en un moment clau on la societat està fent un tomb. Sobretot, si volem que aquest tomb sigui cap a una societat millor i més digna, i no més empobrida i més precària, que és el camí que duïm, o el camí pel qual ens duen.

Si volem passar de la precarietat dels pressuposts de la CAIB a uns comptes que ens permetin avançar en termes de dignitat, el que hem de fer ara és tots els partits sense distinció posar-nos darrera la Plataforma, facilitar-los la feina, i fer comprensiu que si volem acabar amb els «barracons» als centres educatius en un parell de cursos i no en un parell de legislatures, hem de disposar d’almenys el mateix finançament que els altres, sobretot quan som la comunitat que més aporta.

D’entrada, tindrem una primera prova de resistència, i és la previsible imposició del «nou» govern Rajoy de repartir una retallada de 5.500 milions d’euros entre les CCAA, davant la qual només podem plantar-nos, sino volem retrocedir més encara, que malauradament sempre és possible. És cap aquí que hem d’apuntar, i que a Madrid sentin que allò que reclamam tots a una és ni més ni menys que dignitat.

11-S, un any… MÉS?

(publicat al DBalears el 8/09/2016)

Diumenge es celebra una nova Diada de Catalunya, en un ambient polític tant a Catalunya com a Espanya més complex d’allò habitual. Un parell de setmanes després de l’11S Puigdemont es sotmetrà a una qüestió de confiança a la qual ja sabem que gaudirà del suport de la CUP, malgrat aquest examen es farà justament per les insuficiències i contradiccions del Govern de la Generalitat per poder liderar de manera òptima el full de ruta sobiranista.

A Espanya no sols la cosa no millora, en el sentit que no hi ha un interlocutor vàlid al govern central predisposat si més no a seure’s a una taula i a parlar del problema territorial (que va més enllà de la qüestió catalana, malgrat aquesta sigui una patata calenta). Ans al contrari: des de Madrid sols falta enviar els tancs i la infanteria. Però apart de la incapacitat dialògica dels principals actors polítics a dreta i esquerra, una de les qüestions que més dificulten la possibilitat d’arribar a acords per conformar govern a Espanya és Catalunya i el seu procés. No crec, com alguns pensen, que si torna governar Rajoy, i/o el PP, amb la crossa o no de Ciudadanos, ens anirà millor per allò de «com pitjor, millor»: no hi haurà ni més consciència revolucionària ni més voluntat ni possibilitat de ser lliures com a pobles, ans al contrari hi haurà més mala política i farem més voltes allà mateix. En definitiva: faríem passes enrere, tant en termes socials com de país.

La sort i l’enveja que a molts mallorquins i mallorquines ens fa el procés català, malgrat la situació d’impasse, és la seva base popular: no surten dos milions de persones al carrer perquè estiguin enganades per TV3. I els polítics, afortunadament, i així hauria de ser sempre, van a remolc del moviment popular. Un moviment que en termes generals, respon tant a la voluntat d’un poble per ser lliure, com a l’esgotament per unes estructures de l’anomenat règim del 78 que d’alguna manera han estat també compartides per les elits del Principat.

Per això pens que si hi ha un punt de fuga per redreçar el procés sobiranista, és prendre nota de les noves correlacions de forces (polítiques), que a més de defensar el dret a decidir, volen canviar les coses des d’abaix. Com a mallorquí d’esquerres i catalanista, m’agradaria que al Principat, independentment de les pressions brutals del govern espanyol, la caverna i bona part dels poders fàctics, les esquerres representades per ERC, la CUP i els Comuns fessin pinya: Catalunya és més roja -o més sobiranistes d’esquerres, si ens posam postmoderns- que mai, i això hauria d’atorgar encara més força a la part político-institucional del procés. No per excloure els convergents, que ja va bé que comparteixin part de l’esperit de ruptura amb el règim, sinó per renovar el moviment amb una base popular i transformadora molt més coherent que l’actual.

Dos dies abans de la Diada d’enguany, el 9, es celebra a Sant Boi el 40è Aniversari de la Diada del 1976. Tindré la sort i l’honor d’ésser-hi en nom de MÉS per Mallorca, a un acte que comptarà justament amb la participació d’ERC, la CUP i Podem, i de destacats membres de la societat civil catalana. La de 1976 fou la primera demostració de força al carrer del poble de Catalunya un cop mort el dictador, però encara amb la dictadura ben viva, i partits com el PSUC i ERC encara eren il·legals i perseguits. D’aquí la importància d’aquesta celebració, i la lliçó del seu èxit, malgrat les adversitats d’aquells temps, que ben segur eren més complicats que no pas els d’ara a pesar de les incerteses.

