Arxiu d'etiquetes: transició

Ecologisme polític, ecologisme social i transició ecològica

Ara fa 25 anys que un grup de gent inquieta, com comencen totes les històries interessants i transformadores, posaven en marxa un nou projecte polític a Mallorca: Els Verds. Gent que bevia de diferets fonts, des de l’ecologisme anarquista dels i les ocupants de Sa Dragonera, fins a defensors de l’ecologia profunda. Balanzat fou el primer diputat verd electe a un parlament autonòmic, per la circumscripció d’Eivissa. El seguiren Buades i amb ell, Margalida Rosselló, Llauger i altres companys sempre amb aliances complicades que varen tenir costos interns i personals importants, però que en tots els casos varen deixar una petjada important en el discurs sobre el creixement i en les polítiques públiques, des de la creació de la Conselleria de Medi Ambient al primer pacte o la primera ecotaxa.

Amb la creació d’IniciativaVerds, la gent verda férem una aposta clara per l’ecosocialisme, des de dues reflexions fonamentals: primera, la transformació (i les lluites) ecològica, social i de país són indestriables; segona, la política es transforma des de les institucions i des del carrer. Aquest bagatge el posàrem al servei d’un projecte comú, MÉS per Mallorca, que mantén la torxa verda que a una terra limitada i sobrecarregada de conflictes ambientals, sempre serà viva, encara que sigui per una qüestió de supervivència, de sentit comú.

Ara, després de picar molta pedra, MÉS governa a desenes d’Ajuntaments, presideix el Consell de Mallorca i vice-presideix el Govern, amb àrees tan sensibles com estratègiques que van més enllà de les àrees que “tradicionalment” havien gestionat els partits i coalicions prèvies, com és el cas del turisme. El punt de partida és negatiu, perquè existia un departament de turisme però mai no havia existit política pública turística, com mai no havia existit un conseller de turisme que digués com va dir l’altre dia Biel Barceló al Parlament que era una bona notícia la davallada de reserves els mesos d’estiu.

Es fan coses, moltes i ben fetes, des d’ampliar espais naturals protegits, revisar la política urbanística i territorial apuntant cap a la sostenibilitat, algunes d’elles amb oposició fàctica (l’impost de turisme sostenible, l’establiment d’un sostre de places turístiques, acabar amb les excepcions hoteleres, o la protecció de 11.000 hectàrees amb ZEPAs). I probablement facem també coses malament, perquè no som perfectes, i perquè les correlacions de forces són les que són ara mateix i influïm, però no tenim majoria absoluta.

Coses que fins a un cert punt, arriben a distanciar l’ecologisme polític de l’ecologisme social, com totes hem pogut comprovar recentment amb segons quines manifestacions i retrets, sobretot si la tendència és a veure el tassó mig buid, o buid del tot. Dues eines de lluita per un mateix objectiu que tanmateix, per separat només fracassaran, però que fracassaran (fracassaríem) sobretot si no som capaços de seure’ns a pactar la paraula clau que és la transició (ecològica) de la nostra illa, i a omplir-la de significat. No podem passar en dos dies d’una societat hipercreixentista a una societat decreixentista; d’una societat col·lapsada a una societat resilient; d’una societat resignada i passiva a una societat compromesa amb la transformació, sense una transició ben dissenyada, debatuda i acordada amb molta gent. Som Verds, però no som el mag Merlí.

I sense perdre el sentit de la urgència, molts debats pendents com el del model territorial, el model energètic, el model turístic són algunes de les peces claus d’aquesta transició necessària. Els 50 punts de #SenseLímitsNoHiHaFutur poden ser un bon punt de partida per abordar-la, juntament amb altres aportacions i visions, però sobretot hem d’assumir que el punt de partida no és el d’un comptador a zero, sinó una societat desbordada amb desequilibris molt profunds i a molts d’àmbits, que no es poden resoldre amb receptes simples.

I que a més de les mesures concretes “de xoc” per mitigar aquest desbordament, hem de pensar i actuar sobretot en clau de procés de transformació, cosa que habitualment els polítics no solen fer, perquè encara pesa molt allò de “tallar cintes” i inaugurar coses com a mesura de l’èxit electoral. En aquest cas, hi ha al poder (per ara) polítics i polítiques que pensen i actuen en clau de procés, i que volen unes illes verdes per convicció i per ètica, i perquè és l’única estratègia possible per a un futur amb dignitat. Posem-hi fil a l’agulla, i posem-hi totes, de la nostra part.

