Arxiu d'etiquetes: transformació

Portugal

(Publicat a El Periscopi, 6/03/2017)

L’esquerra europea és prou desfeta quan més se la necessita. Per un costat, una socialdemocràcia que no sap si reprendre posicions d’esquerres que mai no hauria d’haver traït, o acabar de dissoldre’s en un neoliberalisme que l’ha duita fins i tot a governar amb la dreta, com a Alemanya, o a donar-hi suport implícit, cas d’Espanya. Per altre costat, les esquerres post-comunistes, els moviments verds i ecosocialistes i algun experiment de nova esquerra incipient com Podem que tampoc no han acabat de convèncer l’electorat com per fer un tomb en termes d’alternativa.

Quan més està en qüestió el projecte europeu, la humanitat de la pròpia Europa, és quan més s’està imposant el paradigma neoliberal que desmantella a un ritme vertiginós el que havia estat un referent a nivell mundial pel que fa a l’anomenat «estat del benestar», a cop de recepta austericida dictada per la troica, o d’acords comercials com el CETA, recentment aprovat. La por generada pels atemptats terroristes es gira contra les persones refugiades, però són pocs els qui s’atreveixen a denunciar les polítiques de dretes i les oligarquies financeres com els responsables de què a tots i cada un dels territoris d’Europa, les desigualtats creixin com mai, de la mà de la precarietat i tot plegat, d’una desesperança que no ens permet imaginar un futur millor que el desastre de present que ens ha tocat viure.

És aquí quan les experiències alternatives prenen més sentit, i avui no tornaré de parlar de la nostra i dels Acords pel Canvi, sinó de Portugal. Un país que és aquí al costat, però que com que no és Veneçuela, no se’n parla, ni als mitjans ni entre unes esquerres més pendents dels mitjans que de ser fidels a la responsabilitat històrica que tenim.

A Portugal governen les esquerres. Així, en plural: el Partit Socialista, amb el suport del Bloc d’esquerres i el Partit Comunista, que no han entrat al govern. Apart de ser la primera vegada que les esquerres se posen d’acord per governar des de la Revolució dels Clavells de 1974, allò més destacable és que es tracta d’un govern clarament compromès amb una agenda anti-neoliberal, que ha permès rebaixar l’atur mentre es recuperen drets laborals (just el contrari del que se’ns argumenta aquí amb les reformes laborals de PSOE i sobretot PP) s’han recuperat els salaris dels funcionaris que havien estat fortament retallats, i se’ls ha rebaixat la jornada a 35 hores. Han pujat el salari mínim i han rebaixat l’IVA turístic que havia pujat la dreta, passant del 23 al 13%

Els grups més esquerranosos varen renunciar a sortir de la Unió Europea, i els socialistes varen renunciar a aplicar l’agenda austericida dictada per Brusel·les, i no els ha anat gens malament perquè apart de l’abans esmentat, el dèficit públic (del 2,1%) és el més baix de la història mentre s’apliquen polítiques progressistes.

No fa molt el company Emir Sader es queixava de què així com està Europa, i amb un govern d’esquerres com el de Portugal que funciona i bé a pesar de les adversitats, no és de rebut que les forces d’esquerres i els intel·lectuals progressistes no defensin i difonguin l’experiència portuguesa. Contribuir a silenciar-la, o parlar-ne només per destacar els errors i problemes de l’esquerra i no els seus avanços, deia el savi brasiler que equival a fer sabotatge a una experiència que ens hauria de servir de referència a molts, sobretot a un Estat espanyol on no fa tants mesos vàrem perdre una oportunitat que els nostres veïns no han deixat passar.