I aquí, a les nostres Illes, els qui defensam una terra lliure seguirem prenent nota del millor del procés català: el seu caràcter inclusiu, desobedient, alegre i participatiu que dóna sentit als versos de Martí i Pol de què tot està per fer i tot és possible. Condicions de manual per pensar, compartir i encetar un procés propi a casa nostra. Comencem a filar, com la Balanguera, amb la mirada posada al país germà.

Sobiranament

Publicat al DBalears el 7/07/2016, en resposta al company Lluís Segura.

En resposta al company Lluís Segura.

Estimat Lluís, agraesc les teves paraules, i et faig arribar algunes reflexions per mantenir viu el debat.

Efectivament: Espanya no té remei. Això ho sabem no pel resultat d’aquestes eleccions que han premiat a corruptes i puteros, sinó pel maltracte reiterat i amb tics neocolonials que reben les nostres Illes, amb el sistema de finançament com la clau de volta que ens converteix en ciutadans de quarta categoria de l’Estat espanyol pel que fa a l’educació, la salut o els serveis socials. O per la incomprensió profunda del que passa a Catalunya o a Euskadi. Malgrat aquesta constatació, la desconnexió, per molt que tu i jo la poguem compartir, crec que resta ben enfora de la realitat d’allò possible ara per ara, del que es tracta és de com anar fent camí.

Això no vol dir que haguem de renunciar a fer política estatal, cosa que tampoc no fa ERC malgrat tenir un full de ruta clar cap a la independència. Per cert sense que des del món sobiranista es qüestioni que ERC no vulgui anar en coalició amb partits de dretes a les generals per molt indepes que ara es declarin. Ni a nivell europeu, perquè les lluites per la sobirania en un món globalitzat són d’anades i tornades, com es demostra ara amb la paradoxa d’Escòcia, que podria fer passes endavant cap a la independència justament des del desig de romandre a la UE.

També t’he de dir que no compartesc que tots els mals que patim venguin d’allà mateix: tant ens trepitja l’oligarquia madrilenya de Nuevos Ministerios, com la «illenca» dels Matutes, Escarrers i companyia, el poder real en aquesta terra des de fa dècades. No per ser «d’aquí» són millors uns que els altres, i uns i altres representen interessos i models socials que ni tu ni jo no compartim. Com tampoc per ser «espanyols» podem desacreditar persones, entitats i partits que defensen els mateixos valors transformadors que tu i que jo, inclòs òbviament el dret a decidir dels pobles. I que també es voldrien desconnectar, per cert, de l’Espanya rància del PP.

No es tracta, doncs, de cap mena de voluntat d’arreglar Espanya, sobretot aquesta Espanya hegemonitzada per la idea d’un imperi tan decadent com histriònic. Ni d’aparcar cap lluita, ni molt manco la lluita per la sobirania, perquè «ara no toca», sinó de plantejar què fer «aquí i ara». Què fer de la voluntat de ser i d’exercir la nostra sobirania, assabentats que malgrat tot, el punt de partida són unes illes que actuen en clau espanyola molt més del que ens agradaria a tu i a mi, no sols des del punt de vista electoral sinó de les pertinences: aproximadament la meitat dels mallorquins es consideren tan mallorquins com espanyols, una quarta part més mallorquins que espanyols i l’altra quarta part més espanyols que mallorquins. Això, sense tenir en compte la variable del país de països que som les Illes, i que encara afegeix més riquesa al debat.

Aquest és el complex i contradictori punt de partida de la societat que volem transformar tot vertebrant un projecte polític i de país obert i inclusiu, però alhora defensor de la identitat, la llengua i la cultura pròpies. Que faci veure que amb més autogovern i amb més sobirania viurem millor. Que faci entendre que més sobirania és més poder de totes per governar-nos a nosaltres mateixes i millorar les nostres vides. Que permeti somiar unes altres Illes possibles. Que «els nostres» i també «les nostres» són tots els qui estimen la terra i s’indignen quan ens trepitgen per molts motius, que a vegades sí però a vegades no tenen res que veure amb Espanya. Són aquelles qui romanen invisibilitzades, com les cambreres de pisos, i els qui pogueren alçar la veu com d’Efak. Que «lo nostro» volem que sigui allò de totes i de tots, com diu en Marcos: per a totes, tot.

Aquesta és la reflexió que no fa massa temps ens va dur a crear MÉS, com a projecte polític en permanent construcció, com una peça més d’una nova majoria social encara per articular, i que va molt més enllà de les urnes. Des de la voluntat d’avançar en un projecte sobiranista, d’esquerres i ecologista per a una Mallorca digna, verda, lliure. Perquè independentment del que passi a Espanya, o a unes eleccions, ens queda molt camí a fer i molt per construir, i malauradament, ben segur, també molt per resistir. El que tenim clar és que no tornarem a ser minoritaris, i que volem guanyar. Pel país i per la gent. Sobiranament.