2016, 2017: balanç “glocal” i transició necessària

(Publicat a ElPeriscopi, 19/12/2016)

Com aquest serà el meu darrer article a El Periscopi d’aquest any que acaba, voldria compartir amb tots vosaltres una breu anàlisi en clau «glocal» i algunes reflexions pel que fa a l’any que aviat inaugurarem.

El món occidental entra en una onada neoconservadora, amb elements feixistoides que van del Brexit al Regne Unit a la victòria de Trump als Estats Units. A Amèrica Llatina cauen governs d’esquerres o es tomben, com al Brasil, i la mort de Fidel esperem que no impliqui una transició a Cuba com la que va patir Rússia, generadora de grans desigualtats, espoliadora dels béns públics a mans del vell politburó, i creadora de monstres com Putin.

Seguim tancant els ulls a Alep, la imatge de la destrucció de les destruccions, incapaç de ser superada per cap pel·lícula de ciència ficció sobre guerres del segle XXII. Problemes generats pels «nostres» governs i interessos aliens a la majoria del poble, que deriven en terrorisme i en terror global que gestionam des de la por cap als més dèbils i les víctimes dels conflictes, com els milers que cada dia miren de travessar les fronteres de la vella Europa, i els milers que cada any hi queden, pel camí, al fons de la mar.

A Espanya després d’un any de govern prorrogat, el PP s’atrinxera a la Moncloa, gràcies a Ciudadanos (el més instrumental dels partits) i un PSOE que està deixant de representar el socialisme a marxes forçades: no hi ha res que pugui justificar deixar fer al govern més ranci de la democràcia. Un govern que en poques setmanes ja ha deixat entreveure quin és el seu full de ruta: pujada d’imposts mentre es nacionalitzen les autopistes de peatge, reprivatització d’AENA, pujada del pressupost militar amb Dolores de Cospedal al capdavant, i sort que no tenen majoria absoluta per acabar de carregar-se el sistema públic de pensions. Segueixen fent servir l’Estat i els tribunals per anar contra la democràcia de veritat i el dret a decidir dels pobles, amb passatges de vergonya internacional com el procés a la presidenta del Parlament de Catalunya entre d’altres. Anuncien noves mesures legals perquè a pesar de ser un govern en presumpta minoria les «reformes» impulsades per l’executiu no estiguin condicionades per les Corts.

Massa tard perquè les esquerres reaccionin… mai «com pitjor, millor»: si és pitjor, és pitjor per a la majoria social. Després de l’eufòria post-15M, la irrupció de Podemos i el crepuscle del bipartidisme, seguim molt enfora de què la gent pugui visualitzar una alternativa amb cara i ulls a un PP que es presenta com el partit de l’ordre i la seguretat davant el caos d’unes esquerres immerses en els seus processos interns. El risc de decepció general és alt, i l’alternativa o és plural de partits i de territoris, sumant el sobiranisme d’esquerres, o no serà. Tindrem PP per estona, a pesar de Catalunya i Euskadi on el partit que comanda a Espanya és una autèntica minoria.

En aquest context, els espais de poder progressistes com el representat pels Acords pel Canvi a diferents institucions illenques, amb vocació de servir el poble i de representar valors i idees antagònics, fonamentats en la solidaritat, l’ecologia i la llibertat dels pobles guanyen valor i raó de ser, i tenim el deure de cultivar-los, fer-los créixer i demostrar que som alternativa. S’han fet i s’estan fent coses ben interessants i valuoses, més enllà de dignificar els serveis públics i revertir les retallades de l’època Bauzá. Com ara generar nous drets a partir de lleis i realitats com la Renda Social. O reescriure la història fent justícia amb la Llei de fosses i la transcendental exhumació de la fossa de Porreres. I avançar cap a un model econòmic i ecològic diferent amb l’impost de turisme sostenible i ara amb la imminent regulació del lloguer turístic i la supressió de les prebendes al lobby hoteler, alhora que s’aposta pel comerç de proximitat, la rendibilitat de l’agricultura i la reindustrialització.