Ecologisme polític, ecologisme social i transició ecològica

Ara fa 25 anys que un grup de gent inquieta, com comencen totes les històries interessants i transformadores, posaven en marxa un nou projecte polític a Mallorca: Els Verds. Gent que bevia de diferets fonts, des de l’ecologisme anarquista dels i les ocupants de Sa Dragonera, fins a defensors de l’ecologia profunda. Balanzat fou el primer diputat verd electe a un parlament autonòmic, per la circumscripció d’Eivissa. El seguiren Buades i amb ell, Margalida Rosselló, Llauger i altres companys sempre amb aliances complicades que varen tenir costos interns i personals importants, però que en tots els casos varen deixar una petjada important en el discurs sobre el creixement i en les polítiques públiques, des de la creació de la Conselleria de Medi Ambient al primer pacte o la primera ecotaxa.

Amb la creació d’IniciativaVerds, la gent verda férem una aposta clara per l’ecosocialisme, des de dues reflexions fonamentals: primera, la transformació (i les lluites) ecològica, social i de país són indestriables; segona, la política es transforma des de les institucions i des del carrer. Aquest bagatge el posàrem al servei d’un projecte comú, MÉS per Mallorca, que mantén la torxa verda que a una terra limitada i sobrecarregada de conflictes ambientals, sempre serà viva, encara que sigui per una qüestió de supervivència, de sentit comú.

Ara, després de picar molta pedra, MÉS governa a desenes d’Ajuntaments, presideix el Consell de Mallorca i vice-presideix el Govern, amb àrees tan sensibles com estratègiques que van més enllà de les àrees que “tradicionalment” havien gestionat els partits i coalicions prèvies, com és el cas del turisme. El punt de partida és negatiu, perquè existia un departament de turisme però mai no havia existit política pública turística, com mai no havia existit un conseller de turisme que digués com va dir l’altre dia Biel Barceló al Parlament que era una bona notícia la davallada de reserves els mesos d’estiu.

Es fan coses, moltes i ben fetes, des d’ampliar espais naturals protegits, revisar la política urbanística i territorial apuntant cap a la sostenibilitat, algunes d’elles amb oposició fàctica (l’impost de turisme sostenible, l’establiment d’un sostre de places turístiques, acabar amb les excepcions hoteleres, o la protecció de 11.000 hectàrees amb ZEPAs). I probablement facem també coses malament, perquè no som perfectes, i perquè les correlacions de forces són les que són ara mateix i influïm, però no tenim majoria absoluta.

Coses que fins a un cert punt, arriben a distanciar l’ecologisme polític de l’ecologisme social, com totes hem pogut comprovar recentment amb segons quines manifestacions i retrets, sobretot si la tendència és a veure el tassó mig buid, o buid del tot. Dues eines de lluita per un mateix objectiu que tanmateix, per separat només fracassaran, però que fracassaran (fracassaríem) sobretot si no som capaços de seure’ns a pactar la paraula clau que és la transició (ecològica) de la nostra illa, i a omplir-la de significat. No podem passar en dos dies d’una societat hipercreixentista a una societat decreixentista; d’una societat col·lapsada a una societat resilient; d’una societat resignada i passiva a una societat compromesa amb la transformació, sense una transició ben dissenyada, debatuda i acordada amb molta gent. Som Verds, però no som el mag Merlí.

I sense perdre el sentit de la urgència, molts debats pendents com el del model territorial, el model energètic, el model turístic són algunes de les peces claus d’aquesta transició necessària. Els 50 punts de #SenseLímitsNoHiHaFutur poden ser un bon punt de partida per abordar-la, juntament amb altres aportacions i visions, però sobretot hem d’assumir que el punt de partida no és el d’un comptador a zero, sinó una societat desbordada amb desequilibris molt profunds i a molts d’àmbits, que no es poden resoldre amb receptes simples.

I que a més de les mesures concretes “de xoc” per mitigar aquest desbordament, hem de pensar i actuar sobretot en clau de procés de transformació, cosa que habitualment els polítics no solen fer, perquè encara pesa molt allò de “tallar cintes” i inaugurar coses com a mesura de l’èxit electoral. En aquest cas, hi ha al poder (per ara) polítics i polítiques que pensen i actuen en clau de procés, i que volen unes illes verdes per convicció i per ètica, i perquè és l’única estratègia possible per a un futur amb dignitat. Posem-hi fil a l’agulla, i posem-hi totes, de la nostra part.