Arxiu d'etiquetes: Trump

Trump, odi, ànsia: reflexió glocal

(Publicat al DBalears, 26/01/2017)

Tot i que encara confio en la condició humana i en la humanitat de la majoria malgrat les reiterades decepcions dels darrers temps, fa uns mesos vaig tenir la desgràcia d’encertar la temuda victòria de Donald Trump.

Aquests dies hem viscut la seva coronació i hem vist com signava els seus primers decrets, que em confirmen en allò que consider més nefast de la presidència d’un dels països més poderosos del món: la normalització de l’odi des d’una instància del poder que és una referència mundial. Trump, ho volguem o no, és un «nou» líder mundial que conscient o inconscientment, és i pot acabar essent model social per a moltes persones, tot i que això també impliqui al meu parer fer passes enrere en la història de la humanitat. Murs contra la immigració, estigmatització de la diversitat i les minories, menyspreu a l’activisme cultural, negació del canvi climàtic, masclisme del més recalcitrant… i el que ens queda per veure.

Però si Trump és dolent, és del tot nefast que altres líders com la britànica Theresa May s’hi aferrin al mandatari nord-americà com a gran aliat i referent per sostenir la doctrina del «Brexit», i dugui cap aquí (o més bé, reforci, perquè els odis ètnics i l’extrema dreta ja hi són, a la vella Europa) el pitjor de la seva mala política a canvi d’algunes prebendes comercials. Tots dos plegats em recorden als Reagan i Thatcher dels 80, que tant de mal varen fer a un i altre costat de l’Atlàntic, ficant el món sencer en una onada de neoliberalisme que ha desmantellat tots els avenços aconseguits després de més d’un segle de lluites obreres i socials, de consolidació de drets bàsics com l’educació, la salut o els serveis socials mitjançant els serveis públics. Davant un Rajoy que diu que ens hem de dur bé amb els Estats Units i acceptar allò que ha elegit el poble nord-americà, em quedo amb les paraules del Papa Francesc, que també ens recordava fa uns dies que a Hitler també el va elegir el poble, i després el va destruir.

La construcció d’alternatives a la pitjor onada conservadora, rància i deshumanitzadora dels darrers 40 anys ens hauria de preocupar i molt, a les esquerres de tots els confins de la Terra. Fins i tot a qualsevol persona amb uns mínims de vocació humanista, independentment de la seva ideologia. I mentre ens posem d’acord per veure què feim (sense pensar-ho gaire, no fos cosa que facem tard i quedem a un carreró sense sortida), d’entrada, per no retrocedir, comencem per valorar allò que tenim.

I aquí, malgrat el renou, tenim municipis, illes i un pacte autonòmic de gent decent disposada a deixar-se la pell per dignificar les vides de la gent d’aquesta terra sense oblidar que som part d’aquest món ple d’incerteses. Voler aconseguir-ho tot i ja és un desig legítim, però la transformació social implica processos a mig i llarg termini. L’ànsia de voler que tot canviï ja (un punt consumista, per cert) i que només es fixa en el 20% no assolit enlloc del 80% conquerit no ha de frustrar els nostres somnis, ni deixar-nos la sensació d’una insatisfacció permanent. Si vos entra l’ànsia, mireu al nostre voltant, mireu com està el món. I treis pit. Seguim.

Tant per normalitzar!

(Publicat a ElPeriscopi, 9/01/2017)

Habitualment, al nostre petit país, quan parlam de «normalitzar» ho solem fer en el marc del conflicte sociolingüístic, i a la voluntat de poder gaudir de la llengua pròpia de la terra, la catalana, allà on hauria de ser normal que es fes servir, tant a l’àmbit privat com sobretot al públic. Òbviament, si això s’ha de fer és perquè no ho som, un país normal: perquè encara ara, a més de la llengua, tenim moltes coses més per normalitzar com a conseqüència d’un sistema social, polític o econòmic on el sentit comú i la democràcia han estat com diria Javier Krahe absents, o si voleu arraconats.

De fet s’ha de normalitzar allò essencial de la democràcia, que és poder decidir en comú. Quan es criminalitzen persones, pobles i parlaments per defensar el dret a decidir, per voler exercir el dret a votar per decidir el que sigui, és que tenim un problema gros: el sistema pretesament democràtic i els seus guardians (l’anomenat estat de dret, amb la seva fictícia separació de poders) no creu en la democràcia. El demos, el poble, és perillós, i de fet el que es legisla va en aquest sentit… la «llei mordassa» que de moment sembla que no es toca és una bona mostra d’això: actuar ja no sols contra el dret a decidir, sinó preventivament contra l’activisme ciutadà per defensar la possibilitat de poder-ho fer, o per defensar la llibertat d’expressió. Defensar el dret a decidir i qüestionar a qui s’atreveix a qüestionar-lo hauria de ser un imperatiu ètic per a qualsevol demòcrata.