Hi ha molta feina pendent per a l’any que està per venir, començant per reduir la contaminació acústica del pacte per no donar munició a un PP balear que és encara hereu del PP de Matas i Bauzá. No és el mateix un govern i una majoria plural -que encara és malgrat les circumstàncies, molta majoria-, que un govern o un pacte dividit. Si ho sabem fer, 2017 podem acabar d’encaminar la transició necessària per a unes Illes dignes, solidàries, verdes i més lliures; ser referents d’una gestió del poder radicalment diferent a la de Rajoy, amb qui ens haurem de confrontar activament per defensar els interessos de la nostra gent en qüestions clau d’autogovern, com el finançament, els aeroports o la lluita contra les prospeccions petrolíferes.

La dreta ho té clar quan Biel Company, el candidat a successor de Bauzá, afirma que vol governar tres legislatures. Des de la responsabilitat, no ho hem de permetre ni facilitar, sinó tot el contrari: aquest és el temps que necessitem per convertir el somni d’un país millor en realitat, perquè les coses no es transformen d’un dia per l’altre, malgrat en política en els darrers temps tot es mou a ritme de vertigen. No ens basta amb una legislatura, i l’any que entra en durem mitja.

Fins aquí la meva reflexió de final d’any. Bon 2017 a totes i a tots!

Constitucionalistas vs constituyentes

(Publicat a Economía de Mallorca el 5/12/2016)

Italia votaba hace unas horas una reforma constitucional de calado, obviamente y con el contexto y la correlación de fuerzas actual, en detrimento de los derechos sociales y en beneficio de los mercados.

Parece que Renzi es incapaz de tomar nota de lo que está pasando en toda Europa, o en Estados Unidos: si se aparcan las políticas de centro-izquierda, socialdemócratas o como las quieran llamar ustedes, viene el fascismo.

Mientras, en Españistán hemos llegado a la semana de celebración de “nuestra” sacrosanta Constitución, solo reformable para satisfacer a los mercados (artículo 135: los pagos financieros tienen prioridad frente a las personas), y más que interpretable en lo que respecta a los derechos de la ciudadanía. La maquinaria del poder y sus lacayos vuelven a cantar como cada año las maravillas de un texto constitucional que se refrendó en 1978 con ganas de dejar atrás de la dictadura pero que no lo olvidemos, se redactó en inferioridad de condiciones por parte de las fuerzas demócratas y de izquierdas frente a los militares y partidarios del régimen.

Un texto constitucional, ni en el estado español ni en ninguna parte, no es la Biblia. No es un libro de doctrina, sino el marco de reglas del juego y de convivencia que en nuestro caso juega a tres niveles de equilibrio: separación de poderes, equilibrio capital-trabajo (es decir, desarrollo económico teniendo en cuenta los derechos de la clase trabajadora), y equilibrio territorial.

Los tres equilibrios son en este momento bastante inestables, por no decir insostenibles: el propio Tribunal Constitucional se ha convertido en un tribunal político con nada que decir sobre derechos constitucionales como la vivienda o el trabajo; el contrato social, especialmente desde la reforma constitucional y el desmantelamiento de servicios públicos, se ha roto; y finalmente no hay salida ni comprensión frente al conflicto territorial, ni en lo que respecta a Catalunya, ni a las ansias de justicia fiscal de territorios como el País Valencià y les Illes, con servicios y una financiación per càpita muy por debajo de la media a pesar de ser los que más aportamos en impuestos.

No tocar la Constitución solo hará la situación aún más insostenible. Y tampoco hay condiciones para mayorías cualificadas que apunten a una transformación en positivo, en términos de reequilibrio. Si este fuera un país verdaderamente democrático, no habría miedo a lo que hay que hacer: dejar que la gente y los pueblos decidan, digan de qué nuevo marco o marcos queremos dotarnos, si monarquía o república, qué tipo de estructuras de estado nos convienen, cómo se garantizan unos servicios públicos de calidad que den cobertura a tanto derecho constitucional convertido hoy en día en papel mojado… Activar procesos constituyentes, desde abajo, desde cada territorio, decidiendo qué queremos ser y cómo queremos organizarnos.

Un ejercicio de democracia plena, impensable para quienes en estos días se llenarán la boca defendiendo lo buenísima que es la democracia que tenemos.

20N: saldo a favor del Régimen

(Publicat a Economía de Mallorca, 23/11/2016)

Este fin de semana se han cumplido 41 años de la muerte del dictador, que no es lo mismo que decir 41 años sin ausencia de dictadura. La transición ha sido idealizada y ensalzada por los beneficiarios del nuevo régimen, pero es justo decir que las negociaciones y pactos se hicieron con una desigual correlación de fuerzas entre quienes controlaban el Estado, el ejército y los tribunales por un lado, y quienes habían sobrevivido a cuatro décadas de persecución, muertes, cárcel y torturas en defensa de la democracia, por otro.

No es justo pensar que los segundos no hicieron todo lo que pudieron para que esto que “disfrutamos” desde el 78 se pareciese a una democracia moderna, pero tampoco lo es considerar a los primeros y a sus herederos demócratas “de pro”, porque nunca lo han sido. La dictadura la fabricaron ellos, la democracia se encargaron de que no perjudicase a sus intereses. Todo lo demás es literatura al servicio del poder.

Y más allá de las intencionalidades, desde el golpe de Estado de 1936 llevamos un par de más años de dictadura que de democracia, y eso se nota. Nada que ver con otros países con revoluciones democráticas en los siglos precedentes a sus espaldas, que afianzan las instituciones, las políticas públicas y sobre todo, la cultura democrática. Porque la democracia requiere de cultura, y no sólo de procedimientos. De prácticas sociales, y no sólo de normas. De justicia, y no sólo de tribunales.

Como estuvo tantos años prohibido hacerlo, nos hemos llegado a creer que votar ya era democracia, y no lo es. De hecho todavía se prohíbe votar a muchos, y sino que se lo pregunten a las gentes de Catalunya. Cuando un pueblo se empodera, sale a las calles y exige cambios, sea en el 15M, en el procés català o en la última concentración contra el TTIP, y quienes mandan en las instituciones dicen que no, que no se puede votar, que no tenemos derecho a decidir, está claro que algo va mal. Que esta democracia no es tal, ni la transición tan modélica como nos la habían contado.

Mientras no sea asumida como práctica social, como cultura popular, como credo civil, la democracia seguirá estando ausente, como cantaba Javier Krahe. El PP no necesita la democracia, y a las oligarquías les molesta, porque la democracia de verdad implica equilibrios de poder, y lo que tenemos son unos desequilibrios tremendos como nunca entre los de arriba y los de abajo, ricos y pobres, minorías privilegiadas y mayorías sociales precarias.

La democracia implica tener opción a cambiar eso, y todo apunta a que no nos van a dejar. Semanas antes de este 20N, quienes mandan de verdad nos lo dejaron claro con ese golpe de estado en el PSOE que nadie se atreverá a comparar con un 23F, pero que nos dejará dramáticas consecuencias e irreversibles. Como el gobierno del PP más rancio de este régimen del 78, decadente pero eficaz en sus propósitos, al que lo mismo le da anunciar recortes de servicios que de libertades, amenazando con prohibir los populares memes de internet. Como hacía Franco con los pasquines de quienes desde la lucha clandestina defendían la democracia.

PSOE: el día después

(Publicat a Economía de Mallorca, 24/10/2016)

Sólo había pasado un día desde aquel comité federal fatídico, el primero tras el golpe de estado a Sánchez. Capitaneado por decenas de mujeres y sobre todo hombres grises, provenientes en su mayoría del sur y de la Castilla profunda, aquel PSOE se deshizo también de sus militantes.

Empezaba a refrescar en Madrid, y las 94.000 firmas presentadas por el alcalde de Jun eran perfectas para la caldera, pensaron los de la gestora. A principios de semana, el forense Fernández-Vara ya había advertido que aquello de consultar a la gente no formaba parte de la cultura del partido, que incluso podía llegar a ser peligroso. La gente no entiende ni sabe gestionar los matices, avisaba: todo lo ven blanco o negro.

Reducidos Rajoy y el corrupto PP a una simple cuestión de matiz, barones, tertulianos y variados vividores del sistema se turnaron día tras día para redoblar las campanas a muerto desde la atalaya de Ferraz, hasta ayer domingo.

Repicaban con fuerza, amplificadas por cientos de altavoces interesados. Algunos valientes, como Francina Armengol, se atrevieron a denunciar que no se estaba anunciando un funeral, sino un asesinato, mientras otros preparaban las sogas y afilaban los puñales, y los envolvían en papel de argumentario. Se votó según el procedimiento democráticamente establecido, y se informó diligentemente de que el resultado también había sido consecuentemente democrático.