En el mateix sentit hem de normalitzar la defensa de la democràcia, és a dir, els i les defensores de la democràcia, i d’aquí la importància dels col·lectius de memòria històrica, i tant com això que les seves reivindicacions finalment siguin assumides per institucions, partits polítics i societat civil en sentit ample. Només si som capaços d’honorar (i desenterrar) a qui va morir per defensar la democràcia i els valors republicans serem demòcrates conseqüents. Els diferents homenatges d’aquests dies a les «roges de Molinar» han estat una gran mostra del camí a seguir, sobretot si ho comparam amb les celebracions minoritàries de fa uns anys, tot i que el camí a recórrer és llarg encara.

Els valors republicans, com els drets humans, haurien de ser les referències ètiques d’una societat «evolucionada» des del punt de vista humà i humanitari: haurien de ser els valors «normals» de la nostra societat. Quan tocam amb les mans com el feixisme i la xenofòbia avancen a la vella Europa, és evident que cal reivindicar i defensar amb més força que mai els valors pels quals moltes persones varen perdre la vida, a més d’organitzar-hi homenatges.

Probablement allò més complicat sigui tornar enrere en la normalització de coses que mai no haurien d’haver succeït, que mai no hauríem d’haver permès, que no haurien de ser «normals»: la normalització de l’odi a mans de líders mundials com Trump, Putin o Kim-Jong Il; la normalització de la por gràcies al terrorisme fonamentalista i a les respostes demagògiques a la immigració i els refugiats; la normalització dels estereotips més retrògrads pel que fa a les dones, i la justificació d’altre violències contra a elles.

En tot cas, tinguem clar que en funció d’allò que volem que sigui normal o que no ho sigui, és que avançarem cap al país somniat, o d’entrada, cap a un país digne. Ens queda tant per normalitzar!

La nova era Trump, l’agenda política i les prioritats

(Publicat al DBalears el 10/11/2016)

El pessimisme de la raó em va fer encertar en el lamentable resultat de les eleccions nord-americanes. El triomf de l’histriònic, masclista i xenòfob magnat Donald Trump obeeix a tot un seguit de factors, entre ells la substitució del debat polític per l’espectacle polític enllaunat i la mercadotècnia electoral, que han impedit predir-ne el resultat. Els tertulians diversos a mitjans de tot color ahir i avui anaven descol·locats.

En termes històrics, el nostre context es sembla i molt al dels anys 30 del segle passat. En aquells temps el feixisme europeu dels Hitler, Franco i Mussolini no va ser exportat als Estats Units perquè allà l’amenaça (per als poders fàctics) va ser neutralitzada amb un Franklin Delano Roosevelt que va desplegar un New Deal amb un fort programa de polítiques socials i inversió pública, fent possible una mena de «capitalisme de rostre amable» que competia en termes de pluralitat amb la jove revolució soviètica que altres països d’arreu del món volien imitar.

En aquesta ocasió, els oligarques globalitzats no han permès surar cap mena d’alternativa amb rostre humà, deixant clar un missatge: les regles del joc no es toquen. Els ho varen fer sebre als de Syriza, la gran esperança de les esquerres europees, i no els varen deixar ni tan sols negociar el deute públic d’una Grècia amb un poble ofegat per l’austericidi que ha passat de la indignació al desencant. A Rússia ha retornat Putin amb força, el Brexit que era impossible que passàs ha passat, i a França, per retardar l’arribada de l’hereva de Le Pen, un govern socialista aplica les mateixes polítiques que faria el Front Nacional… I a Espanya què voleu que vos digui: el nou govern Rajoy, el més ranci del règim del 78, ja ha anunciat la limitació de la llibertat d’expressió a les xarxes socials, i fa pocs dies detingueren la batlessa de Berga… Coses pròpies d’una democràcia amb tics dictatorials, deixem-ho així.

Per això, Hillary Clinton no sols no s’ha percebut per part de l’electorat nord-americà com una alternativa a Trump, sinó com l’alternança menys dolenta. Això ha desmobilitzat els sectors més progressistes i ha mobilitzat sectors tradicionalment abstencionistes, blancs i de classes populars, d’aquells que és més fàcil manipular donant la culpa de tots els seus mals a la immigració, Rússia o Veneçuela… Però fixau-vos: mai no s’assenyala en els discursos polítics d’uns i altres als lobbies econòmics ni a les elits dirigents que han empobrit i deshumanitzat ciutats senceres com Detroit, com ja feu la Thatcher al Regne Unit, que en altres temps eren un referent de prosperitat. La gent no vota les opcions menys dolentes: vota qui és capaç de donar esperança (el «yes we can» d’Obama) o qui defensa un projecte amb fermesa, encara que aquest es fonamenti en l’odi i la por, com és el cas de Trump. Molt lamentable, sí, però la gent no es mira els programes electorals, però sí veu la tele, i es contempla la política com un espectacle més, una mena de reality show que paradoxalment és allà on es decideixen les nostres vides.