En el séptimo día, el señor X descansó, y suspiraron aliviados los amos del Ibex35, los corruptos con sus respectivos corruptores, los legionarios de Cristo y los señores del Opus Dei. Todo seguía en orden. A partir del lunes ya nos encargaremos de que no quede ni un gobierno autonómico ni municipal en manos de rojos, verdes ni separatistas, pensaban para sus adentros. Por ahora, ¡misión cumplida!

Ya es lunes y se especula con las primeras quinielas de ministros del “nuevo” gobierno de Rajoy. Al sociolisto* Mesquida, aspirante a sustituir a Fernández-Díaz, le gusta Bauzá como Ministro de Turismo. Sería un buen tándem para los intereses de Baleares, sin contar con los baleares, por supuesto. No se rían, que en esta vieja nueva era el despotismo vuelve a estar de moda y nunca se sabe cuándo va a sonar la flauta.

*Sociolisto: término utilizado por mi abuela, andaluza y socialista, para definir a los verdugos del comité federal.

Canviar reforma per reacció

(Publicat a ElPeriscopi, 24/10/2016)

El comitè federal del PSOE va decretar ahir un canvi de rumb històric en el partit de referència de l’esquerra a Espanya en els darrers 137 anys. La defenestració de Sánchez fa unes setmanes ha estat anecdòtica en relació a les dues qüestions realment importants en tota aquesta qüestió.

Primer, l’enterrament de la democràcia interna, que ha convertit el primer partit que es va atrevir a celebrar primàries en un autèntic cortijo de González, Díaz i Fernández-Vara. Aquest darrer, justificava sense complexos el cop d’estat al comitè federal dient que això de deixar decidir als militants «no formava part de la cultura del PSOE», que «a la gent si la deixes votar, tot ho veu blanc i negre, i li costa veure els matisos». Que millor que decideixin ells, «els elegits», capaços de mantenir una falsa equidistància entre l’obediència a la militància o a l’oligarquia. Llàstima que al final s’imposin personatges com aquests a un partit que va tenir morts, exiliats i represaliats en la seva lluita per la democràcia, mentre Fernández-Vara, supòs que per allò dels matisos, militava a l’Alianza Popular del franquisme sociològic: tot sembla indicar que ni tan sols ara té la més mínima noció del que significa la paraula democràcia.

Segon, el canvi de la reforma per la reacció. Amb la investidura a Rajoy, el PSOE fa un punt i apart en el que la socialdemocràcia reformista ha representat històricament. El PSOE sempre havia estat el partit del progressisme moderat, dels canvis a foc lent, de l’adaptació a la realitat, fins i tot en la seva configuració territorial. Amb la decisió d’ahir, els de Ferraz s’han passat al costat obscur, el de la reacció, perquè facilitar el govern a un partit de dretes i corrupte no és que sigui molt d’esquerres, ni molt coherent per molt complexa que sigui la realitat.

Els qui encara pensam que la política no sols és font de problemes sinó també ho ha de ser de solucions davant l’estat de coses potser hem pecat d’ingenus en haver cregut que el sentit comú faria ara més que mai estendre un cordó sanitari front al partit més corrupte de la història. El mateix que ara quedarà legitimat per decretar noves retallades amb l’excusa que Brusel·les (ho) mana, es seguirà carregant la separació de poders amb la utilització més barroera de l’aparell de l’estat i la manipulació convenient de la justícia, i aprofundirà en el menyspreu a la diversitat territorial i al dret a decidir dels pobles. Aquesta és la imminent i més lamentable conseqüència del que va passar ahir al comitè federal del PSOE.

I finalment: que alguns no es facin il·lusions. Aquest punt d’inflexió del PSOE afebleix el conjunt de l’esquerra, en tant que es fa ben difícil fins i tot imaginar una alternativa viable i coherent front a la dreta, i reforça l’hegemonia del Partit Popular una vegada confirmat el paper de Ciudadanos com a partit circumstancial. Així que preparau-vos, que vénen corbes!

Turismo ¿excelente?… ¡Trabajo decente!

(publicat a Economia de Mallorca, 12/09/2016)

No era la primera vez que habían sido nominadas a un premio así, de hecho el Govern ya las propuso hace un año a la Medalla al Mérito Turístico que otorga el Ministerio entonces regentado por Soria. Las camareras de piso de nuestras islas han tenido que esperara los I Premios al Turismo convocados por Vicepresidencia de la CAIB, en los que el jurado les ha concedido por unanimidad el premio al reconocimiento al trabajo y el esfuerzo.

Y es que sin su trabajo y esfuerzo, el de Dolores, Angelina, Isabel, Soledad, Esther, Pepi y María, los testimonios de las camareras mallorquinas recogidas en el libro de Ernest Cañada Las que limpian los hoteles, la «potencia turística» que somos no existiría. Entre otras cosas porque es inimaginable pensar en una habitación de hotel adecentada sin el trabajo de miles como ellas. Ellas son las madres del turismo. Ellas, invisibilizadas en detrimento de los padres emprendedores del turismo, hombres, ricos, hechos «a sí mismos» a costa de la explotación de ellas.

De ahí la importancia que desde los poderes públicos se contribuya a hacer visible lo que representa y ha representado el colectivo, tanto las mujeres como los hombres que han trabajado desde abajo en los últimos cincuenta años en “nuestros” hoteles, porque son ellas y ellos quienes han hecho y hacen posible, entre otros actores y elementos, el turismo que tenemos. Y algunos, como el amigo Domingo Morales, que nos dejó hace pocas semanas y seguro celebraría este premio con alegría, lucharon y se dejaron la piel para conseguir unas condiciones de trabajo dignas en las empresas tuísticas que hoy peligran más que nunca.

Porque cuantos más turistas tenemos, resulta que no hay más empleos, sino más carga de trabajo, y esta es una de las cuestiones que vale la pena transformar si queremos hablar de un turismo y un modelo económico diferentes, que den valor (y no solo precio) a la tierra y a la gente que trabaja en el turismo: no habrá turismo “excelente” sin trabajo decente.

Sí, suena a lema de pancarta en manifestación obrera, pero invito a esos señores de traje y corbata que se pasan el día negociando acciones y operaciones especulativas que mueven cientos de millones de euros en el mercado del turismo global a que paren un momento, y lean el libro de Cañada. Que escuchen a las camareras de hotel, y pongan cara y ojos a su Monopoly de números fáciles y beneficios millonarios ganados sin sudor ni sufrimiento.

Es por todo ello que pensar en las camareras de piso, hacerlas visibles y reconocer su papel, ya empezamos a construir un modelo turístico diferente. Porque de aquello de lo que no se habla es como si no existiera, y si estamos aquí es gracias a ellas.

Premi del turisme a les cambreres de pis

(Publicat a El Periscopi, 12/09/2016)

No era la primera vegada que havien estat nominades a un premi així, de fet el Govern ja les va proposar ara fa un any a la Medalla d’Or al Mèrit Turístic que atorga el Ministeri en aquell moment encapçalat per Soria. Han hagut d’esperar als I Premis al Turisme convocats per Vicepresidència, als quals el jurat els ha concedit per unanimitat el premi al treball i l’esforç.

I és que sense el seu treball i el seu esforç, el de na Dolores, n’Angelina, na Isabel Moreno, na Soledad, n’Esther, na Pepi i na María, els testimonis de les cambreres illenques recollides al libre d’Ernest Cañada, Las que limpian los hoteles, la «potència turística» que som no existiria. Elles, que representen a milers com elles treballadores de l’hoteleria, són les mares del turisme. Elles, que han estat invisibilitzades en detriment dels emprenedors cappares del turisme, homes, rics, fets «a ells mateixos» a costa de l’explotació d’elles.

D’aquí la importància que des de les institucions públiques es contribueixi a fer visible el que representa i ha representat el col·lectiu, tant les dones com els homes que han fet feina des d’abaix en els darrers cinquanta anys als «nostres» hotels, perquè són elles i ells que han fet i fan possible, entre d’altres actors i elements, el turisme que tenim. I alguns, com l’amic Domingo Morales, que ens va deixar fa poques setmanes, i qui ben segur celebraria aquest premi amb alegria, van lluitar i s’hi van deixar la pell per aconseguir unes condicions dignes de feina a les empreses turístiques que avui perillen més que mai.

Perquè com més turistes tenim, resulta que no hi ha més llocs de feina, sinó més càrrega de treball, i aquesta és una de les qüestions que val la pena transformar si volem parlar d’un turisme i un model econòmic diferent, que valoritzi la terra i la gent que hi treballa: no hi haurà turisme «excel·lent» sense feina decent. Per això és que pensar en les cambreres de pis, fent-les visibles i reconeixent el seu paper, començam a construir un model turístic diferent, perquè d’allò que no es parla és com si no existís, i si som aquí és gràcies a elles.