El cicle ultra-neo-conservador que ens ha tocat viure no ens ha de fer tirar la tovallola, ni ha de fer que ens instal·lem en què no hi ha alternativa, perquè si ho feim hauran guanyat tots els Trumps d’aquest planeta nostre. El que hem de fer és pensar, i sobretot treballar per construir una alternativa amb cara i ulls, a nivell local i a nivell global. Lluitar per defensar els pocs espais que ens queden on sigui possible desplegar polítiques diferents, encara que no arribin a ser tan alternatives com ens agradaria perquè tanmateix les regles les posen uns altres. Donar exemple des d’aquests espais pel que fa a la construcció d’una democràcia de veritat, a teixir complicitats amb la gent i amb la societat civil, sembrar esperança des de les petites coses que milloren la vida de molta gent, o que resolen injustícies històriques com aquests dies hem celebrat amb emoció amb l’apertura de la fossa de Porreres.

Serà un procés llarg, i les esquerres haurem de fer un esforç renovat per treballar en la diversitat des d’allò que ens uneix, que davant el panorama que tenim de Putins, Lepens, Trumps i Rajoys hauria de ser molt més del que ens separa. Senzillament perquè si no ho feim, és impossible que la gent, ni avui ni el 2019 ni quan toqui votar, ens visualitzi en conjunt (perquè ningú per separat no farà ni pessigolles al PP ni al règim) com una alternativa. I davant el dubte, hem pogut comprovar què i com es vota. Així que anem per feines: que Trump ens obri els ulls. Amb ell hauríem de veure que malgrat el renou d’aquests dies, els Acords pel Canvi avui tenen més valor que fa dos dies.

Trump

(Publicat a Economia de Mallorca el 7/11/2016)

Las elecciones en los Estados Unidos están a la vuelta de la esquina, aunque ya nada es igual desde que la primera potencia económica mundial es la república del China del capitalismo extremo. Lo único nuevo en el horizonte, tras el primer gobierno de un afroamericano al frente de la Casa Blanca, es que un blanco rico, racista, amigo de Putin, misógino y maleducado pueda ser la “alternativa”.

Los activistas, los analistas, los demócratas, e incluso una parte de los republicanos, se rasgan las vestiduras: hace meses, con la mera posibilidad de que Trump pudiera ser candidato. En las últimas semanas, con el escaso margen de votos que lo separan de la candidata demócrata, Hillary Clinton. Nadie se lo explica.

En Europa tampoco nos lo explicamos, aunque tampoco hay grandes análisis sobre por qué Marine Le Pen puede ganar pronto en la cuna de la Revolución francesa, por qué en los últimos comicios en Alemania la derecha de Merkel es superada por la ultraderecha, o por qué el Brexit más que un drama para Europa es un drama en el sentido que sus partidarios se mueven entre el odio y el miedo a la inmigración. Eso, por poner solo unos ejemplos. Yo sigo sin explicarme por qué no se nos rompe el alma cuando ya hemos perdido la cuenta de los miles que dejamos morir en el Mediterráneo, o las decenas de miles que malviven en los campos de refugiados de las fronteras de la Europa de los derechos humanos y sin fronteras.

Si nos vamos a los años veinte y treinta del siglo pasado, los manuales de historia explican a la perfección cómo y porqué nacieron los fascismos. Eran, ante todo, una respuesta a las previsibles revoluciones, como la república de Weymar y el levantamiento espartaquista en Alemania, o la II República española (con su correspondiente reforma agraria): mejor promover populismos que mantuvieran los intereses de las oligarquías y apuntasen al “enemigo” equivocado (los judíos, los rojos…) que permitir gobiernos revolucionarios y de cambio.

En Estados Unidos se libraron del fascismo porque se optó por otra receta, por el New Deal de Franklin Delano Roosevelt, con un fuerte liderazgo e intervencionismo de los poderes públicos para corregir los fuertes desequilibrios económicos y sociales, algo hoy en día muy mal visto desde el pensamiento único neoliberal, y probablemente más necesario que nunca.

Pero hoy, a un lado y otro del Atlántico, y cuando las recetas impuestas son las mismas, gobierne la izquierda o la derecha, volvemos a las andadas. Y en Estados Unidos Hillary Clinton es más Nixon que Roosevelt. Por eso Trump cuenta con el apoyo de las clases populares blancas, tradicionalmente abstencionistas (frente al activismo de las mal llamadas minorías y colectivos de defensa de los derechos civiles), cansadas de “más de lo mismo”.

Aunque Trump sea un histriónico impresentable, es “diferente” al “más de lo mismo” encarnado por Clinton, y el american people está tan hastiado que puede votar cualquier cosa. Recuerden que a Hitler también lo votaron. Mi pronóstico para las elecciones de este martes se basa en el pesimismo de la razón, y no es bueno. Espero equivocarme.